AMÈRICA, AMÈRICA.
(Capítol 1.6. de “La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel)
Le Havre, finals de febrer de 1937. Adverteixo que hi ha certa discrepància entre els historiadors, respecte a les dates del viatge que es relatarà. Segons Lacouture, arriba als Estats Units a primers de març. Això encaixaria amb el retard a causa del visat d’entrada de Malraux. Així doncs, un dels seus discursos més rellevants, al banquet ofert per The Nation, es va haver de posposar al 13 de març[i]. Tot i això, segons el detallat annex de Thornberry[ii], aquest discurs, “Forging Man’s Fate in Spain” es va donar el 26 de febrer, mentre que no figura cap activitat l’esmentat dia 13. Per a aquest relat, ens acollirem al relat de Lacouture, ja que segons publicava Publisher’s Weekly[iii] : André Malraux was unable to be in New York on February 28 to be guest of honor at a dinner sponsored by The Nation……
Des d’una escotilla de tercera classe, dues dones atractives estan mirant l’arribada dels passatgers de primera classe[iv]. Somriuen còmplices. Es xiuxiuegen comentaris a l’orella, encara que no hi ha ningú al seu voltant. Josette està pletòrica: la porta amb ell. I no a una trobada clandestina en una guingueta a la vora del Marne, ni tampoc a l’hotel du Louvre, on uns dies enrere ell la mirava abstret mentre ella li mostrava els models de Lanvin que portarà als Estats Units. Ara sembla quelcom seriós: un viatge de més d’un mes de durada, en un país que desconeix, on es farà amb el més granat dels intel·lectuals d’esquerres i, per sobre de tot!, amb actors de Hollywood. De sobte es posa tensa; la seva amiga Suzanne Chantal ho nota.
Arriba André envoltat de senyors amb barret i, agafant-se del seu braç, Clara Malraux. Ell reparteix somriures, recull encàrrecs i recomanacions, estreta mans. Està impacient per pujar al transatlàntic S/S París, que ja ha fet sonar la primera sirena anunciant la immediatesa de la partida. Han hagut d’endarrerir uns dies la sortida a causa de la negativa de l’ambaixada nord-americana a donar el visat a un perillós activista que dóna suport al comunisme internacional. Al final el seu André ho va aconseguir, però això l’obligarà a parlar més d’ambulàncies que no pas d’avions, de metges que no de les Brigades Internacionals. Ja a Toronto, però, arribarà a dir al periodista Edward Knowles del Toronto Star, en ser preguntat pels personatges que segons ell representen millor l’ideal democràtic[v]: “N’hi ha tres, Stalin, Blum i Roosevelt”. I després, en inquirir sobre el nombre de brigadistes internacionals present a la contesa: “Són uns 15.000, encara que un 60% estan morts o ferits”.
D’un cotxe luxós, Raymond Maréchal s’ocupa de treure unes maletes que lliura a un mosso. Josette no coneix la majoria dels presents, encara que intueix que han de ser membres del ministeri de l’Aire de Pierre Cot, o del govern republicà, per al qual el seu amor recollirà fons i, com sempre recalca, suport moral i polític. Clara no el deixa. Josette els mira amb certa aprensió, encara que sap que el tindrà només per a ella durant tot el periple.
Dues aproximacions diferents a un home que està construint el seu propi mite. Clara, la companya d’aventures, la sintonia en plantejaments polítics, i també la introductora en una societat elitista, tancada als oportunistes. Josette, el repòs del guerrer, la intimitat, saber-se adorat, una calma necessària en ple terratrèmol mundial, amb el feixisme escampant-se per tot arreu, agitant sense parar la consciència de l’intel·lectual que necessita l’acció, més enllà de plantejaments teòrics.
Ho va dir i ho va repetir dues setmanes abans al míting de la Mutualité, assegut entre André Gide i Julien Benda. Organitzat per l’Aliança Internacional d’Escriptors, havia estat un èxit total de públic, en un intent de pressionar un govern francès que manté la vergonyosa No Intervenció. La presidència de Léon Blum trontolla, aguantarà fins al juny, però no està en condicions d’afrontar una crisi com la que comportaria un canvi en l’acord pres a l’agost de l’any anterior. La premsa de dretes no té misericòrdia amb André Malraux. François Mauriac dirà, a L’Echo de Paris, arran del seu discurs del dia 1: “Sobre un fons vermellós, el pàl·lid Malraux s’ofereix, hieràtic, a les ovacions… Les imatges que inventa, en comptes de caldejar el seu discurs, el congelen: són massa complicades, es nota l’home de lletres… El punt feble de Malraux és el menyspreu per l’home”[vi] . Brassilach, a Je suis partout, li recrimina haver esmentat al seu parlament el corresponsal de France-Soir, Louis Delapré, mort en ser atacat el seu avió per caces republicans (fet no demostrat), sent André un dels caps de l’aviació. Al contrari, Armand Petitjean, reconeix que “Senyor Malraux, no tenint una especial simpatia per vostè, des que s’ha posat a parlar, no als que érem a la sala, sinó als que són a les trinxeres, m’ha donat una idea del que és la grandesa humana”[vii] .
A l’acte, no només va parlar Malraux, també ho van fer Rafael Alberti, María Teresa León, Louis Aragon o Max Aub. Aquest no pensava fer-ho, i havia estat el mateix Malraux qui el va convèncer. Mentre pronunciava les seves enceses paraules, amb el seu ric francès, no sabia que aquell esdeveniment li implicaria grans perjudicis. El seu discurs, improvisat, formaria part de la fitxa policial que el consideraria un “comunista” (cosa que mai no va ser) perillós i d’acció. Durant l’ocupació de França, aquesta imatge i també una denúncia anònima a l’ambaixada franquista de Josep Fèlix de Lequerica, el portaran a diversos camps de concentració[viii].
Dies després del míting de la Mutualité, Max Aub s’havia acomiadat d’André. No podria anar a Le Havre, ja estava ultimant els preparatius perquè la seva esposa Peua i les seves filles anessin a París; podria deixar ja el trist hotel, havia trobat un lluminós apartament al Boulevard Souchet. A més, els preparatius per a l’Exposició Internacional, els primers contactes amb Picasso i Sert i, quan podia, la passió pel teatre li omplien tot el temps disponible. Tenia ja en marxa la representació de Numància de Cervantes, amb posada en escena de Jean Louis Barrault… No, no podria acompanyar-lo a Le Havre, però estava segur que el seu viatge als Estats Units seria un èxit, no només econòmic, sinó també polític i diplomàtic.
Josette s’ha acomiadat de la seva amiga íntima, Suzanne Chantal, a Southampton. Ho han celebrat amb André al bar de primera classe. A partir d’ara, seran una parella d’enamorats que parteixen al Nou Món per difondre la situació a Espanya, i demanar ajuda per a un govern legítim assetjat per uns revoltats a qui recolzen les forces nazis i feixistes, malgrat un indignant acord de No Intervenció. Els Estats Units no l’havia signat, però la seva Neutrality Act[ix] , datada l’agost de 1935, i amb una recent correcció del febrer de 1936 (que afegia la prohibició de donar crèdits als bel·ligerants) arran de la invasió italiana d’Etiòpia (deixant aquesta a mercè del poderós exèrcit feixista), establia de facto un bloqueig als subministraments a la República, mentre que sota mà, algunes empreses petrolieres sí subministraven al bàndol franquista.
El viatge és plaent, ple d’expectatives. A la insistència de Josette perquè André deixi constància escrita de les seves experiències a Espanya, aquest li confirma que ha parlat amb Gallimard, que quan tingui un minut de calma començarà a escriure-les, que ja té alguns apunts no només d’experiències pròpies sinó també de successos que li han explicat. Es comença a gestar L’espoir.
En arribar, juntament amb representants de l’ambaixada espanyola, hi ha membres de la revista The Nation, els quals, al cap de pocs dies, li ofereixen un banquet de benvinguda a l’Hotel Roosevelt, que havia estat previst per al 26 de febrer. Allà, André explica vivències de l’Esquadrilla, impressionant el públic amb exemples d’heroica solidaritat. Josette, que s’ha assegut al seu costat a taula, l’escolta embadalida, igual que la predisposada assistència formada pel més rellevant de la política i les arts de tendència progressista.
Malraux, ja des del primer moment, ha intentat aconseguir una entrevista al nivell més alt. Uns minuts amb Roosevelt farien la volta al món, seria un suport decisiu a a tot el seu esforç. No ho aconseguirà. Li ho diuen el dimecres 3 de març, quan arriba a Washington per fer una conferència promoguda per l’American League against War and Fascism. La sala de l’Hotel Williard de la capital és plena de gent. Insisteix en els seus records de la guerra, repeteix allò que ja va dir a Xiva, durant l’enterrament de Jean Belaïdi[x]: “Seguint les lliteres dels ferits, m’he adonat que està passant una cosa sense precedents des de la Revolució Francesa: la guerra civil mundial ha començat”.
André pensa que potser amb l’ajuda d’Ernest Hemingway aconseguirà una audiència presidencial, o almenys de la primera dama, Eleanor Roosevelt, però l’informen que l’escriptor ja és a París ultimant el viatge a Espanya. Li donen a saber a més que té la intenció de rodar un film de suport a la República, per a la qual cosa ja ha muntat la productora Contemporary Historians[xi] . Tot i el contratemps, la seva estada a Washington és també un èxit com ha estat la de Nova York. Al cap d’un parell de dies, el 6 de març, dona una de les conferències més significatives al New Lecture Hall de la Universitat de Harward: “The facist Threat to Culture”. A la setmana següent, de tornada a Nova York, dues noves conferències, el dia 11 al Meca Temple Auditorium, organitzat per la North American Committee to Aid Spanish Democracy, i el 16, a l’Hotel Pennsylvania per l’American Friends of Spanish Democracy . Organitzacions d’esquerres que, malgrat l’oposició d’un ampli sector de dirigents nord-americans, s’esforcen per recaptar fons, comprar i enviar ambulàncies, medicaments i, d’amagat, donar suport als voluntaris que s’uneixen a les Brigades Internacionals.
Però la veritable obsessió d’André és la costa oest. A Hollywood, els dies 22 i 23 de març, farà sengles conferències al Hollywood Roosevelt i al Srine Auditorium. Josette al·lucina amb les estrelles cinematogràfiques que acudeixen a les cites, això la compensa dels llargs períodes de temps que roman sola, a l’hotel o visitant la ciutat, per a la qual cosa sempre compta amb algun voluntari, enlluernat per la rossa francesa que acompanya el famós escriptor. Ella voldria saludar Joan Crawford, tenir davant els mites que apareixen a les revistes de París. Coincidirà amb Charles Chaplin, James Cagney, Edward G. Robinson i Boris Karloff, el famós intèrpret de Frankenstein que li confessarà que a ell, “Malraux l’espanta». En un dels escassos moments de festa, han visitat el desert. Allà, la supersticiosa Josette ha comprat unes petites imatges de déus dels indis Hopi, que es convertiran en els fetitxes. La història demostrarà la inexistència del seu poder.
La gira és un èxit[xii]. El diari Ce Soir el 23 de març informa que només a Hollywood s’han recaptat més d’un quart de milió de dòlars que serviran per comprar equips mèdics. A més, un altre fruit està germinant. El contacte amb el món del cinema fa que Malraux s’adoni de la importància del setè art com a formador de l’opinió pública. I és precisament això el que necessita la República. No seran els congressistes, ni tan sols el suport d’alguns intel·lectuals, sinó el públic qui pugui forçar el president Roosevelt a canviar el rumb de la guerra amb la seva ajuda.
El sopar és tot un èxit. Josette, radiant, amb un vestit nou estrenat per a l’ocasió, està asseguda a la dreta d’un dels seus amfitrions, el jove escriptor d’origen armeni William Saroyan. Enlluernada per la brillant conversa i els seus vius ulls d’atzabeja, no atén la conversa entre André i l’actriu Miriam Hopkins i Chevalier que exerceix de traductor[xiii]. Ella li parla de l’últim film que ha rodat, The woman I love, un triangle amorós, amb la infidelitat de la guapa dona d’un pilot de la Primera Guerra Mundial (interpretat per Paul Muni) amb el metrallador de la seva tripulació. L’esperit de l’aviació de guerra envolta els dos comensals. En un moment donat, Marlène Dietrich, asseguda al davant, diu profètica:
—Només mitjançant el cinema arribaràs a crear opinió pública. Oblida’t que escriptors titllats de comunistes puguin influenciar la massa. La massa, els votants, els que sí que poden empènyer Roosevelt a canviar d’actitud s’enlluernen amb el cinema.
Ella és el focus de tota l’atenció. Acaba de rodar Desire[xiv] , amb Gary Cooper, les vicissituds d’una lladre que confia un collaret de perles a un enginyer que marxa de vacances a Espanya, i que acaba enamorant-se d’ell.
La conversa fa un tomb cap al cinema i la seva capacitat d’influència. Malraux recorda la seva estada a Rússia (en aquest ambient sí que pot), les seves trobades amb Eisenstein i la intenció d’aquest de passar La condició humana a la pantalla.
—T’ho dic jo —qui parla és Clifford Oddets, dramaturg que l’any anterior ha estrenat la seva reivindicativa Awake and sing! No valen les novel·les, ni tan sols les obres teatrals. El cinema. El cinema és el futur. Només cal veure la cara amb què la gent mira el que el fan fora, i surten amb la idea al cap.
Haaron Chevalier, el seu traductor de La condició humana somriu resignat. Miriam mira fixament als ulls el francès:
—Vols que parli amb la Paramount?
“No hi ha temps”, pensa André excitat per la proposta. Tampoc no és possible decidir-ho sobre la marxa. Però ineluctablement la idea anirà quallant al cap de Malraux. Una pel·lícula, sí, és clar. I per això serviran les idees que ja està arreplegant per a una novel·la. Però potser millor a París, on Corniglion pot ajudar tècnicament i econòmica. No a Amèrica, on no parla prou el seu idioma, on tots són estrelles i ell seria només un servidor. Sí, una pel·lícula rodada a Joinville, amb un atractiu comandant d’esquadrilla, amb un pagès travessant les línies per informar els aviadors, amb el poble solidari aixecant el puny, amb els internacionals morts en combat… Sí, una pel·lícula. Però d’aquí a tres dies surto per a Toronto i Montreal. I aquí encara em queden San Francisco i Berkeley. “Sí, una pel·lícula, de totes, totes”. S’estan fent els primers passos que conduiran a Sierra de Teruel.
El Hollywood progressista recollirà la idea. En poques setmanes es començarà a rodar The last train from Madrid per a la Paramount i Love under fire per a Twentieth Century Fox, històries amb la guerra civil de fons, tractadees amb la lleugeresa i la falta de compromís que imposava l’època, la recelosa administració i els gustos populars.
Per fi al Canadà. Malraux ara pot parlar en francès. A Toronto dues conferències: una a la universitat, organitzat pel Bethune Committee, en honor del rellevant metge que s’ha unit a les Brigades internacionals. I després a Montreal, el 3 i 4 d’abril, quatre conferències organitzades pel Comitè pour l’aide médicale à l’Espagne i la Canadian League Agains War and Fascism. Èxit total, salons a vessar i entrevistes a la premsa. I una anècdota que explicarà més tard. A Montreal, un obrer se li acostarà i lliurarà un rellotge d’or. En preguntar-li per què, respon: “Perquè no tinc res més preciós que donar als meus camarades espanyols”.
Durant el seu retorn a França a bord del S/S Normandie, André ha començat a escriure notes per a la seva novel·la sobre la guerra d’Espanya que serviran posteriorment com a base a una pel·lícula. És una nova etapa, en la què de nou posarà tot el seu afany, tota la seva imaginació i tota la seva capacitat. Fins i tot el transatlàntic sembla sumar-se a la seva excitació, amb les seves tres xemeneies fumejants avançant a tota velocitat a la recerca de la seva segona “banda blava”[xv], cosa que aconseguirà mesos després.
Cinc dies després de partir de Nova York, Malraux i Josette agafen el tren Le Havre – París. Però no es dirigeixen cap a l’hotel habitual. Ell, amb el cap ple de projectes que li exigiran tot el temps disponible, i malgrat els retrets de la seva amant, torna a la casa conjugal de la rue du Bac, a Clara i la seva disposició per acompanyar-lo, malgrat tot, a alguns esdeveniments, donant així una imatge que amaga allò que, per dins, es va deteriorant cada vegada més. Mentrestant, Josette, decebuda, després d’uns dies de trobades cada cop més esporàdiques a l’hotel du Louvre, s’ubicarà en un pis amb la seva amiga íntima Suzanne Chantal. No trencaran, la nova novel·la servirà d’alleujament. Les notes escrites en llapis blau i vermell seran mecanografiades per Josette, cosa que li permetrà seguir amb ell en el dia a dia.
L’afany de Malraux per ajudar la República no s’afebleix. El 22 d’abril, diu a una interview de la periodista Edith Thomas per a Ce Soir[xvi] :
—Davant la Babel de cercles d’estudis, d’obrers de les fàbriques, de pagesos del Canadà, davant les estrelles de Hollywood, he parlat d’Espanya […] Quan un país es cobreix de ferits, cap servei mèdic previ no és suficient.
Si les democràcies no volen intervenir militarment, haurien d’aportar almenys una ajuda pacífica, una ajuda econòmica, una ajuda mèdica. […] Però Amèrica ha començat a ajudar i ara que les associacions d’estudiants s’han compromès a lluitar contra les notícies falses, que les associacions de metges saben què cal i què és indispensable, no hi ha dubte que els Estats Units i el Canadà continuaran alleujant les ferides del patiment humà.
SABER-NE MÉS:
LA NEUTRALITAT AMERICANA I SIERRA DE TERUEL
LA NEUTRALITAT AMERICANA I EL MAR CANTÁBRICO.
[i] LACOUTURE, Jean (1976), Malraux, une vie dans le siècle. Paris, Seuil. pàgina 241-242
[ii] THORNBERRY Robert S. (1977), André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Droz. Annex IV. Pàgina 220.
[iii] Publisher’s Weekly, Feb. 1937, pàgina 737, curiosament citat a peu de pàgina per THORNBEYY (1977), pàgina 56.
[iv] CHANTAL, Suzanne (1976). Un amor de André Malraux: Josette Clotis. Barcelona, Grijalbo. pàgina 92.
[v] TODD, Olivier (2001), André Malraux, una vida. Barcelona, Tusquets. pàgina 254. En Toronto Star, 2.4.1937.
[vi] LACOUTURE (1976), pàgina 240.
[vii] THORNBERRY (1977), pàgina 55.
[viii] Excel·lent visió del recorregut de Max Aub a França a: MALGAT, Gérard (2007) Max Aub y Francia o la esperanza traicionada. Sevilla, Ed. Renacimiento.
[ix] Hi hagué diverses etapes, com es pot veure a: https://history.state.gov/milestones/1921-1936/neutrality-acts i també amb tot detall a: ESPASA, Andreu (2017) Estados Unidos en la guerra civil española. Madrid, Libros de la catarata.
[x] TODD (2001), página 247
[xi] http://guerracivildiadia.blogspot.com/2012/11/ernest-hemingway-1899-1961.html Es tracta de la pel·lícula dirigida per Joris Ivens Spanish Earth (Terra d’Espanya), que sí serà vista pel president Roosevelt i la seva esposa.
[xii] Bandera Roja (Alicante). 1.4.1937 página 1. Agradezco a Gabriela Cladera (Rosario -Argentina) el haberme facilitado esta publicación.
[xiii] El trajecte americà de Chevalier va finalitzar el 1935. Lacouture assenyala la seva presència a Hollywood durant el viatge de Malraux. Pot ser que hi fos, però no que estigués rodant en aquells moments. Potser hi ha una confusió per la presència del traductor de Malraux a l’anglès Haakon Chevalier (LACOUTURE (1976), pàgina 243).
[xiv] Dirigida per Frank Borzage el 1936, per a la Paramount.
[xv] https://es.wikipedia.org/wiki/Banda_Azul
[xvi] Ce Soir, 22.4.1937, pàgina 3. (A LACOUTURE (1976), pàgina 245, indica erròniament el 21.4.1937, data en la que s’anuncia la seva arribada provinent dels Estats Units (veure imatge)