A la seqüència XII[i], vam veure com José[ii], un pagès, informa el comitè de Linàs del descobriment d’un camp d’aviació dels rebels, mostrant la seva decisió d’anar fins a l’aviació republicana per informar-los de la ubicació. L’acció, a la versió francesa amb cartells intercalats (vegeu imatge), ve precedida per un en què explica que José ha anat a buscar un guia per passar les línies del front. Després, la pel·lícula canvia d’escenari i segueix amb les gestions dels republicans, liderats per González, que arribats de Terol amb dinamita busquen trobar recipients on col·locar-la i poder atacar les tropes que assetgen el poble (seqüències XIII i XIV). Aquest atac havia d’estar plasmat a les seqüències XIV a XIX que, com s’indica, no van ser rodades. Així que l’únic rastre que tenim d’aquesta part del guió és el plànol final, que a l’entrada XV-XIX ESCENES NO RODADES[iii] qualificat de ridícul, i que a la versió francesa és seguit per un rètol explicatiu (vegeu imatge).
Però seguim, ja que l’embolic no s’acaba aquí. Abans de veure la seqüència XX, en visionar la pel·lícula veiem que hi ha un canvi d’ordre de les seqüències respecte al guió, ja que la XX està precedida per les XXVI, XXV (un altre canvi d’ordre), XXVII i XXVIII, en què es mostra a l’esquadrilla d’aviadors en el seu dia a dia, en un moment de descans i la incorporació d’un nou membre (Schreiner). S’analitzaran posteriorment.
L’ordre de les seqüències segons el muntatge final de la pel·lícula seria, doncs, una vegada els republicans han pogut sortir de Terol:
LA HISTÒRIA
El succés reflectit a la seqüència XX, va passar realment, com es pot verificar en diversos diaris (veure imatges). De les dades tretes de la premsa[iv], podem deduir que el pagès va sortir d’Olmedo, per passar les línies i arribar a l’aeroport de Cuatro Vientos, a l’est de Madrid. És una distància considerable, per la qual cosa pot ser un reflex de la realitat que a la pel·lícula es mencionin unes bicicletes, que no apareixen, ja que a l’inici de la seqüència, José i Pío, el guia, van ja a peu.
Si mirem el mapa, la distància que cal recórrer és superior als 100 quilòmetres, molt possiblement a l’àrea del que avui és l’autopista A6. Si tenim en compte que la línia del front (gairebé invariable al llarg de tota la contesa) passava al nord de Guadarrama i Cercedilla[v], el primer tram hauria de tenir uns 85 km. com a mínim (ja que el risc de ser capturat l’obligaria a fer voltes), i una vegada passades les línies, en quedarien 50 km. més, que possiblement ja faria amb algun vehicle republicà, atès que qui el va acollir va rebre les ordres de dirigir-lo a la esquadrilla internacional. Fins i tot es pot aventurar la hipòtesi que fos conduït per membres del batalló Octubre[vi] que, format pel capità d’aviació González Gil, estava format per personal de la indústria aeronàutica. Això coincidiria també amb el fet que des d’on arriba fins a la caserna de l’esquadrilla, segons la novel·la, només passa mitja hora. La barreja de ficció i realitat pot esdevenir molt saborosa.
CONTEXT HISTÒRIC.
A finals d’agost de 1936, el govern de José Giral està esgotat. Nomenat el 19 de juliol, havia pres la decisió de donar armes al poble que les reclamava, aconseguint així aturar el cop d’estat a Madrid. Tot i això, la seva gestió durant l’agost, no aconseguint parar l’avenç de les tropes rebels des del sud, culminat amb la presa de Talavera el 3 de setembre, provocaran la seva dimissió l’endemà mateix, cosa que donarà pas al govern de Largo Caballero, que reestructurarà bona part dels comandaments militars. A la zona centre, aclaparada per la pressió provinent del sud, una anècdota com la del pagès que passa les línies i informa, és possible que quedés relegada a un “passeu-lo als aviadors francesos”. També durant aquests darrers dies d’agost comencen a arribar els primers col·laboradors soviètics. Rosenberg, l’ambaixador (Zugazagoitia[vii] diu que representa “una alenada d’oxigen per a les nostres esperances”), arriba el 27 d’agost. Aquest fet rebaixarà progressivament la rellevància de l’esquadrilla de Malraux, fins a la seva extinció al febrer de l’any següent. Pel que fa a l’aviació es pot pensar que hi havia molta més activitat al sud i sud-oest de Madrid, que al front de Guadarrama, ja estabilitzat al voltant de l’alto del León.
Pel que fa a aeròdroms, els principals del bàndol rebel a la zona eren a: Olmedo, Sanchidrian, Grajera i Escalona. Des de Madrid, els republicans podien sortir de Barajas, Cuatro Vientos o Alcalá de Henares, per no esmentar els múltiples camps precaris improvisats al llarg de la guerra. Vegem com explica l’aviador franquista i historiador Salas Larrazábal[viii], l’atac en qüestió: “El comunicat governamental va citar l’incendi de quatre Ju-52 a Olmedo. Malraux ha descrit aquest atac a Olmedo molt literàriament, però Olmedo no era la base dels Junkers (que operaven des de Salamanca) sinó del grup Dragon-Fokker que poc abans havia partit per a Aragó”. No obstant això, a la novel·la, el francès no dóna pistes sobre els aparells destruïts[ix] .
DE LA HISTÒRIA AL CINEMA:
L’episodi en què el guia, Pío, és assassinat per un taverner, a qui posteriorment mata el mateix José, no surt reflectit a la premsa. Podria ser un recurs de Malraux per aportar dramatisme a la pel·lícula, ja que a la novel·la[x], on se cita el succés, tampoc apareix aquest passatge, iniciant-se amb el pagès a les instal·lacions dels aviadors. Podem llegir:
—El comandant García envia a un pagès del nord d’Albarrasí que ha passat aquesta nit les línies feixistes. Pel que sembla hi ha un camp ple d’aparells al costat del llogaret. Sense refugis subterranis.
[…]
—Escolti?
—Digui?
—Qui garanteix el pagès?
—El comandant. I el seu sindicat, em sembla.
Mitja hora després arribava el pagès, conduït per un suboficial de la Direcció d’Operacions. Magnin el va agafar pel braç i va començar a caminar al llarg del camp. Els avions acabaven els seus assajos al capvespre.
Error, o millor dit llicència literari/cinematogràfica, ja que en el text substitueix Olmedo (província de Valladolid) per Albarracín (província de Terol) lloc on es desenvolupa la totalitat de la trama cinematogràfica, en el transcurs de quaranta-vuit hores. A la pel·lícula, José i el seu guia parteixen des del fictici Linás.
Centrem-nos però en l’anècdota puntual. Passa en una taverna, en què el propietari és un traïdor que dispara mortalment a Pío, el guia, sent mort al seu torn per José que li clava una navalla.
Hem vist la referència a la novel·la. I al guió?[xi] En ell, a la seva pàgina 50, s’indica “aquesta seqüència va enllaçada amb la precedent per…” i s’hi queda. En no haver-se rodat la XIX, aquesta frase es veu tatxada a mà. En conjunt, la pel·lícula segueix amb tot detall el guió, excepte el moment final, on en caure apunyalat el taverner, a la pantalla apareix breument el seu cos a terra, per després mostrar una planta de gira-sol ja madura i fondre a la següent seqüència. Al guió l’agonitzant exclama: “adiós, Madrid”, i després la càmera segueix a José que guarda la navalla per després fugir del lloc, plans que no es veuen a la pel·lícula.
EL RODATGE – EXTERIORS:
Als diversos plans d’aquesta seqüència XX apareixen tres àmbits diferents. Al primer, es veu una panoràmica d’un poble desconegut, vista que no esmenta el guió, ja que s’inicia amb els dos personatges que “passen davant la càmera” en dirigir-se a l’entrada d’un poble (que no és el de la imatge fixa inicial). Potser podria ser Horta de Sant Joan o un altre del sud de Catalunya, o fins i tot de França, però sens dubte no rodat per l’equip de Sierra de Teruel.
El segon àmbit emmarca només el pla 1, on es veu José i Pío caminant entre arbres, tenint un poble al fons. No s’ha pogut dilucidar de quin poble es tracta, però té l’aparença de ser algun català del sud, del Priorat o la Conca de Barberà. Tot i això, també podria ser algun punt, avui desaparegut, del Poble Espanyol o les seves rodalies, on es rodaran els plànols següents, ja que es fa difícil imaginar, amb les dificultats del moment, que es desplacessin els dos actors i tot l’equip de rodatge a més de 100 quilòmetres, per rodar només 10 segons d’un exterior que es tenia tan a mà.
El tercer, que engloba els plans 2 a 7, passa a l’interior d’una taverna. A l’hora d’entrar, l’acció se situa a l’interior del Poble Espanyol, al carrer del Príncep de Viana, quan entren en unes porxades que connecten amb la baixada de Cervantes. Allà, després d’un moment de dubte, entren a una taverna. Queda el dubte de si l’interior és el local situat en aquest punt, o es va reproduir en estudi. La presència d’una escala vers un altell podria indicar la primera hipòtesi, però, almenys actualment, al local (abans un banc, ara tancat) no hi ha la finestra al carrer, darrere de dues taules rectangulars a l’interior de la taverna.
Una altra raó per pensar que va ser rodada en estudi és que un cop demana l’orientació per passar les línies, els dos homes i el taverner surten a un pati exterior, que de segur no pertany ja al Poble Espanyol, ja que cap de les cases en el punt de rodatge en tenen. La ubicació queda clara quan el cafeter traïdor els assenyala la direcció, moment en què veiem l’alienació d’una cúpula i el campanar de l’església mudèjar del recinte. Així doncs, aquesta presa va ser realitzada a l’exterior dels estudis Orphea, al punt indicat a la foto (que podem comparar amb una presa actual, des del mateix punt, on avui hi ha un ruïnós pàrquing). Però els dubtes no s’acaben aquí. Al llarg pla 8 (al fons dues preses des de punts diferents, com s’indica al guió), s’aprecien parets als laterals que, si s’hagués rodat tot íntegrament allà no apareixerien, llevat que sigui un punt una mica més lateral , però de la mateixa part del darrere dels estudis.
Concloem aquest punt dient que aquesta seqüència es va rodar a l’estiu, de ben segur abans de marxar a Tarragona, atesa la vestimenta dels que col·laboraven en el rodatge, entre ells Max Aub, com veiem a les imatges.
EL PROTAGONISTA:
JOSE MARIA LADO[xii] . (L’Havana (Cuba), 13.9.1895 – Madrid, 17.10.1961).
Fill de gallec i cordovesa, neix a Cuba i debuta com a actor a la tornada a Espanya de la seva família, als vint-i-dos anys. Establert a Barcelona, adquireix experiència professional a les companyies de Francisco Morano, Enrique Borràs i María Palou i poc després aconsegueix fer les seves primeres accions a la pantalla, durant l’apogeu del cinema mut espanyol.
A l’època de la guerra, participa al rodatge de Las cinco advertencias de Satanás[xiii], dirigida per Isidro Socías i realitzada als estudis Lepanto. Hi té un paper secundari al costat dels protagonistes, Pastora Peña i Julio Peña, el futur Attignies de Sierra de Teruel. Es va estrenar al cinema Rialto de Madrid, el 28.2.1938. Després de la finalització de la guerra es desentén de la seva carrera teatral, però no de la cinematogràfica. S’instal·la a Madrid el 1944 i intervé en nombrosos films com El clavo o Tierra sedienta. Aquests èxits professionals el van convertir durant la resta de la dècada i al llarg dels anys 50 en un dels intèrprets secundaris més notoris i eficients de la cinematografia nacional, particularment apropiat per encarnar personatges aspres i durs.
——————————————————–
[i] https://www.visorhistoria.com/secuencia-xii-3-el-comite/
[ii] https://www.visorhistoria.com/secuencia-xii-2-jose/
[iii] https://www.visorhistoria.com/xv-xix-secuencias-no-rodadas/
[iv] Refèrencies de: Le_Temps, El Socialista i Las Notícias, 2.9.1936.
[v] https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Guadarrama
[vi] NO confondre amb un altre batalló del mateix nom, que va operar a Euzkadi. (https://lasmerindadesenlamemoria.wordpress.com/2011/10/26/breve-historia-del-batallon-octubre/)
[vii] ZUGAZAGOITIA, Julián (1968) Guerra y vicisitudes de los españoles. Paris, Librería española. p. 128
[viii] SALAS LARRAZABAL, Jesús (1971). La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel. p. 101.
[ix] MALRAUX, André (1995): p. 510
[x] MALRAUX, André (1995): p. 497
[xi] Per aquesta entrada, seguim el guió original mecanografiat i amb anotacions manuscrites, guardat al Fons Max Aub de l’Institut Valencià de Cultura a València (carpeta 1)
[xii] https://enciclopediacineespa-fernando.blogspot.com/2016/09/jose-maria-lado.html
[xiii] CAPARRÓS LERA, José Mª (1977). El cine republicano español 1931-1939. Barcelona, Dopesa. Pág. 214