Seria un treball que desbordaria les expectatives d’aquesta web analitzar la tendència política dels nombrosos actors i actrius dels quals Ediciones Astros va publicar la seva autobiografia els primers anys del franquisme. No obstant això, i sense voler etiquetar ningú, no se’ns amaga que aquest esforç editorial, els anys 1940 a 1943 almenys, es degué dedicar a personatges sense cap dubte sobre el seu expedient i l’ortodòxia del seu posicionament polític favorable al bàndol rebel.
Dono només alguns noms[i]: Alfredo Mayo (que va arribar a ser tinent d’aviació del bàndol rebel), Manolo Morán (creador amb Dionisio Ridruejo de la Compañia de Teatro Nacional de la Falange), Rafael Rivelles (que va rodar Frente de Madrid i altres pel·lícules a la Itàlia feixista), Miguel Ligero (que va rodar a l’Alemanya nazi); Imperi Argentina (va acceptar la invitació de Goebbels de rodar a Alemanya i Hitler estava enamorat d’ella), o Estrellita Castro (va rodar a l’Alemanya nazi el 1938).
I, ara sí: Julio Peña i Marta Santa-Olalla, el primer en el rellevant paper d’Attignies a Sierra de Teruel, i la segona secretària de Produccions Malraux durant el seu rodatge. En la seva breu biografia JULIO PEÑA ens diu[ii]:
“No vaig poder sortir de la zona vermella, d’aquell infern en què només vaig veure coses desagradables […] Apel·lant a tota mena de trucs va sorgir una societat capitalista per fer una pel·lícula “Las cinco advertències de Satanàs” d’Enrique Jardiel Poncela. Allí vam anar a parar tots el que buscàvem un refugi que ens permetés continuar vivint fora de les urpes del SIM […] Quan no podia més, quan semblava que d’un moment a l’altre m’agafarien per incorporar-me, va sorgir de nou la solució cinematogràfica. Els comunistes -molts estrangers van arribar per a això- van decidir fer una pel·lícula de l’actualitat espanyola, titulada “L’espoir”, una pel·lícula, més que tendenciosa, infame, plena de truculències. I sense opció possible em van assenyalar per treballar-hi. Ja faltava poc, es veia que la guerra tocava al seu terme, i entre tots els “enganxats” per a aquest film comunista ens trobàvem alguns disposats a resistir en aquella forçosa ocupació fins a l’entrada de les tropes alliberadores. Vam anar a poc a poc, vam fer totes les maleses possibles perquè “L’espoir” no s’acabés mai. I ja l’ofensiva nacional havia començat. Comptàvem els dies amb emoció. Seguíem la marxa de les columnes. Mentrestant, els dirigents estaven nerviosos, temien que allò es precipités i els agafés l’enfonsament en ple estudi. Encara faltaven dies per a l’arribada de les tropes nacionals a Barcelona quan van disposar que ens traslladéssim tots a França per continuar i acabar-hi la pel·lícula, amb les degudes garanties i tranquil·litat. Com que eren tan minuciosos en el control de les persones i l’organització de la vigilància, em vaig posar a tremolar, perquè em veia a l’estranger quan ja em creia gairebé alliberat, i a més unit al carro de la gentussa comunistoide, que m’era insuportable. Va arribar el moment clau en què s’havia de jugar el tot pel tot, perquè a tot calia recórrer abans que tolerar aquesta fugida. La CNT i la UGT van prendre mesures. I, per fi, una tarda es va acordar definitivament el trasllat a França de tota la companyia i els equips tècnics. Es van despatxar passaports, es van reservar els departaments al tren i es va disposar el nostre trasllat en comú a l’estació. Tenia jo preparada la meva estratagema i en aquell moment em vaig perdre i vaig desaparèixer per a ells. Vaig anar rapidíssim a refugiar-me a casa d’un amic. En observar la meva absència es van posar a buscar-me, però les notícies eren cada cop pitjors per a ells i la por no els deixava viure, així és que se’n van anar sense mi i jo em vaig quedar al meu amagatall mentre ells travessaven la frontera. Vaig haver d’esperar uns dies amagat fins a l’entrada de l’Exèrcit espanyol.
[…] Em van rebre amb els braços oberts. Es va tramitar en un obrir i tancar d’ulls la meva incorporació i exactament al cap de sis dies de l’entrada de les tropes a Barcelona jo ja era al front del Jarama, incorporat a la Bandera del Marroc”.
Crec que sobren comentaris. La seva trajectòria, que incloïa també pel·lícules a Hollywood, justificava la seva aparició a la col·lecció d’Astros, més enllà del seu posicionament polític.
No és el cas de MARTA SANTA-OLALLA. Nascuda el 1920, tenia doncs 18 anys durant el rodatge de Serra de Terol, i 22 en rodar la seva primera pel·lícula important: La condesa María (Gonzalo Delgrás, 1942). L’any següent, quan es publica la seva autobiografia a Astros, ja protagonitza Cristina Guzmán, amb el mateix director.
Encara que cal dir que un èxit tan fulgurant no ha de ser forçosament degut a una trajectòria política acceptable pel primer franquisme. Potser per prevenir possibles reticències, a la seva autobiografia[iii] no esmenta gens la seva col·laboració com a secretària a Sierra de Teruel. Curiosament, a les memòries passa dels seus 13 anys (1933) a 1940, en què amb 20 anys, té el primer petit paper al cinema, concretament a la pel·lícula Marianella (del franquista Benito Perojo) (pàgina18). Entremig, només comentaris sobre les classes de dicció i els primers treballs en l’àmbit del doblatge (especialment dels personatges interpretats per Diana Durbin). Curiosa aquesta omissió dels seus primers passos al cinema (encara que fora de secretària), de qui va desenvolupar posteriorment una reeixida carrera en aquest àmbit.
————————————–
NOTES:
[i] PEÑA, Julio (1943) Mi vida. Madrid, Ediciones Astros. Contraportada.
[ii] PEÑA (1943): 24
[iii] SANTA-OLALLA, Marta (1943) Mi vida. Madrid, Ediciones Astros. Pàgines 10-13 per al periode citat.