Capítol 4.1.2 y 3 de «La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel«
El dia 2 s’ha rebut, per fi, una mica de pel·lícula verge. El 3 hi ha hagut un bombardeig[i] dur que fins i tot ha afectat el veí Estadi de Montjuïc, així que el primer dia de rodatge serà el dijous 4 d’agost.
Ha estat fàcil, ja que tot estava preparat des de dies enrere. La pel·lícula anteriorment rodada a Orphea, titulada ¡No quiero, no quiero! i basada en una obra còmica de Jacinto Benavente, crítica amb la formació que impartien les classes altes, havia estat dirigida per Francesc Elías[ii] amb gran disponibilitat de mitjans, en ser delegat de Cinematografia de la Generalitat (malgrat la seva tendència filo falangista) . Els responsables del decorat han preparat un menjador amb tota mena de detalls. Però ha sorgit un problema, que el belga Denis Marion planteja en entrar i veure la disposició dels elements[iii]:
—Creieu que un frigorífic estaria al menjador, al costat d’una armadura, en una sala com aquesta?
Malraux talla:
—D’entrada, l’armadura la llencem. Potser estem en una comèdia mundana com la que va rodar Elías? Penseu que farem una nova Drôle de drame[iv]?
—A França, estic segur que la nevera no estaria al menjador. A Espanya, ho ignoro.
Max Aub intervé:
—La nevera, aquí, es troba sempre al menjador.
Aquesta afirmació categòrica no tranquil·litza Malraux, que només confia en la seva pròpia experiència:
—Consultem els indígenes.
El responsable d’attrezzo té la seva opinió:
—La nevera és el primer lloc on buscaria la policia.
—Tu no saps què passa a casa dels feixistes. El propietari no tem la policia.
—Aleshores, per què amaga les armes?
Malraux, perplex, acudeix a la sensibilitat femenina de les tres secretàries, que coneixen el guió per haver-lo mecanografiat.
—No és inversemblant que una nevera estigui al menjador —diu la Marta.
—Però no s’hi conserven les llonganisses. Es pengen a l’aire lliure —apunta l’Elvira.
—I, per altra banda, a l’interior, els revòlvers s’oxidarien—aporta Zoé.
Malraux intervé contundent:
—La nevera està condemnada. Els revòlvers i les llonganisses estaran al bufet. Jo insisteixo en les llonganisses. Causaran una gran sensació quan es vegin a la pantalla: fa mesos que els desafortunats no en veuen ni una. Alguna objecció?
L’anècdota, narrada amb detall per Denis Marion, la primera del llarg i atrabiliari rodatge mereix que ens hi aturem. El guió simplement indica: DECORAT: Menjador, a casa d’un feixista. L’armadura és part del fons d’attrezzo dels estudis Orphea, així com la resta del mobiliari, però aquest element no s’esmenta a cap paràgraf del guió. Pedro, amb una pistola a la butxaca, acompanyat de Barca, troben el propietari de la casa en pijama. L’acorralen i li pregunten: On són les armes? El burgès assenyala un armari. Pedro i Barca l’obren i troben armes i queviures. Barca sosté un sac, on Pedro hi va posant tot el que han trobat: llonganissa, pernils, pistoles i munició, moment que el feixista aprofita per fugir.
No ha transcendit el nom dels dos actors que encarnen els republicans Pedro i Barca, però tots dos tindran força rellevància a les seqüències següents, rodades posteriorment en estudi, al carrer Santa Anna de Barcelona i també a Tarragona, a la sèrie que explica l’aventura dels republicans que surten de la ciutat per portar les armes trobades, al costat de la dinamita de González, a l’assetjada Linàs.
El rodatge dels quatre plans de la seqüència a casa del feixista (V) ha necessitat dos dies i gairebé la meitat de la pel·lícula disponible, en haver-se repetit dues vegades. Abans de continuar amb altres seqüències, ja ha sorgit el primer impediment greu. Portats els negatius als laboratoris Foto-Film[v] per al seu revelat, hi ha hagut, quan s’estava fent, una alarma que s’ha repetit al llarg de la tarda i la nit, el què ha comportat el tall del corrent elèctric, cosa que ha fet malbé tota la feina i el material. A fer punyetes tot l’esforç!, Tant que va costar posar la càmera sobre els raïls que travessaven tot el menjador![vi] El problema pot ser crònic, ja que gairebé cada dia hi ha alarmes i, siguin reals o no els atacs, es talla l’electricitat a la ciutat.
Davant aquest desastre, l’endemà al matí s’han reunit per veure què es pot fer. André ha conclòs que el procés de revelat s’haurà de fer a París. Al migdia ja ha parlat amb Roland Tual, que s’ha compromès a fer-ho als estudis Pathé, a Joinville-le-Pont, com ja havia suggerit temps enrere en concretar-se que tota la filmació es faria en una Espanya en guerra[vii].
Max Aub, davant aquest infortuni, i parlant dels bombardejos, ha comentat, sense resposta:
—És curiós, comencem a rodar a Montjuïc, i el dia abans bombardegen la muntanya. És molt rar que ho facin per les defenses antiaèries del castell. Hi ha hagut danys al funicular i a l’Estadi[viii]. Ignoro si els refugiats de Màlaga que hi són s’hauran vist afectats. Quan pugui, aniré a preguntar. Però no paro de pensar: Venien per nosaltres?, si és així, ens podríem preguntar com es van assabentar tan de pressa de la nostra tasca.
No vol acusar ningú, però a la resta de l’equip no se’ls escapa la poca estima per la República del galant: Julio Peña[ix], absent durant aquest dia de rodatge per no intervenir en la seqüència.
Malraux ha ordenat aturar el treball en estudi, i s’han guardat la part de negatius que encara no s’havien fet malbé. Com que és una seqüència fàcil i d’interior, s’ha decidit posposar-la per omplir en el futur algun forat del calendari. Al capdavall, no s’aprofitarà ni es tornarà a rodar, per la qual cosa la seqüència no apareixerà a la versió final de la pel·lícula. Es guardarà el sac amb l’heterogeni armament per a quan es pugui rodar la seqüència en què Pedro i Barca el lliuren als companys que es dirigiran a Linàs (seqüència VI), per descomptat sense les llonganisses ni el pernil.
S’acaba la setmana sense progressar en el rodatge. Dissabte, l’equip tècnic ha visitat el Poble Espanyol[x], curiosa col·lecció d’edificis copiats de totes les parts del país, que va ser inaugurat en ocasió de l’Exposició Internacional del 1929, igual que els palaus que poblen la muntanya, com el dels Estudis Orphea (que havia estat el Palau de la Química), molt a prop, el que serà molt pràctic a l’hora de rodar exteriors.
A Malraux, la visita li fa recuperar l’ànim. Estalviaran desplaçaments i guanyaran temps. Sí, especialment en la seqüència del pas de les línies del front per part del pagès de Linás. En cas de necessitat podrà substituir els exteriors que es pensaven rodar a Cervera, potser massa a prop del front de batalla. Però també es podran rodar alguns interiors, ja que hi ha sales àmplies en alguns dels edificis emblemàtics, com el que reprodueix l’Ajuntament de Valderrobres (Osca).
Josette està radiant, veu el seu estimat recuperar-se del primer contratemps amb més energia que mai. A més, diumenge arriba la seva amiga íntima Suzanne, que li portarà un munt d’articles de bellesa, formatge Roquefort, tabac… tot el que li ha demanat i que és impossible trobar en una Barcelona en guerra.
Dediquen diumenge a rondar per Barcelona. Suzanne Chantal explicarà en un llibre: “Ens ajaiem a la gespa de la plaça de Catalunya, esperant els avions de bombardeig que no arribaran fins a l’alba”[xi] . A la tarda, bona part de l’equip anirà al cinema Ascaso[xii], a prop de la Plaça Catalunya, a veure La señorita de Trévelez, on actua Nicolás Rodríguez, contractat per Max Aub per al paper de Mercery[xiii] a la pel·lícula.
Ja és fosc quan es reuneix de nou l’equip a l’habitació de Malraux a l’hotel Ritz. Mentre comparteixen un rillette de veau, s’asseguren que ho tenen tot a punt per al rodatge a l’aeroport. A la nit hi ha hagut una nova alarma de bombardeig, sense que afecti la zona.
4.1.3.- La Volateria.
Dilluns dia 8 s’han trobat al despatx de Produccions Malraux, a la Diagonal, per agafar els cotxes i anar cap El Prat. Primer contratemps: No es presenta Josep Santpere, que al·lega un refredat. La seva avançada edat, passats els seixanta, i la seva delicada salut[xiv], fan que Max no insisteixi. Està segur de poder comptar amb ell a les seqüències clau. Sí que han vingut Pedro Codina i Julio Peña, que units a diversos extres, en dos cotxes, emprenen el camí cap al camp d’aviació de La Volatería, seguits pel camió amb les càmeres i els focus.
Max Aub s’encarrega d’informar el cap de la caserna:
—Li indico el guió: Un grup d’aviadors veuen arribar un avió amb el motor cremant. Van a l’hangar per agafar extintors i, amb una ambulància, corren cap a on s’ha produït l’aterratge forçós que ha destrossat l’aparell. Des de l’interior, se senten cops dels aviadors que intenten obrir la portella per sortir. Els costarà. Hi haurà algun ferit i un mort. El comandant surt il·lès —l’actor no ha pogut venir perquè està malalt, aclareix—, i es dirigirà al quarter per informar per telèfon. La resta, trauran el mort de l’aparell i el portaran en una llitera fins a les oficines.
Prement els llavis, el capità s’inclina sobre els genolls i, mirant fixament Malraux, li diu:
—Ambulància: sí. Extintors és un concepte no gaire precís, però alguna cosa hi haurà, i també una llitera. També puc deixar-los-hi alguns soldats perquè facin d’extres, però ni somiar que li subministri un avió en flames i tampoc, és clar, un que estigui malmès. Quan hi ha algun desperfecte els portem a Sabadell. Per descomptat, ajudarem en tot el que puguem, veig que porten força material de rodatge. Tindran fins a les quatre de la tarda. Després tenim tasques militars. Gairebé cada vespre els feixistes venen des de Mallorca. Pel que fa a les oficines…
Malraux respon a Max que ha traduït:
—Això de l’avió en flames ho entenc. Quan vam fer el guió ens vam deixar portar pel detall. Però tant se val, alguna imatge d’arxiu aconseguirem. Max, parla amb Berenguer per veure que tenen a Laya Films. Pel que fa a l’avió que s’estavella i del que rescaten els ferits i el mort, suposo que, per desgràcia, n’hi haurà algun en el futur[xv]. Si ens truquen quan passi, l’endemà som aquí i ho filmem. Pel que fa a les oficines, no serà problema, aquest fragment tenim previst rodar-lo als estudis de Barcelona.
Aub tradueix, amb un tremolor a la veu, temorós de la resposta del seu interlocutor.
La cara del militar és indescriptible. Seran tan innocents com aparenten? Derrotistes, potser? El tema no tindrà més recorregut, en agreujar-se de mica en mica les condicions de rodatge i també les bèl·liques. No es rodaran els plànols on apareix, ja a terra, l’avió sinistrat.
Codina interromp, per alleugeriment del cap:
—Si Santpere no hi és, podríem començar per les meves seqüències.
Sense esperar la resposta de Malraux, Aub es dirigeix al comandant:
—El De Havilland que ens van prometre està llest?
—Sí, això sí. Sota els arbres.
—I tindrien un pilot per a una acrobàcia?
La inquietud del militar augmenta. Acrobàcies?
—M’explico: l’argument va d’un nou candidat a pilot, un alemany veterà que fa dues dècades que no pilota. Sembla que ho prova i acaba estavellant l’avió —el seu interlocutor amb uns ulls com plats, mut—. Però no us inquieteu. Hem pensat —mira Marion i Malraux, que assenteix—, que si un pilot pot fer baixar l’avió fins a terra, el filmem, tallem, i després, quan aterri correctament, rodem l’avió capotat. Només hauríem de posar-ho en posició gairebé vertical, però sense fer malbé res en absolut, cobrint l’hèlix de sorra. Seria un moment. El cinema pot fer meravelles.
A Aub no li passa desapercebut el somriure evocador d’André. L’oficial, callat, pensant. Al cap d’uns instants eterns s’aixeca:
—Manolo ho farà, és molt bo. S’ajustarà tant com sigui possible, després vostès veuran com ho munten. I pel que fa a l’avió capotat… Potser podem aixecar la part del darrere i fixar el motor i l’hèlix amb un munt de terra. Però això, si de cas, ho faem nosaltres quan puguem. Ni parlar-ne que els seus homes toquin l’avió.
I ja marxant, murmura: Una pel·lícula, vaja, vaja.
Page i els seus ajudants estan col·locant ja la càmera Debrie Super-Parvo, a prop de la pista d’aterratge, mentre Berenguer, que ha estat cedit per Laya Films inicialment com ajudant malgrat la seva experiència rodant el desembarcament de Bayo a Mallorca o la conquesta de Terol, va mirant aquí i allà amb una Eyemo de mà. En aquell moment, un grup de soldats surt fent instrucció darrere del reduït aquarterament, i ell ho filma. Servirà després.
El capità ha arribat amb el tal Manolo, ja equipat. Miren curiosos el munt de caixes, panells i focus, amb la càmera presidint. A un gest de comandament, el pilot es dirigeix als arbres que limiten amb la platja del Prat, on hi ha algun aparell camuflat.
Al cap d’una estona, el soroll d’un motor anuncia que el De Havilland arrenca. S’enlaira i, mentre la càmera va rodant, fa dues voltes al camp, amb passades rasants quan està davant seu. En el segon arriba a tocar el terra, aixecant una polseguera amb les rodes. Després aterra pausadament.
—Magnífic! —exclama Malraux. Els altres aplaudeixen. L’avió ha quedat a prop del bosquet. Saludant amb el braç, Manolo es retira.
Amb l’excitació de la primera feina a l’exterior, no s’han adonat que els ha passat per alt l’hora de dinar. No ho havien previst, són els primers dies i encara no hi ha un equip definit per al subministrament. Ho deixen per avui. La cuina de l’aeroport els dona uns entrepans.
Mentre van guardant els utensilis, se senten unes ràfegues de metralladora.
—Què passa? —pregunta inquiet Marion. Page aixeca el cap sobre la caixa de pel·lícula que està tancant.
Un soldat que passa per allà respon somrient:
—No tingueu por. Són exercicis de tir.
Aub que ho ha sentit, inquireix:
—Els feu cada dia?, demà, per exemple?
—Sí, és clar, a la tarda. Els matins són més complicats. I ara, amb això de l’Ebre [xvi]…
Ho parlaran al despatx de la Diagonal. És una bona ocasió per rodar el conjunt d’escenes de Schreiner al camp d’aviació. Al guió, després del fracàs en el seu intent per pilotar de nou, demana ser integrat a la milícia, però veient unes proves de tir, sol·licita provar-ho, amb gran èxit. Dirà: —Això encara ho sé fer.
La seva participació com a metrallador de l’avió sinistrat a la suposada serra de Terol, donarà lloc a una de les escenes més emotives, ja al final de la pel·lícula. Però no avancem aconteixements.
L’endemà, l’activitat se centrarà als plans amb Codina/Schreiner. Fa un sol magnífic. Mentre l’equip tècnic munta els panells i la càmera al voltant d’una metralladora Hotchkiss de 7 mm, Malraux comenta amb els militars els fets recents: a França, el president Daladier ha visitat els serveis de defensa antiaèria de la frontera, que han estat reforçats a la regió Cerbere/Banyuls[xvii]. Hi ha preocupació per accions de l’aviació rebel a territori francès.
En arribar-hi, amb l’ajuda divertida i entusiasta d’uns reclutes, han posat gairebé vertical el De Havilland. Codina, suant sota el seu uniforme, actua correctament. Tot i això, el seu marcat accent català farà inviable la versió d’àudio. Aub s’oferirà a doblar-lo, amb el seu accent estranger, atès que es tracta d’un aviador alemany. Continuen. Hi ha hagut sort i Santpere ha pogut acudir a la cita del segon dia, vestint el seu uniforme de comandant, cosa que causarà una anècdota divertida. Es roda: El comandant Peña arriba en un cotxe i s’apropa a l’avió; parla amb Schreiner i després desapareix. Anirà a descansara l’aquarterament.
L’operació amb la metralladora és més complexa. Codina mai no ha manejat aquest tipus d’artefacte, i actua encongit. Nicolás Rodríguez, que ha vingut vestit d’uniforme, li dona alguns consells. Per demostrar l’habilitat al tir de Schreiner, un soldat dispararà mentre es filmen les dianes.
Malraux està exultant. En un parell de dies hauran rodat els sis plans de la seqüència XXV i alguns de la I. Mentre els tècnics van recollint el material, ell va a trobar Santpere.
–No diràs què li ha dit a un recluta! —li comenta Julio Peña, intentant congraciar-se amb el director, després d’haver estat tot el matí deambulant per les instal·lacions, xafardejant, sense acostar-se al rodatge.
El fet és el següent: Acabat el pla en què rep Schreiner, Peña/Santpere ha anat a l’interior de la caserna per protegir-se del fort sol d’agost. Pel camí, s’ha creuat amb un grup de reclutes. Un d’ells, quadrant-se davant de l’uniforme, ha comentat a un company: “Mira, sembla Santpere, té la mateixa cara”. Al que l’actor ha respost, mirant-lo fixament als ulls: “La mateixa cara i el mateix cul”[xviii]. El seu bon fer als vodevils del Paral·lel continua intacte malgrat l’edat. Tots riuen. Després d’una primera setmana d’angoixa per la falta de pel·lícula verge, el projecte ha començat bé. Malgrat la guerra.
Tornen ja fosquejat. L’endemà, refredant l’entusiasme, passaran tot el dia als estudis Orphea, contemplant l’intensíssim bombardeig de la zona del port. Els han telefonat de l’aeroport indicant que no seria possible atendre’ls durant tot el dia. A Barcelona, han estat atacades les instal·lacions de la Campsa, generant una gran fumarada[xix]. Alguns han pujat fins al castell de Montjuïc per veure’l. Dirà anys més tard Elvira, la secretària: “Quan es rodava en estudi, com estava situat a la muntanya de Montjuïc. Just al costat de la muntanya hi havia els dipòsits de benzina que abastien els vaixells, els quals contínuament eren blancs dels bombardejos aeris. Llavors, els més porucs, jo entre ells, sortíem de l’edifici i ens llençàvem a terra sobre la gespa del parc. Un dia, els Junkers van encertar de ple als tancs de benzina i el fum del petroli cremat va cobrir mitja ciutat durant uns dies”[xx]. El fet es repetiria diverses vegades.
A l’hotel, comentaran la notícia de La Vanguardia, segons la qual el govern francès ha comunicat a Londres que si persisteix el silenci dels facciosos sobre les negociacions referents a la retirada de “voluntaris” estrangers a Espanya (la retirada dels quals havia acceptat la República el 26 de juliol), li serà difícil mantenir les mesures de control preses a la frontera. Malraux parla amb Marion sobre la possibilitat que millorin els lliuraments de material, i Aub, amb una ganyota irònica, comenta: Quan fou mort el combregaren!
Un dels problemes que plantegen els estudis Orphea, a més de la distància i el veïnatge amb la policia militar, és la manca d’insonorització, cosa que, en cas de bombardeig, o simplement d’exercicis d’artilleria, pot provocar la inutilització del que s’estigui rodant. Amb el temps, i després de molts dubtes, es decidirà doblar el so a França, quan sigui possible. Per si de cas, però, si arriba, continuaran gravant amb la cinta de so de què disposin.
La setmana no s’acaba tan bé com va començar. En un moment de nerviosisme, Aub suggereix que s’alternin els rodatges d’exteriors amb els d’interiors als estudis. En concret, diu, podem anar avançant al guió si rodem la seqüència II, amb els honors a Marcelino mort. Són quatre plans i, si la gent respon, potser ens podrem apanyar amb la verge que queda. Malraux hi accedeix.
Max, que ha estat al Prat i Cornellà buscant i fotografiant cares per a possibles extres, anirà a aquestes localitats i contractarà, a canvi d’algun val de menjar i una mica de diners, una trentena de persones. Queden dissabte per rodar. Ja sortint, Malraux agafa pel braç Aub:
—Quan arribarà més pel·lícula? Has preguntat a Miravitlles? Així no podem continuar.
SABER-NE +:
FILMANT A L’AEROPORT: Els diversos camps d’aviació a El Prat de Llobregat.
SEQÜÈNCIA V: La nevera. Seqüència rodada però no incorporada al muntatge final.
JOSEP SANTPERE: Perfil del conegut actor. (en castellà, amb vídeo explicatiu de la seva filla Mary)
————————
NOTES:
[i] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004). Pàgina 280.
[ii] SANCHEZ OLIVEIRA, Enrique (2003). Aproximación histórica al cineasta Francisco Elías (1890-1977). Sevilla, Universidad de Sevilla. ¡No quiero, no quiero! No es va estrenar fins que no va acabar la guerra.
[iii] MARION, Denis (1996). Pàgina 49 i ss.
[iv] Película dirigida por Marcel Carné en 1937i produïda per Édouard Corniglion-Molinier, amic de Malraux i col·laborador a la última etapa de Sierra de Teruel. Tindria un paper clau en el salvament d’una copia del film de Malraux.
[v] Declaracions de Manuel BERENGUER a: Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza. Archivos de la Filmoteca nº 3 (1989) València, Generalitat Valenciana. Pàgina 282
[vi] Archivos de la Filmoteca nº 3(1989) Pàgina 60.
[vii] Curiosa l’explicació de l’esposa de Tual, Denise, respecte al pas de pel·lícula per la frontera tancada a causa de la No Intervenció: https://www.visorhistoria.com/historia-y-ficcion/
[viii] ARAÑÓ, Laia y CAPDEVILA, Mireia (2018) Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona, Ajuntament. Página 177, per el bombardeig del 3.8.38.
[ix] https://www.visorhistoria.com/un-topo-en-el-rodaje/
[x] https://www.visorhistoria.com/rodando-en-el-pueblo-espanol/
[xi] CHANTAL, Suzanne (1976). Un amor de André Malraux. Josette Clotis. Barcelona, Grijalbo. Página 114.
[xii] Després de la guerra es va anomenar Cine Vergara, al carrer del mateix nom. La Vanguardia, 2.8.1938. P.7
[xiii] No va ser així: https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-los-actores-1/
[xiv] Va morir un any després. https://dbe.rah.es/biografias/82325/josep-santpere-i-pey
[xv] No es rodarà, quedant una Seqüència I molt diferent del previst. Analitzat a: https://www.visorhistoria.com/secuencia-i-3-el-avion-derribado-2/
[xvi] L’exèrcit de la República havia passat l’ Ebre el 25 de juliol. Després d’una primera progressió exitosa, la situació s’havia estancat.
[xvii] La Vanguardia, 5.8.1938, pàgina 4.
[xviii] Anècdota explicada per la seva filla Mary, a TV3: Solé, Felip (Dir.) (1986) Set mesos de rodatge. TV3: Cinema de mitjanit. (emesa el 11.7.1986)
[xix] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004). Pàgina 281.
[xx] Declaracions d’Elvira Farreras a: Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza. Archivos de la Filmoteca nº 3 (1989) Pàgina 289