PREPARANT EL RODATGE (MARÇ – JUNY 1938)
INDEX:
3.1. ESPANYA NECESSITA UNA PEL·LÍCULA.
3.2. MAIG 1938: MAX AUB S’UNEIX A L’EQUIP.
3.3. JUNY 1938 -Boris Peskine.
BIBLIOGRAFIA BÀSICA DISPONIBLE.
3.1. ESPANYA NECESSITA UNA PEL·LÍCULA.
Paris, març 1938.
Març plujós a París. A través del baf de les finestres de La Closerie des Lilas, imatges de paraigües i gent corrent; gotes relliscant pel vidre. Dos homes asseguts cara a cara es giren a l’uníson al sentir el soroll del seu veí que obre ostentosament Le Figaro de dijous 17 de març de 1938. A primera pàgina, dos titulars: “L’exèrcit del general Aranda segueix el seu avenç. Conquerits 7.000 km2 en vuit dies”, i al costat les declaracions de Chamberlain a la Cambra dels Comuns: “Anglaterra no té la intenció d’agafar-se els dits a Espanya”.
Es miren. André Malraux fa el gest d’aixecar-se i Eduard Corniglion-Molinier el frena agafant-lo de l’avantbraç.
—Una notícia més —diu—. Les dretes ho inflen tot.
—És per això que és més necessari que mai avançar en el nostre projecte.
Dies abans, en unes declaracions a la premsa dels Estats Units, Eduard Corniglion-Molinier, productor cinematogràfic i aviador, ha informat de la creació de la productora Interallied Films, amb un soci americà: John Otterson. Explica que tenen la intenció de portar a la pantalla diverses obres d’André Malraux, el seu company de taula. Entre elles L’espoir i La condition humaine, i fins i tot Le temps du
mépris[i]. A més, ha detallat que no serà a Hollywood, sinó a Nova York. Ha afegit que pensa alternar aquesta activitat amb la producció a França de dues o tres pel·lícules anuals a través de la societat de producció cinematogràfica que ha constituït amb el matrimoni Tual[ii]. No obstant això…
—Ara per ara no et puc prometre res. Sí, ho vaig dir, però el projecte encara és verd. A més, el meu Mullenard[iii] no ha funcionat com esperava, i Drôle de drame encara menys. No pinta bé, em sembla que no s’entén aquest tipus d’humor. Denise Tual està molt decebuda. Quan va llegir His first Offense[iv], em va venir a veure de seguida, creia que seria un èxit, però ja ho veus, una història d’humor negre sobre un arquebisbe extravagant… No ha agradat a ningú[v]. Amb raó Gaumont no volia distribuir-la! Només el prestigi de Saint-Exupéry i oferir-los Courrier du Sud va fer que ho acceptessin. Però quin poc interès ha posat a promocionar-la! Les vaig presentar a Amèrica, però ells estan en una altra ona. I aquí no hi ha els temps per a fantasies. Hi ha tanta tensió als carrers.
El serrell de Malraux s’agita, com volent foragitar els mals presagis.
—Però Espanya ho necessita. I jo també.
Els avenços que Gallimard li ha donat per L’espoir s’estan acabant. Ara o mai! Lebrun ha tornat a cridar Léon Blum a la presidència del Consell, qui sap per quant de temps. Un parèntesi esquerrà en una marea dretana que va avançant. La crisi econòmica no cessa i al carrer hi ha inquietud i disturbis.
—Creus que el govern francès…
—Ho dubto. I encara més tractant-se d’un projecte en pro de la República espanyola. No es volen significar.
—En qualsevol cas, Eduard, tu sí que em pots ajudar a agrupar un equip tècnic solvent, oi? Jo, ja saps, vaig estar amb Eisenstein, m’agrada el cinema, però no m’he relacionat prou amb aquest món.
Porten dos sole meunière. Malraux serveix Puilly-fumé a les dues copes.
—Tens clar el guió?
—No, encara no, però sí molts apunts. La història de la meva esquadrilla donaria per a diverses pel·lícules. Molts fragments que ja vaig incloure en L’espoir podran servir. Segur que hi haurà el bombardeig d’un camp d’aviació enemic, la lluita aèria, la caiguda d’un aparell i els camperols que recolliran els ferits[vi]. A casa ja tinc alguna cosa escrita. Però, sens dubte, necessitaré un guionista professional per als detalls.
—Has parlat amb Prévert? A Drôle de drame va fer una gran tasca, especialment amb els diàlegs[vii] .
—Vaig preguntar per ell al PCF, però no em van donar gaire informació. Des que es va dissoldre el grup Octubre[viii] em diuen que no en saben res.
—Presa. Truca-li a aquest número.
Corniglion ho escriu en un tovalló que lliura a André. Després encara el peix. Amb la boca plena, aixeca el cap i assenyala amb la forquilla. Un cop engolit el mos, indica:
—Per a la part espanyola, potser et serviria Corpus Barga. I per a la música, podries provar amb Darius Milhaud, el seu Le bœuf sur le toit és genial i a Mollenard va col·laborar eficaçment. El conec, podria parlar-hi.
—Jo havia pensat en Gossec. El seu inici del Rèquiem, amb aquells cops de bombo com canonades… Ja veurem. Hem d’anar-hi pensant. Producció, fotografia, guió… Vull els millors.
—Però caldrà pagar-los. Vegem què podem fer, amb què podem comptar, i després ens hi posem. No ens faltaran bons professionals. La filmaries a França, suposo, no?
—Aquesta és la intenció. També demanaré ajuda a l’ambaixador Ossorio. Però no podem perdre temps. Cada dia que passa els feixistes guanyen territori. I a més, als Estats Units creix l’opinió que s’hauria d’autoritzar la venda d’armes a Espanya. És el moment de donar una empenta a la gent perquè pressioni. Imagines una pel·lícula que agités l’opinió pública? Quan vaig ser a Hollywood… Ja sé que Roosevelt va veure Terra d’Espanya i, en canvi, a mi no em va ni rebre. Però també sé que l’obra d’Ivers és més un reportatge que una obra de creació. Jo posaré dempeus la gent d’esquerres d’Amèrica.
I la conversa segueix al fil dels records, entrellaçant anècdotes de les estades dels dos comensals que, amb un any de diferència, havien visitat els Estats Units, tornant casualment en el mateix vaixell, del qual comenten les comoditats i la gastronomia. Amèrica, 1800 sales, milions d’espectadors… El senador Nye planeja presentar una esmena a la Neutrality Act que impedeix vendre subministraments als països en guerra. Cal demostrar que es tracta de la defensa de la legalitat que té el suport de la gran majoria de la població, i per això res millor que tocar la fibra sensible de milions d’americans.
Sí, fer una pel·lícula. Però amb qui? La majoria dels contactes de tots dos tenen una relació més o menys estreta amb el Partit Comunista Francès, que està patint un aïllament per part de les altres forces polítiques. Encara que Blum, més a l’esquerra que Chautemps, més favorable a ajudar la República espanyola, hagi tornat a presidir el govern, el Front Popular fa aigües per tot arreu.
Queden tornar a veure’s en dues o tres setmanes, per tal de posar en comú els avenços en el projecte d’una pel·lícula basada en la novel·la L’espoir.
Ho fan el 7 d’abril, el mateix dia que Léon Blum presenta la seva dimissió en veure refusats els seus projectes de control financer i de canvis, així com de suport a la indústria armamentista. Només han passat tres setmanes des que va tornar a la presidència. El seu successor, Édouard Daladier, capgirarà els avenços socials aconseguits pel Front Popular i això comportarà malestar a la població i vagues en molts sectors.
Aquest cop són tres. André Malraux ha portat el belga Marcel Defosse[ix], conegut com a Denis Marion, de l’amistat del qual s’enorgulleix, des que deu anys abans havia publicat crítiques elogioses a la seva novel·la Les conquerants. La relació s’ha refermat des dels dies del II Congrés d’Escriptors en defensa de la cultura, a València i Madrid, en què tots dos van participar. Marion saluda Corniglion, a qui coneix d’altres trobades.
—Bonnet no permetrà que ens donin un franc. Ho he percebut a totes les portes a què he trucat.
George Bonnet, ministre de Finances, que a partir d’aleshores assumirà el Ministeri d’Afers Estrangers, és partidari de la No-Intervenció i de l’apaivagament amb Hitler en sintonia amb el primer ministre britànic Chamberlain.
Corniglion-Molinier, que ja assumeix el paper de productor, vol evitar la deriva pessimista que pot enrunar amb el projecte, i amb els diners que ja assumeix hauran d’arriscar-hi.
—Bé: Què tenim fins ara?
Seuen en un racó de Chez Allard[x], modest bistrot del districte V amb excel·lent menjar. Malraux no pot esperar ni el kirr que acaben de demanar:
—Tinc gairebé tot l’equip esbossat. Prévert no podia ocupar-se del guió, però em va recomanar a Louis Page per a la fotografia. Aquest no només va acceptar, sinó que va proposar a la seva dona Paule com a script. Prévert em va dir que a Quai de brumes, que està a punt d’estrenar-se, ha fet una feina rellevant.
—Sí, és un gran professional. Fa uns anys ja va participar com a càmera a La kermese heroica de Feyder. Quina pel·lícula! —afegeix Marion, que l’ha vist a Bèlgica. També podria portar André Thomas que el va acompanyar.
—Ja m’ho ha suggerit. Per mi bé, però depèn del pressupost.
Corniglion-Molinier torça el gest. No pot, ni vol, assumir més riscos econòmics que els que, ben segur, directament o indirectament, l’aventura li significarà. Malraux segueix:
—Aquí ja tinc una primera versió del guió. A partir d’aquí serà fàcil desenvolupar el conjunt. He pensat que podríem titular la pel·lícula Sang de gauche.
Davant el gest interrogant dels altres dos, afegeix:
—És un petit episodi de la meva novel·la —treu un exemplar de Gallimard d’una cartera de mà que ha portat, busca un punt marcat i llegeix[xi] :
Quan Lopez sortit de la Prefectura, des enfants revenait de l’école, cartable sous le bras. Il marxait, bras en ailes de moulin et regard perdu, et faillit marx dans uneix flaque noire : un anarchiste l’écarta, comme si Lopez eut failli écraser un animal blessé :
—Prends garde, vieux, dit-il. Et, respectueusement : « Sang de gauche ».
Corniglion, estreny els llavis:
—Molt tètric. Creus que pot tenir ganxo als Estats Units?, per mi que ni a França, amb tot el que està passant…
—Sí —afegeix Marion—, pel que has explicat, no deixarà de ser una pel·lícula bèl·lica, amb sang, és clar, però també amb esperança en la victòria.
Malraux calla que, temps enrere, encara a bord del Normandie de tornada dels Estats Units, havia pensat titular la seva pel·lícula Cant fúnebre pels morts de la guerra d’Espanya. Títol descartat definitivament.
—Espoir? —intervé de nou Corniglion, apuntant el nom que tindrà la pel·lícula sis anys després.
—No, Espoir no. Massa semblant al títol de la novel·la. Crearia confusió, ja que no és una transposició del llibre a la pantalla. Potser una referència a la batalla que es narra. Sierra de Teruel estaria bé.
—Bé, seguim. Què ens manca?
—Els actors. Tot i que la meva intenció és agafar gent corrent, necessitaré alguns professionals que sostinguin el relat. Havia pensat en Von Stronheim. Genial a La grande illusion.[xii]
—Però és molt gran. I car. És una estrella, ha treballat a Hollywood. Té més de cinquanta anys. En quin paper t’ho imagines? —apunta Corniglion.
—Jo el veig com Schreiner, el pilot alemany que s’integra a l’esquadrilla, que prova de pilotar i fracassa passant a combatre com a metrallador, i que mor en combat[xiii]. La seva actitud d’ajudar en allò que faci falta commourà el públic. No tenia cap alemany a l’esquadrilla, però donarà idea de la varietat dels seus integrants.
Amb un gest d’incredulitat que Marion veu amb desgrat, Corniglion segueix la seva enquesta:
—I qui més?
—Pierre Larquey, al paper del comandant de l’esquadrilla: Magnin.
—Aquest seria més assequible. També més gran. Fa anys va tenir cert renom al teatre de varietats.
Malraux calla, encén una cigarreta, els mira. El cambrer dubta si els pots retirar els plats, optant per quedar-se dret.
—Ens n’anem a Espanya. Ja!
Corniglion i Marion es miren estupefactes. Malraux segueix:
—Serà una arma propagandística de primera magnitud. El cinema genera emocions, mites, empeny la gent a prendre partit. Quan surten d’una sala, sorgeixen de la foscor amb un aspecte diferent, amb una mirada influïda pel que acaben de veure. Difondrem la meva pel·lícula als Estats Units, sí, però també a França, aquella França que s’acaba de desfer de Blum, i per què no, a Anglaterra —mira Corniglion—, o a Bèlgica —girant-se cap a Marion. La República podrà pagar-ho. Només cal demanar-ho. Tinc manera de sostenir la meva petició —apunta amb una picada d’ullet misteriosa—. Quan sapiguem amb el que podem comptar, tancarem el capítol d’actors.
L’aviador i productor cinematogràfic anuncia:
—Tinc una altra sorpresa: els estudis Pathé. He parlat amb Denise Tual. Ens ajudarà en tot. El seu marit Roland diu que puc comptar amb el seu equip.
— Pathé? Amb el que està passant? El director potser sí, però els operaris i els empresaris?
Corniglion, a qui la idea del finançament espanyol l’ha alleujat, intenta frenar, sense èxit, l’empenta del seu amic:
—Tual ha fet alguna cosa al meu Mollenard.. André, has pensat en Roland, el teu germà? Va treballar com a assistent d’Allegret a Lac de dames, no fa tant.
—No parlem de la meva família. És molt jove encara[xiv]. Sí, i respecte a això de Pathé ja sé pel que han passat[xv]. Però han aixecat la fallida. Natan no aixecarà el cap, i a més és jueu, però Tual té una sèrie de companys del partit que l’ajudaran, ens ajudaran, en tot el que puguin. Demà mateix demano una audiència amb Álvarez del Vayo a Barcelona. I si puc, amb Azaña o Negrín. Recordarà, Denis, amb quina calor i empatia ens va acollir Vayo a València, quan va inaugurar el congrés, encara que Azaña ens menystingués. No ens pot fallar.
El dinar segueix amb efluvis de fantasia per part de Marion i Malraux, moderats amb certa prudència per part de Corniglion. A la sortida, la primavera comença a verdejar els arbres del carrer Saint André des Arts.
André Malraux continuarà construint el guió, afegint alguna escena fruit de la seva experiència a Espanya, algunes ja incloses en L’espoir. Tot i això, s’adonarà del seu dèficit tècnic i buscarà un col·laborador de prestigi contactant amb Boris Peskine [xvi] jueu nascut a Sant Petersburg i nacionalitzat francès, amb experiència en documentals. A més és amic de Page. Malraux ha vist un reportatge seu sobre els ferrocarrils francesos que l’ha entusiasmat[xvii]. Aquest acceptarà en principi, en espera de conèixer els seus emoluments, cosa que de moment André no pot garantir.
Acaba abril quan André telefona a Corniglion-Molinier.
—Per fi marxem a Espanya. Álvarez de Vayo ens rep el 16, quan torni d’un viatge a Ginebra. No es poden negar. Els porto una fortuna. No es poden negar que una petita part es dediqui a la tan necessària propaganda.
Com a carta de presentació, Malraux ha recollit de diverses organitzacions els donatius de suport a la República provinents d’humils col·lectes populars o de donants generosos, com la de l’escriptor alemany Emil Ludwig de mig milió de pessetes[xviii].
Aquella mateixa tarda es desplaça a Joinville-le-pont per veure Roland Tual, director adjunt dels Estudis Pathé.
La recepcionista l’ha mirat estranyada. Malraux és considerat un perillós intel·lectual d’esquerres i els gestors que han assumit la direcció del centre després de la fallida atribuïda a l’anterior president estan molt poc inclinats a temir qualsevol relació de l’empresa amb gent considerada partidària del Partit Comunista o propera a ell, com ho és Malraux.
—M’has d’ajudar a preparar l’expedient per a Álvarez del Vayo. No podem fallar. Fins i tot Negrín estarà a favor d’ajudar-nos, però ens ho hem de guanyar. Jo sé el que vull, però et necessito per donar-li un aire tècnic que els impressioni. I només tenim dues setmanes.
SABER-NE +:
LES FONTS DE MALRAUX. (D’on treia els fets narrats a L’espoir?)
3.2. MAIG 1938: MAX AUB S’UNEIX A L’EQUIP
El Prat de Llobregat. Tres persones miren el cel des del reduït camp d’aviació Latécoère. Estan inquiets. És el migdia del divendres 13 de maig. No saben si podran menjar alguna cosa abans que arribi l’avioneta
que esperen. A mig matí hi ha hagut un combat aeri que potser l’ha obligat a retrocedir. Fa una hora que esperen. Després se sabrà que al port, malgrat la intensa defensa antiaèria, ha estat bombardejat el Ciudad de Sevilla que ha resultat amb la coberta destrossada. Hi ha hagut víctimes[xix]. Afortunadament, en part pel mal temps regnant, no hi haurà més atacs fins al dia 28, encara que sí nombrosos intents que causaran freqüents alarmes.
Per fi arriba[xx]. D’ella baixen André Malraux i el seu amic Édouard Corniglion-Molinier que és qui ha pilotat. Se saluden. Un dels que esperaven els indica un cotxe luxós davant de la porta del recinte. Els altres es fan càrrec de dues maletes pesades que han tret de l’avioneta. Pugen i parteixen ràpidament cap a Barcelona. No han pogut menjar perquè primer han hagut de passar per Hisenda, on els ha rebut Méndez Aspe, ministre des del mes anterior, qui els transmet l’agraïment i l’interès per les seves activitats de la part de Negrín, encara a Ginebra.
Cansat, quan entra a l’hotel per prendre una dutxa i menjar alguna cosa, André es troba amb Jaume Met Miravitlles, el comissari de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Es coneixen des que, al principi de la contesa, el francès el va visitar al seu despatx del Comitè de Milícies Antifeixistes, del qual el català era secretari[xxi].
—Hola, que tal viatge, tinc taula a La Punyalada, anem a sopar i podrem xerrar.
Ho diu amb pressa, sense solució de continuïtat, fins i tot amb la mà de Malraux encara subjecta per la salutació. En veure la cara d’aquest, afegeix:
—És aquí mateix, molt a prop. I es menja bé. Parlarem de cinema.
Miravitlles esperava la visita d’un escriptor de renom, que admira sense embuts[xxii]. Ho ha comentat a Laya Films, la productora de la Generalitat que depèn del Comissariat de Propaganda. També amb els col·legues de Film Popular, amb qui intercanvien reportatges, imatges d’arxiu i material de rodatge, i que li han ofert acollir-lo a les seves instal·lacions per posar-lo al dia dels reportatges que estan produint.
Durant el sopar, la conversa se centra en el tema del cinema. Laya Films té una activitat frenètica, de la qual el català vol deixar constància. Malraux i Corniglion escolten amb atenció el perfecte francès de Met Miravitlles. De tant en tant es miren, les referències al material, a les instal·lacions, al personal especialitzat que hi ha els obre un món de possibilitats, però mantenen el projecte en el pla confidencial, en espera dels fons que pugui atorgar la República a la reunió que tingui André amb Álvarez del Vayo i Negrín. Els han parlat de les picabaralles, les desconfiances entre les dues administracions.
Miravitlles, vol deixar clar que el suport de la Generalitat serà ampli, generós… en allò que puguin. Diners no, però cotxes, locals i alguna gent, sí:
—Demà, quan puguis, t’ensenyo les instal·lacions del Comissariat. Ja ho veuràs. Et podràs instal·lar allà pel que hagis de fer a Catalunya.
—Segur que ens anirà molt bé, encara que la intenció és rodar tant com es pugui a França. Amb la guerra, els bombardejos i les dificultats que posa el meu país a la frontera, serà el més prudent. Però segur que algunes preses s’hauran de fer aquí. Moltes gràcies. A veure què diuen les autoritats espanyoles.
—La situació és difícil, però els has de convèncer de la necessitat de propaganda de qualitat, exportable al món sencer. I només tu ho pots fer.
El dissabte 14, la premsa informa de l’arribada de l’escriptor francès, portador d’un donatiu per a la República de 7.000.000 de francs, 500.000 dels quals han estat donats pel famós escriptor alemany Emil Ludwig[xxiii]. Afegeixen que té la intenció de rodar una pel·lícula sobre la guerra. Mentre La Publicitat informarà que algunes escenes es rodaran a Espanya[xxiv], El Diluvio afirma que es rodarà íntegrament a França[xxv].
A l’hotel, un representant del ministeri d’Estat els lliura un exemplar d’El Diluvio. A primera pàgina, els ressons de la intervenció d’Álvarez del Vayo[xxvi] a la Societat de Nacions. Amablement, li tradueix com, de manera elogiosa, destaca l’esforç del ministre per posar en relleu la injustícia de la No-Intervenció, els incompliments d’Alemanya i Itàlia, intentant focalitzar l’atenció dels assistents, malgrat que és un tema que els incomoda. De fet, des del començament de la sessió el tema predominant ha estat el contenciós d’Itàlia amb Etiòpia. Ha insistit: “No es tracta d’una guerra civil, sinó d’una guerra d’invasió… Si no es para atenció a les nostres reivindicacions i queixes, la responsabilitat serà dels iniciadors de la idea (de la no-intervenció): França i Anglaterra”[xxvii] . En pocs dies, el discurs serà editat en múltiples idiomes pel Rassemblement pour la paix. No obstant això, encara que fins i tot s’hi havia projectat un documental on es mostraven presoners alemanys i italians com a mostra de l’incompliment de la No-Intervenció[xxviii], el resultat serà decebedor, en votar només a favor l’URSS i Mèxic, quatre en contra (Anglaterra, França, Polònia i Romania) i nou abstencions (Xina, Equador, Perú, Iran, Suècia, Letònia, Nova Zelanda, Bèlgica i Bolívia)[xxix]. Abstencions, ha afegit el polític, de manifest caràcter cínic.
Malraux, amb el seu precari coneixement de l’espanyol, intenta treure algunes idees que li puguin servir per a la reunió que tindrà dilluns amb el mandatari. Llegeix la crònica d’Andrée de Viollis a Ce soir. Li porten un exemplar del dia 13[xxx], on la periodista tracta de patètica la intervenció d’Álvarez del Vayo, en una sessió on també es van posar sobre la taula les agressions d’Etiòpia per part d’Itàlia i de la Xina per part del Japó. Condemnes formals sense cap repercussió a la política invasora dels totalitarismes.
La trobada en què Malraux aconseguirà el suport de la República per al seu nou projecte cinematogràfic tindrà lloc el matí del dilluns 16 de maig[xxxi]. Amb el seu verb torrencial, Malraux exposarà els seus projectes, el suport que espera trobar als Estats Units, on li han promès 1800 sales de cinema, i l’accés al qual facilitarà la projectada empresa de Corniglion-Moliner en aquell país. L’escolten amb cortesia, però mirant el rellotge. El president del Consell, el dissabte anterior, durant la reunió de la Diputació permanent, ha exposat el que ha passat a Ginebra, un èxit a parer seu. Azaña escriurà a les seves memòries: “Negrín va exposar la situació: Ha millorat en el pla militar i en l’internacional. Això de Ginebra ha estat un triomf. Creixen les dificultats en els abastiments, per manca de divises; crèdits bloquejats o en litigi. Però també s’arreglarà”[xxxii].
Precisament, l’assumpte de les divises és l’escull més important. Álvarez del Vayo ha tallat en sec. Us ajudarem en tot allò que puguem —ha dit—. Però només mitjançant pessetes, no divises. Equips també, un cotxe, un camió, allotjament, manteniment… però no divises. Espanya està en un moment crític. Ho hem analitzat amb deteniment amb Méndez Aspe. No hi ha divises. Al que Malraux objecta:
—Però ja tenim mig emparaulat un equip tècnic de primera fila: Page, Marion, Thomas, fins i tot Peskine s’està plantejant unir-se a nosaltres per al guió tècnic. Com els pagarem? I els francs que vaig lliurar ahir?
—Gràcies, moltes gràcies pel seu esforç. Però hi ha bloquejos per tot arreu, començant pel seu país —Malraux sacseja el serrell, inquiet. No esperava aquest comentari punyent—. Sánchez Arcas, el sotssecretari de Propaganda ja té les instruccions. No cal perdre temps, però no hi ha més fusta que la que crema.
Ja li havien donat suport a les beceroles del projecte, durant el II Congrés Internacional d’escriptors per la defensa de la cultura, a València; sabien del seu viatge als Estats Units; estaven convençuts que la seva pel·lícula superaria molt Terra d’Espanya d’Ivers i Hemingway, però no hi havia divises.
El regateig continuarà al migdia al Ministeri d’Instrucció Pública. Atesos pel sotssecretari de Propaganda, l’arquitecte madrileny Manuel Sánchez Arcas, amic de Picasso i Alberti, finalment, acorden que l’ajuda de la República per al projecte d’una pel·lícula serà de 100.000 francs i 750.000 pessetes[xxxiii], a pagar en diversos terminis. I ja al final, una recomanació que serà decisiva per a la culminació del projecte: Li recomano que passi pel secretariat del Consell Central del Teatre. Trobarà Max Aub, que segur que li pot ser de gran ajuda en el reclutament d’actors espanyols. És un home entusiasta i treballador. Hi pot confiar.
I s’acomiaden desitjant-se el millor.
Malraux va immediatament a buscar el que serà el seu col·laborador més estret durant el rodatge i, des d’ara, amic personal de per vida. El recorda dels primers dies de la guerra, a Madrid, o també d’haver-lo saludat a València, l’any anterior arran del congrés[xxxiv]. Però Aub no hi és. El dia anterior ha estat molt ocupat a la inauguració de la Llar de l’Actor Català[xxxv], a la qual havia assistit el ministre de Treball, Aiguadé, i moltes altres personalitats, tant del govern de la República com de la Generalitat, així com multitud d’actors i actrius, ben coneguts d’Aub. Aquest no apareixerà a tot el dia per la seva oficina, a causa dels compromisos sorgits en les converses durant aquella cerimònia.
Ja a l’hotel, durant un breu refrigeri, Malraux i Corniglion-Molinier fan balanç de què s’ha aconseguit, i el que els queda per lligar. Sens dubte, no podran contractar cap actor que no sigui espanyol. No només això, Sánchez Arcas ha deixat clar que caldrà contractar el màxim personal espanyol, no només els actors sinó també els tècnics, tenir un representant sindical i altres imposicions que ben segur dificultaran l’avenç de la pel·lícula. També va quedant clar que caldrà rodar la totalitat de la pel·lícula a Espanya. Però a quin lloc!, es pregunta Malraux, que ha vist alguns estralls de la guerra. Franco avança i no s’aturarà. Els 13 punts de Negrín són raonables[xxxvi], però els feixistes ho prendran com un senyal d’esgotament. Ens hem d’afanyar, acorden els dos amics. Ja amb el capítol econòmic encarrilat, Édouard sortirà l’endemà cap a París amb la seva avioneta.
Un altre problema afegit va aflorant: Des que el govern de la República va decidir traslladar-se de València a Barcelona, a finals d’octubre del 1937, les topades amb el govern català han estat constants. Si, per una banda, es desconfiava de la fidelitat de Companys i la Generalitat davant d’una situació bèl·lica cada cop més difícil, aquesta recriminava a la República, especialment Negrín, la seva arrogància i l’assumpció de responsabilitats que fins aleshores havien correspost al govern català. Aquesta pugna ha de perjudicar el rodatge de la pel·lícula, dificultant al seu equip saber a quina administració s’ha d’acudir en petició de material o finançament[xxxvii]. Encara més quan dimiteixin com a ministres el català Aiguadé i el basc Irujo en els mateixos dies en què s’iniciarà el rodatge.
Després els han vingut a cercar dos representants de Film Popular. Aquesta societat havia pres el relleu de la Cooperativa Obrera Cinematogràfica, i encara que podia considerar-se la portaveu dels comunistes, PCE i PSUC, així com del seu sindicat UGT, han ampliat la seva activitat cooperant amb altres organismes de difusió i propaganda, com deia el seu llançament publicitari: “Empresa comercial antifeixista, al servei de la República”, que aspirava a la convergència de les diferents pràctiques cinematogràfiques, com la producció i la distribució[xxxviii]. Miravitlles els havia parlat del projecte de Malraux uns dies abans. Comenten l’últim número del seu butlletí, comparant el cost de La Marsellesa de Jean Renoir (10 milions de francs) amb l’atorgat per la República a Malraux.
Asseguts a la sala de projeccions, la sessió s’ha iniciat amb La dona a la guerra, documental de sis minuts dirigit per Mauricio Sollin el 1937 i el documental sobre el Pavelló d’Espanya a l’Exposició de París, en què es poden veure diferents personalitats, temes que no atrauen gaire l’atenció de Malraux. A petició seva, passen a projectar-li nombrosos informatius d’Espanya al dia[xxxix], entre els quals el francès pot veure algun pla que potser li podrà servir després en el muntatge de Sierra de Teruel. També mereix la seva atenció el documental La conquista de Teruel, dirigit per Julián de la Flor i produït per la 46a Divisió d’El Campesino. Dins la foscor de la sala, enllumenat per la tènue brillantor de la pantalla, l’escriptor pren notes en una llibreta: tancs, avions, moviments populars… Alguns precaris, altres potser útils.
L’endemà, de bon matí, Malraux es presenta a les oficines del Consell Central del Teatre. A l’anunci de la visita, Max Aub l’espera ja a la porta del despatx. Anades i vingudes, desgavell, papers per tot arreu[xl] . En Max tanca la porta.
Després d’un breu preàmbul en què recorden alguns dels moments passats junts, com a Madrid els primers dies de la contesa quan els va presentar José Bergamín, o durant el II Congrés Internacional d’escriptors per a la defensa de la cultura (Ah, aquella paella a Benicarló![xli] ). Immediatament, el francès va per feina:
—Farem L’espoir![xlii]
La mirada d’estupefacció de Max Aub, que coneix la novel·la i sap per la premsa de la visita del francès per fer una pel·lícula, és també de defensa davant una intromissió a la seva vida de la qual, intueix que no se’n podrà escapolir.
—Jo puc dirigir una obra de teatre, és el que he fet tota la meva vida, però pel que fa al cinema, no en sé res de res.
—Jo tampoc, però farem la pel·lícula.
Anys més tard, Max Aub reconeixerà que en aquell decisiu moment es forjava “una gran amistat i admiració per Malraux”[xliii].
L’autor francès desplega tot el reguitzell d’arguments a favor de la pel·lícula: 1.800 sales de cinema dels Estats Units, l’equip internacional de tècnics que ja està pràcticament a punt, els diners que li han assegurat a Hisenda i a Propaganda, fins i tot treu a col·lació la nova companyia que està ultimant el seu amic Eduard, amb la qual la distribució a Amèrica serà bufar i fer ampolles. Treu una retallada de diari:
—Miri, m’ho ha donat Miravitlles. Un gran tipus, que ens cedirà un despatx a prop del Passeig de Gràcia. El senador Nye demana l’ajornament de la resolució sobre la seva esmena a l’embargament[xliv]. Ens donarà temps a fer la pel·lícula i influir a l’opinió pública nord-americana. I la francesa, o l’anglesa. Acabarem amb la No-Intervenció! Gràcies a això la República aconseguirà armes.
Max Aub sospira, desbordat per l’allau verbal del francès. Sap que no es pot negar a col·laborar-hi.
—Què espera de mi? —posats a fer, almenys poder preparar-se per a l’esforç titànic que intueix.
—Tot. Bé, que tradueixi el guió. Ho tinc força avançat, però sempre aniran sortint coses. I que s’ocupi del personal espanyol. Actors, és clar, que vostè tindrà molt per la mà donat el seu càrrec. Però també attrezzo, electricistes, que m’orienti respecte a on trobar exteriors, en fi: que sigui la meva mà dreta.
Malraux tracta de vostè a tots els seus interlocutors. Parlen en francès, idioma que ho propicia. Es recolza al respatller de la cadira: ho veu als seus ulls: no es podrà negar.
Aub, assumeix ja al seu paper:
—I secretàries? Algú haurà de mecanografiar, fer trucades, en fi, aquestes coses…
—És clar.
—Li recomano[xlv] que parli amb María Luz, la conec de La Vanguardia, i és molt eficient. La trucaré, estic preparant un article[xlvi]. Per a les coses de cada dia, si em permets —André assenteix amb un somriure, acceptant el tuteig unidireccional, que utilitzarà a vegades— parlaré amb una amiga meva, esposa del director del Museu d’Art Modern de Madrid. L’altre dia vaig dinar a casa seva i vam parlar d’una noia que sap perfectament el francès i l’alemany, que treballa a la Sotssecretaria d’Armament, però a qui la feina li queda molt lluny de casa seva i en voldria una més cèntrica. Suposo que Miravitlles estarà pensant en algun despatx de l’avinguda 14 d’abril, on hi ha el Comissariat i també Laya Films. Si és així, a la noia li convindria. Si vols, demà te la presento al Majestic. Es diu Elvira Farreras[xlvii].
—Perfecte. A les nou. Després podria venir amb mi a veure els estudis de rodatge. Miravitlles m’ha cedit un xofer que ens hi portarà. Ja deu haver anunciat la meva visita.
La trobada no dura gaire més. Max necessita respirar, ordenar les idees que han anat barbotejant a la calor del verb del francès.
—Massa petit. Les instal·lacions de so semblen força modernes, però jo vull que es vegi la solidaritat del poble espanyol amb la República assetjada, i això requerirà bastants extres en una mateixa seqüència, i no cabrien —“bastants extres”, Max arrufa el nas.
Han sortit dels Estudis Lepanto. Poca activitat, la indústria del cinema de ficció està gairebé paralitzada i els reportatges es produeixen als altres estudis. Passant per davant de la Sagrada Família, es dirigeixen a Montjuïc.
Allí, prop de la plaça Espanya, entren primer als Estudis Trilla[xlviii]. A la façana, encara restes del rètol “Estudios Dos”, denominació que li van donar quan la CNT va socialitzar la indústria cinematogràfica. Són rebuts per Adolfo de la Riva, copropietari abans de la guerra i ara director tècnic del Consell Superior Tècnic de Producció Cinematogràfica, nom pompós que amagava l’entusiasme no professional i poc eficient de l’època anarquista. La trobada deixa mal gust de boca els dos visitants. De la Riva evita al màxim les responsabilitats; havent abraçat el comunisme més per conveniència que per convicció, només espera sobreviure a la contesa[xlix]. Remet als Estudis Orphea, on els acollirà el seu amic Francesc Elías.
El temps és rúfol. Avui no hi haurà bombardejos, comenta el xofer mentre continuen pujant per la part sud de la muntanya de Montjuïc. Quan passen davant del Poble Espanyol, Aub indica assenyalant amb la mà:
—Mira, si venim els Orphea, aquí podem trobar exteriors a mà.
Francesc Elías, tot somriure, els espera a l’ampul·losa porta dels Estudis Orphea, antic Palau de la Química a l’Exposició Universal del 1929. Visiten amb deteniment les àmplies instal·lacions, on treballen un centenar de persones. Encara queden vestigis del rodatge de “!No quiero, no quiero”[l] iniciat l’estiu anterior, i finalitzat pocs dies abans de la visita.
Elías, director artístic del Comitè, els explica, amb orgull no exempt d’arrogància, que la seva última pel·lícula, amb guió basat en una obra del famós dramaturg Jacinto Benavente, és una crítica al sistema educatiu tradicional i que s’ha considerat “la pel·lícula del milió”, per l’elevat cost de la producció. Es lamenta que, tot i estar a punt des de fa setmanes, no han arribat els 3.000 metres de pel·lícula per positivar.
Malraux mira Aub. La pel·lícula verge, malgrat les promeses de Sánchez Arcas i Miravitlles de facilitar-li tot el material necessari, pot ser un problema. El francès xiuxiueja:
—A la meva tornada hauré de parlar amb Tual. Hem d’estar preparats per si no aconseguim pel·lícula aquí.
—Un milió —A l’Aub li ha cridat l’atenció l’import—. Doncs si Propaganda ens dona tres quarts, més francs, potser n’hi ha prou.
Malraux no amaga una ganyota d’incredulitat.
–Quan vegi Corniglion no li ho comentaré —conclou el francès. El seu amic i pilot ja ha marxat cap a París per consolidar els seus somnis.
Tots dos estan d’acord que els Estudis Orphea són la millor opció. Situats al vessant sud-oest de la muntanya de Montjuïc, ateses les defenses antiaèries existents al castell que corona el cim, és poc probable que pateixin bombardejos. Sí, no hi ha dubte: Estudis Orphea. Amb els Trilla com a alternativa, Max Aub s’ocuparà de sol·licitar els permisos pertinents, cosa que no serà fàcil.
A mitja tarda, amb la decisió presa, es dirigeixen a l’avinguda 14 d’abril bis, on hi ha la seu del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Miravitlles, amb el seu somriure jovial, els guia a través d’una activitat caòtica, frenètica.
—Seguiu-me. Aquí, a la planta baixa, hi ha el meu despatx, les diverses secretaries i el departament de publicacions[li].
Pugen al primer pis:
—En aquest pis podreu tenir la vostra seu. Hi ha la Secció de Festivals Benèfics i l’equip d’assessors del Comissariat —calla que consisteix en un grup d’intel·lectuals que han aconseguit quedar al marge de les campanyes de reclutament—. En aquesta sala podreu celebrar les vostres reunions.
Obre la porta. Hi ha encara un munt de joguines de la campanya de la Setmana de l’Infant, des de la primera setmana de gener. La tanca immediatament. Pugen. Es para al replà.
—Aquí al·lucinareu. Disposareu d’una sala de projeccions perfectament equipada. I la gent de Laya Films —a qui va saludant al seu pas— us ajudaran en tot i per tot.
A l’últim pis, finalment, saluden l’equip de correctors i traductors, imprescindible per a l’extenuant labor de propaganda internacional que desenvolupa el Comissariat. Un d’ells ensenya un exemplar de Solidaritat Obrera [lii]. Mireu, li diu, parlen de vostè quan va anar a visitar Film Popular. És veritat que rodarà a França?
Miravitlles el talla:
—No. Ho farà aquí, i a més a més s’instal·larà amb nosaltres. L’ajudarem en tot. I ara ja n’hi ha prou. Anem a sopar. Et sembla bé tornar a La Punyalada?
L’últim dia complet d’estada a Barcelona serà de repàs de la situació i de planificació dels passos següents. Malraux, contrariat per no poder disposar d’actors francesos, lliura a Max Aub les fotografies dels candidats fallits.
L’espanyol els mira detingudament i després, assenyalant el rostre de Von Stroheim, diu amb un mig somriure sota les seves ulleres gruixudes:
—A aquest ho tinc. Bé, si pot. No viu a Barcelona sinó a Lloret de Mar. Ell era a la Llar de l’Actor. Pensarà ja en el futur, no crec que es negui.
—Com es diu? —pregunta Malraux, disposat a anotar-ho en una llibreta.
—Pere Codina[liii]. Aquí és molt famós. I d’esquerres, o això ho crec. És important que els que treballin a la pel·lícula tinguin un bon expedient. Mai no se sap. Fa, o feia, vodevil, però també teatre una mica més substanciós. I crec que no es notarà el possible accent català
—Bé, bé. Per als altres, tu veuràs qui pots trucar quan llegeixis el guió que t’he donat. Són importants els papers de Peña, el comandant, Muñoz, el seu segon i José el pagès que passa les línies. I molts més, és clar.
Aub esbossa un somriure. En veure la fotografia de Pierre Larquey, li ve al capdavant immediatament José
Santpere [liv], que tant l’ha fet riure als vodevils del Paral·lel. Ja el 1917, quan participà en l’estrena de L’Auca del senyor Esteve, tingué un gran èxit. Aub li diu a Malraux:
—. Demà mateix el veuré a casa seva, al carrer Casp[lv]. Estic segur que us encantarà el projecte.
I amb un somriure, brinden amb el vi blanc del Penedès que els ha alegrat la tarda.
Sortint de l’hotel Majestic, baixen pel passeig de Gràcia fins a la plaça Catalunya. Encara que espurneja, decideixen seguir per les Rambles fins a Escudillers. Recalen a Los Caracoles. L’aromàtic pollastre rostit els és servit pel mateix Ramon Bofarull, abans amo i ara encarregat després de la col·lectivització del local
d’aquesta taverna fundada el 1835 i que és restaurant des del 1934[lvi].
Max i André parlen llargament del projecte que es va consolidant. Lluny de la Punyalada i de l’arrogant Met, a qui el primer no té gran estima. Parlen també de la novel·la de Malraux, alguns dels passatges dels quals serviran de base de la pel·lícula. Aub pregunta:
-¿Vas veure La Vanguardia d’ahir?
Malraux nega amb un gest.
—Recordes l’atac a l’aeròdrom que descrius a la teva novel·la[lvii]? Doncs dilluns van destruir un munt de Fiat italians a Caudé[lviii]. Sí, a prop de Terol.
Malraux prem els llavis. Tants records. L’avió sinistrat després del combat. Belaïdi, Florein… El rescat, la solidaritat. Tot i que no, l’atac a un aeroport gràcies a les informacions d’un pagès valent havia estat en una altra zona, a Arévalo, a l’altra banda de la Sierra de Madrid. Era els primers mesos: l’apocalipsi, l’energia desbocada, el lliurament total, sense objeccions, sense reserves. I ara Franco a la Mediterrània i Lleida a les seves mans des de fa un mes[lix].
S’acomiaden tard, una mica beguts, a la porta de l’hotel. Es tornaran a veure al cap d’uns dies. Ara André ha de deixar tancats els temes a París. Parlar amb Tual, és clar, però també anar tancant ja els contractes amb Page, Marion, Thomas. Potser el més difícil sigui el de Peskine, per les seves pretensions i la falta de divises. Caldrà anar pensant en algun crèdit pont. Ho parlarà amb Corniglion i també amb Gallimard.
Aub, per la seva banda, anirà buscant ja els assistents espanyols. Ha pensat en els germans Miró per a l’atrezzo i Vicente Petit per als decorats, els coneix des de la seva activitat teatral a València. Actors, un cop tancat Santpere (no hi ha hagut cap impediment, malgrat la seva delicada salut), veurà de trobar un conegut de l’època prèvia a l’aixecament, ah, aquell teatre combatiu!, Mejuto, aquell actor ben plantat del grup Anfistora[lx], que ell freqüentava durant aquells mesos de vertigen a Madrid. Creu que, per la seva edat, ara deu estar a l’exèrcit. El buscarà. També localitzarà Pedro Codina, a casa seva, a Lloret de Mar. I Nicolás Rodríguez[lxi] pot ser un bon brigadista, alt i eixut. El cap li bull d’idees. Com sempre.
Al cotxe que el condueix a l’aeroport, Malraux se sent satisfet dels passos fets en tan pocs dies. Aub es confirma com un bon paio, en sintonia amb els seus somnis. L’estudi, els despatxos del Comissariat, fins i tot una secretària i un actor ja acordats. Sí, ara l’espera el més dur: el tema econòmic. Però, com sempre, està convençut que sortirà airós, per difícil que sembli. I Clara amb la seva gelosia (justificada), agafant-se al seu cercle d’amics amb els qui a ell no li interessa trencar. Està decidit que Josette l’acompanyi a Barcelona durant tot el rodatge. Sap que això indignarà Clara. Tem que sigui capaç de muntar algun escàndol. Però no es veu capaç d’afrontar un projecte amb tants riscos i tanta necessitat de dedicació estant pendent de la seva dona. Amb Josette serà diferent, per més que a la primera li pesi. Intueix que s’acabarà divorciant, però no ara, no ara. Sap que ella ha presentat el manuscrit del seu Livre de comptes a la NRF, Paulhan no podrà negar-se a publicar-lo, però el molt murri no li ha comentat a ell. Tot i que, a tots els efectes, encara és el seu marit[lxii]. Clara està sens dubte influenciada per Elsa Triolet, que acaba de publicar Bonsoir Thérèse, la seva història d’amor amb el seu amic Louis Aragon. Què dirà Clara d’ell i de la seva relació deteriorada al seu nou llibre? Voldrà passar comptes per escrit?
L’avió s’enlaira amb dues hores de retard per culpa del mal temps que, per altra banda. evitarà possibles trobades amb avions feixistes. En un parell de setmanes tornarà a Barcelona.
SABER-NE MÉS:
ANDRÉ MALRAUX I MAX AUB: Espanya al cor de l’amistat. (Gérard Malgat)
MALRAUX A CATALUNYA (YouTube -RTVE2 2004)
3.3. JUNY 1938 -Boris Peskine.
—Van rebre els seus nous avions, oi?
—Érem un contra vuit.
—Alto!, més dramatisme! Santpere, més dramatisme. És el missatge clau de tota la pel·lícula: posar en evidència la desigualtat respecte de l’armament que reben els rebels i el bloqueig a què se sotmet al govern legítim d’Espanya.
Max Aub, dominador com pocs del llenguatge castellà, no ha perdut, però, el seu deix francès: grebels.
Mejuto[lxiii], que comparteix l’assaig, el mira amb fatiga. Ell ho fa bé, i ho sap. Però a Josep Santpere li costa adaptar-se al necessari dramatisme, oblidant les dècades de comediant al Paral·lel.
—Fixa’t el diari d’avui: “Les bombes dels països intervencionistes cauen sobre a un vapor holandès”[lxiv]. Pep, com creus que se sentien ahir els pilots que van intentar repel·lir l’atac? I els tripulants del vaixell holandès que va rebre les bombes, eh?
Malraux, en un racó, se’l mira satisfet. És conscient que ha fet una bona elecció. Segur que l’altre possible candidat a ajudant de direcció, Corpus Barga, no hagués tingut la mateixa implicació.
Dilluns, dia 6 de juny, han començat els assajos en una dependència de Laya Films a falta del permís per instal·lar-se definitivament en algun dels estudis de Montjuïc. Un guió encara per arrodonir i amb només tres dels actors previstos: Mejuto (Severiano Andrés de nom), Santpere (Josep) i del Castillo (Miguel), que avui no hi ha anat, Els seus papers a la pel·lícula són respectivament: Capità Muñoz, Comandant Peña i Carral.
Ocupen una habitació estreta. Els actors tenen el paper mecanografiat la vigília per Elvira Farreras a la mà.
—Tornem a començar —gruny Max.
Malraux mira el rellotge; espera que, una vegada més, el seu assistent interrompi amb algun improperi, se li acosta i li diu:
—He d’anar a l’aeroport. Avui arriba Boris[lxv] i vull que se senti ben acollit. Seguiu. Ens veiem al seu hotel.
Arribarà una hora tard. Al ministeri li han deixat un cotxe petit, un Ford 6 CV. Al Prat l’esperen, sota un arbre, Peskine i Louis Page. Els porta a l’hotel Majestic on s’allotjaran. Després de dinar, se’ls uneix Max Aub, acompanyat d’una bella periodista russa, Bola, corresponsal de Pravda[lxvi].
A la tarda visiten el Comissariat de Propaganda. Allà, poden saludar les tres secretàries de Produccions Malraux (Marta, Zoé i Elvira). Un futur col·laborador de la pel·lícula, el càmera Manuel Berenguer, va amb ells al quart pis, on poden visionar Batallons de muntanya que ell ha realitzat[lxvii]. Després, ja de nou al primer pis, els presenten al guionista i director de producció Fernando G. Mantilla[lxviii], que s’incorporarà a l’equip de rodatge, amb l’encàrrec de supervisar-ne l’ortodòxia segons els criteris de la República que és qui finança el projecte. Ell i Piquer, operador, els acompanyaran a veure els estudis cinematogràfics disponibles a Barcelona. Tot i que ja els han vist, volen reforçar la decisió amb l’opinió d’un tècnic prestigiós. Potser així, amb el suport de Mantilla, Max pugui aconseguir els permisos necessaris.
Primer visiten els Estudis Lepanto[lxix], insonoritzats el 1935, però que consideren excessivament petits. En aquell moment estan rodant una pel·lícula surrealista, amb un cavall de cartó que els deixa atònits. A la tornada, Peskine i Page discuteixen a part sobre la conveniència d’involucrar-se en el rodatge d’una pel·lícula en plena guerra civil i amb els mitjans que, malgrat la grandiloqüència dels espanyols, intueixen que seran molt precaris. Potser per rebaixar la tensió, Malraux i Aub porten els dos francesos a veure la Sagrada Família, que Boris Peskine considera: catalana, anarquista, surrealista, encara que també simpàtica i boja. Han passat per carrers bombardejats, sacs terrers, entrades a refugis, cosa que va assentant la idea del rus de no quedar-se a Barcelona durant el rodatge, i per això, a causa del seu origen, adduirà problemes de passaport a França. No obstant, continua dubitatiu atesa la bona retribució promesa i els projectes de llançar la pel·lícula als Estats Units que Malraux ha exposat hàbilment durant el sopar.
A la nit hi ha bon ambient: es reuneixen per sopar: Malraux, Aub, Peskine, Page i la periodista Bola, a qui se’ls uneix Pons, un arquitecte que ja havia col·laborat a l’esquadrilla Malraux dos anys abans i que ha viatjat al mateix avió .
L’endemà al matí, 9 de juny, amb Mantilla, l’equip visitarà els estudis Orphea, les instal·lacions més grans i més ben dotades de Barcelona. El seu veïnatge amb el Poble espanyol, per on passegen, els fa imaginar ja exteriors semblants a Terol. Malraux ja els ha vist i per a ell no hi ha dubte, però vol que tant Page com Peskine donin la seva aprovació i Mantilla ho senti. Tots coincideixen que són els millors, encara que la insonorització sigui molt deficient.
Mengen opíparament abans d’anar a veure exteriors. Bola els ha portat caviar, cosa que no deixa de sorprendre en una ciutat en guerra. Després, en un cotxe oficial, viatgen a Montserrat i Cervera a la recerca d’exteriors. A falta de Terol, la muntanya màgica dels catalans podrà fer el fet. El cotxe els deixa a la vora del Llobregat, abans de Monistrol, des d’on agafen el funicular aeri que els condueix al monestir. Page ho ha vist al moment:
—La càmera aquí, mirant a la muntanya, ens farà la impressió que l’avió s’estavella, a la seqüència XXXVI.
Encara que falti el guió tècnic que prepararà el rus, tots tenen ja interioritzades les idees de Malraux respecte a la pel·lícula. Al monestir s’estan ultimant els preparatius perquè sigui un hospital[lxx]. Aub s’abraça amb Manolo Altolaguirre, que s’ocupa de la magnífica impremta del monestir.
—Però Max, què fas tu per aquí?
—Ni t’ho imagines. Preparant una pel·lícula! Et presento a Louis Page, un fotògraf de renom. Estem buscant exteriors que s’assemblin a Terol.
—Doncs jo estic ultimant el poemari d’Emilio Prados per a l’Exèrcit de l’Est. I en preparo un altre de César Vallejo. Si tot surt bé, inclourà un gravat de Picasso signat per ell[lxxi].
Altolaguirre a la seva, encara que posteriorment aportarà un col·laborador que serà útil en una de les seqüències, representant un voluntari àrab. Afegeix:
—Per cert, que fa uns dies em vaig trobar a Barcelona amb aquell jove que vaig presentar fa anys Cernuda. Serafín[lxxii], te’n recordes? Potser us serà útil per a la pel·lícula. És guapo, d’això no hi ha dubte -acaba amb un somriure maliciós. També és poeta, i va ser amic de Federico.
El comissari de la Generalitat al càrrec del cenobi, Carlos Gerhard[lxxiii], mentrestant, està ensenyant a Malraux els espais on podrien allotjar-se els equips de rodatge en el cas que es filmés a la muntanya. Peskine, abstret amb els incunables de la biblioteca, intenta aïllar-se en els seus pensaments: “em convé col·laborar?” es pregunta constantment.
Entra el francès.
—Vinga, al cotxe. Ja tenim Terol. Ara ens falta Linàs. Si com em va dir, Max, Cervera té un aspecte rural, potser serveixi. Encara que no descarto el que he vist al Poble Espanyol, tan a prop dels estudis. Seria tremendament pràctic.
Es fa de nit quan han acabat de fer una volta pel nucli antic de Cervera. Page ha fet fotos.
Pel camí, controls constants retarden el seu viatge de tornada. Mentre Max Aub dorm, exhaust, Malraux, Peskine i Page discuteixen de cinema. El director està preocupat pels actors que ha reclutat fins ara, especialment aquell Santpere, habituat a fer vodevil però ignorant del quefer cinematogràfic. Sens dubte, no tindria lloc en una pel·lícula d’Eisenstein, referència per al francès.
Estan famolencs. Als pocs quilòmetres, desperten Max:
—Aquella fonda que ens va prometre, on és?
El xofer apunta: ja estem arribant a Igualada. Max s’activa. Li indica el trajecte i en arribar, es dirigeix a la cuina, anunciant la visita d’un “gran personatge important”. Sopen bé: “Friture et côtelettes et du vin blanc”, recordarà Peskine, que en arribar a l’hotel indicarà a Malraux les condicions per col·laborar a la pel·lícula. El director estarà d’acord en principi, i com a mostra d’això, en presència de Page, li lliurarà el guió amb les escenes ja disponibles, la majoria.
L’endemà els francesos tornen al seu país. El rus tindrà dificultats per tornar a França. Per manca d’autoritzacions, ha de desistir d’agafar l’avió i haurà d’arribar a Perpinyà en cotxe, des d’on seguirà viatge l’endemà. A París, l’espera Roland Tual, que exercirà de director de producció de Sierra de Teruel.
Possiblement, l’anotació sigui posterior, atès que Peskine no esmenta en cap moment la presència de Tual. A les seves memòries, la seva dona Denise (Le temps devoré. Fayard, 1980), recorda un viatge a proposta de Malraux, però en els primers mesos de guerra (pàgina 146). Tot i això, la nota d’Aub és clara. La implicació de Tual era total, i el 1r d’agost es van veure a París, però no a Barcelona.
Asseguts al parisenc cafè de Flore, acordaran provisionalment una retribució de 1000 dòlars per a la seva col·laboració fins al 15 de juliol. L’última condició que posa Peskine és la de no haver de desplaçar-se a Barcelona, ja que atesa la seva condició de rus “naturalitzat i reformat”, no vol que se l’identifiqui amb una producció republicana, i de passada evitarà els riscos d’una ciutat bombardejada , cosa que contínuament recorda la seva dona, a qui els amics anomenen CriCri. Corniglion-Molinier i Malraux acceptaran els termes de l’acord, que finalment se signarà dies després.
Els dos homes es troben de nou a Perpinyà el dissabte 25 de juny. Hi ha una variació en la retribució, que passa a ser de 20.000 francs més una eventual participació en els beneficis quan el film es projecti comercialment. Malraux està eufòric, excitat en veure que s’acosta l’inici del rodatge, la culminació d’una trajectòria que l’ha tingut unit a la sort de la República espanyola des de l’inici de la guerra. Josette, que l’acompanya, comparteix aquesta eufòria. Diu a la seva amiga Suzanne, el dia 23[lxxiv]: “Quina joia em produeix la felicitat i quin bé que em fa aquest clima! Com està una feta per això! Quan soc desgraciada, estic lletja i soc dolenta, què estimaria ell en mi en aquells moments? Però avui existeix entre nosaltres una cosa tan apaivagada! Tot és fàcil quan André és aquí i no som a París.”
Això no obstant, el temps s’acaba. A La Depêche[lxxv], llegeixen les declaracions del general Miaja, afirmant que València pot arribar a ser un segon Madrid. Podran culminar el projecte? A França tot sembla fàcil, però a les seves anades a Barcelona, contemplen els freqüents bombardejos i llegeixen les notícies que indiquen que les forces rebels avancen en diversos fronts. Finalment han descartat Cervera, el seu hipotètic Linàs, com a ubicació de rodatge malgrat les bones perspectives vistes durant el seu viatge d’uns dies enrere. A menys de cinquanta quilòmetres del front seria impossible obtenir els permisos per a un rodatge de diversos dies. Al mateix diari, llegeixen que des de Le Havre, parteixen 194 tones de plata de la República com a pagament de compres fetes als Estats Units, cosa que reafirma la necessitat d’acabar com més aviat millor la no iniciada encara pel·lícula, per ser promoguda en aquell país .
Els desplaçaments pateixen alguns retards a la frontera, tancada a les mercaderies per ordre verbal del dilluns anterior. Durant els àpats, comentaran àmpliament la notícia llegida a L’Independant[lxxvi], en què s’informa de la detenció d’uns franquistes que havien muntat un centre d’espionatge a Biarritz, entre ells el marquès de Rebalzo[lxxvii]. Max, que els va aconseguir el bitllet i els ha anat a acomiadar, queda pensatiu. Tants mals records de la campanya de desprestigi que alguns d’aquells miserables havien orquestrat contra ell[lxxviii]. Per no pensar-hi, treu a la llum les repetides notícies d’atacs rebels a vaixells anglesos o d’altres nacionalitats, cosa que pot fer replantejar la No-Intervenció. Aub, prenent cafè, ha assenyalat l’exemplar del dissabte 25, llegint[lxxix]: “Si segueixen els atacs, la Gran Bretanya cridarà al seu ambaixador i, si no cessen, arribarà a embargar les exportacions de cítrics que procedeixin del bàndol franquista”. Cínics cabrons!, exclama donant un cop amb la tassa, que s’ha abocat.
A Perpinyà, Peskine celebrarà reunions amb Denis Marion, en presència de Malraux i, sovint, Max Aub. Mme Peskine, CriCri, i Josette, que està radiant davant la possibilitat de compartir aquesta aventura amb el seu estimat, es passegen, compren, compartint taula amb els seus atrafegats homes. Els àpats a l’hotel Victòria provoquen discussions sobre la bouillabaisse i la seva germana catalana, la bouillinade, que no incorpora el cap-roig o escórpora. Christiane Peskine, és marsellesa i defensa apassionadament la primera. Malraux i Aub, després de dies a la Barcelona en guerra, es regalen amb menjars opípars.
Dimarts 28, Malraux anuncia solemnement que li han confirmat la transferència dels diners. Per celebrar-ho es desplacen a Casteil per a un sopar a base de truites i xai rostit, en un lloc que l’autor coneix bé des de la seva estada a Vernet per redactar L’espoir. Peskine, que parteix matusserament el xai, exclama: espero que faré millor el tall tècnic del guió!
De tornada a Perpinyà, cadascú al seu hotel. Els Peskine i Malraux al Grand Hotel, Marion i Aub al Tívoli. L’endemà, els “espanyols” (Malraux i Josette, Marion i Aub) tornaran a Barcelona i Peskine s’afanyarà a fer el guió tècnic amb els textos rebuts. No obstant això, per alleujar la tensió viscuda, passen el dia a la costa buscant un allotjament més relaxat, que trobaran al Grand Hotel de Banyuls.
Durant més de dues setmanes, Boris Peskine treballarà intensament, amb alguna pausa durant la qual visitarà la costa amb la seva dona. Amb la lectura del projecte de pel·lícula, el rus veu créixer la seva admiració per l’escriptor. Arriba a dir: “Jo no conec un sol director dels que treballen avui a França que tingui una millor percepció de l’acció cinematogràfica”,
El treball s’ha desenvolupat segons el que estava previst, així que dimecres 13 de juliol, ja arriben Denis Marion i la seva dona, i a la nit també Malraux i Josette a qui acompanya Max Aub. Després d’un sopar pantagruèlic, passejant per Port-Vendres, troben Illya Ehrenbourg i la seva dona, amb una gran alegria del rus que pot parlar en el seu idioma amb el periodista.
El 14 de juliol, festa nacional, segueix la revisió del treball tècnic fet per Peskine. Malraux està cada cop més nerviós, la guerra pinta malament per a la República espanyola, els diners van fluint en comptagotes, alguns actors encara no han estat contractats i molts col·laboradors estan amb l’espasa de Damocles de la mobilització.
Tot i que el contracte de Peskine preveu treball fins al 15 de juliol, falten els últims ajustaments. Malraux, per impressionar-lo, li suggereix que quan llanci la pel·lícula als Estats Units espera que l’acompanyi. El director voldria que, en cas de necessitat, Peskine pogués continuar ajudant, sigui a Banyuls o sigui a Barcelona.
La història ens diu que Sierra de Teruel no va ser presentada a Hollywood. Boris Peskine (1911-1991), en esclatar la guerra mundial, va ser detingut i reclòs als camps de Drancy i Austerlitz, d’on, després d’un breu període de llibertat, va ser deportat a Dachau. Alliberat el 5 de maig de 1945, va rebre la medalla de la Resistència. No va tornar a treballar en tasques relacionades amb el cinema.
SABER-NE +:
CLÍNICA Z: un hospital militar a Montserrat durant la Guerra Civil (Àngels Rius)
BIBLIOGRAFIA BÀSICA DISPONIBLE
AUB, Max (2023) Diarios (1939-1972). Renacimiento, Sevilla.
BETHUNE, Norman (2021) La Desbandà. El crimen de la carretera de Málaga a Almería. Pepitas de calabaza, Logroño.
BONA, Dominique (2010): Clara Malraux – Biographie. Grasset Paris.
CAMPOS, Miguel I. (2022): Armas para la República. Crítica, Barcelona
CATE, Curtis. (1999) : Malraux. Flammarion, Paris.
CAZENAVE, Michel (1985) André Malraux, Balland, Paris.
CHANTAL, Suzanne (1976): Un amor de André Malraux. Grijalbo, Barcelona.
DELAPRÉE, Louis (2009): Morir en Madrid. Raíces, Madrid
ETTE, Otmar – FIGUERAS, Mercedes – JURT, Joseph (2005). Max Aub – André Malraux. Guerra civil, exilio y literatura. Ed. Iberoamericana, Madrid.
FUERTES, Juan Francisco, MALLENCH, Carlos (2020). La batalla olvidada -Claves de la Batalla de Levante. Divalentis, Castelló.
GALANTE, Pierre (1971) Malraux, una vida novelesca. Aymà, Barcelona.
GRAHAM, Helen (2019) La República española en guerra (1936-1939). Debate, Barcelona.
GRELLET, Gilbert (2016) Un été impardonnable. Albin Michel, Paris.
HEIBERG, Morten y MOGENS, Pelt (2005) Los negocios de la guerra. Armas nazis para la república española. Crítica, Barcelona.
HEMINGWAY, Ernest (1978) La quinta columna (teatro). Bruguera, Barcelona.
HIDALGO DE CISNEROS, Ignacio (1977) Cambio de rumbo -I y II. Laia, Barcelona.
HOBSBAWM, Eric (2006) Historia del siglo XX. Crítica, Barcelona.
HOWSON, Gerald (1998) Armas para España (La historia no contada de la G, Civil). Península, Barcelona.
JACKSON, Gabriel (1999) La República Española y la Guerra Civil. 1931-1939. Crítica, Barcelona.
LACOUTURE, Jean (1976) MALRAUX, une vie dans le siècle. Seuil, Paris.
LIGOT, Maurice (2019) Édouard Corniglion-Molinier -Un paladin au XXe siècle. Les 3 colonnes, Burdeos.
LONGO, Luigi (1969) Las Brigadas Internacionales en España. Era, México.
LUENGO, Félix (1996) Espías en la Embajada. Servicios secretos republicanos en Francia. Universidad del País Vasco, Bilbao.
LYOTARD. Jean-François (1996) Signé Malraux. Grasset, Paris.
MALGAT, Gérard (2007) Max Aub y Francia, o la esperanza traicionada. Renacimiento, Sevilla.
MALGAT, Gérard (2010) André Malraux y Max Aub (Correspondencia). Pagès Editors, Lleida.
MALRAUX, André (1995) La esperanza. Catedra, Madrid.
MALRAUX, André (1996) L’espoir. Gallimard, Paris.
MALRAUX, André (2006) Carnet du Front Populaire 1935-36. Gallimard, Paris.
MALRAUX, Clara (1976) La fin et le commencement. Grasset, Paris.
MALRAUX, Clara (1986) Nos vingt ans. Grasset, Paris.
MARION, Denis (1970) André Malraux. Seghers, Paris.
MARTINEZ PARRILLA, Jaime (1987) Las fuerzas armadas francesas ante la guerra civil española. Ejército, Madrid.
MONGE GIL, Isidoro (2012) Francia ante el estallido de la guerra civil española. Diputación de Badajoz, Badajoz.
NOTHOMB, Paul (2001) Malraux en España. Edhasa, Barcelona.
NOTHOMB, Paul (2005) El silencio del aviador. Funambulista, Madrid.
PICON, Gaëtan (1970) Malraux par lui même. Seuil, Paris.
PRESTON, Paul (ed.) (1999) La República asediada. Península, Barcelona.
ROJO, Vicente (2010) Historia de la guerra civil española. RBA, Barcelona.
SALAS LARRAZABAL, Jesús (1971) La guerra de España desde el aire. Ariel, Barcelona.
SHORES, Christopher (1979) Las fuerzas aéreas en la guerra civil española. Ed. San Martín, Madrid.
SOLÉ I SABATÉ, Josep M. i VILLARROYA, Joan (2003) España en llamas – La guerra civil desde el aire. Temas de Hoy, Madrid.
THEILLOU, Françoise (2023) Je pense à votre destin -A. Malraux et Josette Clotis 1933-1944. Grasset, Paris.
THOMAS, Hugh (1978) La Guerra Civil española 1936-1939 (2 vol.) Grijalbo, Barcelona.
THORNBERRY, Robert S.(1977) André Malraux et l’Espagne. Droz, Ginebra.
TODD, Olivier (2002) André Malraux, una vida. Tusquets, Barcelona.
VAILL, Amanda (2014) Hotel Florida – Verdad, amor y muerte en la Guerra Civil. Turner, Madrid.
VIÑAS, Ángel (2007) La soledad de la República. Crítica, Barcelona.
VIÑAS, Ángel (ed.) (2010) Al servicio de la República -Diplomáticos y guerra civil. Marcial Pons, Madrid.
VIVIER, Thierry (2007) L’armée française et la Guerre d’Espagne. 1936-1939. Ed. De l’Officine., Paris.
NOTES
[i] Ce Soir, 38.02.19.
[ii] Després d’una primera experiència creada el 1926 (Franco Films Productions), que va arribar a ser propietària dels estudis Victorine a Niça, Corniglion-Molinier munta una nova productora amb l’ajuda de dos col·laboradors d’excepció: Roland Tual, director adjunt de Pathé, i la seva dona Denise, que serà la que triarà les obres a portar a la pantalla. A LIGOT, Maurice (2019). Édouard Corniglion-Molinier, un paladin au XXe siècle. Bordeus, Les trois colonnes. Pàgina 90
[iii] Dirigida per Robert Siodmak i protagonitzada per Harry Baur, va ser distribuida per Pathé Consortium Cinéma. El seu escás èxit va fer més difícils posteriors col·laboracions.
[iv] Novel·la dels anys 20, de J. Storer Clouston, publicada eor Phillip Allen a Londres, el 1934, que va servir de base pel guio de Drôle de drame.
[v] Ho explica Denise Tual a Le temps devoré. Paris, Fayard. 1980. Pàgina 123
[vi] MARION, Denis (1970) André Malraux. Seghers, Paris. Col. Cinéma d’aujourd’hui. Pàgina 13.
[vii] https://www.filmaffinity.com/es/film221155.html
[viii] El grup de teatre Octubre, proper al Partit Comunista Francès, s’havia dissolt el 1936, després del triomf a França del Front Popular, en part degut a discrepàncies entre trotskistes i estalinistes. https://fr.wikipedia.org/wiki/Groupe_Octobre
[ix] Signarà els seus libres i articles amb el sedudònim de Denis Marion, nom amb el que sortirà d’ara endevant en aquesta web
[x] Curiosament les esposes de l’actor Jean Gavin i del responsable de la productora alemanya UFA a França, Raoul Ploquin, després de veure Drôle de drame, van convèncer els seus marits, en un sopar al restaurant Chez Allard, de que truquessin a Marcel Carné, director d’aquesta pel·lícula, perquè dirigís també Quai de brumes, una evocació pintoresca dels baixos fons de Montmartre, al voltant del cabaret Le Lapin Agile. S’estrenà el 18 de maig de 1938, i guanyà (com també ho feu Sierra de Teruel) el premi Louis Delluc. BARON TURK, Edward (2002). Marcel Carné et l’âge d’or du cinéma français 1929-1945. París, L’Harmattan. Pàgina 93.
[xi] MALRAUX, André (1996). L’espoir. Paris, Gallimard -Folio Plus. Página 181.
Quan López va sortir de la Jefatura, uns nens tornaven de l’escola, amb la carpeta sota el braç. Caminava amb els braços penjant i la mirada perduda i va estar a punt de trepitjar una taca negra. Un anarquista l’apartà, com si López anés a trepitjar un animal ferit::
—Compte, noi! -va dir-. I, respectuosament: Sang d’esquerres.
[xii] Jean Renoir, 1937.
[xiii] Schreiner a la película, finalmentinterpretat pel català Pere Codina. MICHALCZYK, John J. (1977). Andre’s Malraux Espoir: The propaganda/art film and the Spanish Civil War. Mississippi University. Pàgina 29
[xiv] Comentant aquesta col·laboració, Denise Tual indica: Roland Malraux n’arrivait pas à prendre son travail d’assistant avec gravité, c’était plutôt un jeu pour lui. (TUAL, Denise (1987). Au coeur du temps. Carrère Ed. Paris. Pàgina 139. A https://malraux.org/tual1-2/
[xv] Pathé va ser adquirida el 1929 pel financer romanès Bernard Natan, que va practicar una política expansionista que va xocar amb la greu crisi econòmica mundial, fins a declarar-se en fallida el 1935. Natan seria empresonat acusat de mala gestió i frau. Va ser excarcerat el 1942, però havent-li tret la nacionalitat francesa, va ser deportat i va morir el mateix any a Auschwitz. (fr.wiki)
[xvi] http://www.afmd-allier.com/PBCPPlayer.asp?ID=537374
[xvii] https://www.film-documentaire.fr/4DACTION/w_fiche_film/48128_0 (Sur les routes d’acier. 1938)
[xviii] El Diluvio, 14.5.1938
3.2.
[xix] ALBERTÍ, Santiago i Elisenda (2004. Perill de bombardeig! BCN sota les bombes 1936-39. Barcelone, Albertí Ed. Pàgina 251
[xx] La Publicitat 14.5.1938 pàgina1 / El Diluvio, 14.5.1938 pàgina 8
[xxi] MIRAVITLLES, Jaume (1981) Més gent que he conegut. Barcelona, Destino. Pàgina 166
[xxii] Anys més tard escriurà: “Ha estat (Malraux) potser l’home que més he admirat, ja que era com una projecció molt superior de la meva pròpia vida”. (MIRAVITLLES (1981). Página 165.
[xxiii] La Vanguardia, 15.5.1938, página 7
[xxiv] La Publicitat, 14.5.1838 Página 1
[xxv] El Diluvio, 14.5.1938. Página 8
[xxvi] https://loquesomos.org/julio-alvarez-del-vayo-ministro-de-estado-de-la-ii-republica/
[xxvii] El Diluvio, 14.5.1938 Pàgina 1 i ss.
[xxviii] Prisoners Prove Intervention in Spain. 1938. Regne Unit. Productora: Progressive Films institute. Director: Ivor Muntagu Documental rodat amb càmera fixa i micròfon ocult, recull l’interrogatori de Rudolf Ruecker, tinent de l’aviació alemanya i del subtinent italià Gino Poggi. La guerra filmada, dvd nº 3. Filmoteca española, 2009.
[xxix] Las Noticias, 14.5.1938 pàginas 1 i 4.
[xxx] Ce Soir, 13.5.1938 Pàgina 3
[xxxi] PI Y SUNYER, Carles (1977). La República y la guerra -Memorias de un político catalán. México. Ediciones Oasis, SA. Pàgina 477 i ss. Per al tema judicial: PAGÈS, Pelai (2015). Justícia i guerra civil. Barcelona, Ed. Base, on analitza la posición dels partits catalans sobre el tema..
[xxxii] AZAÑA, Manuel (1996). Memorias de guerra 1936-1939. Barcelona, Ed. Crítica. Pàgina395
[xxxiii] El canvi, el 1938 era de 20/21 FF/USD; 8,6 Pta/USD. MICHALCZYK, John J. (1977). Andre’s Malraux Espoir: The propaganda/art film and the Spanish Civil War. Mississippi University. Pàgina nota 29.
[xxxiv] Podeu consultar la primera part de: LA VERDADERA HISTORIA DEL RODAJE DE SIERRA DE TERUEL (actualmente només en castellà).
[xxxv] La Vanguardia, 17.5.1838. Pàgina 2
[xxxvi] Publicats el 20.4.1938, era un programa polític razonable que esperava, sense èxit, ser acceptat per les potències occidentals. https://www.ecorepublicano.es/2015/03/mayo-de-1938-los-trece-puntos-de-negrin.html .
[xxxvii] PI SUÑER, Carles (1975). La República y la guerra. Memorias de un político catalán. México, Ediciones Oasis SA. Pàgines 477 i ss.
[xxxviii] SALA NOGUER (1993). El cine en la España republicana durante la guerra civil. Bilbao, Mensajero. Pàgina 129
[xxxix] CAPARRÓS (1977), El cine republicano español 1931-1939 Barcelona, Dopesa. Pàgina 166
[xl] Situació narrada en format novel·la a: CISTERÓ, Antoni (2ª ed. 2018). Campo de esperanza. Capítulo 1: https://www.visorhistoria.com/campo-de-esperanza-1/
[xli] https://www.visorhistoria.com/benicarlo-1937/
[xlii] « Combats d’avant garde : Les souvenirs de Max Aub ». Sèrie d’entrevistes realitzades per André Camp. France Culture, mayo 1967. Arxius de l’Institut National de l’Audiovisuel (INA), París, França.
[xliii] Magnífic retrat de Mallraux a: AUB, Max (2001). Cuerpos presentes. Segorbe, Fundación Max Aub. Pàgines 199-201.
[xliv] Las noticias. 14.5.1938. Pàgina 4.
[xlv] Per una millor comprensió, Aub, espanyol, utilitzará a vegades el tuteig als diàlegs. No será aixì amb Malraux que tenia el costum de tractar de vostè a tothom.
[xlvi] “Una muchacha española”. La Vanguardia, 29.5.1938. Pàgina 4.
[xlvii] Testimonios”. Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza. Archivos de la Filmoteca, Año 1, nº 3. Valencia. Pàgina 288.
[xlviii] En aquells temps gestionat per l’anarquista SIE i amb activitat baixa. Des de 1940, van pasar a nomenar-se Estudios Trilla-Orphea. https://www.enciclopedia.cat/diccionari-del-cinema-a-catalunya/trilla-la-riva.-estudios-cinematograficos-espanoles
[xlix] SALA NOGUER (1993). Pàgina 58.
[l] SÁNCHEZ OLIVEIRA (2003). Aproximación histórica al cineasta Francisco Elías Riquelme (1890-1977). Sevilla, Universidad de Sevilla. Pàgines 120 i ss.
[li] PUJOL, Enric. “Primera noticia general del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)”. A: La revolución del bon gust. Barcelona, Viena Edicions. Pàgina 35 y ss.
[lii] Solidaridad Obrera. 17.5.1938, Pàgina 3.
[liii] Pere Codina i Mont (Lloret de Mar, 31 d’octubre de 1880 − Buenos Aires, 25 de març de 1952). Actor teatral que va destacar en el seu paper de “Manelic” a Terra Baixa de Angel Guimerá. Actuava tant en català com en castellà, a Espanya i Llatinoamèrica.
[liv] Divertida entrevista feta a la seva filla, Mary Santpere, sobre la col·laboració del seu pare a Sierra de Teruel. Previa a la projecció de Espoir a TV3. 11.7.1986 https://www.visorhistoria.com/anexos/videos/
[lv] TV3. Cinema de mitjanit. 11.7.1986. Declaraciones de su hija, Mary Santpere.
[lvi] https://urbanexplorerapp.com/restaurante-los-caracoles-barcelona/historia/
[lvii] MALRAUX (1995). La esperanza. Madrid, Crítica. Pàgines 497 i següents per a tota la seqüència del camperol i l’atac a l’aeròdrom franquista.
[lviii] La Vanguardia, 17.5.1938. Pàgina 1.
[lix] THOMAS (1978), La guerra civil española. II. Pàgina 861. Lleida va ser ocupada el 3 d’abril.
[lx] UCELAY DACAL, Margarita. “El club teatral Anfistora”, A: Dougherty, Dru y Vilches, M.F. (coord.). El teatro en España: entre la tradición y la vanguardia 1918-1939. CSIC-Fund. García Lorca, 1992.
[lxi] https://www.visorhistoria.com/nicolas-rodriguez/
[lxii] BONA, Dominique (2010) Clara Malraux -Biographie. Paris, Grasset. Pàgina 325. (Malraux está clarament reflectit en el personatge de Marc)
3.3.
[lxiii] Andrés Mejuto, aleshores capità a l’exèrcit, ens explica la seva experiència: “Van venir a buscar-me per fer això d’André Malraux i m’hagueren d’autoritzar perquè ho van demanar des de la central de l’exèrcit… Gent relacionada amb Federico García Lorca (retinguem la dada), que tenia contacte amb Malraux i Max Aub, li va indicar que havia fet coses com a actor i ell em va trucar a Barcelona el 1938”. Tot i que potser dramatitza en excés la situació (o no). “El rodatge estava fet a trossos, amb bombardejos, fugint de l’edifici perquè sabíem que venien a bombardejar-lo. Franco sabia que s’estava rodant aquesta pel·lícula aquí i feia tot el possible per evitar-ho” (“Testimonis”. A Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Arxivos de la Filmoteca. Any 1, núm. 3. València, Filmoteca de la Generalitat Valenciana. Pàgina 204)
[lxiv] La Vanguardia, 8.6.1938. Pàgina 1
[lxv] Boris Peskine, va col·laborar al guió tècnic. Gran part d’aquest capítol està basat en les memòries no publicades, es poden veure a: http://docplayer.fr/187080876-Notes-de-boris-peskine-a-propos-de-la-preparation-du-tournage-de-l-espoir-juin-juillet-1938.html
[lxvi] Es tractaria molt possiblement de Maria Osten, amant de Mikhaïl Koltsov, que ja havia partit per a la URSS, on temps després seria detingut i afusellat (com ho va ser la mateixa Maria temps després). https://www.fronterad.com/devorados-por-stalin-la-vida-de-la-periodista-maria-osten/
[lxvii] Documental sobre l’Estado Major de l’Exèrcit de l’Est, produï per Laia Films, de 10 minuts de durada. CAPARRÓS, José Mª. (1977) El cine republicano español 1931-1939. Barcelona, Dopesa. Pàgina 194.
[lxviii] Completa biografía a: https://www.filosofia.org/ave/003/c065.htm
[lxix] L’èxit en la producció de pel·lícules va fer que el 1935 s’inauguressin els platós sonors dels Estudis Trilla i Lepanto, i els de doblatge d’Adolfo La Riva i de la MGM. http://www.xtec.cat/~xripoll/hcinec3.htm
[lxx] https://www.visorhistoria.com/clinica-z-en-montserrat-1936-1939/ per RIUS i BOU, Àngels (2023). Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[lxxi] https://elpais.com/espana/catalunya/2021-04-13/montserrat-1938-hospital-e-imprenta-del-ejercito-republicano.html. No es publicaria fins a inicis del 1939, dies abans d’abandonar el Monestir. Curiosament, Picasso va signar el gravat el mateix dia que Malraux i Aub visitaven Montserrat.
[lxxii] https://www.visorhistoria.com/el-deseo-truncado-serafin/
[lxxiii] https://raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107599/135417
[lxxiv] CHANTAL, Suzanne (1976). Un amor de André Malraux : Josette Clotis. Barcelona, Grijalbo. Pàgina 113
[lxxv] La Dépêche, 24.6.1938. P. 2
[lxxvi] L’Indépendant, 23.6.1938. P. 1.
[lxxvii] Aquí un error curiós, ja que l’expulsió del representant franquista, així com de Bretrán i Musitu i altres col·laboradors de l’espionatge franquista, s’havia fet a l’estiu, concretament, el 30 de juliol de 1937! (BARRUSO BARES, Pedro (2008). Información, diplomacia y espionaje (La Guerra Civil en el Sur de Françci -1936-1940). Sant Sebastián. Ed. Hiria. Pàgina 132. Periodisme commemoratiu? No és l’únic error: el marquès de Rebalso (amb s), era aleshores president d’Izquierda Republicana, el partit d’Azaña.L’espulsat va ser Francisco de Asís Moreno y de Herrera, comte (no marquès) dels Andes. La imatge ha estat obtinguda a: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k52726411/f1.item
[lxxviii] https://www.visorhistoria.com/1937-max-aub-y-el-timo-de-los-bacilos/ i altres articles de VisorHistoria al voltant d’aquesta qüestió.
[lxxix] L’Indépendant, 25.6.1938. P.1