Sierra de Teruel (Espoir), una obra mestra d’André Malraux. Autor: Per Pepe Gutiérrez-Álvarez
Se sol repetir la queixa que la República no té la seva pel·lícula, detall que cal puntualitzar. Primer que “la República” va ser moltes coses, però la que va aconseguir derrotar els militars feixistes en algunes capitals 
claus, va ser el poble treballador, el militant que va arrossegar la gent obrera i pagesa. Segon, que si va haver-hi una República viva, va ser la social, la democràtica radical i no la que es va endur els despatxos des de Madrid a València. Després, que a l’Espanya lliure es va fer bon cinema, hi ha Terres d’Espanya[i] del documentalista Joris Ivens amb el suport dels novel·listes nord-americans Hemingway i Dos Passos; també convé tenir molt en compte Sierra de Teruel d’André Malraux amb l’ajuda inapreciable de Max Aub i altres, que va adaptar una part de la novel·la L’Espoir.
L’esperança és una de les grans obres de l’autor de La condició humana, i que va donar a conèixer el 1937, mentre combatia a Espanya al costat dels defensors de la República, i la traducció de la qual al castellà s’havia negat a autoritzar mentre no s’abolís el règim franquista, ens sembla que es tracta realment d’un esdeveniment cultural de fonamental importància.
I això per més d’una raó. Com se sol dir, a l’argot actual dels crítics a la moda (a la moda de París o de Londres o d’altres grans capitals, per descomptat), aquest llibre permet diverses «lectures». Una tasca,, a més, facilitada pel temps, quan ja sabem que Malraux no va tornar a volar com una àguila com ho va fer amb aquesta novel·la que respira poble. És una obra que resisteix molt bé les comparacions amb les grans aportacions, republicanes per descomptat.
L’Espoir[ii] permet les comparacions amb altres grans obres com Homenatge a Catalunya[iii], de George Orwell (la millor segons un criteri admès), del Hemingway de Per qui toquen les campanes[iv], sens dubte la més popular gràcies a Hollywood i al Nobel; comparable al Bernanos d’Els grans cementiris sota la lluna[v]; encara que inferior al meu judici a les grans de Juan Eduardo Zúñiga[vi], Llarg novembre a Madrid i Capital de la glòria; a obres de teatre com Les bicicletes són per a l’estiu[vii] i, a una altra escala, dels grans cims poètics del Neruda d’Espanya al cor[viii]; del González Tuñón de La rosa blindada[ix] i La mort a Madrid; però sobretot del César Vallejo d‘Espanya aparta de mi aquest calze[x], obres que resulten grans cims que estan esperant que el personal s’assabenti que existeixen.
Amb aquesta obra, Malraux entra en la seva “hora lírica” –sentida autènticament en ser “guanyat” per un poble que acabarà admirant amb fervor-, des de la qual assumeix la immensa significació que va representar l’heroica i espontània resistència del poble espanyol davant la rebel·lió franquista, immediatament recolzada pels seus correligionaris internacionals: els nazis alemanys i els feixistes italians. Com en una autèntica cruïlla de la Història, aquesta va ser alhora l’última guerra d’homes i la primera guerra totalitària. Com a la tragèdia clàssica, el Bé i el Mal s’enfrontaven una altra vegada sobre la terra; i
déus, semideus i herois (que —com sempre— no eren sinó homes) tornaven a combatre entre si, acarnissadament i dura, en una gesta horrorosa i magnífica, en què tot un poble s’encarnava a si mateix, encarnava l’Espanya que volia viure, i una altra facció encarnava l’Espanya de la mort. Un esquema que va precisar un altre André –Gide-, quan va escriure que encara que la història mai no es pot dividir entre bons i dolents, a la guerra espanyola gairebé permetia dir el contrari. D’entrada no hi va haver res de bo entre els militars feixistes, els mateixos que van obligar les tropes a fer una guerra que odiaven.
Des de dins de la tragèdia, Malraux contempla una altra tragèdia: ja que no només combatien homes sinó també idees, i no només republicans contra feixistes, sinó també -al mateix temps- anarquistes, socialistes, comunistes seduïts per Stalin del qual Malraux no va saber distanciar-se des del seu pragmatisme, i comunistes que a les trinxeres contra els “africanistes”, van dir no als acords amb què l’URSS pactava amb els governs de la No-intervenció. Per la seva banda, Malraux, que —sent a penes un noi— ja havia viatjat, actuat i combatut a Àsia, a la Xina i a Indoxina, havia publicat dues novel·les, claus per entendre el que sí que havia entès Albert Camus: que el segle XX estava sent el de les revolucions traïdes.
Un Malraux ja consagrat tornava a escriure, però també en un moment clau de la seva història personal. Mai com aleshores Malraux, autèntic representant del millor humanisme ateu i progressista, agònic i existencial, però lúcid i apassionat, havia cregut (o sentit, més aviat) veure encarnades en una acció, en uns homes en acció, el seu ideal de la fraternitat. Dura i severa, sí. Però l’única capaç d’oferir a la humanitat —com després percebria a l’art— la seva quota de grandesa davant de la mort, abans de la mort.
Tot això en plena mitjanit del segle, en un temps fosc que es preludiava en aquesta Espanya ocupada pel seu propi exèrcit en aliança amb els nazi-feixistes implicats en un “assaig” de guerra en què es preludiaven Auschwitz, Buchenwald, Dachau i la llarga filera esgarrifosa dels camps d’extermini que van tenir els seus correlats a la nostra postguerra; en allò que seria Hiroshima i Nagasaki destruïda pels dolents que feien la guerra als pitjors. Una cosa de tot això es podia percebre en l’avenç de la “columna de la mort” per Andalusia i Extremadura, a la “Desbandà” de la carretera de Màlaga[xi], a Guernica, en els afusellaments de la guerra, i els de després de la guerra. A l’Espanya dels Yagüe, Serrano Suñer i Vallejo-Nájera, morts després de rebre els sagrats sagraments sense haver pagat ni una mala multa de trànsit.
Malraux amb alguns membres de la seva esquadrilla (1936)
Alguna cosa ho veien venir els voluntaris, internacionalistes de tots els països del món, amb Malraux entre ells, comandant com a aviador la seva llegendària Esquadrilla. Aquí van conèixer, alhora, l’heroisme anònim del poble i les tècniques de la guerra total (que després de Guernica es farien universals), la suprema dignitat de donar la vida per un ideal netíssim i els mètodes de la policia secreta (que després es farien universals), la delació i el sacrifici, la tortura i el coratge, la glòria i l’horror (que van ser sempre universals). Ningú va sortir igual que abans de la guerra d’Espanya, res no va ser igual. Res no ho va continuar sent. Com en una perversa novel·la gòtica, hi va haver un horror interminable que encara ens segueix quan ni tan sols podem enterrar els nostres morts.
Una mica de tot això es respira en aquesta novel·la publicada per l’Editorial Gallimard, el 1937, tot just un any després que “els quatre generals” iniciessin la seva rebel·lió. Una novel·la que està centrada també en el bell mig d’aquest remolí. Manuel, el personatge central —que és un clar paradigma de Malraux—, discuteix amb els altres i amb ell mateix, mentre no deixa d’actuar i ser actuat, en les idees i en els fets, per les idees i pels fets, elaborant al llarg de tota la novel·la, una concepció afí a què en aquell moment semblava encarnar la tesi comunista: calia passar de l’heroisme individual, de l’acte aïllat, a la construcció conscient d’un Exèrcit capaç de construir la victòria.
Tan transcendent com la vida mateixa, que és simple i tràgica, la literatura s’entreteixeix aquí com mai amb la Història, amb l’acció, i ja no sabem del cert qui escriu a qui: si Malraux a Espanya, o si el poble espanyol a Malraux. Per descomptat, parlar de Malraux, sobretot el dels anys trenta, és encendre la flama de la polèmica, per altra banda, tan necessària.
No hi ha consens possible sobre hecatombes com la guerra espanyola amb tot el que va seguir, amb tot el que encara segueix al ventre de la Bèstia. Encara que potser n’hi pot haver en el reconeixement d’aquesta lectura, d’una obra en què l’autor es va convertir en nosaltres.
NOTES:
[i] https://www.filmaffinity.com/es/film400633.html
[ii] MALRAUX, André (2002) La esperanza. Madrid, El País, Colección Clásicos siglo XX. Altres edicions a Edhasa, Crítica, etc…
[iii] Nombroses edicions, per ejemple a l’imatge: ORWELL, Geoge (2011) Homenaje a Cataluña. Madrid, Ed. Debate.
[iv] Portada al cinema el 1943. For Whom the Bell Tolls, dirigida por Sam Wood, i interpretada per Gary Cooper i Ingrid Bergman.
[v] BERNANOS, George (2009) Los grandes cementerios bajo la luna. Barcelona, Ed. Lumen.
[vi] Les dues obres formen part de la trilogía de ZUÑIGA, Juan Eduardo (2007). LARGO NOVIEMBRE DE MADRID; LA TIERRA SERA UN PARAISO; CAPITAL DE LA GLORIA. Edición de bolsillo. Bilbao, Ed. Cátedra.
[vii] FERNAN GÓMEZ, Fernando (2010) Las bicicletas son para el verano. Ed. Bolsillo. Cátedra.
[viii] En línea: https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/espana-en-el-corazon-himno-a-las-glorias-del-pueblo-en-la-guerra-1051591/html/fca87a8d-7b11-47bc-a7bd-a50ad09445f1_2.html
[ix] Es pot baixar el PDF a: https://www.cervantesvirtual.com/buscador/?q=La+rosa+blindada
[x] Publicat a Montserrat per Manolo Altolaguirre el 1938, hi ha una edición facsímil: VALLEJO, César (2012) España, aparta de mi ese cáliz. Madrid, Àrdora ediciones.
[xi] Veure en aquesta mateixa web: https://www.visorhistoria.com/la-desbanda-i-lesquadrilla-malraux/