Un dels criteris bàsics de la Brigada Lincoln va ser el seu antiracisme, que es plasmar en què els afroamericans van ser tractats com a iguals, cosa que trigaria moltes dècades a ser acceptat als EUA, després de moltes lluites que estan lluny d’haver conclòs. Aquest aspecte és el tema central d’Heroes invisibles (EUA-Espanya, 2014)[i], film d’Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que parteixen de la història de J
ames Yates, un voluntari la vida del qual va canviar completament després del seu pas pel nostre país. Alfonso Domingo, periodista i cineasta especialitzat en informació internacional i reporter de guerra, és director també del documental Almas sin fronteras, la història de la Brigada Lincoln (Diagrama Produccions i TVE)[ii], un dels testimonis més assequibles sobre aquestes brigades. La gesta de la Brigada Lincoln ha estat especialment revalorada tant pel que va significar com per la fidelitat mantinguda pels seus components en tota mena de causa (Vietnam, Nicaragua…). Composta per dos mil vuit-cents nord-americans, la brigada dels Estats Units va ser una part molt simbòlica dels 50.000 voluntaris arribats de 54 països.
A la Brigada Lincoln van figurar-hi fins a vuitanta-cinc afros, cadascú amb la seva pròpia història. Combatents que van ser tractats amb respecte i igualtat. Lluitaven i morien al costat dels blancs i tots van vessar la seva sang vermella lluitant contra el feixisme, una ideologia radicalment racista, de manera que donaven una dimensió antiracista a les causes democràtiques i socials de la República. Per valorar el significat que va tenir aquesta lluita per als nord-americans de raça negra, només cal fer referència a una frase que va escriure Yates al seu llibre De Mississippí a Madrid[iii]: “Va ser a Espanya quan per primera vegada en ma vida, com un home negre, em vaig sentir un home lliure”. Els afroamericans ja havien volgut anar a combatre contra els italians a Etiòpia, perquè se sentien identificats amb aquell poble negre i independent (recordem l’impacte que el seu líder va tenir a Jamaica, on va ser adoptat per gent com Bob Marley), però la resistència va acabar massa aviat.
La mateixa història està recollida també en un llunyà documental The Good Fight (Sam Sills, Noel Buckner, Mary Dote, EUA, 1984)[iv], la traducció literal del qual és El bon combat, en què es recullen els testimonis de catorze dels 3.200 voluntaris nord-americans de les brigades… És una pel·lícula-record que s’articula principalment al voltant de les paraules d’un dels protagonistes i de les cançons i tonades que caracteritzaven el combat. Se la va acusar d’oferir una visió distorsionada de la guerra particularment majúscula, de reduir la presència dels corrents no comunistes. Els autors utilitzen fugaçment algunes imatges impactants de Hearth of Spain[v]. En una producció de Canal Història sobre les Brigades, es parla especialment dels 2.500 britànics i irlandesos que s’hi van enrolar després de superar tota mena de dificultats, començant per les familiars. En una anècdota final es mostra com els llibres van ser fets servir per aturar les bales dels feixistes… Finalment, un títol per rescatar: España, última esperanza. Apunte de una odisea (Karl Helm i Hermann Pesekas, 2006)[vi], que reuneix testimonis i fotografies de sis protagonistes que reviuen les seves experiències com a brigadistes; Las Brigadas Internacionales en Albacete, 60 años después (2001)[vii], un vídeo que recull nombrosos testimonis aprofitant l’ocasió d’un homenatge.
Entre els nord-americans que van deixar empremta a la guerra cal registrar Norman Bethune, un cirurgià canadenc que va viatjar 1.500 milles fins a la Xina per arribar fins a la ruta de Mao Zedong a les muntanyes de Wu Tai per construir hospitals i portar ajuda humanitària fins a la zona, tot un referent
moral i social, un internacionalista sobre el qual el seu país natal, Canadà, va produir al seu moment un documental i després una pel·lícula. La seva biografia ja havia cridat l’atenció a cineastes com a Otto Preminger. El seu periple també va interessar actors com Sean Connery o Robert Redford. Al final, el projecte el va dur a terme el director Philip Borsos[viii], amb l’ajuda inestimable de Donald Sutherland, sense el merescut prestigi del qual el projecte mai no hauria estat possible. Norman ja havia donat lloc al documental Bethune (1964)[ix]. Assenyalem que Ted Allan va treballar a Madrid amb Bethune i va escriure després la seva biografia, també va escriure un guió, una biografia abreujada, que va vendre el 1942 a la 20th Century Fox. Però aquell projecte es va perdre durant la guerra freda, perquè la història d’un metge comunista a Espanya i la Xina no era precisament la “vida exemplar” que volien divulgar.
Un dels brigadistes nord-americans més entusiastes va ser Alvah Bessie (1904-1985). En un documental[x], Oriol Porta crea un relat que ens torna imatges familiars i, a estones, es fa en realitat apassionat. Escriptor, crític i guionista, activista de l’USAPC, va venir a lluitar a Espanya el 1938 amb la Brigada Lincoln i va participar en les batalles del Jarama, Brunete, Belchite, Terol i de l’Ebre… Anys després, ja ancià, Bessie afirmaria: “Estic més orgullós d’haver participat a la guerra civil espanyola que de res del que hagi fet en els meus vuitanta anys ”. Va escriure unes magnífiques memòries de la seva estada aquí (Men in Battle, 1939[xi], de les quals hi ha una traducció a ERA, Mèxic). A la tornada als EUA, Alvah va treballar de guionista -va ser candidat a l’Oscar per l’argument d’Objectiu Birmània (Raoul Walsh, EUA, 1945)- a la Warner Bros, fins que va ser represaliat per negar-se a declarar sobre les seves idees polítiques al Comitè d’Activitats Antiamericanes. A partir del 1943 va ser guionista de la Warner en unes dates en què es va mostrar molt crític amb motiu de l’estrena de l’adaptació de Hemingway que va fer Sam Wood. Javier Coma (Brigada Hollywood[xii]) informa de l’hostilitat de l’USAPC envers les pel·lícules antinazis realitzades en ple pacte germanosoviètic, i assenyala que Bessie va escriure des de la premsa d’aquest partit contra l’anunci del rodatge de Watch on the Rhine (EUA, 1943)[xiii], que va acabar sent un al·legat antifeixista de bones intencions però gens consistent malgrat el repartiment.
Anys després, Bessie va demostrar molt poques ganes de parlar d’aquestes coses i va acabar abandonant el partit sense abandonar les seves conviccions. Al documental recorda que la caça de bruixes li va produir una depressió i que va descobrir que el psiquiatre que l’atenia treballava per a l’FBI. Es va fer famós com un dels “deu de Hollywood”, el 1950 va comparèixer davant el Comitè d’Activitats Antinord-americanes sent condemnat a un any de presó i a 1.000 dòlars de multa. Després de complir condemna, va ser cap de relacions públiques d’una editorial i posteriorment va treballar al camp de la publicitat per a les productores. L’estiu del 1976, Jaime Camino va rebre una trucada del seu amic Alvah Bessie amb motiu de la trobada d’excombatents de les Brigades Internacionals a Florència a l’octubre. Bessie va ser un dels guionistes d’España otra vez[xiv]. El seu protagonista va ser Mark Stevens (El carrer sense nom) company de la cèlebre Virginia Mayo, víctima també de la caça de bruixes.
Una altra celebritat que va deixar la seva empremta solidària va ser Paul Robeson (1898-1976)[xv], l’actor i cantant negre nord-americà més representatiu i polèmic en un temps anterior a Sydney Poitier. Va
guanyar celebritat interpretant al teatre i a la pantalla el paper de Brutus Jones a The emperor Jones, d’Eugene O’Neil. Home compromès, va visitar Espanya per estar amb els de la Lincoln encara que li ho havien prohibit; va arribar el gener de 1938, essent rebut amb tots els honors per intel·lectuals i escriptors, entre ells Nicolás Guillén i Langston Hughes, que eren aquí. Va fer alguns concerts i la llegenda diu que la batalla de Terol va cessar durant un parell d’hores per sentir un concert que va oferir a les trinxeres. En un documental, Cantando en las trincheras (Juan Manuel Plaza, 1938) es veu Roberson a Madrid i Terol al Nadal del 1937, amb un considerable èxit de públic; també a un noticiari de l’època es recull l’actor cantant Els segadors. Paul sempre va dir que aquest viatge va ser una de les experiències que el van marcar de per vida. Les seves simpaties comunistes van fer que fos condemnat a l’ostracisme, però va romandre com un mite d’orgull negre.
També va visitar el Madrid assetjat Errol Flynn, que en les seves declaracions va remarcar el compromís antifeixista d’algunes de les seves pel·lícules, reafirmat dues dècades més tard amb el seu suport entusiasta a la revolució cubana (va produir la primera pel·lícula per a la causa), va estar aquí i allà, però va marxar sense més implicacions. Un altre actor que es va manifestar antifranquista fou Frank Sinatra, que es va convertir en un problema per als productors quan va visitar Espanya seguint Ava Gardner i per rodar Orgull i passió.
Sobre els brigadistes supervivents tracta el documental Estranjeros de si mismos (López-Linares i Javier Rioyo, 2001)[xvi], el treball més polèmic dels autors d’Assaltar los cielos. D’altra banda, es poden distingir els exemples que utilitzen: els testimonis centrats en soldats que van anar a lluitar fora dels seus països respectius durant el període d’entreguerres, com els integrants de les Brigades Internacionals i de la infanteria italiana, alineats amb republicans i franquistes respectivament entre 1936 i 1939, i els espanyols que es van unir als exèrcits de Hitler en la seva campanya al front soviètic durant la II Guerra Mundial. El més impactant és el dels representants de les Brigades Internacionals, alguns dels quals van tornar per mantenir viva la flama de la memòria i per interrogar-se sobre les seves vides. És el cas d’Emil Jacobs, un brigadista que va ocultar durant anys amb el silenci i la distància la seva participació en la guerra. Per què venen a veure’m? Per què són aquí? Soc un covard, un derrotat, és l’única cosa que arriba a dir Jacobs, que apareix amb la seva dona i la seva filla. És la seva dona, Bàrbara, una jueva libanesa, que explica que l’única vegada que ha vist plorar Emil va ser quan li van regalar un disc amb cançons de les Brigades. També desfilen voluntaris feixistes italians de l’Associazione Nazional Combattenti in Spagna que venien per visitar El Valle de los Caídos i que se senten mal tractats per la història. Igualment apareixen veterans combatents de la División Azul. Seguint els testimonis, la càmera recorre els escenaris reals d’aquests drames, des de les glaçades aigües del Wolchov fins a la bonica i dura estepa de l’Alcarria, donant veu a desenes de participants d’aquelles guerres.
L’objectiu proclamat dels autors era analitzar com aquells joves, tota una generació, va arribar a comprometre’s en diferents ideologies, combatent cadascun per allò en què creia o en allò a què es va veure obligat, com en els casos esmentats. Segons els seus autors, tots ells van ser “estrangers de si mateixos” amb una particularitat que no apareix subratllada: mentre que els brigadistes van venir per idealisme, enfrontant-se a l’hostilitat dels seus governs i es van implicar al costat dels de baix, amb els perdedors, els italians que apareixen estaven al servei d’una dictadura feixista que assajava les armes per als plans expansionistes. Aquesta “uniformitat” causa estupor malgrat la força d’alguns testimonis, fent la impressió que els autors s’havien trobat amb un material molt heterogeni que van unificar amb allò d’”estrangers de si mateixos”, un concepte que resulta com a mínim frívol si es considera que els feixistes confessos que van servir a Mussolini i a Hitler van ser reconeguts i recompensats amb honors i pensions, mentre que els idealistes que van lluitar per la República assetjada van ser ignorats. En el cas dels nord-americans, els mèrits són triples: pel que van fer al seu moment, per haver de suportar la repressió com a “antifeixistes prematurs” i/o “comunistes”, però sobretot per haver mantingut encesa la flama davant de totes les barbaritats comeses per Franco.
El to desmitificador queda reblat per un antic falangista que confessa: “Me’n vaig anar a Rússia a lluitar contra els comunistes i a favor de Déu. Després de tant horror, a Déu el vaig deixar a l’estepa i mai més l’he tornat a trobar. A la guerra es veu el pitjor i el millor l’home. Gairebé donen ganes de dir que la guerra és bonica, si no fos tan fotuda”. La República va deixar una ferida oberta a l’esquerra nord-americana, un sentiment que es percep en els nord-americans entrevistats a l’imprescindible documental d’Oriol Porta que, per raons de muntatge, va deixar molts fils per lligar.
Pepe Gutiérrez Álvarez (2018) La guerra que no es va haver de perdre. El 36 i el cinema. Barcelona, Laertes. Pàgines 124-128. (reproducció cedida generosament per l’autor).
SABER-NE +:
NOTES:
[i] Disponible a FILMIN: https://www.filmin.es/pelicula/heroes-invisibles-2015
[ii] Dirigida per Alfonso Domingo y A.L. Geist (2006).
[iii] YATES, James (2011) Del Misisipi a Madrid -Memorias de un afroamericano de la Brigada Lincoln. Guadarrama (Madrid), Ediciones del oriente y del Mediterráneo.
[iv] https://alba-valb.org/product/the-good-fight-the-abraham-lincoln-brigade-and-the-spanish-civil-war/
[v] Tierra de España (Director: Joris Ivens. Guió: Lillian Hellman, Archibald Macleish, John Dos Passos, Ernest Hemingway, Prudencio de Pereda. Narrador: Orson Welles). A Youtube: https://youtu.be/bCNJBjrlMIU?si=LObZyuQ4rAxcFcm-
[vi] Disponible en DVD: https://lacasadelcineparatodos.com/producto/espana-ultima-esperanza-apuntes-de-una-odisea-dvd/
[vii] Vídeo no disponible. Sobre el tema: https://www.brigadasinternacionales.org/2014/10/22/base-albacete-aizner/
[viii] Norman Bethune, la forja de un héroe (Philip Borsos, 1989). Amb Donald Sutherland, Hellen Mirren i Anouk Aimée. (encara que centrada només a la seva darrera etapa a la Xina, després de la guerra d’Espanya) https://youtu.be/bkshget9ZVc?si=7O5Sn0b8CrKnfULv
[ix] Bethune (Donald Brittain, 1964) https://youtu.be/Zrf8tUKorz4?si=TzZWLGuUoD9i9X61
[x] Hollywood contra Franco (Oriol Porta, 2009). DVD Disponible a Amazon. Introducció a: https://www.rtve.es/play/videos/programa/presentacion-del-documental-espanol-hollywood-contra-franco/600796/
[xi] BESSIE, Alvah Cecil (1939). Men in battle: a story of Americans in Spain. New York: Charles Scribner´s Sons,
[xii] COMA, Javier (2002). La Brigada Hollywood. Barcelona, Flor del viento Ediciones.
[xiii] Dirigida per Herman Shumlin en 1943, amb Paul Lukas y Bette Davis. Tráiler a: https://youtu.be/1ZmmzS1hzKw?si=nPTVE_ccx04UY-IX
[xiv] Emesa a RTVE el 15 de maig del 2018. https://www.rtve.es/play/videos/historia-de-nuestro-cine/historia-nuestro-cine-espana-otra-vez/4602725/
[xv] Video molt curiós de Paul Roberson cantant “The four insurgent generals” amb música de Puente de los franceses: https://youtu.be/kZ_laRaPMsg?si=07w5j2lkBS4s9V96