Paris, març 1938.
Març plujós a París. A través del baf de les finestres de La Closerie des Lilas, imatges de paraigües i gent corrent; gotes relliscant pel vidre. Dos homes asseguts cara a cara es giren a l’uníson al sentir el soroll del seu veí que obre ostentosament Le Figaro de dijous 17 de març de 1938. A primera pàgina, dos titulars:
“L’exèrcit del general Aranda segueix el seu avenç. Conquerits 7.000 km2 en vuit dies”, i al costat les declaracions de Chamberlain a la Cambra dels Comuns: “Anglaterra no té la intenció d’agafar-se els dits a Espanya”.
Es miren. André Malraux fa el gest d’aixecar-se i Eduard Corniglion-Molinier el frena agafant-lo de l’avantbraç.
—Una notícia més —diu—. Les dretes ho inflen tot.
—És per això que és més necessari que mai avançar en el nostre projecte.
Dies abans, en unes declaracions a la premsa dels Estats Units, Eduard Corniglion-Molinier, productor cinematogràfic i aviador, ha informat de la creació de la productora Interallied Films, amb un soci americà:
John Otterson. Explica que tenen la intenció de portar a la pantalla diverses obres d’André Malraux, el seu company de taula. Entre elles L’espoir i La condition humaine, i fins i tot Le temps du mépris[i]. A més, ha detallat que no serà a Hollywood, sinó a Nova York. Ha afegit que pensa alternar aquesta activitat amb la producció a França de dues o tres pel·lícules anuals a través de la societat de producció cinematogràfica que ha constituït amb el matrimoni Tual[ii]. No obstant això…
—Ara per ara no et puc prometre res. Sí, ho vaig dir, però el projecte encara és verd. A més, el meu Mullenard[iii] no ha funcionat com esperava, i Drôle de drame encara menys. No pinta bé, em sembla que no s’entén aquest tipus d’humor. Denise Tual està molt decebuda. Quan va llegir His first Offense[iv], em va venir a veure de seguida, creia que seria un èxit, però ja ho veus, una història d’humor negre sobre un arquebisbe extravagant… No ha agradat a ningú[v]. Amb raó Gaumont no volia distribuir-la! Només el prestigi de Saint-Exupéry i oferir-los Courrier du Sud va fer que ho acceptessin. Però quin poc interès ha posat a promocionar-la! Les vaig presentar a Amèrica, però ells estan en una altra ona. I aquí no hi ha els temps per a fantasies. Hi ha tanta tensió als carrers.
El serrell de Malraux s’agita, com volent foragitar els mals presagis.
—Però Espanya ho necessita. I jo també.
Els avenços que Gallimard li ha donat per L’espoir s’estan acabant. Ara o mai! Lebrun ha tornat a cridar Léon Blum a la presidència del Consell, qui sap per quant de temps. Un parèntesi esquerrà en una marea dretana que va avançant. La crisi econòmica no cessa i al carrer hi ha inquietud i disturbis.
—Creus que el govern francès…
—Ho dubto. I encara més tractant-se d’un projecte en pro de la República espanyola. No es volen significar.
—En qualsevol cas, Eduard, tu sí que em pots ajudar a agrupar un equip tècnic solvent, oi? Jo, ja saps, vaig estar amb Eisenstein, m’agrada el cinema, però no m’he relacionat prou amb aquest món.
Porten dos sole meunière. Malraux serveix Puilly-fumé a les dues copes.
—Tens clar el guió?
—No, encara no, però sí molts apunts. La història de la meva esquadrilla donaria per a diverses pel·lícules. Molts fragments que ja vaig incloure en L’espoir podran servir. Segur que hi haurà el bombardeig d’un camp d’aviació enemic, la lluita aèria, la caiguda d’un aparell i els camperols que recolliran els ferits[vi]. A casa ja tinc alguna cosa escrita. Però, sens dubte, necessitaré un guionista professional per als detalls.
—Has parlat amb Prévert? A Drôle de drame va fer una gran tasca, especialment amb els diàlegs[vii] .
—Vaig preguntar per ell al PCF, però no em van donar gaire informació. Des que es va dissoldre el grup Octubre[viii] em diuen que no en saben res.
—Presa. Truca-li a aquest número.
Corniglion ho escriu en un tovalló que lliura a André. Després encara el peix. Amb la boca plena, aixeca el cap i assenyala amb la forquilla. Un cop engolit el mos, indica:
—Per a la part espanyola, potser et serviria Corpus Barga. I per a la música, podries provar amb Darius Milhaud, el seu Le bœuf sur le toit és genial i a Mollenard va col·laborar eficaçment. El conec, podria parlar-hi.
—Jo havia pensat en Gossec. El seu inici del Rèquiem, amb aquells cops de bombo com canonades… Ja veurem. Hem d’anar-hi pensant. Producció, fotografia, guió… Vull els millors.
—Però caldrà pagar-los. Vegem què podem fer, amb què podem comptar, i després ens hi posem. No ens faltaran bons professionals. La filmaries a França, suposo, no?
—Aquesta és la intenció. També demanaré ajuda a l’ambaixador Ossorio. Però no podem perdre temps. Cada dia que passa els feixistes guanyen territori. I a més, als Estats Units creix l’opinió que s’hauria d’autoritzar la venda d’armes a Espanya. És el moment de donar una empenta a la gent perquè pressioni. Imagines una pel·lícula que agités l’opinió pública? Quan vaig ser a Hollywood… Ja sé que Roosevelt va veure Terra d’Espanya i, en canvi, a mi no em va ni rebre. Però també sé que l’obra d’Ivers és més un reportatge que una obra de creació. Jo posaré dempeus la gent d’esquerres d’Amèrica.
I la conversa segueix al fil dels records, entrellaçant anècdotes de les estades dels dos comensals que, amb un any de diferència, havien visitat els Estats Units, tornant casualment en el mateix vaixell, del qual comenten les comoditats i la gastronomia. Amèrica, 1800 sales, milions d’espectadors… El senador Nye planeja presentar una esmena a la Neutrality Act que impedeix vendre subministraments als països en guerra. Cal demostrar que es tracta de la defensa de la legalitat que té el suport de la gran majoria de la població, i per això res millor que tocar la fibra sensible de milions d’americans.
Sí, fer una pel·lícula. Però amb qui? La majoria dels contactes de tots dos tenen una relació més o menys estreta amb el Partit Comunista Francès, que està patint un aïllament per part de les altres forces polítiques. Encara que Blum, més a l’esquerra que Chautemps, més favorable a ajudar la República espanyola, hagi tornat a presidir el govern, el Front Popular fa aigües per tot arreu.
Queden tornar a veure’s en dues o tres setmanes, per tal de posar en comú els avenços en el projecte d’una pel·lícula basada en la novel·la L’espoir.
Ho fan el 7 d’abril, el mateix dia que Léon Blum presenta la seva dimissió en veure refusats els seus projectes de control financer i de canvis, així com de suport a la indústria armamentista. Només han passat tres setmanes des que va tornar a la presidència. El seu successor, Édouard Daladier, capgirarà els avenços socials aconseguits pel Front Popular i això comportarà malestar a la població i vagues en molts sectors.
Aquest cop són tres. André Malraux ha portat el belga Marcel Defosse[ix], conegut com a Denis Marion, de l’amistat del qual s’enorgulleix, des que deu anys abans havia publicat crítiques elogioses a la seva novel·la Les conquerants. La relació s’ha refermat des dels dies del II Congrés d’Escriptors en defensa de la cultura, a València i Madrid, en què tots dos van participar. Marion saluda Corniglion, a qui coneix d’altres trobades.
—Bonnet no permetrà que ens donin un franc. Ho he percebut a totes les portes a què he trucat.
George Bonnet, ministre de Finances, que a partir d’aleshores assumirà el Ministeri d’Afers Estrangers, és partidari de la No-Intervenció i de l’apaivagament amb Hitler en sintonia amb el primer ministre britànic Chamberlain.
Corniglion-Molinier, que ja assumeix el paper de productor, vol evitar la deriva pessimista que pot trasbalsar amb el projecte, i amb els diners que ja assumeix hauran d’arriscar-hi.
—Bé: Què tenim fins ara?
Seuen en un racó de Chez Allard[x], modest bistrot del districte V amb excel·lent menjar. Malraux no pot esperar ni el kirr que acaben de demanar:
—Tinc gairebé tot l’equip esbossat. Prévert no podia ocupar-se del guió, però em va recomanar a Louis Page per a la fotografia. Aquest no només va acceptar, sinó que va proposar a la seva dona Paule com a script. Prévert em va dir que a Quai de brumes, que està a punt d’estrenar-se, ha fet una feina rellevant.
—Sí, és un gran professional. Fa uns anys ja va participar com a càmera a La kermese heroica de Feyder. Quina pel·lícula! —afegeix Marion, que l’ha vist a Bèlgica. També podria portar André Thomas que el va acompanyar.
—Ja m’ho ha suggerit. Per mi bé, però depèn del pressupost.
Corniglion-Molinier torça el gest. No pot, ni vol, assumir més riscos econòmics que els que, ben segur, directament o indirectament, l’aventura li significarà. Malraux segueix:
—Aquí ja tinc una primera versió del guió. A partir d’aquí serà fàcil desenvolupar el conjunt. He pensat que podríem titular la pel·lícula Sang de gauche.
Davant el gest interrogant dels altres dos, afegeix:
—És un petit episodi de la meva novel·la —treu un exemplar de Gallimard d’una cartera de mà que ha portat, busca un punt marcat i llegeix[xi] :
Quan Lopez sortit de la Prefectura, des enfants revenait de l’école, cartable sous le bras. Il marxait, bras en ailes de moulin et regard perdu, et faillit marx dans uneix flaque noire : un anarchiste l’écarta, comme si Lopez eut failli écraser un animal blessé :
—Prends garde, vieux, dit-il. Et, respectueusement : « Sang de gauche ».
Corniglion, estreny els llavis:
—Molt tètric. Creus que pot tenir ganxo als Estats Units?, per mi que ni a França, amb tot el que està passant…
—Sí —afegeix Marion—, pel que has explicat, no deixarà de ser una pel·lícula bèl·lica, amb sang, és clar, però també amb esperança en la victòria.
Malraux calla que, temps enrere, encara a bord del Normandie de tornada dels Estats Units, havia pensat titular la seva pel·lícula Cant fúnebre pels morts de la guerra d’Espanya. Títol descartat definitivament.
—Espoir? —intervé de nou Corniglion, apuntant el nom que tindrà la pel·lícula sis anys després.
—No, Espoir no. Massa semblant al títol de la novel·la. Crearia confusió, ja que no és una transposició del llibre a la pantalla. Potser una referència a la batalla que es narra. Sierra de Teruel estaria bé.
—Bé, seguim. Què ens manca?
—Els actors. Tot i que la meva intenció és agafar gent corrent, necessitaré alguns professionals que sostinguin el relat. Havia pensat en Von Stronheim. Genial a La grande illusion.[xii]
—Però és molt gran. I car. És una estrella, ha treballat a Hollywood. Té més de cinquanta anys. En quin paper t’ho imagines? —apunta Corniglion.
—Jo el veig com el pilot alemany que s’integra a l’esquadrilla, que prova de pilotar i fracassa passant a combatre com a metrallador, i que mor en combat[xiii]. La seva actitud d’ajudar en allò que faci falta commourà el públic. No tenia cap alemany a l’esquadrilla, però donarà idea de la varietat dels seus integrants.
Amb un gest d’incredulitat que Marion veu amb desgrat, Corniglion segueix la seva enquesta:
—I qui més?
—Pierre Larquey, al paper del comandant de l’esquadrilla: Magnin.
—Aquest seria més assequible. També més gran. Fa anys va tenir cert renom al teatre de varietats.
Malraux calla, encén una cigarreta, els mira. El cambrer dubta si els pots retirar els plats, optant per quedar-se dret.
—Ens n’anem a Espanya. Ja!
Corniglion i Marion es miren estupefactes. Malraux segueix:
—Serà una arma propagandística de primera magnitud. El cinema genera emocions, mites, empeny la gent a prendre partit. Quan surten d’una sala, sorgeixen de la foscor amb un aspecte diferent, amb una mirada influïda pel que acaben de veure. Difondrem la meva pel·lícula als Estats Units, sí, però també a França, aquella França que s’acaba de desfer de Blum, i per què no, a Anglaterra —mira Corniglion—, o a Bèlgica —girant-se cap a Marion. La República podrà pagar-ho. Només cal demanar-ho. Tinc manera de sostenir la meva petició —apunta amb una picada d’ullet misteriosa—. Quan sapiguem amb el que podem comptar, tancarem el capítol d’actors.
L’aviador i productor cinematogràfic anuncia:
—Tinc una altra sorpresa: els estudis Pathé. He parlat amb Denise Tual. Ens ajudarà en tot. El seu marit Roland diu que puc comptar amb el seu equip.
— Pathé? Amb el que està passant? El director potser sí, però els operaris i els empresaris?
Corniglion, a qui la idea del finançament espanyol l’ha alleujat, intenta frenar, sense èxit, l’empenta del seu amic:
—Tual ha fet alguna cosa al meu Mollenard.. André, has pensat en Roland, el teu germà? Va treballar com a assistent d’Allegret a Lac de dames, no fa tant.
—No parlem de la meva família. És molt jove encara[xiv]. Sí, i respecte a això de Pathé ja sé pel que han passat[xv]. Però han aixecat la fallida. Natan no aixecarà el cap, i a més és jueu, però Tual té una sèrie de companys del partit que l’ajudaran, ens ajudaran, en tot el que puguin. Demà mateix demano una audiència amb Álvarez del Vayo a Barcelona. I si puc, amb Azaña o Negrín. Recordarà, Denis, amb quina calor i empatia ens va acollir Vayo a València, quan va inaugurar el congrés, encara que Azaña ens menystingués. No ens pot fallar.
El dinar segueix amb efluvis de fantasia per part de Marion i Malraux, moderats amb certa prudència per part de Corniglion. A la sortida, la primavera comença a verdejar els arbres del carrer Saint André des Arts.
André Malraux continuarà construint el guió, afegint alguna escena fruit de la seva experiència a Espanya, algunes ja incloses en L’espoir. Tot i això, s’adonarà del seu dèficit tècnic i buscarà un col·laborador de prestigi contactant amb Boris Peskine [xvi] jueu nascut a Sant Petersburg i nacionalitzat francès, amb experiència en documentals. A més és amic de Page. Malraux ha vist un reportatge seu sobre els ferrocarrils francesos que l’ha entusiasmat[xvii]. Aquest acceptarà en principi, en espera de conèixer els seus emoluments, cosa que de moment André no pot garantir.
Acaba abril quan André telefona a Corniglion-Molinier.
—Per fi marxem a Espanya. Álvarez de Vayo ens rep el 16, quan torni d’un viatge a Ginebra. No es poden negar. Els porto una fortuna. No es poden negar que una petita part es dediqui a la tan necessària propaganda.
Com a carta de presentació, Malraux ha recollit de diverses organitzacions els donatius de suport a la República provinents d’humils col·lectes populars o de donants generosos, com la de l’escriptor alemany Emil Ludwig de mig milió de pessetes[xviii].
Aquella mateixa tarda es desplaça a Joinville-le-pont per veure Roland Tual, director adjunt dels Estudis Pathé.
La recepcionista l’ha mirat estranyada. Malraux és considerat un perillós intel·lectual d’esquerres i els gestors que han assumit la direcció del centre després de la fallida atribuïda a l’anterior president estan molt poc inclinats a temir qualsevol relació de l’empresa amb gent considerada partidària del Partit Comunista o propera a ell, com ho és Malraux.
—M’has d’ajudar a preparar l’expedient per a Álvarez del Vayo. No podem fallar. Fins i tot Negrín estarà a favor d’ajudar-nos, però ens ho hem de guanyar. Jo sé el que vull, però et necessito per donar-li un aire tècnic que els impressioni. I només tenim dues setmanes.
LA VERDADERA HISTORIA DEL RODAJE DE SIERRA DE TERUEL (en castellà, per ara). Conjunt de la primera part (1936-1937)
—-NOTES—-
[i] Ce Soir, 38.02.19.
[ii] Després d’una primera experiència creada el 1926 (Franco Films Productions), que va arribar a ser propietària dels estudis Victorine a Niça, Corniglion-Molinier munta una nova productora amb l’ajuda de dos col·laboradors d’excepció: Roland Tual, director adjunt de Pathé, i la seva dona Denise, que serà la que triarà les obres a portar a la pantalla. A LIGOT, Maurice (2019). Édouard Corniglion-Molinier, un paladin au XXe siècle. Bordeus, Les trois colonnes. Pàgina 90
[iii] Dirigida per Robert Siodmak i protagonitzada per Harry Baur, va ser distribuida per Pathé Consortium Cinéma. El seu escás èxit va fer més difícils posteriors col·laboracions.
[iv] Novel·la dels anys 20, de J. Storer Clouston, publicada eor Phillip Allen a Londres, el 1934, que va servir de base pel guio de Drôle de drame.
[v] Ho explica Denise Tual a Le temps devoré. Paris, Fayard. 1980. Pàgina 123
[vi] MARION, Denis (1970) André Malraux. Seghers, Paris. Col. Cinéma d’aujourd’hui. Pàgina 13.
[vii] https://www.filmaffinity.com/es/film221155.html
[viii] El grup de teatre Octubre, proper al Partit Comunista Francès, s’havia dissolt el 1936, després del triomf a França del Front Popular, en part degut a discrepàncies entre trotskistes i estalinistes. https://fr.wikipedia.org/wiki/Groupe_Octobre
[ix] Signarà els seus libres i articles amb el sedudònim de Denis Marion, nom amb el que sortirà d’ara endevant en aquesta web
[x] Curiosament les esposes de l’actor Jean Gavin i del responsable de la productora alemanya UFA a França, Raoul Ploquin, després de veure Drôle de drame, van convèncer els seus marits, en un sopar al restaurant Chez Allard, de que truquessin a Marcel Carné, director d’aquesta pel·lícula, perquè dirigís també Quai de brumes, una evocació pintoresca dels baixos fons de Montmartre, al voltant del cabaret Le Lapin Agile. S’estrenà el 18 de maig de 1938, i guanyà (com també ho feu Sierra de Teruel) el premi Louis Delluc. BARON TURK, Edward (2002). Marcel Carné et l’âge d’or du cinéma français 1929-1945. París, L’Harmattan. Pàgina 93.
[xi] MALRAUX, André (1996). L’espoir. Paris, Gallimard -Folio Plus. Página 181.
Quan López va sortir de la Jefatura, uns nens tornaven de l’escola, amb la carpeta sota el braç. Caminava amb els braços penjant i la mirada perduda i va estar a punt de trepitjar una taca negra. Un anarquista l’apartà, com si López anés a trepitjar un animal ferit::
—Compte, noi! -va dir-. I, respectuosament: Sang d’esquerres.
[xii] Jean Renoir, 1937.
[xiii] Schreiner a la película, finalmentinterpretat pel català Pere Codina. MICHALCZYK, John J. (1977). Andre’s Malraux Espoir: The propaganda/art film and the Spanish Civil War. Mississippi University. Pàgina 29
[xiv] Comentant aquesta col·laboració, Denise Tual indica: Roland Malraux n’arrivait pas à prendre son travail d’assistant avec gravité, c’était plutôt un jeu pour lui. (TUAL, Denise (1987). Au coeur du temps. Carrère Ed. Paris. Pàgina 139. A https://malraux.org/tual1-2/
[xv] Pathé va ser adquirida el 1929 pel financer romanès Bernard Natan, que va practicar una política expansionista que va xocar amb la greu crisi econòmica mundial, fins a declarar-se en fallida el 1935. Natan seria empresonat acusat de mala gestió i frau. Va ser excarcerat el 1942, però havent-li tret la nacionalitat francesa, va ser deportat i va morir el mateix any a Auschwitz. (fr.wiki)
[xvi] http://www.afmd-allier.com/PBCPPlayer.asp?ID=537374
[xvii] https://www.film-documentaire.fr/4DACTION/w_fiche_film/48128_0 (Sur les routes d’acier. 1938)
[xviii] El Diluvio, 14.5.1938