CAOS A L’AMBAIXADA

CAOS A L’EMBAIXADA

A la narració LA VERDADERA HISTORIA DEL RODAJE DE SIERRA DE TERUEL, es relata el tràfec que va viure André Malraux durant les primeres setmanes que van seguir al cop d’estat de Franco contra la II República. Aquí, ampliant el focus (vocació d’aquesta web), exposarem la situació a l’ambaixada d’Espanya a París, ja que era un element clau en totes les negociacions.

Malraux, després de desplaçar-se a Madrid els primers dies per fer-se càrrec de la situació, torna a París amb la intenció d’organitzar una esquadrilla de combat aeri per recolzar el govern legal d’Espanya. Per això havia de procedir a l’adquisició d’avions (ell o els enviats de la República), a la contractació de les tripulacions i personal complementari, així com l’armament precís. I tot això, en un ambient màxim d’urgència i una part de l’opinió pública (i del govern de Blum) en contra. Què estava passant a l’ambaixada aquests primers dies posteriors a l’aixecament militar? Fem un breu preàmbul.

Després del triomf del Front Popular el 14 d’abril de 1931, tot estava per fer. Hi va haver una cascada de lleis i de decrets que intentaven adaptar el funcionament de l’administració als nous temps. Al contrari que en l’àmbit judicial[i], a la diplomàcia sí que es van dictar normes immediatament. Ja només una setmana després, en un decret de Presidència del govern es declaraven en suspens “els preceptes de les lleis i els reglaments de les carreres que en depenien”. Era una seqüela del decret de constitució del govern de 15.4.1931 que propugnava estendre l’abast de les disposicions que s’anessin promulgant a tots els càrrecs de carreres dependents de Presidència, per aconseguir que en tot moment tingués el Govern de la República amb persones completament compenetrades amb les idees que inspiraven l’actuació internacional del Ministeri esmentat. Van donar els seus fruits aquestes decisions?

Sigui per manca de temps a adaptar les estructures i l’escalafó, sigui per l’efecte del bienni negre de governs de dreta (novembre 1933-febrer 1936), la resposta és que, almenys a París, no. En aquest període hi va haver sis ministres d’Estat, paralitzant-se les reformes iniciades el 1931. “En aquesta etapa ja no es van nomenar destacats intel·lectuals, sinó diplomàtics de dubtosa fidelitat republicana o candidats els mèrits dels quals responien a les pràctiques clientelars del PRR”[ii], com possiblement va ser el cas de Juan Francisco de Cárdenas, nomenat en 1934 com a ambaixador a París. No va arribar a temps la reforma que volia promoure el projecte de llei de bases per a la reorganització de la carrera diplomàtica de mitjans de juny de 1936[iii].

En succeir la revolta militar, Juan Francisco de Cárdenas Rodríguez de Rivas[iv] es va mantenir en el càrrec fins al dia 23 en què va dimitir del seu càrrec. Durant aquests primers dies va aprofitar el desconcert regnant per boicotejar en tant que sigui possible les primeres gestions de compra d’armament fetes per la República, sent-hi secundat per bona part de l’equip de l’ambaixada, com el ministre conseller Cristóbal del Castillo o l’agregat militar, tinent coronel Antonio Barroso. Cárdenas va romandre encara una setmana més a París, per entorpir en tant que sigui possible les operacions de compra i de relacions institucionals, per després traslladar-se als Estats Units, on va exercir de “representant del Govern Nacional”, amb seu a l’hotel Ritz-Carlton de Nova York[v].

Ja el dia 20 de juliol, el president de la República, Giral, havia remès un telegrama al president francès Blum, que deia: “Ens hem vist sorpresos per un cop militar perillós. Prego disposi ajuda armes i aeroplans. Fraternalment. Giral”[vi]. La reacció va ser ràpida, considerant-se a França el país amb més probabilitats de suport, atès que també era governat per un Front Popular. I això malgrat que en 48 hores s’havien succeït tres presidents del Consell de Ministres de la II República: Santiago Casares Quiroga[vii], que com a president i ministre de la guerra havia menyspreat i minimitzat el risc del cop d’estat que es presagiava; Diego Martínez Barrio, que el va succeir interinament en qualitat de president de les Corts i que va durar només unes hores, i el citat José Giral Pereira[viii], aleshores ministre de Marina.

Per materialitzar la petició, dos enviats van arribar a París l’endemà. Ismael Warleta i Juan Aboal eren portadors d’una comanda de vint avions Potez, degudament equipats, 1000 fusells, 50 metralladores Hotchkiss, 8 canons de campanya Schneider de 75 mm, amb les corresponents municions[ix]. Aquesta gestió ja es va veure entorpida d’entrada per l’equip de l’ambaixada, que no només endarreria tràmits, sinó que filtrava la informació a la premsa de dretes. La seva tasca de sapa va ser secundada per gran part de la cúpula del ministeri d’Exteriors francès.

Un dels efectes més visibles d’aquesta acció deshonrosa va ser el de la filtració de les gestions inicials de la República a la premsa de dretes, que va fer una intensa campanya en contra d’ajudar el govern d’Espanya. Per exemple, L’Action française de 22.7.1936[x] afirma que: ”Els francesos prohibeixen al govern del jueu Blum de donar-li-ho (diners, fusells, canons…) Si els revoltats surten victoriosos, seran el govern espanyol del futur… Si pensessin que els fusells i els avions francesos van servir per endarrerir l’èxit dels que volen alliberar un gran nombre d’espanyols, mai no el perdonarien a França»

Amb la dimissió, el 23 de juliol, de Cárdenas, acompanyada per una roda de premsa de Castillo i Barroso en què van anunciar també la seva sortida (aprofitant per injuriar la República i filtrar dades de les gestions en curs), el govern espanyol va reaccionar cridant urgentment dos intel·lectuals: Fernando de los Ríos, que estava a Ginebra de vacances, i Luis Jiménez d’Asua, que va ser des d’Estocolm on assistia a un congrés[xi]. Tots dos, juntament amb el cònsol general, Antonio Cruz Marín, que havia estat fidel a la República, van intentar pal·liar el dany causat. Aquesta interinitat va durar quatre dies, fins a l’arribada del nou ambaixador, Álvaro de Albornoz, que va viatjar el dia 27 des de Madrid al mateix avió en què tornava també André Malraux, acompanyat per la seva dona Clara i pilotat per Édouard Corniglion-Molinier. Cal imaginar la intensa conversa entre tots dos durant el vol[xii].

Per desgràcia de la República, ja es començava a gestar la No-Intervenció[xiii]. El president francès, Léon Blum, i alguns ministres, especialment el de l’Aire, Pierre Cot, i el seu col·laborador, el futur màrtir de la Resistència, Jean Moulin, els tres amics de Malraux, eren partidaris de donar l’ajut sol·licitat, especialment la corresponent a comandes ja cursades per endavant. Però el ministeri d’Exteriors, amb Yvon Delbos al capdavant i l’influent diplomàtic i poeta Marie-René-Alexis Saint-Leger (el seu pseudònim era Saint John Perse), ajudats per la premsa dretana, van posar tots els esculls possibles al subministrament d’armament a Espanya, fins a la signatura del tractat , el 8 d’agost. Així, doncs, l’ajuda rebuda per la República, en part amb la col·laboració d’André Malraux, va haver de materialitzar-se en només dues setmanes.

Per descomptat, els problemes no es van aturar aquí. Davant la urgència i desorganització a l’ambaixada, es va procedir a contactar amb tota mena de possibles proveïdors. Serveixi com apunti el que diu d’ells el nomenat ambaixador de la República a Londres, que aleshores encara era a París, Pablo de Azcárate:

«oferia un espectacle indescriptible, convertida en un veritable Orient, un autèntic basar en què persones de les més diverses nacionalitats i tastos entraven i sortien a tota hora del dia i fins a altes hores de la nit, oferint tota mena d’armes, municions, aeroplans… Quantes vegades Fernando dels Ríos i jo vam haver de patir l’angoixa de no saber si una oferta era seriosa i mereixia ser considerada o era simplement un altre vil intent d’estafar-nos«[xiv]

Si l’allau d’ofertes de tota mena, no totes honestes, era un problema, no ho era menys la quantitat de personatges de tota mena que s’atribuïen el paper de compradors. Vegem que ens diu Jiménez d’Asua sobre això:

«Una allau d’individus i comissions de Madrid i províncies que exigeixen, provoquen, insulten i sobretot distreuen la nostra atenció i roben el nostre temps. Tots creuen que poden comprar armes. Que se’ls lliuri diners i ja ho veurem. I molts reben diners i se’n van per tornar al cap de dies o setmanes amb menys diners. Alguns van tornar de llargs viatges havent comprat unes quantes tendes de campanya velles, algunes cantimplores o algun tros de ferro vell«[xv].

Fins i tot en el cas d’efectuar-se alguna compra, aquesta dispersió de peticions es traduïa en un augment de preus. En pocs dies, a Bèlgica, el preu dels cartutxos va passar de 0,55 francs a 1,25.

Aquest desgavell es va mantenir durant el mes que ens ocupa (el primer de guerra), i es va intentar pal·liar amb dues decisions: els compromisos amb una tal Societé Européennee d’Études et d’Entreprises, i la constitució d’una comissió de compres, que es va establir a París la segona quinzena d’agost. Calia un mínim control sobre l’ocupació dels diversos enviaments d’or que es feien a correcuita des d’Espanya, i que alguns autors calculen d’un valor de 159 milions de francs, només en el període entre el 31 de juliol i el 12 d’agost[xvi]. Xifres difoses malintencionadament per la premsa de dretes, informada pels talps que quedaven a l’ambaixada, o compradors sense escrúpols.

Els tres contractes signats per l’ambaixador Albornoz amb la Societé Européennee d’Études et d’Entreprises el 8 d’agost, dia clau en acordar-se també la No Intervenció (i el dia que Malraux volava a Barcelona amb el que havia pogut agrupar per formar la Esquadrilla (Espanya) implicava: «centralitzar totes les ofertes, donar encàrrec als proveïdors, tenir cura de la conformitat dels enviaments, etcètera… per a això rebria un 7,5% sobre la totalitat de la factura establerta»[xvii]. El resultat de la col·laboració no va ser el desitjat, atesa l’existència d’altres acords de la mateixa empresa que van ser ocultats a les autoritats espanyoles. Això va acabar en adonar-se’n el nou ambaixador Luis Araquistain dels dèficits legals i de gestió, per la qual cosa es va decidir un arbitratge que va decidir limitar l’abast de les comissions.

No només eren les compres. Durant aquest primer mes, la gestió de l’ambaixada, amb constants arribades i sortides de personal, va haver d’afrontar infinitat de problemes, tant pel que fa a la tasca dels franquistes residents a França com de relació amb les autoritats del país, per a això no va ser cap ajuda que el mateix ambaixador no dominés el seu idioma. Pel que fa a adquisicions, el grup que va formar la comissió de compres, anomenada oficialment Servei d’Adquisicions especials, estava inicialment ubicada a l’Oficina Comercial d’Espanya a París, el 27, av. George V; va ser dirigida per Asúa i De los Ríos, encàrrec que va assumir posteriorment Alejandro Otero, i comptava amb diverses seccions: Corpus Barga, amb André Malraux i Aboal (Warletta havia tornat a Espanya el 27) i Riaño com a assessors, Sanitat i Aliments amb Madinaveitia i Vargas Castro, Personal, amb Nolla, Lavart Giral i Giménez, i la d’Armaments i transports, amb el mateix Otero juntament amb Echevarría, García Larache i Azcárate, assessorats per Bolaños i el coronel Monreal. De la clau se n’ocupava un tal Díez, home de confiança per a les activitats bancàries[xviii]. Va ser dissolta a finals de 1936, amb un informe demolidor d’Indalecio Prieto, que afirmava que l’únic èxit havia estat «provocar l’alça de preus»[xix].

Malgrat tant desgavell, i ha un cost exorbitant, es van aconseguir compres importants, encara que no suficients per permetre a la República donar la necessària rèplica a les tropes rebels. Atès que els avions eren les peces de més valor, ens hi centrarem, sempre en aquesta primera etapa, assenyalant en tant que sigui possible la seva relació amb la futura esquadrilla d’André Malraux.

A finals de juliol, Corpus Barga va acompanyar Aboal a l’Office Général de l’Air, ja que va tenir notícia de l’existència d’un lot de catorze caces Dewoitine destinats a Lituània i la comanda de la qual s’havia anul·lat. També existia un altre lot de sis Potez acabats de muntar per a una esquadrilla francesa i que podien adquirir-se. Allí es van reunir amb Malraux, el capità Corniglion-Molinier i Faraggi, administrador delegat de Potez i amic íntim de Pierre Cot… Gràcies a l’ajuda prestada per aquests col·laboradors, especialment Malraux -que comptava amb amistats tant al Ministeri de l’Aire com al Govern- van poder adquirir-se tots els avions i obtenir, després de molt forcejament, les autoritzacions corresponents dels Ministeris de l’Aire i de Negocis Exteriors per poder treure’ls de França…

La comanda, amb el permís d’exportació signat per Corpus Barga, a nom d’un tal «Andrés Ramírez. Carrer Foment, 21. Madrid», i encara tenint en compte que els avions no anaven equipats per a la lluita, i que tampoc no s’incloïen les comissions que hi hagués, es calcula que va ascendir a uns 478.000 francs per Dewoitine i 945.000 francs per als Potez, cosa que donaria un total de més de 12 milions de francs[xx].Dewoitine-372Potez-54Els primers avions comprats, van començar a partir el dia 4 d’agost, recalant a Tolosa, on encara van patir algun retard, no enlairant-se cap a Espanya que el mateix dia de l’acord de No Intervenció, el 8 d’agost. Van ser 13 Dewoitine 372 (un, pilotat per Halotier, es va avariar prop de Tarbes, no arribant a Espanya fins al 5 de novembre) i 6 Potez 54[xxi]. La informació a la

bibliografia ens permet contrastar en part el nom dels pilots, veient que la majoria van pilotar el dia 4 i també el dia 5 o 6 (havent, per tant, tornat a París). Cal ressenyar que en un dels Potez, pilotat per Corniglion-Molinier, també va viatjar André Malraux. Entre els pilots, alguns noms corresponen a pilots de l’escuadrilla: Dary, Guidez i Issart[xxii].El 14 d’agost, els pilots Dary i Gouinet, van abatre ja dos avions italians, i el 17 els Potez van bombardejar la columna Yagüe a Medellín, endarrerint l’avenç franquista cap a Madrid[xxiii]. Es completava així un mes frenètic, difícil de comprendre gairebé un segle després.

———————————————

---

[i] ARÓSTEGUI, Julio (2010) De lealtades y defecciones. La República y la memoria de la utopía. En: VIÑAS, Ángel Al servicio de la República -diplomáticos y guerra civil-. Madrid, Marcial Pons, Página 43.

[ii] GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo et al. (2015) La Segunda República Española. Barcelona, Ed. Pasado¬Presente. Página 257.

[iii] DSC, nº 45, 16-VI-1936. Apéndice 10. (https://app.congreso.es/est_sesiones/) “esta ley, cuyas disposiciones tratan de imprimir un sentido verdaderamente democrático a la carrera, nutrido con la esencia del espíritu en que se basa la Constitución de la. República”.

[iv] https://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=cardenas-y-rodriguez-de-rivas-juan-francisco-de

[v] REY GARCÍA, Marta (1996) Fernando de los Ríos y Juan F. de Cárdenas: dos embajadores para la Guerra de España (1936-1939), en  REDEN: Revista Española de Estudios Norteamericanos, Nº 11, pàgina 140.

[vi] HOWSON, Gerald. (2000). Armas para España. Barcelona, Península. Pàgina 40.

[vii] https://dbe.rah.es/biografias/11123/santiago-casares-quiroga

[viii] https://www.biografiasyvidas.com/biografia/g/giral.htm

[ix] HOWSON (2000). Página 43.

[x] Text gairebé idèntic l’endemà a L’Écho de Paris, a la seva primera página..

[xi] MIRALLES, Ricardo (2010). El duro forcejeo de la diplomacia republicana en París. A: VIÑAS, Ángel Al servicio de la República -diplomáticos y guerra civil-. Madrid, Marcial Pons, Página 125

[xii] MIRALLES (2010). Página 126.

[xiii] GRELLET, Gilbert (2017). Un verano imperdonable -1936: la guerra de España y el escándalo de la No-intervención. Madrid, Guillermo Escolar editor. Recomanable la lectura de tot el llibre sobre el tema..

[xiv] Citat a CAMPOS, Miguel I. (2022). Armas para la República. Contrabando y corrupción, julio de 1936-mayo de 1937. Barcelona, Crítica. Pàgina 99.

[xv] Citat a CAMPOS (2022), pàgina 111.

[xvi] VIÑAS, Ángel (2006). La soledad de la República. Barcelona, Ed. Crítica. Página 116.

[xvii] Text de l’acord marc a: OLAYA, Francisco (2004). El expolio de la República. Barcelona, Belacqva Ed. Anexo 1, a la pàgina 461.

[xviii] CAMPOS (2022). Página 106.

[xix] CAMPOS (2022). Página 123

[xx] HOWSON (2000). Página 77, amb referencies a les fonts.

[xxi] HOWSON (2000). Apéndice I, pàgina 355 y ss.

[xxii] THORNBERRY, Robert S. (1977). André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Lib. Droz. Apéndice I. Página 207 y ss.

[xxiii] Mundo obrero, 18.8.1936 Primera pàgina.