Per Àngels Rius i Bou, Biblioteca de l’Abadia de Montserrat [i]
Introducció
La Guerra Civil representà un trauma molt fort per Montserrat comparable amb el que va significar la Guerra del Francès (1808-1814), que va destruir el monestir i en saquejà les riqueses, però que no fou costosa en vides humanes al monestir.
- 1. La Guerra Civil i la confiscació del monestir de Montserrat
Quan va esclatar la Guerra Civil, la comunitat benedictina de Montserrat estava formada per 83 monjos sacerdots, 34 clergues, 8 novicis coristes, 52 germans conversos, 3 novicis conversos, 25 col·legials -aspirants a monjos sacerdots-, 1 postulant convers, i 35 escolans.
L’abat Marcet va poder organitzar la sortida precipitada, plena d’incidents i persecucions, de molts dels monjos de Montserrat, primer a Barcelona i després, alguns d’ells, a l’estranger. Els que es van quedar van tenir sorts diverses. La Guerra Civil va tenir per a la comunitat monàstica un balanç tràgic, ja que van morir assassinats vint-i-tres monjos al llarg de la contesa, encara que cap d’ells a Montserrat.
El 21 de juliol de 1936 l’abat Marcet envià a Barcelona dos metges que es trobaven en aquell moment al monestir, el doctor Pere Tarrés, dirigent de la Federació de Joves Cristians, i el novici Joan Parellada, amb la intenció d’anar a demanar ajuda a la Generalitat a qui, en aquells moments, era el conseller de Sanitat, el doctor Corachan, i al conseller de Governació, Josep M. Espanya. Consta també que l’abat Marcet va anar a la Generalitat personalment a demanar ajuda (Fig. 1).
El conseller de governació, Josep M. Espanya, signava el dia 21 de juliol de 1936 una ordre segons la qual declarava «de conveniència pública el Monestir de Montserrat, juntament amb els edificis annexos» i designava els mossos d’esquadra perquè en prenguessin possessió per a la seva conservació i custòdia.
Així doncs, just en el moment en què es va iniciar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el recinte per preservar-lo del saqueig i dels incendis a què es van veure exposades la majoria d’edificis religiosos de l’entorn més immediat i de tot Catalunya.
El 22 de juliol va arribar a Montserrat un contingent de mossos d’esquadra destinats a la protecció del monestir i el mateix dia el diputat Joan Solé i Pla, enviat pel conseller de cultura Ventura Gassol, repartia uns cartells per col·locar a totes les portes del monestir, on es podia llegir: «Edifici apropiat per la Generalitat per al servei de les institucions del poble» i aconseguia impedir l’actuació d’un grup d’anarquistes que volien calar foc a l’església (Fig. 2).
El 24 de juliol fou nomenat delegat de la Generalitat a Montserrat l’escriptor Joan Puig i Ferreter fins que esdevingué conseller de Sanitat i d’Assistència Social. Malgrat que només passà a Montserrat onze dies, va facilitar l’evacuació dels últims 25 monjos que quedaven al monestir.
Un cop evacuat el monestir calia dotar-lo d’un ús social per evitar-ne el saqueig i l’incendi, i per ordre de la Generalitat, el dia 24 de juliol de 1936, es va instal·lar a Montserrat un hospital per a tuberculosos dirigit pel doctor Lluís Sayé, prestigiós tisiòleg de Barcelona. L’hospital per atendre malalts tuberculosos es mantindria a Montserrat fins a l’octubre de 1936, que fou traslladat altre cop a Barcelona.
El 4 d’agost de 1936, en substitució de Joan Puig i Ferreter, va ser designat conservador dels edificis de la Generalitat a Montserrat Carles Gerhard, polític moderat procedent del partit Unió Socialista de Catalunya, aleshores integrat dins el PSUC, que per fer-se respectar dins el complex panorama del moment s’autoanomenà comissari.
Carles Gerhard va ser la figura més decisiva i important per a la preservació i conservació del monestir i de les seves dependències durant la Guerra Civil. Gràcies a la seva diplomàcia, habilitat i intel·ligència va saber envoltar-se de persones que van servir a la causa que se li va assignar. La presència d’un delegat de la Generalitat es va divulgar àmpliament a través de la premsa, destacant l’ús social del monestir per evitar el seu incendi i profanació per part de grups de milicians exaltats que arribaven sovint a Montserrat procedents dels llocs més diversos (Fig. 3).
Només en arribar a Montserrat, Carles Gerhard va voler reactivar l’economia del monestir, de la qual depenien molts dels treballadors del santuari i del poble proper de Monistrol o d’Esparreguera, i per tant contribuir a recuperar la tranquil·litat social.
Es va restablir la producció agrícola de les terres que depenien del monestir i es va exercir el control de l’economia del santuari per convertir-lo de nou en un centre d’atracció turística visitat per milers de persones.
Tots els esforços de Carles Gerhard van estar orientats a normalitzar l’activitat econòmica de Montserrat per tal de poder donar feina al personal que hi treballava.
- L’hospital militar de Montserrat i els seus voltants
2.1. L’hospital de la Colònia Puig
Carles Gerhard va aconseguir, durant el mes de novembre de 1936, el trasllat del sanatori per a tuberculosos de Montserrat a una torre confiscada de la zona alta de Barcelona i va oferir, a canvi, a l’acabat de crear Consell Superior de Sanitat de Guerra de la Generalitat de Catalunya les instal·lacions de la Colònia Puig, un antic establiment hoteler, a uns tres quilòmetres de Montserrat, per a organitzar un hospital de recuperació de milicians ferits.
A principis de setembre de 1936, davant la necessitat cada vegada més urgent d’habilitar hospitals militars, va ser aprovada la creació de l’hospital de convalescents de la Colònia Puig, i fou així que aquest hospital va esdevenir una dependència militar. Seria la Clínica Militar número 16, que estratègicament depenia de l’hospital d’evacuació instal·lat a la ciutat de Manresa, que era un nus de comunicacions important, amb una bona situació estratègica i excel·lents comunicacions ferroviàries.
2.2. L’hospital dins del recinte del monestir de Montserrat
El recinte del monestir de Montserrat va tenir, a partir de l’esclat de la guerra civil, dues etapes ben diferenciades. La primera, amb una relativa tranquil·litat, i la segona, a partir de l’abril de 1938 més accidentada, quan s’instal·là l’hospital militar a les dependències de Montserrat.
Fins a mitjan març l’any 1938 Montserrat va gaudir d’una relativa calma. El conservador del monestir de Montserrat, Carles Gerhard, intentava restablir l’activitat econòmica, impulsant la producció artesanal, el funcionament de les finques agrícoles i ramaderes administrades per la comissaria i potenciant l’activitat turística de Montserrat.
A banda d’aquesta activitat econòmica, també hi havia una activitat de tipus institucional i diplomàtic. A Montserrat es rebien visites d’autoritats polítiques nacionals i estrangeres i també personalitats de la política catalana com el president de la Generalitat Lluís Companys i la seva família, Antoni M. Sbert, Joan Comorera, Josep Tarradellas, el lehendakari del País Basc José Antonio de Aguirre, acompanyat del ministre de justícia Manuel de Irujo, o Carles Pi i Sunyer entre d’altres.
A finals de març de 1938 els esdeveniments van canviar radicalment. Es van presentar a Montserrat diversos oficials de l’exèrcit, pertanyents al cos de sanitat, encapçalats pel comandant Ruiz per prendre possessió del monestir amb la finalitat d’atendre les necessitats d’evacuar els ferits menys greus i deixar lliures els hospitals de la primera línia de front.
Aquests nous hospitals havien de tenir capacitat per a almenys 1.000 llits, un règim intern exclusivament militar i un funcionament talment com si fossin una caserna. La seva funció específica era contribuir a la recuperació dels soldats ferits per incorporar-los de nou al front com més aviat millor i amb bones condicions físiques, evitant de pas les desercions, que van esdevenir un veritable maldecap per a l’exèrcit.
El dia 9 d’abril de 1938 Gerhard rebé oficialment una ordre dels Servicios quirúgicos de la Inspeccción General de Sanidad, que depenia del Ministerio de Defensa Nacional, on se li demanava de poder instal·lar un hospital als edificis de Montserrat.
Ben a contracor, Gerhard va haver de cedir i es va instal·lar un Centre de Dèbils i Convalescents en ple cor de l’abadia que, a mesura que avançava la guerra, va anar ocupant més i més dependències del recinte de Montserrat i de l’interior del monestir fins a convertir-se en el que seria l’hospital militar número 7, també conegut, a partir del mes de juliol de 1938, com a Clínica Militar Z al servei de l’Exèrcit de l’Est.
El centre sanitari va començar albergant 1.300 soldats fins a arribar a principis de gener de 1939 a tenir-ne 2.700. S’arribava als 3.000 llits, si es tenien en compte els instal·lats en els anomenats acantonaments de l’antic monestir de Santa Cecília, Can Maçana, la Colònia Puig i les ermites de Sant Jeroni i de Sant Joan, així com el mas de Can Martorell.
El primer director d’aquest hospital va ser el doctor Vilà, amb el qual el comissari de la Generalitat a Montserrat va intentar pactar les bases per a una relació cordial entre les dependències del monestir i l’hospital militar.
Posteriorment el doctor Vilà fou destituït per discrepàncies amb el capità Ruiz, el cap de la intendència del centre, i fou substituït a primers de juny pel doctor Riu Porta, que havia estat treballant a la Colònia Puig (Fig. 4).
2.3. Complexitat i estructura de l’hospital militar de Montserrat
El tinent metge Josep Riu Porta, doncs, va ser l’encarregat d’organitzar aquest hospital, que va passar de ser en un primer moment un Centre de Dèbils i Convalescents a esdevenir un veritable complex hospitalari amb diferents dependències.
Els ferits arribaven a Manresa a través de dues línies de tren procedents de Barcelona, enllaçant amb el cremallera fins a arribar a Montserrat; també podien utilitzar l’aeri des de Monistrol.
A mesura que les necessitats ho requerien s’anaren ocupant i modificant gran part dels edificis de Montserrat: cel·les, alberg, el refetor, la infermeria dels monjos, diversos tallers i departaments de l’escolania. Si bé es varen respectar els àmbits culturals, artístics i religiosos, sí que, al final de la guerra, s’utilitzaren algunes dependències, per exemple el refetor, com a recinte per a fer operacions quirúrgiques, segons alguns testimonis orals que, en recuperar el monestir van poder observar l’estat deplorable en què havia quedat l’estança, amb tota mena de material mèdic abandonat.
De l’estructura del complex hospitalari n’ha sobreviscut un interessant document gràfic a l’ANC, titulat «Clínica Militar Z: emplazamiento de los grupos funcionales y dependencias diversas» Es tracta d’una part d’un plànol, on es reprodueix la distribució de les dependències hospitalàries del recinte montserratí (Fig. 5).
A banda, tenim el testimoni detallat del doctor Riu Porta, que descriu l’estructura del centre hospitalari de Montserrat de la manera següent:
Un centre de recepció. Els soldats arribaven principalment amb el cremallera i eren rebuts en un centre de recepció i de classificació a l’entrada del recinte on els metges distribuïen els ingressats segons les característiques patològiques que presentaven.
Un primer grup funcional format pels soldats hospitalitzats distribuïts en dos pavellons:
- Pavelló A: amb capacitat per a 175 llits, amb serveis de cirurgia, quiròfan, raigs X i sala de guixos.
- Pavelló B: amb capacitat per a 305 llits, destinat a medicina general.
Els metges, cirurgians que treballaven en els hospitals de Manresa, disposaven d’unes normes de conducta per al tractament dels ferits de primera urgència redactades pel doctor Fontanet, cirurgià i consultor de l’Exèrcit de l’Est. En aquest informe s’establia com s’havien d’atendre, en el marc d’un equip quirúrgic avançat, els diferents tipus de lesions: hemorràgies, xocs traumàtics, ferides d’abdomen, tòrax o fractures d’extremitats.
Un segon grup funcional estava destinat a la recuperació dels soldats. Era un centre de convalescència i readaptació on hi havia uns serveis de terapèutica ocupacional amb tallers diversos. Estava dividit en tres subgrups:
- Subgrup I: destinat a soldats amb ferides superficials. Ocupaven els pavellons B, C i G. Tenia capacitat per a 636 llits. Rebien els tractaments a la farmaciola i acudien al centre de readaptació.
- Subgrup II: soldats internats amb impotència funcional. Ocupaven els pavellons E i F. Tenia capacitat per a 343 llits. Internats amb alguna impotència funcional, assistien regularment a les seccions de recuperació funcional.
- Subgrup III: s’hi destinaven soldats quasi recuperats. Ocupaven els pavellons H i I. Tenia capacitat per a 300 llits. Assistien a les seccions de cinesiteràpia i de terapèutica ocupacional.
Tenien a la seva disposició tres menjadors i a cada un dels pavellons una sala de lectura.
També hi havia el pavelló P destinat a l’hospitalització de soldats amb certa graduació, amb un total de 215 llits, i el pavelló C, amb 250 llits, destinat a presoners de guerra, que estaven sota certa vigilància i que rebien un tracte similar als altres soldats.
Finalment hi havia el tercer grup funcional: Centre d’Enduriment (Caserna) amb capacitat per a 750 llits. A cada pis hi havia una companyia i tot el conjunt formava un batalló.
A la planta baixa d’aquest centre hi havia les oficines, despatxos, cos de guàrdia, infermeria, biblioteca i sala d’esbarjo. El centre funcionava amb una gran disciplina pròpia d’una caserna militar. Per aquest centre hi passaven tots els hospitalitzats quan ja s’havien recuperat de les seves lesions. Hi estaven uns vuit dies fins que es podien reincorporar al front. Com a complement rebien classes d’educació física a base de gimnàstica higiènica, helioteràpia i passejades; també jocs, esports, exhibicions gimnàstiques, marxes militars i acantonaments (Fig. 6).
El personal de la Clinica Z estava format per: 1 director, 1 comissari polític, 1 encarregat dels serveis mèdics, 30 oficials metges, 60 practicants, 350 sanitaris, 1 responsable del destacament, 1 responsable del Centre d’Enduriment (caserna), 1 professor d’educació física, 9 monitors que exercien com a auxiliars a professor d’educació física, 1 administrador oficial d’intendència, auxiliars administratius i comissaris delegats del comissari general.
Al començament del mes de juny de 1938 el doctor Riu Porta va ser traslladat des de la Colònia Puig fins a Montserrat.
En poques setmanes hi hagué una activitat frenètica per tal d’adequar l’hospital de Montserrat i les seves dependències als nous usos exigits pel desenllaç final de la guerra. El 20 de juliol se sol·licitava que s’habilitessin noves cel·les per a l’adequació de l’hospital a la plaça del monestir.
2.3.1. El Centre de Dèbils i Convalescents. La Clínica Militar Z
Aquest Centre de Dèbils i Convalescents s’anomenava Clínica Militar Z perquè era la destinació final per a la recuperació dels soldats amb la finalitat de poder-los reincorporar a les seves unitats un cop eren donats d’alta.
Els malalts arribaven a Manresa mitjançant els trens d’evacuació procedents de les línies de front i un cop a Manresa, i a la mateixa estació de tren, els pacients es classificaven segons la localització de la lesió: braços, cames, cap, i tot seguit es distribuïen els ferits pels hospitals de la ciutat en funció de les lesions i el pronòstic. Els de llarga recuperació es destinaven a l’hospital de Montserrat.
2.3.2. El Centre de Readaptació Funcional
Alhora que s’organitzava l’estructura bàsica de l’hospital amb els pavellons A i B ja comentats, sorgí la idea de crear un Centre de Readaptació Funcional, pensat i posat en pràctica pel doctor Joan Navés i Janer, home esportista i corpulent que, procedent de l’hospital d’evacuació de Manresa, organitzà la secció de traumatologia, amb quiròfan, raigs X i la secció de readaptació funcional per a la recuperació física dels soldats amb la finalitat de retornar-los al servei actiu. Hi funcionaven les seccions de mecanoteràpia, fototeràpia, electroteràpia, termoteràpia, cinesiteràpia i massoteràpia i donava servei als soldats del segon grup funcional (Fig. 6).
2.3.3. Centre de Terapèutica Ocupacional. Els tallers
A mesura que anava creixent l’hospital i s’adaptaven els espais a les necessitats pròpies d’una dependència militar, va sorgir la idea d’utilitzar les instal·lacions i els tallers que ja hi havia al monestir per tal de proveir d’eines i material els soldats que treballaven per adequar els diferents espais del recinte. Fou així com s’utilitzà el taller de sabateria, que serví per fabricar calçat per als soldats, la serralleria, la fusteria o ebenisteria, o bé la impremta, que proveïa de tota mena d’impresos de caràcter administratiu per a la gestió de les diferents dependències de l’hospital. Els tallers serviren per tenir ocupats els soldats que, voluntàriament, hi anaven a treballar supervisats per l’equip tècnic i mèdic.
El novembre de 1938, el poeta de la generació del 27 Manuel Altolaguirre[ii] fou destinat a Montserrat com a soldat de l’IX cos de l’Exèrcit de l’Est. Quan va veure el taller d’impremta que els monjos van haver de deixar a Montserrat va impulsar un taller d’impremta on, amb l’ajut dels soldats, va imprimir la revista Los Lunes de El Combatiente: Hoja semanal de literatura (1938-1939), que era un suplement cultural d’El Combatiente del Este, i altres impresos menors, conjuntament amb els llibres España en el corazón de Pablo Neruda (1938 i 1939), Cancionero menor para los combatientes d’Emilio Prados (1938) i España, aparta de mí este cáliz: poemas de César Vallejo (1939).
La idea d’imprimir un tipus d’edicions literàries que s’escaparien de les edicions típicament de caràcter militar o bé ideològic fou, segons es desprèn d’una carta de Mantecón a Pedro Aguirre Cerdá, llavors president de Xile, una iniciativa dels soldats de l’Exèrcit de l’Est, que «han querido testimoniar su afecto [a las voces amigas de América Latina] iniciando una serie de ediciones literarias. Libros editados en imprentas cercanas a los frentes con papel fabricado por soldados, compuestos y tirados por ellos mismos»[iii]. (Fig. 7).
2.3.4. El Centre d’Enduriment
El doctor Joaquim Ral i Banús fou qui posà en pràctica el Centre d’Enduriment. Va ser monitor de gimnàstica del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat de Catalunya, amb un projecte innovador basat en l’aplicació dels exercicis físics i la fisioteràpia com a instrument de rehabilitació per als soldats amb la finalitat de reintegrar-los a l’exèrcit amb unes bones condicions físiques i morals.
El centre d’enduriment es va situar a l’edifici conegut, encara avui, amb el nom de Nostra Senyora, d’una alçada de sis pisos. A cada pis hi havia instal·lada una companyia i totes juntes formaven un batalló. A la planta baixa hi havia diferents serveis com oficines, despatxos, cos de guàrdia, infermeria, biblioteca i sala d’esbarjo. Va tenir una capacitat inicial de 750 llits. A l’exterior hi havia instal·lacions esportives com camp de bàsquet, frontó, tenis, atletisme, gimnàs i fins i tot un velòdrom a l’aire lliure a la part superior de l’edifici.
Es tractava d’un programa d’activitats diàries, dirigides per antics companys de l’Escola de Monitors de la Generalitat, basat en sessions de gimnàstica higiènica, massatges i jocs gimnàstics que tenien lloc al garatge del monestir. Es complementaven amb excursions, marxes i escalades lliures, jocs de pilota i sessions de ciclisme a l’esmentat velòdrom. Tot sota el control mèdic amb una gran disciplina militar.
El seu gran mèrit va ser que, per primera vegada, hi va haver un hospital que es va ocupar de la recuperació somàtica i funcional dels ferits a través de processos de rehabilitació i de gimnàstica amb la finalitat de reincorporar els soldats al front com més aviat millor.
2.4. L’evacuació de Montserrat
El 15 de gener de 1939, el director de l’hospital militar de Montserrat, doctor Riu Porta, va fer saber al comissari de la Generalitat, Carles Gerhard, que havia rebut l’ordre urgent d’evacuar l’hospital per part del qui era el Cap de Sanitat de l’Exèrcit de l’Est, el comandant Díaz. Tenia ordres expresses de fer volar amb dinamita tot allò que restés al monestir. Contravenint les ordres del comandant, el doctor Riu Porta, catòlic practicant, va acordar amb el comissari polític Frederic Muñoz, militant del PSUC, que per la seva part no tenien cap intenció de posar en pràctica aquell mandat, ja que el monestir no era lloc ni estratègic ni militar.
Els serveis d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est van estar en un primer moment a càrrec del comandant metge Ramon Monegal, fins que va desaparèixer, llavors el doctor Carles Díaz va encomanar aquella missió al doctor Riu Porta, que el dia 27 de gener de 1939 va rebre l’ordre de prendre possessió de la direcció d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est, al mateix temps que fou ascendit a comandant.
Juntament amb Carles Gerhard, varen acordar que s’emportarien tot el material que utilitzaven a l’hospital, com llits, matalassos, mobles, etc., per muntar-ne un altre a Camprodon, passant primer per Ripoll, i que abandonarien l’indret deixant el monestir tancat i amb tots els objectes de valor, exceptuant alguna obra d’art que la Generalitat va traslladar juntament amb altres col·leccions similars com a salvaguarda del patrimoni. Des de Camprodon van dirigir-se, entre els dies 9 i 10 de febrer, cap a la frontera amb França pel coll d’Ares amb els últims contingents de ferits atesos pels sanitaris, que no van abandonar els seus llocs fins que el dia 11 de febrer entraven a Prats de Molló.
El doctor Josep Riu Porta va tornar a l’estat espanyol després d’obtenir alguns avals de persones destacades, entre elles el pare Beda Maria Espona, monjo del monestir de Montserrat, el qual afirmà per escrit que, durant una visita que va fer d’incògnit a Montserrat durant la guerra, el doctor Riu li digué: «Padre, si a pesar de todo, que espero que no sucederá, quisieran volar el Monasterio, a mí me encontrarán entre las ruinas al lado de la Sagrada Imagen a la cual quiero salvar aunque me cueste la vida». Es reincorporà a la seva feina de metge. Va morir el maig de l’any 2004.
- Vida política i social a Montserrat durant la Guerra Civil: artistes, personal mèdic i sanitari, treballadors, mossos d’esquadra, polítics, nens, soldats, refugiats i espies
L’escriptor Artur Bladé va treballar com a infermer a l’hospital de Montserrat. A les seves obres descriu l’indret com un lloc on hi havia quatre o cinc ambients diferents. L’hospitalari, amb els soldats convalescents, i el militar, amb els directors i personal de l’hospital; l’administratiu, representat per Carles Gerhard, diputat al Parlament; i també un ambient artístic, encarnat per dues figures destacades, el pintor Hermen Anglada-Camarasa i l’escultor Josep Viladomat, que es van instal·lar a Montserrat, lluny del brogit i els perills de Barcelona.
Bladé mateix deixà plasmada a la seva obra literària l’impacte de la guerra i l’estada a Montserrat, tant en el seu diari personal com en poemes com «Montserrat 1938», «Clínica» o «Quin mirador el de Montserrat».
La primera quinzena d’octubre de 1938 André Malraux i Max Aub estaven rodant la pel·lícula Sierra de Teruel. És possible que, en el moment que es va fer el rodatge els soldats que participaren en la pel·lícula procedissin de l’hospital militar de Montserrat, on va arribar a haver-hi uns 3.000 soldats allotjats.
Elvira Farreras de Gaspar, que fou la secretaria d’André Malraux, i s’encarregava de passar les seves peticions a Jaume Miravitlles que era director del Comissariat de Propaganda, explica en el reportatge sobre l’estança d’André Malraux a Catalunya[iv] que en el fragment de la pel·lícula on baixen els ferits per la muntanya de Collbató hi van participar més de 3.000 persones, entre soldats «que ens van deixar» i gent del poble.
Pel que fa a metges i sanitaris, l’hospital militar va acollir un nombrós equip format per més de quatre-centes persones, com ja hem explicat anteriorment.
Cal esmentar també la presència, durant tota la guerra, d’un grup variable de treballadors al servei de les dependències que funcionaven, molts dels quals ja feien feina anteriorment al santuari. Es tractava d’un conjunt d’unes setanta o vuitanta persones, entre el personal del monestir i les hisendes. Entre ells destacava en Joan Busquets, que era un antic treballador de monestir que en començar la guerra es convertí en la mà dreta de Puig i Ferreter i sobretot de Carles Gerhard, coneixedor com era de la vida política i social de Monistrol i de les relacions, a voltes tenses, entre aquest municipi i el monestir de Montserrat. Tingué una actitud decisiva en l’evacuació dels monjos del monestir en el moment que Puig i Ferreter va estar al davant de la comissaria i posteriorment durant l’establiment de l’hospital militar.
Hi havia també el germà Carles (Gabino) Areso, monjo que va formar part de la comunitat i que es va quedar al monestir. El germà Areso va ser contractat per la Generalitat com a vigilant i guia per als visitants. Es dedicava a controlar les dependències monàstiques i a mostrar el recinte als turistes o a les visites oficials que anaven a Montserrat.
El germà Areso s’ocupava també de les visites oficials, com ara polítics, que entraven a la basílica i sovint eren obsequiats amb concerts d’orgue, que els oferia el mateix comissari Carles Gerhard. Areso explica disgustat la visita de Joan Comorera, secretari general del PSUC, i la interpretació a l’orgue de La Internacional, l’himne del moviment obrer que va esdevenir una cançó reivindicativa fins i tot de guerra.
Un altre grup de persones destacades fou una dotació de mossos d’esquadra que van estar a Montserrat fins al final de la guerra.
El 21 de juliol de1936, per ordre del conseller de Governació Josep M. Espanya, van arribar a Montserrat 15 mossos d’esquadra a les ordres del sotscaporal Pere Mongay i Pomé. A la mateixa tarda van haver de fer front a personal civil armat que va pujar amb quatre camions carregats de combustible, disposats a saquejar i cremar el monestir (Fig. 8).
El nombre de mossos d’esquadra que hi hagué a Montserrat va anar variant al llarg del temps entre 9 i 14. En el llibre de registre de cel·les consten els noms dels mossos d’esquadra, ciutat o poble d’on procedien i el nombre de familiars que s’estaven a la cel·la.
Per Montserrat van passar polítics d’alt nivell, tant de la política espanyola com alguns representants de la Generalitat o de diferents partits polítics. El president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña, va tenir la seva casa presidencial al monestir entre novembre de 1936 i gener de 1937.
També hi tenien habitació el president de la Generalitat Lluís Companys i alguns consellers de la Generalitat com Antoni M. Sbert. Van passar per Montserrat polítics com Joan Comorera; Josep Tarradellas, i hi hagué visites oficials del govern de la Generalitat com ara la del lehendakari Aguirre, durant el trasllat de govern basc a Barcelona, la tardor de 1937.
L’1 de febrer de 1938 va tenir lloc a Montserrat la penúltima sessió de les Corts de la República, presidida per Diego Martínez Barrio, amb el doctor Juan Negrín, president del consell de ministres de la República al capdavant, i els membres del seu govern (Fig. 9).
Convocada i organitzada en secret, la sessió es va desenvolupar al refetor de la comunitat. Se’n van decorar les parets nues amb tapissos procedents del Museo del Prado, amb al·legories del Quixot, i hi van destacar les intervencions del doctor Negrín i de Dolores Ibarruri.
Montserrat es va convertir, tot i les circumstàncies, en un «oasi» relativament tranquil la major part del temps que va durar la guerra. Molts dels nous residents trobaven a la muntanya un reducte de pau molt allunyat de les bombes que amenaçaven Barcelona i els seus voltants. Semblava que la realitat de la guerra hi era present, però des de l’abadia es contemplava de lluny el desenvolupament de la contesa.
Els fills d’aquestes famílies formaven una colla que sovint jugaven i s’entretenien voltant per les places i pels camins que vorejaven la muntanya. Coneixem la presència dels fills del comissari Carles Gerhard, en Carles i la Maria Teresa; la Blandy, filla de l’enginyer de l’aeri Friedrich Gründel, i els fills de la dotació dels 15 mossos d’esquadra, com la Maria Cinta Castelló i el seu germà Ramonet, la Lola Pujol, la Montserrat i la Lluïsa Buxons o la Glòria Pujol. També els fills de l’escultor Viladomat o la Taty, filla del pintor Anglada-Camarasa; també l’Emili, el fill d’en Joan Busquets, i en Joan Martí, fill de Joan Martí i Cortada, ambdós col·laboradors del comissari de la Generalitat, així com d’altres nens de les famílies que s’estaven a Montserrat, com podien ser els fills de la guàrdia personal del president Azaña durant la seva estada al monestir.
Les memòries de Carles Gerhard Hortet, fill del comissari de la Generalitat, o les de Maria Cinta Castelló, filla del mosso d’esquadra Ramon Castelló, ofereixen diferents punts de vista complementaris del que fou la vida a Montserrat per a uns infants, que malgrat la guerra hi van passar uns anys inoblidables jugant i campant lliurement entre les dependències del monestir, cercant aventures i distraccions que en unes altres circumstàncies haurien estat del tot impensables.
Per la premsa sabem de l’estada d’alguns soldats a l’hospital de Montserrat. Des de les capçaleres de diaris com Treball, s’informava del seu estat de salut i es demanava que se’ls escrivís.
Un altre grup de persones que va estar a Montserrat va ser un nombrós contingent de refugiats, en el moment que arribaren a Catalunya fugint dels bombardejos i de les zones en conflicte coincidint amb el trasllat del govern central des de València a Barcelona.
Montserrat no fou aliè a aquest esdeveniment i Gerhard descriu aquell fet com «un dels moments en què ja vaig arribar a témer seriosament per la conservació ulterior del famós i vetust monestir». Finalment s’instal·là a l’Hotel Marcet, llavors en desús, un centre d’acolliment de refugiats, el número 45 segons la documentació, on consta el nom i els cognoms de 457 persones refugiades.
També hi havia lloc per als espies al servei de l’exèrcit revoltat, que van redactar informes secrets per informar de la instal·lació d’un Centre d’Enduriment a Montserrat.
En aquest informe proporcionaven informació de cara a un possible assalt de Montserrat en el moment que la guerra estigués a punt de finalitzar. Informa amb tota mena de detalls de la situació geogràfica i de les característiques del relleu de la muntanya. Es descriuen els transports en actiu que hi ha en aquell moment: dos funiculars telefèrics, entre els quals destaca el de Sant Jeroni «quizá el más atrevido del mundo», dos funiculars ordinaris que van a Sant Joan i a la Cova, el cremallera i l’aeri que va de Monistrol a Montserrat. Destacava el valor estratègic del funicular de Sant Jeroni.
Recuperació del monestir
Després del parèntesi de la guerra civil, l’1 de febrer de 1939 va tenir lloc la presa de possessió oficial de Montserrat per part dels monjos del monestir que, de mica en mica, varen anar retornant i adequant el santuari per dedicar-lo al culte a la Mare de Déu de Montserrat (Fig. 10).
——————————————————————————————
- Bibliografia bàsica
Bladé i Desumvila, Artur (2007). Versos de la guerra i de l’exili. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Castelló, Maria Cinta (2016). Els mossos que van salvar Montserrat: un d’ells, el meu pare. Barcelona: Llibres de l’Índex.
Gerhard, Carles (1982). Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Massot i Muntaner, Josep (1984). La Guerra Civil a Montserrat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Riu Porta, Josep (1979). Hospital militar a Montserrat: 1938-1939. Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
PER SABER-NE +:
SEQÜÈNCIA XXXIX: ON I COM ES VA RODAR.
NOTA : AQUEST ARTICLE ÉS UN EXTRACTE DE L’INTERESSANTÍSSIM LIBRE DE L’AUTORA:
RIUS I BOU, Àngels (2023). Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939).- Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[i] Àngels Rius i Bou: Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939).- Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2023.- (Biblioteca Abat Oliba; 315).- ISBN: 9788491912576. El llibre es pot adquirir a la pàgina web de Publicacions de l’Abadia de Montserrat: http://www.pamsa.cat
[ii] Altolaguirre era amic de Max Aub, des dels temps de la redacció de Cruz y Raya. A la impremta que tenia a Madrid hi va treballar Serafin F. Ferro, que interpretaria a Saïdi a Sierra de Teruel (veure: https://www.visorhistoria.com/el-deseo-truncado-serafin/)
[iii] TORRES H. MANTECON, Marco Aurelio (2006) “Poetas en guerra: Neruda y Vallejo en un curioso sello editorial: Las Ediciones Literarias del Comisariado del Ejército del Este (1938-1939)”. En: Congreso Internacional “La Guerra Civil Española. 1936-1939). Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. P. 5.
[iv] Televisió de Catalunya. Sèrie “Tarasca”. Set mesos de rodatge 2004: https://www.visorhistoria.com/anexos/videos/
Bona nit. Sé que el meu avi va estar treballant a la Clínica Z, però no sé exactament què hi feia. Tenia coneixements de farmàcia. M’agradaria saber si en algun arxiu existeix documentació que pugui consultar a veure si en trobo alguna pista. Moltes gràcies. Un article molt interessant!
Hi ha alguns llibres sobre el tema. Per descomptat el de l’Àngels Rius i Bou, però també altres com el de Riu Porta. si ens dius el nom del teu avi, podríem veure d’investigar-ho. Gràcies per la teva confiança-