Capítol 4.1.6. de «La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel«
Dijous 18, a primera hora, ja són tots a Orphea, en un soterrani aïllat de sorolls eventuals. Estrets, ansiosos, nerviosos. Alguns comentant la premsa del diumenge, on es posa de relleu el rebuig als bombardejos franquistes a la premsa britànica[i]. S’han seleccionat els actors que interpretaran el grup de republicans que intentaran sortir de la ciutat (Terol), ara controlada pels facciosos, en ajuda de l’assetjada Linás. Aub els ha fet un resum. També han trucat a l’encarregat de la cistelleria Lledó Mas, que donarà
continuïtat al conjunt de l’escena. Han afegit en Luís, un tramoista del paral·lel, que és coix. Ha estat idea de Max: en el cas que el grup canviï algun dels seus components (per incompareixença, o per actuació deficient), el que el grup movent-se pels carrers (quan podran rodar a Santa Ana?) sigui tancat per un coix centrarà l’atenció de l’espectador, facilitant el ràcord.
No hi caben. Malraux ordena:
—Preguem a tot el personal que no sigui imprescindible, que abandoni la sala. Així no ens podem moure.
Josette s’agafa al braç de la seva amiga Suzanne i, després de fer-li un petó, li diu al director:
—Doncs nosaltres farem una volta. El dia està molt cobert i és possible que no hi hagi bombardeig. Elvira m’ha promès que ens ensenyarà el barri antic. Diu que és preciós.
—Magnífic. Vinga, vinga, només els necessaris. Tu, Barca, agafa el sac. Posa’t darrere de la porta amb Pedro.
Els crida pel nom del seu personatge[ii].
Arriba José Telmo, parlant amb un altre actor. Ja ha interpretat pel·lícules conegudes, com Barrios bajos (Pedro Puche, 1937), en el paper del protagonista: El Valencia. Aub li recriminarà el retard. Ell és González, un paper important a la pel·lícula: el de l’asturià expert en explosius que ajudarà decisivament a Linás[iii].
—Vinga, no hi ha temps. Carral[iv] i el delegat militar, al despatx.
El despatx, des d’on es veu part de la suposada drogueria. A la porta, el rètol “Gerència”. Prestatges amb arxivadors i a la paret, una caixa de papallones, el primer que enfoca la càmera. Fora de pla, un extra forçut a punt.
-Sangre de izquierda. Seqüència quatre. Plànol primer.
—Acció.
L’extra copeja amb força la paret perquè algunes de les papallones travessades per una agulla caiguin dins del marc. Ho repeteixen tres vegades. En el primer intent han caigut totes, i es vol fer repetitiu.
La càmera retrocedeix, a un pla amb les cares de Carral i el comissari polític, parlant de la situació. L’encarregat de Lledó Mas passa darrere seu atrafegat.
—Tallin. Bona. Ara, la càmera anirà del comissari a Carral.
En un moment donat, criden a González. Un travelin circular mostra com aquest deixa el que està fent a la drogueria i treu el cap a la porta del despatx. Altres es mouen atrafegats, un està pujat en una escala. González relata l’escassetat d’armes que hi ha a Linás, en un pla mitjà de tots tres. José Telmo parla excessivament lent, arrossegant les paraules, no encaixa amb la idea que l’espectador pugui tenir d’un miner asturià bregat en mil batalles. L’últim pla s’haurà de repetir.
—Ara s’intercala la seqüència que ja vam rodar a casa del feixista. Tornem a l’interior de la drogueria. Canvieu la càmera de lloc —Aub, interpretant a la perfecció el que Malraux, amb el seu pobre espanyol, no podria.
—No dinem? Salta Lepiani, cosa que provoca una mirada irada d’Aub.
Afortunadament, la interrupció coincideix amb l’arribada d’un missatger: Miravitlles els convoca a l’Ajuntament per parlar del carrer Santa Anna.
—Bé. Mengeu, mengeu. Ho deixem per avui. Ens truquen. Thomas, Page, Aub, Marion, vinguin amb mi. Saben on deuen haver anat Josette i aquelles dues?
—No. Han anat a fer un volt. Potser les trobem. Si no, ja les veurem a l’hotel.
Divendres 19 no s’ha pogut avançar res. De matinada, hi ha hagut un intens bombardeig que ha afectat les Rambles, molt a prop de Petritxol[v] i el carrer Santa Ana. Un Malraux rabiós, amb uns rotllos de pel·lícula verge Agfa cedits per Miravitlles sobre la taula, demana al seu equip solucions per evitar més dies en blanc. Aub, conciliador, intenta calmar els ànims:
—És curiós que passi en plena visita dels membres de la Comissió Britànica d’enquesta, per veure en viu els efectes dels bombardejos a la població civil. I a més, a la Rambla, a prop d’on pensàvem rodar —ganyota de sospita—, i també de la catedral. Tan catòlics que són!
—Suggereixo que ens centrem en el rodatge en estudi —intervé Page. Per descomptat, l’interior del local de Petritxol no ens serveix. Com a màxim, l’entrada i la sortida.
—La porta la pot obrir l’encarregat; està boig per sortir al cine —interromp Aub.
—Bé —talla Malraux—, ens ha costat tant la drogueria que la vull completar com més aviat millor. Però avui no podrà ser.
En sentir que no es rodarà, José Telmo marxa sense acomiadar-se, rondinant.
Tots tenen present l’inici atrabiliari del rodatge de les seqüències esmentades. El muntatge del decorat havia estat ardu. Dies abans, Malraux havia demanat:
—Donem prioritat a la discussió dels republicans a la drogueria, tenint sempre present que, quan puguem, sortim corre-cuita cap al carrer Santa Anna. Elvira, si us plau, llegeixi’ns l’inici del guió[vi] :
—“Decorat: la rebotiga de la drogueria”.
—El que és important, la decoració. Una drogueria, d’acord. Però també una caixa amb papallones, un taulell i una taula a la botiga, i una altra a l’interior d’un despatx —interromp l’Aub, que es coneix el guió de memòria i preveu els problemes en els decorats. Malraux se’l mira amb estima.
—I una damajoana. Que la busqui Petit —afegeix Malraux, pensant en l’hàbil decorador valencià. El degoteig, el pas inexorable del temps.
Aub murmura: “només faltava això. Si anem afegint coses, no hi cabrem ni a Orphea”. Després, a tots:
—Una drogueria, d’acord. Haurem de buscar pots de pintura, algun bidó…
—No, no. Portem una drogueria. Sencera! —ordena el director.
La discussió s’ha allargat més del compte. Ningú no en sortirà satisfet. El que menys, Max Aub, que amb una camioneta de Laya Films i dos ajudants, haurà d’anar fins als aprovisionaments de l’exèrcit per aconseguir material suficient per omplir l’espai de l’estudi. Abans ho havia intentat amb una drogueria del Guinardó, però el seu amo va refusar.
Al cap de dos dies, Petit apareix amb un bust de dona. A grans riallades, Aub li diu que no, que no volien una dama, sinó una damajoana: una garrafa!, exclama arrossegant emfàticament la seva errada gutural[vii] .
Finalment, la segona seqüència relativa a la trobada dels voluntaris de Terol en una drogueria, amb els plànols en què es reparteixen les armes trobades a casa d’un feixista, es podrà rodar a principis de la setmana següent (capítol 4.1.5) abans d’emprendre el somiat rodatge del carrer Santa Anna.
Per això han hagut d’explicar al Comissariat de Propaganda les necessitats del rodatge en un carrer públic. Queden que dijous 25, a les 9 del matí, si no hi ha alarma, tancaran el carrer de Santa Anna fins a la 1 del migdia. Disposaran de mitja dotzena de policies per regular-ho. Els demanen, però, que no disparin trets per evitar alarmes entre la població. Accedeixen. Després, Malraux i Aub aniran al ministeri de Propaganda, per veure d’obtenir alguns francs per pagar més cinta verge. Els donaran allargues.
A la nit, ja a l’hotel, Josette està excitada. Durant el volt que ha fet amb Suzanne i Elvira pel barri antic, han trobat un lloc magnífic per rodar. No sap què, però magnífic. Un palauet al carrer Montcada[viii], amb un pati, una escala, podria ser la casa del feixista, o un altre lloc. Però és magnífic, li diu a l’André amb els braços al voltant del coll de l’estimat. El repòs del guerrer, ara també script i cercadora d’exteriors. Es besen.
Però l’idil·li es veurà truncat. L’endemà, Elvira rebrà una trucada telefònica inquietant. Clara, l’esposa d’André, truca des de Port-Bou; vol arribar a Barcelona[ix]. La secretària ho diu a Malraux. Aquest respon:
—Sí, és la meva dona. Voldrà parlar del divorci. Digues-li que l’aniran a buscar. Truca a Met (Miravitlles) i digues-li que faci el possible.
Ho temia. Clara ha decidit endinsar-se en un país en guerra en plena crisi (veure requadre, i aquí les cites[x]). Josette diu a la seva amiga Chantal[xi]: “André fait assez de gueule. Il flaire Clara dans les coins”.
Clara estarà només dos dies a Barcelona, allotjant-se a l’hotel Majestic[xii] , el mateix que Aub, mentre que André i Josette romanen al Ritz. No hi haurà reconciliació. A la habitual gelosia, s’uneix l’enuig d’ella pel fet que André no va assistir a l’enterrament de la seva mare després que se suïcidés. Al límit de les seves forces, ella li dirà[xiii]: “Estic intoxicada de vostè. No té el dret d’abandonar-me, ja que vostè m’és imprescindible”.
No s’ha trobat la data del suïcidi de la mare de Clara. Tot i això, atès que va ser durant el rodatge de Sierra de Teruel, s’ha inclòs així en el relat. La Clara ens diu: “Cada dia la meva mare es passejava amb la meva filla i una cuidadora. Però va arribar el dia que va passar el que tant temia: La vaig trucar i no va respondre. Vaig anar i vaig trencar la finestra. La vaig trobar estesa al llit. Tot va tornar a ser com quan el meu sogre. L’ambulància, la policia i el seu atestat, i l’hospital on s’intentava actuar contra una voluntat que s’havia expressat clarament”. (MALRAUX, Clara (1976): 180).
Segons explica BONA (2010): 322), “Grete, la seva mare, havia anat a Magdeburg, i la situació sota els nazis l’havia deprimit profundament, així que en tornar a París es va suïcidar. Això va causar a Clara una profunda sensació de culpabilitat”.
Quan havia mort el pare d’André, Clara va assistir a les exèquies. Per contra, Malraux, immers en el rodatge a Espanya, va delegar en el seu amic Marcel Arland aquesta assistència. Això aproxima les dates de la trobada a Barcelona.
La marxa de la seva dona, propiciada pel fort bombardeig del dia 19, alleuja Malraux. Reunits a
Producciones Malraux, a l’avinguda 14 d’abril, faran un repàs de la situació: Han començat el rodatge, sí, ja tenen algunes de les seqüències inicials, no completes però en tenen, encara que és dificilíssim veure el revelat que s’està fent a París. Però els inconvenients s’acumulen. Un no menor són les bateries de l’equip de so. Han enviat un tècnic a París, però malgrat l’ajuda de Roland Tual, no dóna resultat. Com veurem, aconseguiran finalment que se’n remetin unes a primers de setembre. Un altre tema és el d’un avió, més ben dit: la meitat d’aparell on rodar els plànols d’interior del Potez. Trigaran molt a tenir-ne un de veritat dels pocs que queden. Entre Vicente Petit, el responsable del decorat, i els germans Miró, de l’equipament, n’estan construint un de fullola, que esperen tenir llest a mitjans de setembre. Els ajudarà Ollier, un mecànic comunista enrolat a l’esquadrilla Espanya a Albacete[xiv] , que després es va quedar per Barcelona i, en conèixer que es feia el rodatge, es va oferir per al que fos. Malraux aprecia la seva col·laboració, especialment per haver treballat abans de la guerra a la fàbrica d’avions Bloch, propietat d’un amic d’André, que tant el van ajudar en muntar l’esquadrilla.
De camí a l’hotel, en Max li diu a l’André:
—Està segur que Sang de gauche pot ser un bon títol? És fúnebre. No ho veig gaire adequat per al mercat americà —sap que és el somni de Malraux, encara que a hores d’ara ho considera ja irrealitzable.
—Era una idea que ja vaig incorporar a la novel·la[xv]. Me la va suggerir Andrée Violis[xvi]. Fins i tot vaig guardar la retallada de diari en què citava l’anècdota. Ja ho veurem. També m’agrada “Sierra de Teruel”, al capdavall, és on succeeix la major part de la trama. Ja veurem, ja veurem.
SABER-NE +: Drogueria o cistelleria.
NOTES:
[i] La Humanitat, 21.8.1938.
[ii] No se sap el nom dels actors que els interpretaven, així será més fácil seguir el relat.
[iii] Tanmateix, no sortirà a cap de les versions de la pel·lícula o el guio. https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-actores-2/
[iv] Miguel del Castillo. https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-actores-2/
[v] Segons MARION (1996): 17, Van haver d’aturar el rodatge els dies 8,9,10 12 y 20 d’agost, per talls de corrent elèctrica.
[vi] MALRAUX, André (1968). Sierra de Teruel. México, Editorial Era.
[vii] Declaracions d’Elvira Farreras. A: Set mesos de rodatge (dir. Felip Solé). TV3. Tarasca. 2004. https://www.visorhistoria.com/anexos/videos/
[viii] Es tracta del PalauAguilar, que actualmente acull el Museu Picasso, al carrer Montcada, 17.
[ix] Archivos de la Filmoteca I.3 (1989). Pàgina 291.
[x] MALRAUX, Clara (1976). La fin et le commencement (Le bruit de nos pas V). Paris, Grasset. / BONA, Dominique (2010). Clara Malraux, biographie. Paris, Grasset.
[xi] THEILLOU, Françoise (2023). Je pense à votre destin –André Malraux et Josette Clotis 1933-1944. Paris, Grasset. Pàgina 67.
[xii] TODD, Olivier (2001). André Malraux, une vie. París, Gallimard. Pàgina 284.
[xiii] BONA (2010); 321.
[xiv] NOTHOMB, Paul (2001). Malraux en España. Barcelona, Edhasa. Pàgina 86.
[xv] MALRAUX, André (1995) La esperanza. Madrid, Ed. Cátedra. Pàgina 225.
[xvi] Le Petit Parisien. 01.11.1936 P. 1