MADRID – ALBACETE – VALÈNCIA (La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel 1.4.-)
L’Esquadrilla Espanya no acaba d’encaixar en l’estratègia bèl·lica de la República. La No-intervenció bloquejant les fronteres, la mala gestió en les compres[i] i la manca de previsió del govern en l’etapa prèvia a la revolta, posaven en greus dificultats a la cada vegada més inferior aviació republicana. El seu cap, Hidalgo de Cisneros, declara amb tristesa[ii]: “Va arribar un dia de trist record, en què vaig haver de donar en singular l’ordre de sortir a l’aire: que surti el caça”
En els darrers mesos del 1936 la situació s’ha tornat insostenible. L’avenç de les tropes rebels ha anat copant els diversos aeròdroms de la capital. Els avions alemanys des d’Àvila i els italians des de Talavera, més els Junkers de Navalmoral de la Mata i Escalona els bombardegen regularment, així com criminalment a la població civil de Madrid. A finals d’octubre han començat a arribar alguns avions russos, amb tripulacions i tècnics. La rellevància de l’Esquadrilla Espanya ha anat a menys a causa de la seva anàrquica col·laboració i de tenir gran part dels seus aparells danyats, essent molt difícil i costosa la seva substitució. En aquest ambient centralitzador de les decisions, amb un pes important dels assessors russos, el mateix cap de la Força Aèria, Hidalgo de Cisneros, s’ha afiliat al Partit Comunista durant una estada a Albacete, on s’està reorganitzant part de l’exèrcit, alhora que es van incorporant i agrupant noves arribades de les brigades internacionals. Largo Caballero i el seu ministre de Marina i Aire, Indalecio Prieto, estan pensant ja a buscar altres punts on consolidar-se i iniciar la recuperació del terreny perdut. El govern deixa Madrid per instal·lar-se a València, el 6 de novembre, i gran part de l’aviació farà el mateix. El setge de la capital sembla insostenible, i els franquistes han instal·lat les bateries antiaèries a prop de l’únic aeroport que queda útil: Barajas. Paul Nothomb[iii] arriba a qualificar l’enlairament dels poc maniobrables avions com un veritable “tir al plat”. En el cas de Malraux i la seva esquadrilla, també es desplacen temporalment a Albacete, en plena crisi interna.
El 18 de juliol, Albacete havia caigut a les mans dels rebels, encara que, una setmana després columnes de milicians provinents d’Alacant i Múrcia la van recuperar per a la República. Aviat es va convertir en un important nucli de reagrupament de forces, que en el cas de l’aviació es basava a l’aeroport de Los Llanos. No era un lloc per a grans festes, com recorda el brigadista Keith Scott Watson[iv]:
“Sempre recordaré Albacete com una de les ciutats més desagradables d’Espanya. Com moltes cruïlles de vies ferroviàries no tenia caràcter propi. Tenia dues indústries principals: la manufactura de ganivets mortals i un pròsper, encara que sòrdid, barri de bordells (Alto de la Villa)”.
A la novel·la L’espoir, Malraux no baixa al detall de l’estada de l’esquadrilla a Albacete, excepte referències de pas, com per exemple[v] :
Després d’una curta aturada a València entre els bosquets de tarongers, Magnin havia deixat a Albacete el Jaurès, que continuava a Alcalá de Henares. Era el darrer camp que els republicans disposaven cap a Madrid. Una part de l’esquadrilla romania a Albacete per a l’assaig dels avions reparats; l’altra combatia a Alcalá.
Tampoc no s’esmenta la ciutat manxega al guió de Sierra de Teruel. Hi ha dues seqüències en què hi ha referències al paper jugat pels components de l’esquadrilla: la XXIV, en què hi ha una clara al·lusió a Paul Nothomb, fill d’una rica família de tendències feixistes en el personatge d’Attignies, i la XXVI, en què alguns aviadors expliquen el perquè del seu enrolament. Un arriba a dir: “Vaig venir perquè m’avorria”. Tot i això, la situació no era tan plàcida com es plasma en aquesta escena.
A l’Espanya republicana, la guerra ha enfrontat dues visions diametralment oposades, no només de com encarar la contesa, sinó fins i tot de l’escala de valors que n’hauria de regir la gestió. Tant en el que podríem anomenar ambient anarquista, en què el voluntarisme era capital, com en el proper al rigor organitzatiu soviètic, la figura dels mercenaris està mal vista. I durant la primera etapa de l’esquadrilla, aquests han estat imprescindibles davant la pressa de contractació per donar resposta a l’aixecament. Cal esmentar també el comportament del bàndol revoltat, que ha arribat a proposar als pilots de l’esquadrilla una recompensa per trair-la. Però deixem que sigui el mateix Malraux qui ho expliqui a Max Aub, el seu conegut, i aviat amic, durant un dels múltiples viatges d’aquell a la capital francesa a la recerca de fons, personal i material per continuar la lluita amb la seva esquadrilla.
Mitjançant comunicat datat el 22 de novembre de 1936[vi], el Ministeri d’Afers Estrangers de la República, ha nomenat Max Aub agregat cultural de l’Ambaixada a París, en què el seu amic Luis Araquistaín és ambaixador des del mes de setembre. Malraux ha saludat el valencià en una de les visites a la seu diplomàtica, al 55 de l’Avenue George V. Han sortit al migdia per dinar en un restaurant proper el propietari del qual és espanyol.
—Estimat amic, com et va?, fa molt que ets a París? —inicia Aub, després d’haver demanat l’obligada paella, concessió, sacrifici per a qui adora el guisat valencià original.
—Dos dies. I de pas per a Txecoslovàquia. M’han parlat de dos De Havilland, encara que estic escamat d’ofertes anteriors, he d’anar i veure’ls. Ahir vaig contactar amb dos pilots que semblen fiables i vindrien voluntaris. Si aconsegueixo els avions, ells mateixos podrien portar-los a Albacete, o on ens portin ara, potser València.
—Fiables? Intueixo que has tingut problemes amb algun dels mercenaris. Les relacions humanes sempre són difícils i no et dic en temps de guerra. Explica’m.
Ha arribat l’amanida, colors vius que Aub amaneix mentre el francès reflexiona sobre si s’ha d’esplaiar amb aquest personatge. Sembla fiable, Bergamín en parla bé, però ves a saber. Malraux no està en el seu millor moment. Ja es parla de traslladar-los de nou, però no de tornada a Madrid. El front de la capital està cobert ara pels russos, i a Albacete no estan fent res de profit. Encara no estan instal·lats completament i ja es parla d’un nou trasllat. En el fons no deixarà de ser un alleujament, els seus “nois” són els únics a Albacete que no depenen de l’intransigent Marty, cosa que reforça la seva imatge d’anar per lliure. Ni tan sols s’allotgen a les dependències previstes per a les Brigades, a l’antiga Caserna de la Guàrdia Republicana, sinó a l’hotel Regina. Almenys les setmanes a Albacete li hauran servit per reclutar algun voluntari entre els brigadistes que s’hi agrupen. Abans de sortir, els últims han estat: Maurice Thomas, Ollier i Galloni[vii]. Poca cosa. I a més hi ha Clara. I Josette.
La seva dona, en els breus moments a soles al domicili de la rue du Bac, no para de retreure-li els seus flirtejos amb altres dones. La generalització evita respostes elaborades per ell. No li parla directament de Josette a qui ella menysprea. Diu als seus amics[viii]: “André s’amuse avec la petite Clotis”. Es veuen poc, ell va esporàdicament per veure la seva filla Florence, i quan passa hi ha mal ambient. Ella continua assetjant-lo perquè deixi ja la seva aventura militar espanyola, cosa que provoca a Malraux un cansament que no es pot permetre (tot i això, l’acompanyarà a Espanya de tant en tant). Ell l’evita en la mesura del possible, passa més temps a l’hotel Elysée Park, amb la seva amant. Josette, el seu cos, sí, però també les seves ànsies, no tenir-ne mai prou, utilitzant l’ofici d’escriptor com un reclam. Li diu en una carta[ix]:
“Heu d’escriure, André, és indispensable, o morirà boig de no escriure. Diu que la tasca que s’hi ha fixat està a punt d’acabar. Si torna a París, hi haurà cent mil persones aferrades a vostè, conferències, trucades, peticions de tot arreu. Ha fet tot allò que li era possible fer a Espanya… És més útil escriure, no hi ha res més important que els llibres”.
Així, a mesura que vagi engrandint el seu paper de “repòs del guerrer” s’anirà també gestant la que serà la gran obra d’André sobre la guerra civil: L’espoir.
Mengen. Malraux dubta a obrir-se. Les seves reticències respecte a la influència soviètica en el desenvolupament de la guerra, ara reforçades per les topades amb André Marty, i l’apatia amb què les seves queixes són acollides per Hidalgo de Cisneros, el fan dubtar davant aquest escriptor, que és socialista fins a la medul·la, però del que en desconeix el posicionament respecte al comunisme. Potser una anècdota servirà per esbrinar-ho. La inicia després de contemplar la paella que els ha mostrat un somrient cambrer per després dipositar-la al centre de la taula, a l’estil valencià.
—No, no són pas fàcils. I jo soc molt exigent. Al juliol calia reclutar qui fos, però ara ja no. Vaig desprenent-me dels mercenaris. A més, no hi ha diners i quan les nòmines s’endarrereixen, el rendiment encara baixa més. I de vegades no es tracta només de voler o no pujar a un avió. L’altre dia…
Max aixeca la vista. Li encanta que aquell prestigiós escriptor s’obri al seu interès. Fins i tot pensa demanar-li que intervingui en el tema que ara té a les mans, la Junta delegada per a l’expansió cultural d’Espanya. Qui hi hagi un amic comú, Louis Aragon, facilitarà les coses. Però no vol interrompre’l. El francès, amb la forquilla a la mà, segueix:
—Fa tres dies en vaig fer fora un. No va ser fàcil. És curiós, però existeix una mena de complicitat, de camaraderia, entre els mercenaris que mai no hagués sospitat. Fins i tot hi va haver algun intent de motí. Però ja està, l’endemà, Leclerc ja volava cap a França.
“Ja està? I la història? Això no pot acabar sense més ni més”.
—Què havia fet el tal Leclerc per merèixer l’expulsió?
—Gairebé des del principi, hi ha hagut reticències i discrepàncies entre els voluntaris i els mercenaris. Alguns són bons, excel·lents pilots o mecànics, però uns quants han vingut amb el reclam de la retribució, que et dic fermament que no mereixen. Les presses al reclutament no van ser bones. Però des que sabem que la Junta Tècnica de Franco ofereix 40.000 francs al pilot que passi un avió a la zona rebel i 20.000 per a qui inutilitzi un aparell[x] he decidit filar més prim. Hi va haver un incident en què vam perdre un avió[xi], amb diversos morts. Anaven dos aparells Potez: un, el Jaurès, es va partir per la meitat; l’altre, incomplint ordres, va tornar a la base carregat amb totes les bombes. Això, a més de perillós, era intolerable. A més, Leclerc era un personatge molt peculiar, que amb la seva indisciplina enverinava els altres pilots. Sempre queixant-se, maleint i a més presumint de les seves gestes com a contrabandista. No podia permetre que això minés encara més la moral dels pocs que quedaven, així que el vaig cridar per veure d’arreglar-ho. Em va insultar, a mi i als altres. No vaig tenir cap altra alternativa que rescindir el contracte. L’endemà mateix el vaig enviar amb avió de tornada a França, amb l’ordre de no tornar mai més a Espanya. Encara va tenir els benzos de dir-me: “Tornaré quan em doni la gana!, cretí immund. Em prens per un servent?”. L’hauria matat allà mateix.
Aub ho mira comprensiu. Ell està acostumat a les picabaralles de l’ambaixada, a les lluites entre intel·lectuals gelosos i ambiciosos, més com més mediocres, fins i tot a les picabaralles de partit, però allò era la guerra; homes que es jugaven la vida. S’hi jugava el futur de la nació. I comprenia que no es podia permetre que cap mercenari sense escrúpols pogués minvar la moral de l’exèrcit.
Creixia l’empatia entre els dos homes, cadascun a la seva esfera, tots amb la mateixa esperança en un món millor, ara amenaçat pel feixisme, a Espanya, però també a la resta del món.
La paella no entrarà a la història. El patró, gallec, pot tenir altres virtuts, però no pas la de cuinar com els valencians. Tot i això, tots dos han escurat les restes. A principis de desembre, a París, el gris és el color dominant. La fina pluja exterior convida a prendre un orujo abans de sortir.
Malraux agita el seu serrell com per girar full. El seu company s’emporta la mà mig tancada a la boca, per indicar al patró que volen dos gotets de licor. Aquest li pregunta amb ulls de murri: orujo? Max assenteix amb un somriure.
—Saps?, ara l’esquadrilla es dirà Esquadrilla Malraux.
—Caram! Enhorabona. T’ho mereixes.
—Va ser idea de Nothomb[xii]. I pensar que al principi en vaig desconfiar.
—Avui dia no et pots refiar de ningú. Nothomb? —afegeix Max, per dir alguna cosa, per perllongar les confidències.
—Sí, Paul Nothomb, un bon home. Va arribar a Madrid al setembre. Comunista convençut, encara que prové d’una família rica i el seu pare té plantejaments propers als nazis, segons em va dir ell mateix. El vaig nomenar comissari polític de l’esquadrilla. Tot i les reticències del partit comunista, ho vaig fer i no me n’he penedit. Està disposat a tot. Ho va demostrar en un fet, no farà ni tres setmanes.
Porten els dos gotets d’orujo. Donen el primer glop i amb els colzes a taula, es disposen a seguir amb el relat. Va quallant una amistat que durarà la resta de la seva vida.
—Va ser a la zona de Ciudad Leal —nom republicà de l’antiga Ciudad Real—. Volaven a l’únic Bloch que ens queda, quan una avaria en un motor els va obligar a fer un aterratge d’emergència. La zona era perillosa, terra de ningú, o de tots segons com es miri. Després em va explicar que va tenir dubtes sobre el seu copilot, pensant que l’incident era perquè potser havia tallat la vàlvula del combustible per provocar l’aterratge i passar-se amb l’aparell a l’enemic[xiii]. De fet, ja a terra, indemnes excepte unes esgarrinxades, van veure com s’acostaven algunes ombres, amagats entre la mala herba, i no sabien a quin bàndol pertanyien. En aquell moment, la resta de la tripulació va veure com en Paul es llançava a trobar-los, amb una pistola a la mà. Per sort, eren republicans. Però em va dir, i n’estic segur, que si arribaven a ser feixistes, abans de caure presoner hagués liquidat el seu segon pilot d’un tret. Un paio peculiar.
Malraux queda mirant fixament el gotet gairebé buit. Fins on arriba la fidelitat d’un home a una idea? Depèn, és clar, de cadascú, es diu per dintre seu. Però l’obstinació del tal Paul, lluitant contra la seva família, fins i tot contra el seu partit que no se’n refia, per lluitar a la seva manera contra el feixisme… per què s’hauria ofert a l’esquadrilla? Alguns, sense proves, insinuaven que podia ser un espia, un infiltrat. Tot i això, les seves accions demostraven el contrari. Era un home d’acció, cosa que el francès admirava. Sí, no s’havia equivocat en anomenar-lo comissari polític a la mort de l’anterior.
Dona una ullada al rellotge. Ha anat massa lluny. La paella, o l’orujo, comencen a ocasionar-li cremor d’estómac. A més a més, s’ha promès a si mateix aconseguir una nova reunió amb Cot, el ministre de l’Aire. La tasca d’André, intentant coordinar els diversos fabricants d’aeroplans, és esgotadora. S’adona que França està en retard respecte dels avions alemanys que es comencen a veure a Espanya. No serà fàcil, els posicionaments polítics dels industrials estan molt distanciats, des del favorable a la República espanyola Henry Potez, amic del ministre, fins al descaradament partidari de l’extrema dreta Émile Dewoitine. Però el seu amic Jean Moulin, segon de Cot, li ha promès intentar fer alguna cosa. Per avui ja n’hi ha prou. A més, aquest espanyol que mai no ha agafat un fusell, què sabrà d’avions! Però no es vol acomiadar deixant un mal gust de boca.
—Bé Max, gràcies per la paella. Estava boníssima —“menteix com un bergant”, pensa l’espanyol—. Per cert, si puc demà passaré per Gallimard. Tinc algun assumpte pendent, i potser em poden fer un avenç que m’anirà bé per al viatge a Praga. Els parlaré de tu. Bergamín em va dir que el teu… no sé què Petreña li va encantar[xiv]. Encara està plovent.
—Et deixo el paraigua. Jo estic a dues passes.
-No gràcies. No sé quan te’l podria tornar. Millor busco un taxi.
S’aixeca i agafant l’abric del penjador de l’entrada i surt precipitadament al carrer. Max i el propietari del restaurant es miren. Les presses del francès han resultat gairebé còmiques. En pagar, l’escriptor apuntarà:
—Amadeu, quantes vegades t’he de dir que abuses de la ceba. Si és per la teva morriña, d’acord, posa-li una mica, però res més. Ah! I el xoriço, per a l’entrepà. Soc valencià i pateixo veient aquests sacrilegis.
—Amén —tanca el restaurador, que sap que aquell home tornarà, no per la paella, una mera concessió al francès, sinó pel pop. I el seu ribeiro, és clar.
L’endemà, després d’una tempestuosa reunió amb el ministre d’Afers Estrangers francès, Léon Delbos, en què no aconseguirà que aquest canviï la seva posició respecte a la No-Intervenció, André Malraux sortirà cap a Txecoslovàquia, on tampoc tindrà èxit en la compra d’avions. Quan torni a Espanya, anirà directament a la base de La Señera, a prop de València, on trobarà el que queda de la seva esquadrilla, preparant-se per donar suport a la presa de Terol. Per part seva, Max Aub es recriminarà no haver tingut ocasió de parlar-li de la Junta delegada. “Bé –es diu–, ja ho farà Aragon algun dia. Ara tampoc no hauria estat per la feina”.
———————————
[i] https://www.visorhistoria.com/caos-a-lambaixada/
[ii] HIDALGO DE CISNEROS (1977-II) Cambio de rumbo. Barcelona, Laia. Página 206.
[iii] NOTHOMB (2001). Malraux en España. Barcelona, Edhasa. Página 24.
[iv] SCOTT WATSON, Keith (2014). Rumbo hacia una España en guerra. Salamanca, Amarú Ed. Página 167.
[v] MALRAUX, André (1995) La esperanza. Madrid, Cátedra. Página 340
[vi] MALGAT, Gérard (2007). Max Aub y Francia, o la esperanza traicionada. Sevilla, Ed. Renacimiento Página 58 (còpia de la carta de nomenament)
[vii] LACOUTURE, Jean (1976). Malraux. Paris, Éd. Du Seuil. Página 231
[viii] BONA, Dominique (2010). Clara Malraux -Biographie. Paris, Grasset et Frasquelle. Página 303
[ix] CHANTAL, Suzanne (1976). Un amor de André Malraux, Josette Clotis. Barcelona, Ed. Grijalbo. Página 89.
[x] SALAS LARRAZABAL, Jesús (1972) La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel, Página 120.
[xi] Basat en el relat de La esperanza. MALRAUX (1995). Pàgina 343 i ss. Sobre el personatge del mercenari Leclerc, és curiós el comentari de Paul Nothomb (NOTHOMB (2001) pàgina 23): “el caso de ese gánster confeso o pretendido a quién Malraux llama Leclerc en L’Espoir, que de tan gordo y redondo que estaba lo describe flaco y bilioso”. Quin era el veritable nom del personatge Leclerc a la novel·la? A la realitat, segons THORNBERRY (1977) -pàgina 207 i ss.-, alguns del pilots mercenaris foren: Bernay, Bourgeois, Darry, Heilmann i Thomas, dels avions de caça, i Cazenave, Gensous i Hantz, dels bombarders. Podría ser qualsevol dels tres, o d’algú altre atès que la llista no és exhaustiva.
[xii] Algunes referències poden induir a confusió, atès els sinònims de l’autor. Per exemple, el nom de Julien Segnaire, que Paul Nothomb (1913-2006) va utilizar a partir d’un episodi obscur de la seva vida: al final de la II Guerra Mundial, quan va ser arrestat i condemnat per traïció, encara que posteriorment va ser rehabilitat. (https://fr.wikipedia.org/wiki/Paul_Nothomb) L’episodi ha estat narrat en el documental Trahir? dirigit per Georges Mourier (2000). També va signar articles periodístics amb el nom de Paul Bernier. El seu perfil controvertit mereix una biografia. Veure l’entrevista en la que parla de l’esquadrilla Malraux a la pàgina de VIDEOS
[xiii] Succés narrat pel propi Nothomb (al text, és el personatge anomenat Atrier) a la seva novel·la autobiogràfica El silencio del aviador. NOTHOMB (2005) Madrid, Ed. Funambulista. Pàgines 111 i ss.)
[xiv] Vida y obra de Luis Alvarez Petreña. Va ser publicada per primera vegada el 1934 a Espanya per l’editorial Viamonte. A França no ho serà fins el 1959, quan Aub aconsegueixi publicar una obra seva en francés. Es tractarà de Jusep Torres Campalans, a l’editorial Gallimard, això sí, gràcies a les gestions d’André Malraux, aleshores ministre de Cultura.