Les coves del Salnitre sempre han tingut una gran anomenada. Antigament, l’accés a les coves era per dos camins diferents. Hi havia un camí que baixava des del santuari de Santa Maria de Montserrat i un
altre que pujava a les coves des del poble de Collbató. Sembla que el primer tenia més rellevància per ser, des d’antic, apte pel pas de cavalleries i perquè sortia des de la font del Portal del monestir.
Les coves del Salnitre eren conegudes des de ben antic tal com s’esmenta en diverses obres. L’any 931 s’esmenta l’existència d’una cova en el terme de Collbató en l’escriptura de venda al comte Sunyer de Barcelona d’uns alous[ii] propietat del prevere Guadamir i els seus germans. Sense donar cap referència per identificar de quina cova es tractava. Hi ha documents del segle XV on es parla d’explotació de les mines de salnitre per part del monestir de Santa Maria. Durant el segle XVI les coves serviren de refugi i amagatall a bandolers i fugits de la justícia. A l’interior de les coves es troben diverses inscripcions amb noms dels visitants i datades al segle XVI i XVII. Una de les primeres descripcions detallada d’una visita a la cova i els seus accessos la proporcionà el Alexandre de Laborde en la seva gran obra Voyage pittoresque et historique en Espagne[iii]. Tot i que durant el segle XIX diverses obres comenten l’existència d’aquestes coves amb el temps aquestes deixaren d’interessar i caigueren en un cert oblit.
Després d’uns quants anys sense notícies sobre les coves del Salnitre, aquestes foren “redescobertes”. L’any 1851 s’organitzà una expedició a la cova. Fou una recerca incompleta perquè els expedicionaris, després de molts obstacles, perills i contratemps, arribaren al forat i entraren per descobrir l’interior de la cova. Però, com que no anaven equipats d’instruments adequats, ni portaven més llum que algunes primes bugies, no van poder internar-se gaire, i van haver de tornar a sortir sense haver examinat més que una petita part de la cova. Poc temps després es tornà a organitzar una nova recerca de l’interior de les coves. L’any 1852 sortiren alguns articles sobre l’exploració de les coves. Animats per l’interès suscitat pel coneixement d’aquesta cavitat Víctor Balaguer[iv] impulsà una expedició en la qual participaren escriptors i pintors, metges del balneari de la Puda, monjos, guies de les coves de Collbató i altres persones. Foren dues sortides amb la idea que fossin expedicions científiques. El mateix any, 1852, Manuel Solà publicà una obra divulgativa sobre Montserrat on hi ha una descripció i uns dibuixos de les Coves del Salnitre. Aquestes cròniques representen l’inici de la recuperació de l’interès per les coves del Salnitre.
Les obres de Víctor Balaguer i la de Manuel Solà, deixen ben palesa la dificultat d’accés a les Coves del Salnitre anant-hi des de Collbató. Ambdós autors indiquen que a mitjans del segle XIX per anar a les Coves del salnitre calia superar grans perills; de tots, el més destacat, era pujar l’anomenat Pas de les Estaques amb l’auxili d’una corda lligada a una mata i d’unes escales de mà. Segons les cròniques de les primeres exploracions a les coves del Salnitre el camí d’accés era bastant precari i difícil. Les mateixes guies de viatges del segle XIX comenten les dificultats per accedir a les Coves del Salnitre. L’anomenat camí de les coves (del Salnitre), tal com se’l coneix des d’inicis del segle XX, té una història complexa per la seva transformació al llarg dels anys.
L’antic camí d’accés a les Coves del Salnitre provinent de Collbató durant el segle XIX devia arribar a l’indret on avui hi ha la cruïlla de la drecera que puja des de la capella de la Salut amb l’actual carretera asfaltada. Des d’aquest punt el camí pujava en direcció on es troba l’actual aparcament de cotxes i, probablement, quan arribava en aquest entorn no està clar com seguia per arribar a una canal rocosa, coneguda com el Pas de les Estaques, la qual permetia guanyar alçada. Pel que es dedueix de les cròniques es grimpava, es pujaven les roques ajudats per cordes i alguna escala de fusta, i unes estaques clavades a les parets de la canal. Un cop superat aquest punt l’accés a les coves no era tan complicat.
A finals del segle XIX, l’increment de visitants a les coves del Salnitre a causa de la seva popularització provocà algunes obres per millorar el camí d’accés des del poble de Collbató. Sembla que l’any 1856 els passos compromesos d’aquest camí, entre ells el Pas de les Estaques, foren substituïts per escales de fusta, còmodes i de fàcil passar. La facilitat d’accés per les millores que s’anaven introduint en el camí incrementà el nombre de visitants a la cova. Aquesta circumstància motivà que l’any 1877 es proposés substituir les escales de fusta per unes d’obra. Ben aviat devien fer-se aquestes reformes perquè l’any 1881, en una ressenya d’excursions per la muntanya de Montserrat, es comenta que l’entrada a la cova es fa per escales de fusta i obra.
L’any 1898, en la coneguda guia Montserrat. Guia diamante[v] es comenta que el primer tram per anar a les coves és fàcil, però tot seguit cal pujar la muntanya superant l’anomenat Pas de les Estaques “que años atrás era algo peligroso. Actualmente se pasa por una sólida escalera”. Aquesta observació confirma que l’antic pas ha estat substituït, en el mateix lloc, per una escala facilitant l’accés.
Al llarg del segle XX diverses reformes milloraren l’accés a les coves per mitjà d’una carretera que substituí l’incòmode pas de les Estaques. El qual, tot i que havia estat substituït per unes escales d’obra, era encara representava una dificultat per accedir còmodament a les coves. Actualment, hi ha encara indicis d’on estava situat aquest perquè es conserven, dins d’una estreta canal rocosa, bastants dels esglaons d’obra d’aquest pas. L’estat d’aquest tram és molt precari. La localització d’aquestes escales coincideix amb les que es veuen en una seqüència de la pel·lícula Sierra de Teruel [vi]i és per on baixen els ferits rescatats d’un accident de l’avió caigut a la muntanya. Probablement, quan es rodà la pel·lícula els visitants de les coves ja no feien servir les escales de l’antic Pas de les Estaques, però segurament el director, per donar més dramatisme a la situació, optà per situar l’escena de la baixada dels ferits en les antigues escales.
Autor: Jordi López Camps (Expresident de la Comissió Executiva del Patronat de la muntanya de Montserrat)[i].
PER SABER-NE + :
SEQÜÈNCIA XXXIX: On i com es va rodar?
L’ESPOIR, UN PARÈNTESI A LA DESESPERANÇA.
 |  |
——————————————
[i] Un estudi exhaustiu del mateix autor al seu blog: https://totmontserrat.cat/narracio/toponimia/els-antics-camins-a-les-coves-del-salnitre-el-pas-de-les-estaques/
[ii] “Domini ple, absolut i lliure, sobre uns bens immobles francs de prestacions » (DIGEC)
[iii] LABORDE, Alexandre Louis Joseph, comte de (1806). Paris : Pierre Didot l’aîné. 1a. edició.
[iv] Víctor Balaguer Cirera (Barcelona-1824; Madrid-1901): escriptor, periodista i polític, anomenat el Trobador de Montserrat. (Wiki)
[v] GARCÍA DEL REAL, Luciano (1898). Montserrat: Guía diamante. Barcelona, Librería de Francisco Puig. 224 pàgines.
[vi] Seqüència XXXIX de Sierra de Teruel. Minuto 58’44” a: https://www.rtve.es/play/videos/filmoteca/sierra-teruel-1938/3918025/