En el moment de la revolta de juliol de 1936, ni els uns ni els altres pensaven que allò derivaria en una contesa de gairebé tres anys i centenars de milers de morts. Un cop delimitades les zones d’influència, les ciutats on havia triomfat el cop i les que no, s’apreciava un cert equilibri, que va ser trencat gairebé immediatament per la imperdonable No Intervenció, per la qual la República espanyola es va veure privada del material bèl·lic necessari , mentre que els rebels veien incrementar els seus recursos sense que es posés objecció al trencament del pacte. Un dels exemples més clars va ser a l’aviació, on André Malraux hi va tenir força a veure.
Al cap de l’aviació republicana, Ignacio Hidalgo de Cisneros, li indignava la posició de França, que hauria estat la porta d’entrada del material requerit. Em permeto reproduir uns fragments de les seves memòries[i] afegint comentaris recollits d’altres fonts, que el contradiuen.
«A l’aviació, l’única adquisició que vam aconseguir en els quatre primers mesos de guerra van ser dotze «Dewoitine» de caça i sis «Potez» de bombardeig… eren d’un model força antiquat i van arribar sense armament… Aquests avions els vam poder portar de França a Espanya per sorpresa, però quan es va assabentar el nostre «amic» León Blum, cap del govern francès, va posar el crit al cel i va ordenar una vigilància especial i severíssima a la frontera». Apunto que aquests avions (pràcticament els únics en el període inicial) van ser els aconseguits gràcies, en part, al compromís d’André Malraux.
Al meu entendre, la posició de Blum no va ser exactament aquesta, malgrat que va prevaldre la seva feblesa parlamentària i la pressió dels britànics. Al seu llibre Un estiu imperdonable, el periodista Gilbert Grellet reprodueix aquesta conversa entre Blum i els seus ministres[ii] , que reflecteix el que s’ha dit aquí. Cal notar que el ministre de l’Aire, Pierre Cot, va ser el gran aliat de Malraux, a qui secundava el seu cap de gabinet, el futur màrtir de la Resistència Jean Moulin, mentre que el gran avalador de la política de no-intervenció va ser Alexis Leger al Ministeri d’Afers Estrangers del Quai d’Orsay amb Ivon Delbos al capdavant.
«BLUM —Molt bé. Donem-nos alguns dies i esperem les primeres reaccions abans de prendre una decisió definitiva (sobre la No Intervenció). Mentrestant, el que reprenem els lliuraments mostrarà a Berlín i Roma que no estem jugant i que ells han de tenir tant interès com nosaltres a no enverinar les coses… Cot, quants avions podria vostè fer lliurar a Madrid durant els propers dies?
COT —No ho sé, potser uns quaranta o cinquanta. No tenim gaires reserves i, a més, no seran els aparells més moderns. Per això, tinc dubtes seriosos sobre l’eficàcia d’aquesta ajuda, que arriba massa tard. Calia fer-la des del principi, tal com vaig proposar a l’últim Consell. I ningú garanteix que aquesta idea de la “no-intervenció” o de la “no-ingerència” funcionarà”.
O sigui que se suposava que autoritzar l’enviament d’avions seria una pressió per portar Alemanya i Itàlia a pensar-s’ho dues vegades abans de donar suport a Franco per por a fer esclatar una guerra a nivell europeu (evidentment no ho van fer ni una sola). El dilema va empènyer Blum a plantejar-se fins i tot la seva dimissió, cosa que atesa la debilitat del Front Popular hauria significat una pujada al poder d’opcions de dreta, empitjorant encara més la situació respecte a la II República espanyola.
Cal esmentar també que existia un acord comercial entre els governs espanyol i francès previ al conflicte, pel qual el segon es comprometia en una clàusula confidencial a subministrar material bèl·lic per un muntant de 20.000.000 de francs[iii]. Només amb el compliment d’aquest contracte, la situació hauria estat força diferent,
En aquesta primera etapa, la disponibilitat d’armament i de militars per part dels dos bàndols era força igualada. No és aquí el lloc per a una anàlisi detallada, però ofereixo alguna dada il·lustrativa.
Alpert indica, pel que fa a homes a l’hora d’esclatar el conflicte[iv]:
| Infanteria | Artilleria | Cavalleria | Enginyers | |
| Republicans | 14.595 | 7.064 | 1.213 | 3.996 |
| Rebels | 18.181 | 7.543 | 2.756 | 1.759 |
Salta a la vista l’equilibri, una de les raons de llarga durada de la guerra. Això no hauria estat així si durant les primeres setmanes de guerra s’hagués procedit a subministrar a la República l’armament, especialment avions, que requeria i per al qual estava disposada a pagar preus superiors als de mercat.
Una sola dada sobre els comandaments on, segons Salas[v] , també hi va haver un cert equilibri:
| Generals: | Afusellats | Expulsats | Passats als altres | En actiu |
| República | 15 | 7 | 2 | 22 |
| Bàndol rebel | 6 | 10 | 2 | 17 |
Pel que fa a l’Aviació, Sales ens informa que[vi]:
“Després del cop d’estat, van quedar a Zona nacional uns 100 avions amb el desglossament següent: Uns 60 Breguet Br-19 de reconeixement; 10 caces Nieuport Ni-52; 3 Fokker F-VII i un De Havilland “Dragon” (el que va portar Núñez de Prado a Saragossa) de bombardeig, una dotzena d’avionetes i quinze hidros (5 Savoia S-62 i 10 Dornier Do-Wal de bombardeig)
A la Zona governamental romanien uns 200, d’ells 60 Breguet-19, 50 Nieuport-52, 5 Fokker F-VII, 4 De Havilland “Dragon”, 4 Douglas DC-2, 3 Hawker Fury, 27 Vickers, 20 Dornier Do- Wal i 20 Savoia S-62, a més de l’ordre de cinquanta avionetes i hidros militars d’escola i més de 100 avionetes civils”.
Això contrasta amb l’opinió d’Hidalgo de Cisneros,[vii] que considera que el 80% dels aparells van quedar al bàndol governamental, encara que la gran majoria eren o Breguet 19 (ja utilitzat a la guerra del Rif als anys 20), o Nieuport 52 , també antiquat i en procés de substitució en esclatar la guerra. Sigui com sigui, es tractava de models força obsolets, que no van tenir relleu per part de la República fins a l’arribada de l’ajuda russa, mentre que sí que n’hi va haver immediatament al bàndol rebel. L’autor també matisa que només el 35% dels caps i oficials d’aviació van quedar amb la República.
Així, queda clar que la gran majoria era avions antics i mancats de manteniment, cosa que va anar desequilibrant la balança van ser els avions de combat rebuts pels rebels per part d’Alemanya i Itàlia, que no van complir amb els acords de la No Intervenció, que havien signat igual que França o Gran Bretanya.
Ja en els darrers dies de juliol de 1936, la negativa a atendre la comanda presentada per Jiménez d’Asúa, que després de les primeres negatives franceses havia intentat que es tramités a través de Mèxic, va ser decisiva. Després de molts ajornaments i excuses, finalment, malgrat haver-se lliurat ja un xec de 13 milions de francs, Delbós, Ministre d’Exteriors, va denegar la seva imprescindible signatura. Es tractava del material «disponible al parc d’artilleria de Bordeus i llest per embarcar» compost de 2.000 fusells Level, 2 milions de cartutxos, cinquanta metralladores amb la seva munició, 8 canons del 75, 5.000 bombes de deu quilograms i 5.000 més. quilograms i: “14 Dewoitine i sis Potez“[viii]. Finalment, mitjançant negociacions en paral·lel en què va intervenir decisivament André Malraux, amic personal de Cot i Moulin, així com dels directius de Potez, van ser aquests avions els que van poder arribar a Espanya a primers d’agost.
Ofereixo aquí un paràgraf de l’historiador (militar que es va presentar voluntari a les files de Franco) Salas Larrazábal[ix] , que il·lustra el que ha dit:
“Els mesos de setembre i octubre també augmenten de forma considerable les forces aèries que donen suport a les tropes de Mola. Entre l’agost i el setembre van arribar a la zona nacional 21 Fiat de caça: els sis He-51 s’incrementen amb deu més rebuts al setembre, constituint-se tres esquadrilles. Aquestes esquadrilles van escombrar materialment del cel els Nieuport governamentals i fins i tot els Dewoitine… En bombardeig, el final del pont aeri que va deixar lliures els Ju-52, es van constituir cinc esquadrilles, tres amb tripulació espanyola i dos amb personal alemany… Hi va haver a més un grup de S-81 i els grups de cooperació He-46 i Ro-37. En total uns 100 avions en vol que aconseguiren la superioritat de l’aire, malgrat Potez i Dewoitine. Aquesta superioritat aèria va ser assolida pels nacionals a mitjans de setembre i mantinguda fins a l’arribada de material rus per a la República, superior en nombre i qualitat”.
Així doncs, mentre el flux d’avions cap als rebels s’accentuava, la República va haver d’afrontar la contesa amb vells avions que ja tenia als aeròdroms que van quedar al seu bàndol, i els pocs arribats de França abans del 8 d’agost[x].
Tot i això, l’esquadrilla que André Malraux va aconseguir portar a Espanya i mantenir en combat durant uns set mesos, no va agradar a tothom. En especial, al cap de l’Aviació de la República, Ignacio Hidalgo de Cisneros[xi] :
«Respecte al grup d’aviadors que van venir amb Malraux (que no s’adonava que no es pot jugar als aviadors sense ser-ho, i encara menys en una guerra) …, excepte tres o quatre que eren veritablement antifeixistes… els altres eren uns aventurers als quals no els importava la nostra lluita. Uns autèntics mercenaris, atrets pel fantàstic sou que se’ls pagava, que durant la seva permanència al nostre país mai van fer res de profit, i en canvi ens van donar molts maldecaps«. Cal ressenyar, però, que el mateix Malraux va aconseguir rellevar gairebé tots els mercenaris (contractats davant la urgència de l’operació de portar a Espanya els aparells) per voluntaris a partir de la seva estada a Albacete, a principis de novembre, cosa que Hidalgo no sembla recordar a les seves memòries.
Es pot comprendre la poca estima que un oficial de carrera d’ideologia comunista tenia a un grup heterogeni, barrilarie, que, a més, no sempre seguia disciplinadament les instruccions rebudes. Tot i això, també és veritat que potser haurien pogut fer més amb una major coordinació, especialment abans de l’arribada del material i els aviadors russos.
Un exemple clar ens ho dóna el biògraf Curtis Cate, ja a l’època del rodatge de Sierra de Teruel[xii]: “Malraux va haver d’esperar tres mesos abans que el general Hidalgo de Cisneros, el nou cap de l’Estat Major de l’Aire (que menyspreava l’”amateur” Malraux) acceptés prestar-li un pilot veterà i un dels pocs Potez encara actius per a la filmació de l’enlairament nocturn”. Imaginem la tremenda inquietud del director, esperant durant mesos, mentre la guerra anava avançant cap a la fi, a poder tenir, durant unes poques hores, l’avió imprescindible per a les seqüències clau del combat aeri (rodat prèviament a l’estudi, en un mitjà avió de contraxapat), en el moment de l’enlairament de l’aparell.
Per precisar-ne més, llegim un altre biògraf: Jean Lacouture[xiii] : «León Blum accepta tancar els ulls (a l’ajuda de Cot i Moulin a Malraux) fins a primers d’agost (el 8 signa la No Intervenció) … Obtenen una vintena d’aparells Potez-540 (s’equivoca en el número), que passaran a Espanya abans del dia 8 d’agost, aviat seguits per una desena de Bloch 200. En el transcurs dels dies següents, Malraux encara aconseguirà d’aquí i d’allà alguns avions , especialment Bréguet, achetés al marché des puces (al mercat ambulant)».
És difícil a posteriori, jutjar l’eficàcia que va poder tenir l’Esquadrilla Espanya organitzada per Malraux, però sens dubte l’animadversió de l’aviació republicana cap a un grup format per voluntaris i mercenaris no va ajudar gens. Es tractava, en nombre, d’una mica més del 10% dels avions disponibles, i per descomptat, sense ser últims models, una mica millors que molts dels existents, actiu gens menyspreable. Almenys, quedi per a la història l’esforç de l’escriptor, aconseguint avions en ple desgavell de juliol de 1936, amb part del feble govern francès en contra i l’aviació republicana com a mínim escèptica sobre la seva eficàcia, per posteriorment, amb més o menys fortuna, enfrontar-se a forces superiors i millor equipades, a risc fins i tot de perdre la vida.
Escuadrilla España, davabt un Potez-540. Octubre 1936.
NOTES:
[i] HIDALGO DE CISNEROS, Ignacio (1977) Cambio de rumbo – II. Barcelona, Ed. Laia. Pàgines 213-215,
[ii] GRELLET, Gilbert (2017). Un verano imperdonable. Madrid, Guillermo Escolar. Página 112.
[iii] GRELLET (2017): 37.
[iv] ALPERT, Michael (1977). El ejército republicano en la guerra civil. Barcelona, Ibérica de Ediciones y Publicaciones. Pàgina 25.
[v] SALAS, Ramon (1973). Historia del ejército popular de la República. Madrid, Editora Nacional. Tomo I. Pàgina 188.
[vi] SALAS, Ramon (1972) La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel. Pàgina 63.
[vii] HIDALGO DE CISNEROS (1977): 186.
[viii] CAMPOS, Miguel I. (2022) Armas para la República. Barcelona, Crítica. Página 32.
[ix] SALAS (1973): 519.
[x] Es pot veure la relació completa amb les dates d’arribada a: HOBSON, Gerald (2000). Armas para España. Barcelona, Península. Apèndix I, pàgina 355. Dos o tres avions més es varen rebre a finals d’agost, però “sense les seves armes, que mai van arribar”.
[xi] HIDALGO DE CISNEROS (1977): 212
[xii] CATE, Curtis (1993). Malraux. Paris, Flammarion. Pàgina 332.
[xiii] LACOUTURE, Jean ((1976) Malraux, une vie dans le siècle. Paris, Ed. du Seuil. Página 215-6.