2.- INTERNACIONALITZACIÓ. Març 1937 – Juny 1938
INDEX:
2.1.- AMÈRICA, AMÈRICA.
Le Havre, finals de febrer de 1937.
Adverteixo que hi ha certa discrepància entre els historiadors, respecte a les dates del viatge que es relatarà. Segons Lacouture, arriba als Estats Units a primers de març. Això encaixaria amb el retard a causa del visat d’entrada de Malraux. Així doncs, un dels seus discursos més rellevants, al banquet ofert per The Nation, es va haver de posposar al 13 de març[i]. Tot i això, segons el detallat annex de Thornberry[ii], aquest discurs, “Forging Man’s Fate in Spain” es va donar el 26 de febrer, mentre que no figura cap activitat l’esmentat dia 13. Per a aquest relat, ens acollirem a la versió de Lacouture, atès que segons publicava Publisher’s Weekly[iii] : André Malraux was unable to be in New York on February 28 to be guest of honor at a dinner sponsored by The Nation……
Des d’una escotilla de tercera classe, dues dones atractives estan mirant l’arribada dels passatgers de primera classe[iv]. Somriuen còmplices. Es xiuxiuegen comentaris a l’orella, encara que no hi ha ningú al seu voltant. Josette està pletòrica: la porta amb ell. I no a una trobada clandestina en una guingueta a la vora del Marne, ni tampoc a l’Hotel du Louvre, on uns dies enrere ell la mirava abstret mentre ella li mostrava els models de Lanvin que portarà als Estats Units. Ara sembla quelcom seriós: un viatge de més d’un mes de durada, en un país que desconeix, on es farà amb el més granat dels intel·lectuals d’esquerres i, per sobre de tot!, amb actors de Hollywood. De sobte es posa tensa; la seva amiga Suzanne Chantal ho nota.
Arriba André envoltat de senyors amb barret i, agafant-se del seu braç, Clara Malraux. Ell reparteix somriures, recull encàrrecs i recomanacions, estreta mans. Està impacient per pujar al transatlàntic S/S París, que ja ha fet sonar la primera sirena anunciant la immediatesa de la partida. Han hagut d’endarrerir uns dies la sortida a causa de la negativa de l’ambaixada nord-americana a donar el visat a un perillós activista que dóna suport al comunisme internacional. Al final el seu André ho va aconseguir, però això l’obligarà a parlar més d’ambulàncies que no pas d’avions, de metges que no de les Brigades Internacionals. Ja a Toronto, però, arribarà a dir al periodista Edward Knowles del Toronto Star, en ser preguntat pels personatges que segons ell representen millor l’ideal democràtic[v]: “N’hi ha tres, Stalin, Blum i Roosevelt”. I després, en inquirir sobre el nombre de brigadistes internacionals present a la contesa: “Són uns 15.000, encara que un 60% estan morts o ferits”.
Raymond Maréchal s’ocupa de treure unes maletes d’un cotxe luxós i les lliura a un mosso. Josette no coneix la majoria dels presents, encara que intueix que han de ser membres del ministeri de l’Aire de Pierre Cot, o del govern republicà, per al qual el seu amor recollirà fons i, com sempre recalca, suport moral i polític. Clara no el deixa de petja. Josette els mira amb certa aprensió, encara que sap que el tindrà només per a ella durant tot el periple.
Dues aproximacions diferents a un home que està construint el seu propi mite. Clara, la companya d’aventures, la sintonia en plantejaments polítics, i també la introductora en una societat elitista, tancada als oportunistes. Josette, el repòs del guerrer, la intimitat, saber-se adorat, una calma necessària en ple terratrèmol mundial, amb el feixisme escampant-se per tot arreu, agitant sense parar la consciència de l’intel·lectual que necessita l’acció, més enllà de plantejaments teòrics.
Ho va dir i ho va repetir dues setmanes abans al míting de la Mutualité, assegut entre André Gide i Julien Benda. Organitzat per l’Aliança Internacional d’Escriptors, havia estat un èxit total de públic, en un intent de pressionar un govern francès que manté la vergonyosa No Intervenció. La presidència de Léon Blum trontolla, aguantarà fins al juny, però no està en condicions d’afrontar una crisi com la que comportaria un canvi en l’acord pres a l’agost de l’any anterior. La premsa de dretes no té misericòrdia amb André Malraux. François Mauriac dirà, a L’Echo de Paris, arran del seu discurs del dia 1: “Sobre un fons vermellós, el pàl·lid Malraux s’ofereix, hieràtic, a les ovacions… Les imatges que inventa, en comptes de caldejar el seu discurs, el congelen: són massa complicades, es nota l’home de lletres… El punt feble de Malraux és el menyspreu per l’home”[vi] . Brassilach, a Je suis partout, li recrimina haver esmentat al seu parlament el corresponsal de France-Soir, Louis Delapré, mort en ser atacat el seu avió per caces republicans (fet no demostrat), sent André un dels caps de l’aviació. Al contrari, Armand Petitjean, reconeix que “Senyor Malraux, no tenint una especial simpatia per vostè, des que s’ha posat a parlar, no als que érem a la sala, sinó als que són a les trinxeres, m’ha donat una idea del que és la grandesa humana”[vii] .
l’acte, no només va parlar Malraux, també ho van fer Rafael Alberti, María Teresa León, Louis Aragon o Max Aub. Aquest no pensava fer-ho, i havia estat el mateix Malraux qui el va convèncer. Mentre pronunciava les seves enceses paraules, amb el seu ric francès, no sabia que aquell esdeveniment li implicaria grans perjudicis. El seu discurs, improvisat, formaria part de la fitxa policial que el consideraria un “comunista” (cosa que mai no va ser) perillós i d’acció. Durant l’ocupació de França, aquesta imatge i també una denúncia anònima a l’ambaixada franquista de Josep Fèlix de Lequerica, el portaran a diversos camps de concentració[viii].
Dies després del míting de la Mutualité, Max Aub s’havia acomiadat d’André. No podria anar a Le Havre, ja estava ultimant els preparatius perquè la seva esposa Peua i les seves filles anessin a París; podria deixar ja el trist hotel, havia trobat un lluminós apartament al Boulevard Souchet. A més, els preparatius per a l
‘Exposició Internacional, els primers contactes amb Picasso i Sert i, quan podia, la passió pel teatre li omplien tot el temps disponible. Tenia ja en marxa la representació de Numància de Cervantes, amb posada en escena de Jean Louis Barrault… No, no podria acompanyar-lo a Le Havre, però estava segur que el seu viatge als Estats Units seria un èxit, no només econòmic, sinó també polític i diplomàtic.
Josette s’ha acomiadat de la seva amiga íntima, Suzanne Chantal, a Southampton. Ho han celebrat amb André al bar de primera classe. A partir d’ara, seran una parella d’enamorats que parteixen al Nou Món per difondre la situació a Espanya i demanar ajuda per a un govern legítim assetjat per uns revoltats a qui recolzen les forces nazis i feixistes, malgrat un indignant acord de No Intervenció. Els Estats Units no l’havia signat, però la seva Neutrality Act[ix], datada l’agost de 1935, i amb una recent correcció del febrer de 1936 (que afegia la prohibició de donar crèdits als bel·ligerants) arran de la invasió italiana d’Etiòpia (deixant aquesta a mercè del poderós exèrcit feixista), establia de facto un bloqueig als subministraments a la República, mentre que sota mà, algunes empreses petrolieres sí subministraven al bàndol franquista.
El viatge és plaent, ple d’expectatives. A la insistència de Josette perquè André deixi constància escrita de les seves experiències a Espanya, aquest li confirma que ha parlat amb Gallimard, que quan tingui un minut de calma començarà a escriure-les, que ja té alguns apunts no només d’experiències pròpies sinó també de successos que li han explicat. Es comença a gestar L’espoir.
En arribar, juntament amb representants de l’ambaixada espanyola, hi ha membres de la revista The Nation, els quals, al cap de pocs dies, li ofereixen el banquet de benvinguda a l’Hotel Roosevelt, que havia estat previst per al 26 de febrer. Allà, André explica vivències de l’Esquadrilla, impressionant el públic amb exemples d’heroica solidaritat. Josette, que s’ha assegut al seu costat a taula, l’escolta embadalida, igual que la predisposada assistència formada pel més rellevant de la política i les arts de tendència progressista.
Malraux, ja des del primer moment, ha intentat aconseguir una entrevista al nivell més alt. Uns minuts amb Roosevelt donarien la volta al món, seria un suport decisiu a a tot el seu esforç. No ho aconseguirà. Li ho diuen el dimecres 3 de març, quan arriba a Washington per fer una conferència promoguda per l’American League against War and Fascism. La sala de l’Hotel Williard de la capital és plena de gent. Insisteix en els seus records de la guerra, repeteix allò que ja va dir a Xiva, durant l’enterrament de Jean Belaïdi[x]: “Seguint les lliteres dels ferits, m’he adonat que està passant una cosa sense precedents des de la Revolució Francesa: la guerra civil mundial ha començat”.
André pensa que potser amb l’ajuda d’Ernest Hemingway aconseguirà una audiència presidencial, o almenys de la primera dama, Eleanor Roosevelt, però l’informen que l’escriptor ja és a París ultimant el viatge a Espanya. Li donen a saber a més que té la intenció de rodar un film de suport a la República, per a la qual cosa ja ha muntat la productora Contemporary Historians[xi] . Tot i el contratemps, la seva estada a Washington és també un èxit com ha estat la de Nova York. Al cap d’un parell de dies, el 6 de març, dona una de les conferències més significatives al New Lecture Hall de la Universitat de Harward: “The facist Threat to Culture”. A la setmana següent, de tornada a Nova York, dues noves conferències, el dia 11 al Meca Temple Auditorium, organitzat per la North American Committee to Aid Spanish Democracy, i el 16, a l’Hotel Pennsylvania per l’American Friends of Spanish Democracy . Organitzacions d’esquerres que, malgrat l’oposició d’un ampli sector de dirigents nord-americans, s’esforcen per recaptar fons, comprar i enviar ambulàncies, medicaments i, d’amagat, donar suport als voluntaris que s’uneixen a les Brigades Internacionals.
Però la veritable obsessió d’André és la costa oest. A Hollywood, els dies 22 i 23 de març, farà sengles conferències al Hollywood Roosevelt i al Srine Auditorium. Josette al·lucina amb les estrelles cinematogràfiques que acudeixen a les cites, això la compensa dels llargs períodes de temps que roman sola, a l’hotel o visitant la ciutat, per a la qual cosa sempre compta amb algun voluntari, enlluernat per la rossa francesa que acompanya el famós escriptor. Ella voldria saludar Joan Crawford, tenir davant els mites que apareixen a les revistes de París. No podrà, però sí que coincidirà amb Edward G. Robinson i Boris Karloff, el famós intèrpret de Frankenstein que li confessarà que a ell, “Malraux l’espanta”[xii] . En un dels escassos moments de festa, han visitat el desert. Allà, la supersticiosa Josette ha comprat unes petites imatges de déus dels indis Hopi, que es convertiran en els fetitxes. La història demostrarà la inexistència del seu poder.
La gira és un èxit. El diari Ce Soir el 23 de març informa que només a Hollywood s’han recaptat més d’un quart de milió de dòlars que serviran per comprar equips mèdics. A més, un altre fruit està germinant. El contacte amb el món del cinema fa que Malraux s’adoni de la importància del setè art com a formador de l’opinió pública. I és precisament això el que necessita la República. No seran els congressistes, ni tan sols el suport d’alguns intel·lectuals, sinó el públic qui pugui forçar el president Roosevelt a canviar el rumb de la guerra amb la seva ajuda.
El sopar és tot un èxit. Josette, radiant, amb un vestit nou estrenat per a l’ocasió, està asseguda a la dreta d’un dels seus amfitrions, el jove escriptor d’origen armeni William Saroyan. Enlluernada per la brillant conversa i els seus vius ulls d’atzabeja, no atén la conversa entre André i l’actriu Miriam Hopkins i Chevalier que exerceix de traductor[xiii]. Ella li parla de l’últim film que ha rodat, The woman I love, un triangle amorós, amb la infidelitat de la guapa dona d’un pilot de la Primera Guerra Mundial (interpretat per Paul Muni) amb el metrallador de la seva tripulació. L’esperit de l’aviació de guerra envolta els dos comensals. En un moment donat, Marlène Dietrich, asseguda al davant seu, diu profètica:
—Només mitjançant el cinema arribaràs a crear opinió pública. Oblida’t que escriptors titllats de comunistes puguin influenciar la massa. La massa, els votants, els que sí que poden empènyer Roosevelt a canviar d’actitud s’enlluernen amb el cinema.
Ella és el focus de tota l’atenció. Acaba de rodar Desire[xiv] , amb Gary Cooper, les vicissituds d’una lladre que confia un collaret de perles a un enginyer que marxa de vacances a Espanya, i que acaba enamorant-se d’ell.
La conversa fa un tomb cap al cinema i la seva capacitat d’influència. Malraux recorda la seva estada a Rússia (en aquest ambient sí que pot), les seves trobades amb Eisenstein i la intenció d’aquest de passar La condició humana a la pantalla.
—T’ho dic jo —qui parla és Clifford Oddets, dramaturg que l’any anterior ha estrenat la seva reivindicativa Awake and sing! No valen les novel·les, ni tan sols les obres teatrals. El cinema. El cinema és el futur. Només cal veure la cara amb què la gent mira el que els hi projecten, i en surten amb la idea al cap.
Haaron Chevalier, el seu traductor de La condició humana somriu resignat. Miriam mira fixament als ulls el francès:
—Vols que parli amb la Paramount?
“No hi ha temps”, pensa André excitat per la proposta. Tampoc no és possible decidir-ho sobre la marxa. Però ineluctablement la idea anirà quallant al cap de Malraux. Una pel·lícula, sí, és clar. I per això serviran les idees que ja està arreplegant per a una novel·la. Però potser millor a París, on Corniglion pot ajudar tècnicament i econòmica. No a Amèrica, on no parla prou el seu idioma, on tots són estrelles i ell seria només un servidor. Sí, una pel·lícula rodada a Joinville, amb un atractiu comandant d’esquadrilla, amb un pagès travessant les línies per informar els aviadors, amb el poble solidari aixecant el puny, amb els internacionals morts en combat… Sí, una pel·lícula. Però d’aquí a tres dies surto per a Toronto i Montreal. I aquí encara em queden San Francisco i Berkeley. “Sí, una pel·lícula, de totes, totes”. S’estan fent els primers passos que conduiran a Sierra de Teruel.
El Hollywood progressista recollirà la idea. En poques setmanes es començarà a rodar The last train from Madrid per a la Paramount i Love under fire per a Twentieth Century Fox, històries amb la guerra civil de fons, tractades amb la lleugeresa i la falta de compromís que imposava l’època, la recelosa administració i els gustos populars.
Per fi al Canadà. Malraux ara pot parlar en francès. A Toronto dues conferències: una a la universitat, organitzat pel Bethune Committee, en honor del rellevant metge que s’ha unit a les Brigades internacionals. I després a Montreal, el 3 i 4 d’abril, quatre conferències organitzades pel Comitè pour l’aide médicale à l’Espagne i la Canadian League Agains War and Fascism. Èxit total, salons a vessar i entrevistes a la premsa. I una anècdota que explicarà més tard. A Montreal, un obrer se li acostarà i lliurarà un rellotge d’or. En preguntar-li per què, respon: “Perquè no tinc res més preciós que donar als meus camarades espanyols”.
Durant el seu retorn a França a bord del S/S Normandie, André ha començat a escriure notes per a la seva novel·la sobre la guerra d’Espanya que serviran posteriorment com a base a una pel·lícula. És una nova etapa, en la què de nou posarà tot el seu afany, tota la seva imaginació i tota la seva capacitat. Fins i tot el transatlàntic sembla sumar-se a la seva excitació, amb les seves tres xemeneies fumejants avançant a tota velocitat a la recerca de la seva segona “banda blava”[xv], cosa que aconseguirà mesos després.
Cinc dies després de partir de Nova York, Malraux i Josette agafen el tren Le Havre – París. Però no es dirigeixen cap a l’hotel habitual. Ell, amb el cap ple de projectes que li exigiran tot el temps disponible, i malgrat els retrets de la seva amant, torna a la casa conjugal de la rue du Bac, a Clara i la seva disposició per acompanyar-lo, malgrat tot, a alguns esdeveniments, donant així una imatge que amaga allò que, per dins, es va deteriorant cada vegada més. Mentrestant, Josette, decebuda, després d’uns dies de trobades cada cop més esporàdiques a l’hotel du Louvre, s’ubicarà en un pis amb la seva amiga íntima Suzanne Chantal. No trencaran, la nova novel·la servirà d’alleujament. Les notes escrites en llapis blau i vermell seran mecanografiades per Josette, cosa que li permetrà seguir amb ell en el dia a dia.
L’afany de Malraux per ajudar la República no s’afebleix. El 22 d’abril, diu a una interviu de la periodista Edith Thomas per a Ce Soir[xvi] :
—Davant la Babel de cercles d’estudis, d’obrers de les fàbriques, de pagesos del Canadà, davant les estrelles de Hollywood, he parlat d’Espanya […] Quan un país es cobreix de ferits, cap servei mèdic previ no és suficient.
una ajuda pacífica, una ajuda econòmica, una ajuda mèdica. […] Però Amèrica ha començat a ajudar i ara que les associacions d’estudiants s’han compromès a lluitar contra les notícies falses, que les associacions de metges saben què cal i què és indispensable, no hi ha dubte que els Estats Units i el Canadà continuaran alleujant les ferides del patiment humà.
SABER-NE +:
LA NEUTRALITAT AMERICANA I SIERRA DE TERUEL.
LA NEUTRALITAT AMERICANA I EL MAR CANTÁBRICO.
HI HAVIA UNA VEGADA A HOLLYWOOD…Una trinxera republicana (Gabriela Cladera)
2.2.- DEL CONGRÉS A L’EXPO.
Diumenge, 11 de juliol de 1937. Un sol de justícia és inclement amb el grup de persones, majoritàriament homes, que pugen fatigosament els carrerons que porten al castell de Peníscola. Han aguantat impertèrrits els discursos de benvinguda donats pel governador de Castelló i el director de Mines (a què treu la seva presència?), i les respostes del mexicà José Mancisidor i del cubà Juan Marinello, un dels més actius participants al II Congrés Internacional d’ Escriptors per a la defensa de la cultura que s’ha estat celebrant a València i Madrid i que ara es dirigeix a Barcelona de pas cap a París on es clourà. Després de visitar el palau del Papa Luna, baixen alleujats per tornar als seus automòbils. Max Aub i alguns més, que coneixen el lloc, s’han avançat i esperen ja prenent una cervesa a l’Alberg del Parador de Turisme de
Benicarló. A la pèrgola coberta, a l’esquerra de l’entrada, amb vistes al jardí, comenten els avatars del congrés.
—Hi arribaran exhausts —diu en Max mirant fixament el got entelat, coronat d’escuma.
El seu interlocutor, André Chamson, l’escriptor editor del prestigiós setmanari d’esquerres Vendredi[xvii], somriu benèvol. Paladegen la pau que regna al recinte. Ningú diria que s’està en guerra, que durant l’esdeveniment s’ha conquistat Brunete i Villanueva de la Cañada, que s’està lluitant a Albarracín, o que d’aquesta línia blava que tenen al davant poden sorgir en qualsevol moment els Savoia-Marchetti que bombardegen gairebé a diari la zona republicana. En Max no pot deixar passar l’ocasió per comentar-ho.
—Estem en guerra, amic André, estem en guerra. Gairebé tinc remordiments per gaudir d’aquest moment de pau.
—La guerra, sí —respon en francès, i amb un somriure més ampli, afegeix—, però les onades de discursos no són precisament un regal. Quines ganes tinc de tornar a ser a París. I encara ens queda Barcelona.
—Sí, amb les seves interminables sessions folklòriques i discursos sobre les innombrables qualitats de tot el que és català. Amb la recepció d’aquesta nit en tindré prou. Jo marxo demà, he de ser present a la inauguració del Pavelló de la República a l’Exposició Internacional. Possiblement el meu darrer acte allà.
—Com? —intervé Denis Marion, el belga amic de tots dos, conferenciant a la sessió de dijous anterior a l’Auditori de la Residència d’Estudiants.
FRAGMENT DEL PARLAMENT DE DENIS MARION (Madrid, 8.7.1937):
La justícia, va dir un pessimista, arriba sempre a la seva hora, és a dir, massa tard. Massa tard per curar les nafres dels ferits, massa tard per donar cames i braços als mutilats, massa tard per obrir els ulls morts dels nois destrossats per les bombes. Però mai massa tard per impedir el triomf de la moral, mai massa tard perquè una nova generació aprengui que deu la seva felicitat, que deu fins i tot la vida, al valor ia la sang que vesseu per ella.
Deixa el got sobre la taula i s’asseu. Max segueix:
—Sí, tornaré a Barcelona. Machado m’ha dit que compta amb mi per al Consell Nacional del Teatre i, que vols que et digui, almenys estaré aquí, compartint algun risc, escrivint, ajudant tant com pugui. La diplomàcia no és el meu fort.
—I Peua, i les nenes? —Marion coneix la senyora Aub.
—Quedaran a París. No les vull arriscar de nou.
Un quart comensal s’uneix al grup. Amb un llibre a la mà, magre, circumspecte, tampoc ha estat atrapat a la ratera bullent de Peníscola.
—Hola José. Què, tampoc us interessen els castells?
José Bergamín brandeix el llibre com una espasa i el deixa sobre la taula: Retour de l’URSS d’André Gide. Preveient el discurs, Max, que el coneix bé des de les seves col·laboracions a Cruz i Raya, suplica:
—No, si us plau. Mira la Mediterrània. Fins i tot t’hi podries banyar. No tindràs gaires ocasions de fer-ho —ironitza. A més, els altres estaran a punt d’arribar.
FRAGMENT DE RETOUR DE L’URSS D’ANDRÉ GIDE[xviii]:
I com sempre s’esdevé que només reconeixem el valor de certs avantatges després d’haver-los perdut, res millor que una estada a l’URSS (o a Alemanya, tot s’ha de dir), per ajudar-nos a apreciar la inapreciable llibertat de pensament que gaudim encara a França, de la que de vegades n’abusem.
Denis Marion també vol eludir la controvèrsia que ha minat fins ara el congrés.
—Sembla que això d’Albarrasí va de debò. Teruel serà nostre en uns dies. A més, Brunete. Franco no podrà acudir a tot.
Es calla que, vençut el port de Somiedo, els rebels estan entrant a Cantàbria. Aub recalca:
—Quina ovació quan es va anunciar que entràvem a Brunete. El Congrés va agafar un altre aire.
Ja a València, a l’acte inicial, s’havien sentit paraules d’entusiasme, donant sentit a la missió de tants intel·lectuals compromesos.
PARAULES DE JULIOL ÁLVAREZ DEL VAYO (Comissari general de la Guerra). València, 4.7.1937.
Nosaltres estem segurs de la victòria, perquè estem segurs del futur de l’Europa democràtica davant del feixisme, perquè sabem, com deia el nostre president Negrín, quants milions són al nostre costat, quants homes senten la causa d’Espanya com a causa pròpia. Mobilitzeu-los a tots, congressistes d’aquest congrés de defensa de la cultura, és el vostre deure, com ho heu vingut fent fins ara i que endavant complireu amb un doble entusiasme quan visitareu el poble de Madrid.
L’endemà, arribats a la tarda a prop de Madrid, s’havien aturat a Canillejas per a un acte de benvinguda:
PARAULES DE JOSÉ MIAJA (General en cap de l’Exèrcit del Centre), llegides pel coronel Redondo. 5.7.1937
No ens enganyem: aquesta guerra, el món n’està convençut, és del feixisme contra la democràcia; i es desenvolupa a Espanya per haver-hi trobat un terreny adobat. El feixisme internacional va trobar a casa nostra uns elements que, nascuts en ella, no l’estimaven ni la sentien. Només l’odi a la democràcia els va poder portar a aquesta traïció envers la seva pàtria.
Dimarts, dia 6, ja a l’Auditori de la Residència d’Estudiants, que tants intel·lectuals havia generat i albergat, després d’escoltar-se l’Himne de Riego, amb tots els presents dempeus i el puny enlaire, es van iniciar les sessions congressuals., amb Rafael Alberti i José Bergamín entre altres a la taula del matí, presidida pel cubà Juan Marinello, i pel periodista txec Egon Erwin Kirsch durant la tarda. Va ser durant aquesta sessió quan es va anunciar la conquesta de Brunete.
PARAULES DE MIJAIL KOLSOV (corresponsal del diari rus Pravda) 6.7.1937.
Com s’ha de manifestar l’escriptor en contacte amb la guerra civil espanyola? És clar que tenen raó els que argumenten que l’escriptor ha de combatre el feixisme amb l’arma que utilitza millor: és a dir, amb la paraula. Byron ha fet amb la seva vida més per l’alliberament de tota la Humanitat que amb la seva mort per l’alliberament d’una sola Grècia.
L’endemà, hi hagué un detall de cortesia per part del músic i militar Gustavo Durán (en qui s’inspirarà André Malraux per al seu personatge de Manuel, protagonista de L’espoir), quan va parlar en francès, en correspondència pels esforços fets pels ponents francesos que ho feren en espanyol.
Han anat arribant a l’Alberg Parador de Turisme els congressistes provinents de l’aclaparadora visita a Peníscola. S’escampen pel jardí, a la caça d’inexistents ombres. A la taula d’Aub, a l’abric de la pèrgola, s’hi han incorporat altres companys, entre ells Iliá Ehrenburg, corresponsal de Pravda. Sabent de la seva admiració per Malraux, Iliá, en el seu perfecte francès, assenyala:
—Uf! Ja tenia ganes d’arribar. Només faltava la guàrdia presentant armes al llarg del recorregut. No tenen pietat dels intel·lectuals? Encara que això sí, excel·lent discurs de Malraux dimecres al cinema Salamanca. I a tu —adreçant-se a Bergamín—, un elogi merescut.
PARAULES D’ANDRÉ MALRAUX. Madrid, 7.7.1937
Bergamín, en un discurs admirable, deia fa dos dies: Espanya està sola. És molt cert: el govern d’Espanya, pel que fa als altres governs i especialment en relació amb aquells que pocs mesos abans de la rebel·lió de Franco parlaven aquí de no comprar armes més que a França, per negar-les després quan els gossos van prendre les seves, viu avui una tràgica solitud.
—Sí, i va explicar l’anècdota de l’obrer canadenc, mil vegades escoltada —apunta l’espanyol, que no segueix quan veu una ganyota de disgust a Denis Marion.
—El que potser no sapigueu és que per un pèl no ho explica —apunta el rus, després de xuclar la seva cervesa, amb una mica d’escuma a les comissures dels llavis.
I, amb detalls potser hiperbòlics, relata com gairebé es maten quan van estar a punt de xocar amb un camió de munició, pel camí entre València i Madrid.
—A Madrid, André va estar bé. Llàstima que Gustavo Durán hagués de traduir el seu ric francès, cosa que alentia el ritme. Poques dones, però de gran nivell. Va presidir Teresa León, però també hi van parlar altres. Recordo Anna Louise Strong, l’americana, quan es preguntava quin ha estat el leif motiv del congrés: què podem fer els escriptors per la causa d’Espanya?
Arriba l’al·ludit, suant, agitat. Acaba de sentir les últimes paraules de Max:
—Si us serveix, jo, per part meva, estic en un procés de creació d’una novel·la. L’anomenaré L’esperança. Sortint d’aquí me’n vaig a la pau de Vernet. Quines ganes tinc d’arribar-hi.
—A Ce soir publicarem uns quants fragments significatius —intervé Louis Aragon, que no es separa d’ell—. El llibre, el deixo per Gallimard.
El ressò d’uns aplaudiments que arriba del menjador anuncia que la taula està servida. Un parell d’assistents buscaran els que estan escampats pel jardí i la platja del Morrongo.
Alçant-se, Max aprofita l’ocasió per dir a André:
—No podré assistir a alguns dels actes de Barcelona. Tinc un avió a París al migdia. L’Expo, ja saps… Ens veurem a la clausura.
-Ah, sí, l’Exposició. Molt retard, no?
Sense esperar resposta, el francès, amb Marion i Ehrenburg, se’n va cap al menjador. Aub, endarrerit, només pot sentir:
—Ho vaig dir a Hollywood. Cal que els pobles coneguin el que aquí està passant.
Al que Marion, fonent-se a l’enrenou famolenc, afegeix:
—Experiències no te’n faltaran. Algunes m’ha explicat Nothomb…
Dels últims a seure, Max té de companys de taula dos xilens, Huidobro i Romero, un costa-riqueny, Vicente Sáez i el sindicalista ferroviari espanyol, Ángel Gallegos. Poc interès pel que ell els pugui explicar de París i les seves cuites per internacionalitzar la causa republicana, especialment el pavelló que s’inaugurarà demà. Els parlarà de teatre, la seva passió.
Plànol parcial de l’Expo París, amb els principals pavellons (Wiki)
L’Exposició internacional de les arts i de les tècniques aplicades a la vida moderna s’havia inaugurat a París el 25 de maig, gairebé dos mesos abans. Hi havien acudit quaranta-quatre països de la més diversa posició política, com es podia apreciar als pavellons de Rússia i Alemanya, un davant de l’altre flanquejant el Sena, a l’ombra del nou palau de Chaillot, que havia substituït l’enderrocat del Trocadero. Significa per a la II República espanyola un gran esforç econòmic, en la nova etapa de divulgació internacional de la injusta situació de bloqueig que pateix. Max Aub hi ha participat molt activament, destacant la seva negociació amb Picasso per al pagament del Guernica, però la seva aportació ha anat molt més enllà.
Per sort, Vicente Huidobro s’ha assegut a la seva esquerra intentant allunyar-se de la ubicació d’un altre xilè, Pablo Neruda, amb qui manté una picabaralla constant des de fa anys. Ell, comunista ortodox, ha criticat sempre el posicionament més obert de l’altre poeta, onze anys més jove, titllant-lo “d’antifeixisme de saló”. Ni la iniciativa d’apaivagament de Tristan Tzara dos mesos abans, amb una carta idèntica per a tots dos signada per diversos assistents al congrés d’avui ha aconseguit un acostament. Huidobro està cansat de sermons, intenta relaxar-se i escolta Max Aub amb empatia.
—Han estat uns mesos de bogeria[xix]. Araquistaín ens ha donat suport en tot, però hi ha hagut massa intervinents, recels, desídies més o menys intencionades. Total, que inaugurarem amb dos mesos de retard. I amb nou ambaixador, que està posant-ho tot de cap per avall o, més ben dit, del seu costat.
—Però és una fita important. Milers de visitants ho veuran.
—Sí, i també les mentides franquistes al pavelló del Vaticà, que ells anomenen “Pavillon Catholique Pontifical”[xx].
—Ni punt de comparació. L’art és amb la República.
—Potser, però tenen un altar regalat per Franco davant d’un enorme mural del català José María Sert. Imagina’t! Al·ludint a la intervenció de Santa Teresa en l’aixecament.
—Santa Teresa afusellant a les cunetes?
Tots dos riuen sense ganes. Aub, encarant el seu plat de paella, diu a mitja veu:
-Un canvi d’ambaixador, just abans de la inauguració. Tants canvis, massa inestabilitat… Qui no sap on va, arriba a una altra banda.
Amb el sòlid arròs encara a mig pair, arribaran a Barcelona. Sense temps de respirar una mica a l’hotel Majestic, al mateix vestíbul, ja tindran un acte de benvinguda a càrrec de l’Aliança d’Intel·lectuals per la defensa de la cultura. Un breu sopar serà el pont a un altre acte al Palau de la Música, cosa que els portarà al llit passada mitjanit.
L’endemà, somnolent, Max Aub repassarà el discurs que ha de fer la tarda d’aquell dilluns 12 de juliol a la inauguració del Pavelló de la República Espanyola a la Fira Internacional de París[xxi].
Sembla impossible, tenint en compte la lluita que mantenim, que l’Espanya republicana hagi pogut construir aquest edifici. Hi ha en això, com en tot el nostre, una mica de miracle. No parlo de la construcció en si, resultat del treball dels nostres arquitectes Lacasa i Sert, i del vostre. L’home va inventar la feina i aquesta alhora ens modela. La resta és paràlisi, podridura i mort…
No serà així. Dilluns a la tarda, parlaran només el comissari general de l’Exposició internacional, Mr Edmond Labbé, i el recentment nomenat ambaixador d’Espanya, Àngel Ossorio i Gallardo.
FINAL DEL DISCURS D’OSSORIO I GALLARDO DURANT LA INAUGURACIÓ DEL PAVELLÓ[xxii].
Un designi històric lliga avui el destí dels pobles i caldria ser cec per no advertir aquest vaticini tan clar: Espanya esclafada, França tancada. Estem corrent un mateix perill i ens salvarem tots dos pobles o morirem tots dos.
Rebutgem aquesta darrera hipòtesi amarga! Tots els amenaçats i perseguits d´avui salvarem units el tresor que la història ens va confiar. I en un matí alegre i pacífic gaudirem l’orgull d’haver comprès que el món no es mou per la força sinó per l’esperit.
Max Aub podrà, això sí, llegir el seu discurs el dia següent, dimarts i tretze, a la recepció donada a l’Ambaixada per celebrar la inauguració del pavelló, a les 21:30[xxiii]. Acaba així:
Tant de bo que, en tancar, al seu dia, les portes, destruïm aquest edifici amb l’alegria que ens proporcioni una victòria decisiva sobre el feixisme!
Gran escriptor, Aub no era, com queda palès, un profeta. Però l’edifici sí que es va derruir, encara que anys després va ser reconstruït a Barcelona[xxiv], el 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics celebrats a la ciutat. Avui dia hi ha una biblioteca molt interessant dedicada a la II República, la Guerra d’Espanya i l’exili.
SABER-NE +:
2.3.- VERNET I L’ESPOIR
El cotxe que els ha portat des de l’estació de Villefranche-de-Conflent s’atura davant d’un reixat. Josette s’agafa al braç, s’acosta i, fent-li un petó a la galta, li diu:
—Ara veurà.
Després del parèntesi de l’estada a Espanya per al II Congrés d’Escriptors en defensa de la cultura, hi havia el risc de tornar a la situació dels mesos durs posteriors al viatge als Estats Units. Clara, les seves crítiques lúcides a l’acció, per un moment erràtica, del seu marit; les trobades dels amants a la casa que Josette compartia amb la seva amiga Suzanne, al 9 de la rue Berlioz, o a l’hotel Royal Versalles, a la rue Marois.
L’escriptor agafa amb força la cartera que porta. És la seva nova novel·la. Alguns apunts al vaixell de tornada d’Amèrica, alguns capítols engegats i mecanografiats per Josette en els escassos moments de què havia disposat. Estava clar que necessitava un retir absolut. Ella li ho havia indicat ja a Perpinyà[xxv], al final del Congrés. La idea era no només genial, sinó oportuna, i la insistència de Josette indefugible. André li havia dit: “Vostè aconsegueix el que es proposa; empeny les portes com els gats”.
Tots dos coincidien que calia que algú com ell donés a conèixer el dilema en què es debatia l’Espanya republicana: l’apocalipsi, l’explosió popular que va aturar el feixisme en els primers moments de l’aixecament, o la necessitat d’un cert ordre per poder guanyar la guerra. En el fons, i amb els matisos trotskistes que es vulgui, anarquisme o comunisme. Ell sabia que era l’home indicat per fer-ho, havia dit sovint i ho repetiria en boca de Manuel, un dels protagonistes de la novel·la a les planes. A la greu i terrible pregunta: què és el millor que pot fer un home amb la seva vida?, responia el militar: Convertir en consciència l’experiència més àmplia possible[xxvi]. Per afegir després: i que aquesta consciència el porti a l’acció, sota pena de penedir-se’n durant la resta de la seva vida.
Acció, sí. I també cal escriure un llibre, posar en ordre les notes en llapis vermell i blau, escrites anàrquicament en papers dispersos o fins i tot amb capçaleres d’hotels nord-americans o del transatlàntic S/S Normandie. I això només seria possible si s’aïllava. Amb Josette, la promotora de la iniciativa, lluny del rebombori parisenc.
Han baixat les maletes. S’aturen, dempeus davant del xalet que ella ha llogat[xxvii]. El ric-ric dels grills els dona la benvinguda. Ara sí, ell deixa la maleta a terra i l’abraça. Ella plora. És el 18 de juliol de 1937.
Seran unes setmanes d’activitat febril, en què escriurà cinquanta capítols de la novel·la[xxviii]; i també dies d’amor sense presses, de sessions relaxants al balneari, de grans àpats, i molt de vi, a l’hotel Alexandra[xxix], que atalaia la població. La seva acompanyant és de gran utilitat, la seva experiència com a escriptora i a l’editorial Gallimard (on ha publicat Le temps vert anys enrere) aporten assossec a l’escriptura obsessiva d’André. El llibre va sorgint dens, càlid, és com un embaràs, com el naixement d’un nen[xxx]. Planegen passar uns dies relaxants a Baux-de-Provence quan s’acabi.
Està escrivint la seva novel·la més llarga, unes cinc-centes pàgines i nombrosíssims personatges que requereixen una continuïtat a la feina. També són exigents la seva estructura fragmentada i l’alternança de fragments de diàleg ideològic amb altres d’acció desenfrenada, on es posa de manifest el missatge que anhela: la fraternitat com a base de lluita per la llibertat. Dirà[xxxi]: “el contrari de la vexació és la fraternitat” . Aquesta estructura permet freqüents el·lipsis i un muntatge que s’augura cinematogràfic. Podreu reubicar, refer i corregir fins que el conjunt adquireixi solidesa. Hi està posat amb totes les seves forces.
Encara no pensa en la pel·lícula que l’han animat a fer a Hollywood. No, vol una novel·la. Ja ho ha parlat amb Gallimard i també amb el seu amic Louis Aragon, que començarà a publicar-la fragmentàriament. No és la base d’una pel·lícula, encara que alguns fragments, com veurem, es reprodueixen exactament als dos mitjans. És la seva experiència, directa o indirecta, i també l’estructura seqüencial de la novel·la, que fan pensar en el film.
Tot i això, André no està completament satisfet. Amb el primer manuscrit a la mà, passeja pels voltants del balneari; reflexiona. Sí, necessita la franca i de vegades agressiva, opinió de Clara.
Surten del reducte paradisíac per traslladar-se a Toulon. Allà, André suggereix a la seva companya que vagi a visitar els seus pares a Carry-le-Rouet[xxxii]. Alhora, sol·licita una trobada amb la seva dona Clara, que accepta. Per a ella, Toulon té un significat especial, ja que allí havia passat les últimes setmanes de la gestació de Florence. Quins temps!, quants records! Això no obstant, André no dona ocasió per a passejades romàntiques, li lliura el manuscrit que ella llegeix en una nit. La seva primera opinió no pot ser més punyent[xxxiii]:
—Què en penseu?
—Això no és André Malraux.
Després suavitza: encara que s’aprecia alguna negligència en la composició, es manté el mateix vigor, la mateixa intensitat, el mateix sentit de l’essencial que pogués tenir La condició humana, la novel·la que li va merèixer el premi Goncourt. Considera que és l’obra d’un testimoni de la guerra d’Espanya vist per un comunista ortodox. Clara troba a faltar una aportació més gran de l’esperit lliure, llançat i generós de l’anarquisme, tendència de la qual se sent més propera que del comunisme radical d’alguns companys del seu marit, com Aragon.
Malraux ho reconeix. Decideixen repassar el text conjuntament, tasca que mai no s’hauria imaginat amb Josette. Ens diu Clara: “durant quatre dies, novament estàvem l’un davant de l’altre amb una tasca per complir, en què jo em vaig convertir en un anarquista sense mocador vermell i negre, ell en un comunista difuminat. Pujàvem i baixàvem turons, serpentejàvem pels carrerons i ens instal·làvem a terrasses ardents, en un simulacre d’enfrontament, com a representants de dos corrents de pensament propers però divergents. Va ser meravellós, esgotador”.
Al penúltim sopar en comú, amb els ulls brillants per haver begut alguns gots de rosat de Provença, André va dir, somiador, més per a ell que per a mi: “Això no obstant, jo no puc passar la meva vida amb una dona que no en té gens d’estima per les idees…”[xxxiv]
‘endemà s’acomiadaran. Clara tornarà a casa seva a la rue du Bac, a la seva filla Florence, a les seves frisances, sola, tindrà fins i tot un conat de suïcidi[xxxv]. Ell, amb la difícil tasca de demanar a Josette que passi a màquina novament el llarg text, amb els profunds canvis que han generat els quatre dies amb la rival. Treball intens que requerirà, poques setmanes després, a l’octubre, un repòs a la Provença, a Beau-en-Provence, que es veurà interromput per un nou desplaçament de Malraux a Espanya. Allà coneixerà els definitius avenços rebels a Astúries. Negrín haurà reconegut a les Corts de València que caldrà negociar la pau. Un reeixit atac de les forces aèries republicanes sobre l’aeroport de Saragossa no mitigaran el desànim.
De tornada a París, a la seva Josette, la troba molt desmillorada. Està embarassada. Ell continua reclamant-la, a Tolosa, per a uns ajustaments d’última hora abans de passar el text de L’espoir a Ce Soir. Ella hi va, però han de tornar immediatament. Poques hores després, acompanyada de la seva inseparable amiga Suzanne, amb hemorràgies, acudeix a una clínica de Neully. Ha perdut el nadó. Als pares els dirà que ha patit una inoportuna grip. Al cap de pocs dies, André i Clara iniciaran els tràmits del divorci.
El dia 3 de novembre, Ce soir comença a publicar fragments de L’espoir. Indica a primera pàgina: “El mateix autor ha volgut que alterem l’ordre de la publicació en els fragments que seguiran, submergint el lector directament a la batalla de Terol, per evitar els problemes periodístics si seguíssim el lent ordre
novel·lístic […] Ce soir té l’honor de donar a conèixer una gran obra que canta alhora l’audàcia dels aviadors, l’epopeia del poble espanyol i ressorgir de la consciència humana en la seva lluita per un futur millor”[xxxvi]. I tot seguit, comença el text: “El telèfon del camp estava instal·lat en una garita, amb l’auricular a l’orella, mirava el Canard aterrar entre la pols del capvespre…” Gairebé el final!, ja avançada la tercera i darrera part (L’ESPERANÇA), en el capítol tercer[xxxvii]: “els enviem al pagès. Estudieu la missió i truqueu-nos”. Comença l’acció heroica, la solidaritat, i també l’argument que il·luminarà algunes de les seqüències més elaborades i conegudes de Sierra de Teruel.
Al cap de pocs dies, el 12 de novembre, també el setmanari Vendredi publicarà tres fragments[xxxviii], anunciant la futura aparició de la novel·la completa a la N.R.F. de Gallimard. A la primera pàgina declara: “Els fragments que segueixen reflecteixen els moviments de l’esperit que fan sensibles alhora els actes en la seva realitat i els sentiments que els regeixen”. El relat s’inicia començat el primer capítol de la segona part (EXERCICI DE L’APOCALIPSI), en què es descriu el setge de l’Alcázar de Toledo[xxxix]. «A través de corredors i escales, Hernández, García, el Negus i els milicians havien arribat a un soterrani d’alta volta, ple de fum i detonacions, obert davant d’ells per un ample corredor subterrani on el fum es tornava vermell».
Gairebé immediatament, Gallimard publicarà l’obra completa a la seva col·lecció Blanche, el 30 de novembre de 1937. Falta poc perquè comenci l’àrdua i ingrata tasca d’aconseguir fons i col·laboradors per a l’empresa que ens ocuparà a partir d’ara: Sierra de Teruel .
SABER-NE +:
L’ESPOIR, UN PARÈNTESI EN LA DESESPERANÇA (Àngels Sellés)
NOTES :
2.1.
[i] LACOUTURE, Jean (1976), Malraux, une vie dans le siècle. Paris, Seuil. pàgina 241-242
[ii] THORNBERRY Robert S. (1977), André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Droz. Annex IV. Pàgina 220.
[iii] Publisher’s Weekly, Feb. 1937, pàgina 737, curiosament citat a peu de pàgina per THORNBEYY (1977), pàgina 56.
[iv] CHANTAL, Suzanne (1976). Un amor de André Malraux: Josette Clotis. Barcelona, Grijalbo. pàgina 92. Suzanne va acompanyar a Josette des de Le Havre fins a Southampton.
[v] TODD, Olivier (2001), André Malraux, una vida. Barcelona, Tusquets. pàgina 254. En Toronto Star, 2.4.1937.
[vi] LACOUTURE (1976), pàgina 240.
[vii] THORNBERRY (1977), pàgina 55.
[viii] Excel·lent visió del recorregut de Max Aub a França a: MALGAT, Gérard (2007) Max Aub y Francia o la esperanza traicionada. Sevilla, Ed. Renacimiento.
[ix] Hi hagué diverses etapes, com es pot veure a: https://history.state.gov/milestones/1921-1936/neutrality-acts i també amb tot detall a: ESPASA, Andreu (2017) Estados Unidos en la guerra civil española. Madrid, Libros de la catarata.
[x] TODD (2001), página 247
[xi] http://guerracivildiadia.blogspot.com/2012/11/ernest-hemingway-1899-1961.html Es tracta de la pel·lícula dirigida per Joris Ivens Spanish Earth (Terra d’Espanya), que sí serà vista pel president Roosevelt i la seva esposa.
[xii] CHANTAL (1976), Pàgina 93.
[xiii] El trajecte americà de Maurice Chevalier va finalitzar el 1935. Lacouture assenyala la seva presència a Hollywood durant el viatge de Malraux. Pot ser que hi fos, però no que estigués rodant en aquells moments. Potser hi ha una confusió per la presència del traductor de Malraux a l’anglès Haakon Chevalier (LACOUTURE (1976), pàgina 243).
[xiv] Dirigida per Frank Borzage el 1936, per a la Paramount.
[xv] https://es.wikipedia.org/wiki/Banda_Azul
[xvi] Ce Soir, 22.4.1937, pàgina 3. (A LACOUTURE (1976), pàgina 245, indica erròniament el 21.4.1937, data en la que s’anuncia la seva arribada provinent dels Estats Units (veure imatge)
[xvii] https://books.openedition.org/pur/38404?lang=es
2.2.
[xviii] AZNAR SOLER, ED. (2018). Segon Congrés Internacional d´Escriptors per a la Defensa de la Cultura. València, Institució Alfons el Magnànim. Pàgina154. (totes les cites, d’aquest imprescindible llibre sobre el Congrés)
[xix] https://www.visorhistoria.com/caos-a-lambaixada/
[xx] https://revistas.udc.es/index.php/aarc/article/view/aarc.2013.3.0.5100
[xxi] “PARAULES DITES (EN FRANCÈS) EN LA INAUGURACIÓ DEL PAVELLÓ ESPANYOL DE L’EXPOSICIÓ DE PARÍS, A LA PRIMAVERA DE 1937. A: AUB, Max (2002). Hablo como hombre. Segorbe, Fund. Max Aub. Pàg.: 41. Error en indicar primavera, tret que s’hagués pronunciat a la data de la inauguració inicial de la mateixa Exposició, el maig de 1937.
[xxii] http://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/description/12751827
[xxiii] Ce Soir, 13.07.1937, pàgina 5.
[xxiv] Al carrer Jorge Manrique, 9.
2.3.
[xxv] CHANTAL (1976). Un amor de André Malraux. Barcelona, Grijalbo. Pàgina 96
[xxvi] MALRAUX, André (1995). La esperanza. Madrid, Cátedra. Pàgina 448
[xxvii] THEILLOU, Françoise (2023) Je pensé à votre destin. Paris, Grasset. Pàgina 64.
[xxviii] En total seràn 59 capítols, en tres parts: 1.- LA IL·LUSIÓ LÍRICA, 2.- EL MANZANARES, 3.- L’ESPERANÇA.
[xxix] https://www.insideoutsideart.com/hotel-alexandra (indica que Malraux l’ha visitat varies vegades, una d’elles per escriure L’espoir. Avui l’hotel està en ruïnes.
[xxx] CHANTAL (1976): 97.
[xxxi] MALRAUX (1995): 277
[xxxii] BONA (2010). Clara Malraux -Biographie. Paris, Grasset. Página 315.
[xxxiii] MALRAUX, Clara (1976). La fin et le Commencement (Le bruit de nos pas V). Paris, Grasset Pàgina 174.
[xxxiv] MALRAUX, Clara (1976):176.
[xxxv] BONA (2010): 321
[xxxvi] Ce soir. 3.11.1937 Pàgina 1.
[xxxvii] MALRAUX (1995): 497.
[xxxviii] Vendredi, 12.11.1937 Pàgina 1.
[xxxix] MALRAUX (1995): 207
3.1.