Fins a quin punt una novel·la pot ser reflex de la realitat? És legítim utilitzar fets reals per, deformant-los, transmetre situacions i sentiments que siguin recollits per la nostra sensibilitat? La Desbandà pot ser un punt de partida d’aquest joc funambulesc entre realitat i ficció, on fins i tot les discrepàncies i absències puguin ser font de reflexió. Ens diu Edward H. Carr[i] a What is History?: “Els fets de la història mai no ens arriben en estat pur, ja que ni existeixen ni poden existir en una forma pura: sempre hi ha una refracció en passar per la ment de qui els recull”. I afegeixo: aquesta ment els elabora i els plasma després en un text on, més enllà de detalls (com els noms dels actuants), es pugui percebre l’esperit d’una època, sentir unes persones que van viure fets que nosaltres molt possiblement mai viurem.
Es compleixen enguany vuitanta-sis anys des de la criminal persecució dels fugitius de Màlaga per part de les forces franquistes, amb la col·laboració de tropes i aviació italianes, anomenada La Desbandá. L’intent de repel·lir els atacs aeris contra aquella multitud desprotegida va ser l’última operació de l’esquadrilla Malraux, en què va morir el segon pilot i va quedar ferida tota la tripulació a excepció d’un mecànic. L’anàlisi de les fonts d’informació relacionades amb l’escriptor francès[ii], afegides a les d’un dels aviadors[iii] que el van viure, la del metge que els va atendre[iv] i de diversos articles sobre La Desbandà, voldria que servís d’homenatge a les víctimes i record de la criminal actitud dels rebels. El succés no forma part de la narració de la pel·lícula Sierra de Teruel, però sí, i molt detalladament, de la novel·la L’espoir[v].
Breument, els fets poden ser resumits així:
Juliol-desembre 1936: La població de Màlaga s’havia mantingut fidel al bàndol republicà.
Gener 1937: Queipo de Llano ordena l’atac a la ciutat, que és durament bombardejada el dia 13, arribant les seves tropes a Marbella el 16. Màlaga ja està rebent multitud de refugiats de les poblacions veïnes.
Febrer 1937: La ciutat malaguenya és defensada per uns 30.000 milicians comandats pel coronel José Villalba Rubio. Hi ha gran escassetat de material bèl·lic.
El dia 3 comença l’atac definitiu per part franquista, amb cavalleria, artilleria, aviació (una trentena de caces i altres bombarders) i vaixells (entre ells, dos creuers). Col·laboraven amb material modern els italians del general Roatta. Aquests van arribar als afores de Màlaga el dia 7, i el 8 entrava a la ciutat l’exèrcit rebel a les ordres del Duc de Sevilla (Francesc de Borbó i de la Torre). En aquests mateixos moments començava el llarg èxode d’uns 200 quilòmetres fins a Almeria, que van emprendre entre 200 i 300.000 persones[vi], malaguenyes o refugiades a la ciutat. En un dels millors resums en línia, es considera que van arribar a destinació uns 150.000-200.000 fugitius, mentre que de la resta, desenes de milers o van ser assassinats durant el trajecte o comminats a tornar, en haver estat copats per les forces italianes[vii].
Es calcula que per recórrer aquest trajecte es van necessitar més de cinc dies[viii], ateses les precàries condicions dels fugitius. Esmentar, de passada, que molts van arribar, després d’un dolorós periple fins a Barcelona, sent en gran part acollits a l’estadi de Montjuïc, i fins i tot que és possible que intervinguessin com a extres a la pel·lícula Sierra de Teruel[ix].
A la llum dels diferents narradors, vegem una mica la seqüència del que va passar:
Davant la gravetat de l’atac a Màlaga, el 8 de febrer, l’equip de transfusions del doctor Norman Bethune s’hi dirigeix des d’Almeria (que també estava sent bombardejada), però a l’altura de Motril, es troba de cara amb la multitud fugitiva i decideixen dedicar el seu esforç a ajudar els més febles a arribar al seu destí (amb dos conductors que s’alternen infatigablement dia i nit, els canadencs Hazen Sise i Thomas Worsley)[x]. La seva activitat continuarà fins al 12 o 13 de febrer, moment en què la gran part dels fugitius han arribat ja a Almeria, i s’ha consolidat una línia de resistència a l’alçada d’Albuñol (Granada)[xi] que es mantindrà estable fins a la finalització de la guerra, quan Almeria va ser presa per les tropes de Franco el 28 de març de 1939[xii].
Una sola cita sobre la crueltat feixista: fragment del discurs de Queipo de Llano del 9 de febrer: “(..) Una part de la nostra aviació em comunicava que grans masses fugien ràpidament cap a Motril. Per acompanyar-los en la seva fugida i per fer-los córrer més de pressa, vam enviar a la nostra aviació que va bombardejar-los, incendiant alguns camions”[xiii].
Donada la situació, el comandament republicà ordena el desplaçament d’uns avions de l’esquadrilla Malraux, que sortiren cap a Tabernas, des de la seva base propera a Terol[xiv]. En un principi havien de ser tres, però només dos van volar els dies següents. Des d’allà, en una primera incursió el 10 de febrer, veuen els creuers rebels, als quals no ataquen per no disposar de bombes adequades al seu blindatge; veuen la columna de fugitius i també perceben les forces perseguidores, a les que sí que ataquen, destruint alguns camions i blindats, així com un pont, per tornar després a Tabernas. Més tard, amb un retard en l’enlairament per no haver arribat les bombes adients (precarietat total), sacrificaren les metralladores dels Potez per poder carregar una quarta bomba addicional, cosa que, no disposant de caces de protecció, era suïcida. Aquest retard va propiciar que els caces italians, avisats pels vaixells, els ataquessin. Fins aquí el relat de Paul Nothomb a la seva novel·la, que al seu altre llibre concreta més fidelment[xv]: a Tabernas quedaven cinc últims caces Polikarpov I-15, però van ser només dos Potez de l’esquadrilla els que van intervenir, sent la primera incursió el dia 10 i la segona l’11, quan un dels avions va ser enderrocat, com veurem a continuació.
Aquesta darrera expedició de l’esquadrilla Malraux estava formada per dos Potez-540, el P i el B. El primer va ser atacat, però va aconseguir fer un aterratge d’emergència. Estava pilotat per Maurice Chevenet i Albert Carraz. El segon, protagonista del nostre relat, tenia la següent tripulació[xvi]:
Primer pilot: Guy Santès
Segon pilot: Jan Frédérikus Stolk
Bombarder: Julien Segnaire
Metralladors: Paul Galloni, Marcel Bergeron i René Deverts.
Mecànic: Maurice Thomas.
Seguint els diferents relats, podem seguir les seves vicissituds durant aquest dia:
En el primer atac dels caces feixistes, el primer pilot és ferit en un braç i el segon al ventre. Pensant ja en un aterratge d’emergència, amb gran dificultat poden deixar anar les bombes. Després l’avió es precipita al mar, a pocs metres de la costa. Era la zona del Castell de Ferro. El resultat: Un mort per una ferida al ventre, Stolk (indonesi), Santès (pilot francès) ferit al braç, Segnaire (Nothomb-Bernier, com veurem) ferit en un peu, Galloni (comunista francès, xofer de Malraux) amb una cama destrossada que acabarà perdent, Bergeron (comunista) i Deverts (socialista) ferits lleus i Thomas (comunista, que acabarà com a apicultor a l’Alvèrnia) indemne. Aquest troba una cavalleria i marxa a la recerca d’ajuda. L’aconsegueix una hora més tard a la camioneta del doctor Norman Bethune. Ja a l’hospital d’Almeria, tornen a ser bombardejats.
Tot plegat, una dramàtica narració que en les seves versions novel·lades presenta molta coincidència, malgrat els canvis de nom. El més significatiu és el del mateix autor de dos dels relats: Paul Nothomb.
El belga Paul NOTHOMB (1913-2006), que quedaria coix de per vida, va utilitzar el pseudònim de Paul Bernier per publicar als diaris belgues de tendència comunista Le Drapeau rouge i La voix du peuple. Després, va publicar cinc novel·les sota el nom de Julien Segnaire, per finalment signar amb el seu nom real Paul Nothomb els seus records de la guerra d’Espanya[xvii]. Fill d’una família rica i de dretes, va ser militant comunista i va inspirar a Malraux el personatge Attignies de L’espoir. En ella, se’l descriu així: Els espanyols, i aquells que volien a Attignies, l’anomenaven Sigfrido: era ros, i bonic[xviii]. Potser per això, en rodar Sierra de Teruel, Malraux va escollir Julio Peña, actor que havia estat a Holliwood, per a aquest paper.
Per acabar-ho d’embolicar, a la seva novel·la autobiogràfica El silencio de l’aviador, el personatge que encarna millor la seva figura s’anomena Atrier (també cal dir que el que s’inspira en Malraux, té l’apel·latiu de Reaux).
Aquesta confusió és assumida fins i tot per historiadors especialitzats en el tema, com l’excel·lent biògraf Jean Lacouture[xix], qui no inclou Nothomb entre el llistat de noms més citats, encara que sí que ho esmenta en una mateixa pàgina, com si fossin dues persones diferents, al costat de Segnaire (atribuint l’origen de tal nom a haver estat a la base de la Señera, prop de València). En una altra pàgina, indica que Jules Segnaire és un pseudònim literari de Paul Bernier, de filiació comunista, tinent i comissari polític de l’esquadrilla[xx]. En fi: Nobody is perfect.
Com a tancament, us oferim fragments del relat que fa el mateix André Malraux a la seva novel·la L’espoir[xxi], dels fets esdevinguts a la carretera de Màlaga a Almeria a mitjan febrer de 1939. Amb els cognoms canviats, apareixen els personatges de Santès (Sembrano), Stock (Reis), Thomas (Pol) i Attignies (Segnaire), aquest últim també present en els successos reflectits en la pel·lícula Sierra de Teruel.
Al llarg de set pàgines, Malraux empra la seva rica prosa per donar-nos una pinzellada dels esdeveniments que comentem. A títol d’homenatge als que els van patir, ofereixo per acabar unes breus cites.
En ser atacats: (pàgina 481)
El caça enemic va tornar, i començà a tirar amb totes les seves metralladores; les bales traçadores van tendir al voltant de l’avió una teranyina de traços vermells. Sota Sembrano, les onades clares i calmes del matí reverberaven al sol amb una felicitat indiferent; el millor era tancar els ulls i deixar baixar lentament l’avió fins que… La seva mirada va trobar de sobte la cara de Pol, inquieta, coberta de sang, però en aparença sempre alegre. Els traços vermells de les bales envoltaven l’aparell ple de sang, on Attignies estava ara inclinat sobre Reis que havia caigut del seu seient i semblava tenir raneres d’agonia: la cara de Pol, l’única que va veure Sembrano de front, també regalimava sang; però hi havia a les galtes llises de gros jueu animat tal desig de vida que el pilot va fer un últim esforç per servir-se del seu braç dret. El braç havia desaparegut. Amb tota la força, peus i braç esquerre, va fer encabritar l’aparell.
Ja a la costa, segueix l’amenaça: (pàgina 484)
Sota el soroll de la fugida, ritmat pel cop de mar, un altre soroll, que Attignies coneixia de sobres, va començar a pujar: un avió de caça enemic. La multitud es dispersava; havia estat ja bombardejada i metrallada.
Venia en línia recta cap al multiplaces les últimes flames del qual s’apagaven al mar. Els milicians transportaven els ferits; estarien a la carretera abans de l’arribada de l’avió enemic. Calia cridar a la multitud que es tirés de cara a terra, però ningú no ho sentia. Seguint les instruccions de Sembrano, els milicians ajeien els ferits al llarg d’un breu marge. L’avió va baixar molt, va girar al voltant del multiplaces, potes amunt i cobert de cremallots moribunds com un pollastre en una graella; ho va fotografiar, sens dubte, i va tornar a partir. «Però els camions també estan de cap per avall».
A la recerca d’ajuda: (pàgina 484)
Va passar una carreta. Attignies la va aturar… Una jove pagesa li va cedir el seu lloc i ell es va asseure entre les cames d’una vella. Va tornar a partir la carreta. Portava cinc pagesos. Ningú no havia fet preguntes i Attignies no havia dit cap paraula: el món sencer, en aquell minut, corria en un sol sentit.
…Després d’un quilòmetre, la carretera s’apartava del mar. Als camps havien encès fogueres; aquestes fogueres, aquesta gent arraulida o estirada arrossegava angoixa en la immobilitat com en la fugida. La massa passiva dels desallotjats continuava cap a Almeria la seva desesperada emigració. L’embús dels vehicles era en veritat inextricable. La carreta ja no avançava.
—Falta molt? —va preguntar Attignies.
—Tres quilòmetres —va contestar el pagès.
Un pagès els va avançar, muntat en un ase: els ases, abandonant incessantment la carretera, passaven per tot arreu, anaven molt més lleugers.
—Deixa’m el teu ase. Te’l tornaré al poble, davant de correus. És per als aviadors ferits.
El pagès va baixar sense dir ni una paraula i va ocupar el lloc d’Attignies a la carreta.
Bethune els auxilia[xxii]: (pàgina 487)
nmig d’un camp, va sentir cridar el seu nom: el metrallador espanyol, rodanxó, semblant a una poma joiosa, sempre ensangonat, saltant i rebotant, corria cap a ell. Attignies tornava amb un automòbil. Els avions de caça republicans havien avisat l’hospital. Sembrano i Pol van instal·lar els ferits al seient del darrere: el metrallador va quedar amb ells.
Un metge, el cap del Servei canadenc de transfusió de sang, havia vingut amb ells.
Cap a Almeria: (pàgina 488)
“Alt!”, va cridar un milicià. El xofer no es va aturar. El milicià va apuntar a l’automòbil. “Aviadors ferits!”, va cridar el xofer. El milicià va saltar sobre l’estrep. «Aviadors ferits, et dic, imbècil! No ho estàs veient?». Dues frases més que els ferits no van comprendre. El milicià va disparar i el xofer es va desplomar sobre el volant.
L’automòbil va estar a punt d’estavellar-se contra un arbre. El milicià va prémer el fre, va saltar i se’n va anar per la carretera. Un milicià anarquista, amb quepis vermell i negre i un sabre penjant del cinyell, va pujar a l’estrep. «Per què us atura aquesta bèstia?». «No ho sé», va contestar Attignies. L’anarquista va saltar a terra i va córrer darrere l’altre milicià. Tots dos van desaparèixer darrere uns arbres d’un verd fosc sota el sol. El cotxe quedava abandonat. Cap dels ferits no podia conduir. L’anarquista va reaparèixer com si hagués sortit de bambolines, el sabre vermell a la mà. Va arribar fins a l’ambulància, va dipositar el xofer mort a la vora de la carretera, es va asseure al seu lloc i va arrencar sense preguntar res. Al cap de deu minuts es va girar, mostrant el seu sabre ensangonat:
—Porc. Enemic del poble. Ja no en farà més de les seves.
Ja a l’hospital: (pàgina 489)
Un hospital buit, encara ple d’aparells, d’embenats, de tots els senyals del pas del dolor. Als llits desfets i sovint ensangonats, el buit dels quals estava tan cruelment barrejat a rastres frescos de presències, semblava que s’haguessin ficat al llit, no pas homes, vius o moribunds amb les cares particulars, sinó les ferides mateixes —la sang en comptes del braç, del cap, de la cama—. La immòbil pesadesa de l’electricitat donava a tota la sala un aspecte irreal, la gran unitat blanca del qual hauria estat la d’un somni si les taques de sang i alguns cossos no haguessin salvatgement imposat la presència de la vida: tres ferits esperaven els feixistes, guardant un revòlver amb ells. Aquests no podien esperar altra cosa sinó la mort que vindria d’ells mateixos, o la que vindria dels enemics, llevat que no arribessin a temps els avions sanitaris. Van mirar en silenci entrar el gran Pol, Sembrano amb el llavi prominent, i els altres que no tenien més que la cara del dolor; i la sala es va omplir de la fraternitat dels nàufrags.
Cal recordar també que Max Aub, estret col·laborador de Malraux durant la filmació de Sierra de Teruel va evocar també el mateix episodi al seu conte “El cojo”, en què fins i tot es reflecteix el mateix moment de l’atac a l’avió. No va viure els fets, però els explica amb precisió sota la influència de relats de persones que sí que van prendre part en els successos[xxiii]. Vegem-ne un breu fragment:
Es va sentir el motor d’un avió, devia volar molt baix, però no se’l veia (…) De sobte se’l va veure anar cap al mar. El motor de la dreta cremava. El trasto va planejar una mica i va caure a l’aigua. Al mateix temps dues esquadrilles de vuit aparells van picar cap al lloc de la caiguda metrallant el vençut. Després van girar i van fer cap a Màlaga[xxiv].
Relat dramàtic, en què la literatura enriqueix la història, en què la història ajunta els seus mil relats per abraçar la imaginació de l’autor. I, per al lector, un estremiment. Serveixi aquest com a homenatge als milers d’anònims personatges que van viure i van patir a La Desbandà, cadascun d’ells digne d’una biografia o d’un poema.
[i] CARR, Edward H. (1961) What is history? Citat per Julián Casanova a Facebook (31.1.2023). En castellà: ¿Qué es la historia?, Planeta, 2017.
[ii] THORNBERRY, Robert S. (1977) André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Librairie Groz.
[iii] NOTHOMB, Paul (2006) El silencio del aviador. Madrid, El funambulista. També: NOTHOMB, Paul (2001) Malraux en España. Barcelona, Edhasa.
[iv] BETHUNE, Norman. (2022) La Desbandá -El crimen de la carretera de Málaga a Almería y otros escritos. Logroño, Pepitas de calabaza, SL.
[v] MALRAUX, André (1995) La esperanza. Madrid, Cátedra.
[vi] https://www.eldiario.es/andalucia/mayor-crimen-guerra-franquismo-desbanda_0_480852402.html
[vii] https://serhistorico.net/2018/03/15/malaga-febrero-de-1937-la-desbanda/
[viii] BETHUNE (2022): 51.
[ix] https://www.visorhistoria.com/secuencia-xiv-1-oh-es-el/).
[x] BETHUNE (2022): 85
[xi] https://historiasdealboran.wordpress.com/2019/02/03/una-vision-de-la-desbanda-de-malaga-en-la-novela-lespoir/
[xii] https://historiadeltiempopresente.com//wp-content/uploads/2021/04/Ramirez.Tapia_.2017.pdf
[xiii] “Málaga en las charlas de Queipo de Llano (1936-1937)” Revista Jaberga, nº 24, 1978, Centro de Ediciones de la Diputación de Málaga (en línea) (consulta 05/03/2018). Disponible a: http://www.lopezcuenca.com/malaga1937/malaga_queipodellano.pdfb
[xiv] NOTHOMB (2006): 165.
[xv] NOTHOMB (2001): 146
[xvi] THORNBERRY (1977): 217
[xvii] NOTHOMB (2001 y 2006)
[xviii] MALRAUX (1995): 232
[xix] LACOUTURE, Jean (1976). Malraux, une vie dans le siècle. Paris, Ed. Du Seuil. Páginas 219 y 233.
[xx] THORNBERRY (1977): 211.
[xxi] MALRAUX (1995): Pàgines indicades a cada paràgraf.
[xxii] Cal destacar que Malraux atribueix a Attignies haver anat a buscar ajuda, i no a Thomas/Pol, que va ser qui realment ho va fer.
[xxiii] SANCHEZ ZAPATERO, Javier (2012). “El cojo” de Max Aub y la Guerra Civil española: escritura para el combate, lectura para la memoria. RILCE-Revista de Filología Hispánica 28.2: página 569
[xxiv] AUB, Max (2006). Obras completas, IV-B. Relatos, II. Eds. Lluís Llorens y Javier Lluch. Valencia: Generalitat Valenciana/Diputació de Valencia, pàgines 73.