ÍNDEX

0.- FAREM UNA PEL·LÍCULA -INTRODUCCIÓ.

1.- PRIMERA ETAPA: L’ESCUADRILLA ESPANYA.

1.1.- MADRID, 1936.

1.2. AVIONS PER A ESPANYA.

1.3.- HOTEL FLORIDA – MADRID.

1.4.- MADRID – ALBACETE – VALÈNCIA.

1.5.- ÚLTIMA ETAPA: SIERRA DE TERUEL

El rodatge de la mítica pel·lícula Sierra de Teruel representa moltes coses: En primer lloc, la culminació del procés intel·lectual d’André Malraux. Després d’innombrables viatges i contactes amb intel·lectuals, en ser conscient de la magnitud de la tragèdia que planava sobre Europa amb el creixement del feixisme, l’escriptor es compromet integralment amb la causa de la II República espanyola. Són tres anys frenètics, d’acció, reflexió i confraternització.

La seva primera etapa, que comença amb el cop d’estat militar a Espanya, ve marcada per la seva col·laboració decisiva per a l’adquisició d’avions de combat, que s’agrupen a l’Esquadrilla Espanya. És el que analitza en aquesta primera part: la posada en pràctica del seu convenciment que tota experiència ha de cristal·litzar en acció. Per a ell «pensar en allò que hauria de ser en lloc de pensar en allò que es pot fer és un verí, sense remei«.

Durant les setmanes de compra febril a París, no va deixar de difondre en reunions i mítings la justícia de la causa republicana, que es veuria gairebé immediatament coartada per l’ominosa No-intervenció. Després vingueren set mesos d’activitat bèl·lica, en què ell participà activament fins i tot a risc de la seva vida. Una experiència excitant, profunda, que deixaria una empremta indeleble que posteriorment plasmaria a la seva novel·la L’esperança i posteriorment a la pel·lícula a què es dedica aquesta web VISOR HISTÒRIA.

Per a Malraux, «el contrari de la vexació és la fraternitat». Calia, doncs, compartir el més extensament possible les seves idees. Per això, a la segona part analitzarem un període de fraternitat i propaganda. Especialment, el seu viatge als Estats Units i la seva participació en el II Congrés Internacional d’escriptors en defensa de la cultura (València, Madrid, Barcelona i París)., i que culminarà a la redacció i publicació de L’esperança, a finals de 1937.

I, finalment, la tercera part, la més àmplia i detallada, se centrarà en l’obra d’art, perdurable, que per a l’autor francès és l’arma per lluitar contra el destí. Sí, una veritable i quotidiana batalla, ja que segons ell: «El que importa és lluitar contra el destí», afegint «et pour li reste, on s’en fout».

De moment quedem-nos amb els avatars de l’esquadrilla. Com va dir Malraux a L’esperança: «els homes units alhora per l’esperança i l’acció tenen accés, com els homes units per l’amor, a àmbits als quals no tindrien accés en solitari. El conjunt d’aquesta esquadrilla és més noble que gairebé tots els que la componen». Seguim-los.

0.- FAREM UNA PEL·LÍCULA -INTRODUCCIÓ.

Calorós estiu del 1938. Dilluns, primer dia d’agost[i]. Pugen per la muntanya de Montjuïc, des de la plaça Espanya fins als Estudis Orphea. Esbufeguen, es venten amb algun diari. Pugen per l’avinguda de l’Exposici

ó; voregen el Teatre Grec i el Poble Espanyol i entren a l’ampul·lós edifici d’Antonio Sardà, fugint del sol implacable. Antic pavelló de la Química a l’Exposició Internacional del 1929 és potser l’estudi cinematogràfic més gran d’Espanya. Totes les finestres obertes, però ni així. S’ha format una rotllana, la majoria homes.

Max Aub, pujat en una tarima, demana silenci. Després, amb una mirada al reüll al seu amic i director André Malraux, fa uns aplaudiments que aconsegueixen el mutisme. Comença a llegir uns folis que té a la mà:

«No vull ni puc saber què ha estat el cinema espanyol fins avui i ningú no pot endevinar el seu futur. Realitzarem una pel·lícula i hem cregut convenient i necessari reunir-nos amb tots vosaltres, els que amb el vostre treball, sigui el que sigui, ajudareu a realitzar-la; per indicar-vosla direcció del vostre esforç; per dir-vos per què us hem demanat la vostra col·laboració. Treballarem junts uns mesos, i cal que el treballador, l’artista, l’obrer, el tècnic, sàpiga per què treballa…»[ii]

La xerrada dura una mitja hora davant d’un auditori heterogeni: des d’actors a electricistes, gent d’attrezzo i unes belles secretàries que atrauen les mirades dels que no segueixen amb atenció el relat de l’argument que Aub va desgranant.

Un moment que molts recordaran en el futur, encara que el mateix escriptor lamentarà, erròniament, el seu oblit. Diu[iii]: «La història de la filmació de Sierra de Teruel va ser una successió de fets tragicòmics que ja ningú explicarà«. Bé, Max, ho lamento, però la bibliografia és extensa, i jo mateix he novel·lat les seves vicissituds[iv]. De totes maneres, i perquè en quedi constància, narraré aquí estrictament el que he pogut anar coneixent d’aquesta pel·lícula, sustentant-ho amb la més àmplia informació al meu abast, no només de les vicissituds del rodatge, sinó també del difícil entorn en què es va desenvolupar.

La intenció és proporcionar una visió global del que va significar per a un grup de persones compromeses el període en què es va rodar Sierra de Teruel (1938-39 i els anys immediatament anteriors i posteriors). El lector que segueixi La veritable història del rodatge d’aquesta pel·lícula podrà deambular lliurement pels seus voltants, mitjançant altres entrades que aclareixen i analitzen detalls significatius o elements del context històric que la van fer possible, enllaçades alhora entre si. Cadascuna és una història en si mateixa, que es pot llegir com a tal o com a simple ampliació de coneixements.

PER SABER-NE +:

Max Aub y Sierra de Teruel (conferencia UAM, 2019. Cast.)

Orphea i Sierra de Teruel

1.- PRIMERA ETAPA: L’ESCUADRILLA ESPANYA.

1.1.- MADRID, 1936.

Acaba d’esclatar la guerra, encara suren a l’aire notícies i fal·lus, nervis i neguit. Uns militars s?han alçat contra la II República. S’esperava. Els rumors venien de mesos enrere, de quan se’n van reubicar alguns generals; de quan el Front Popular va guanyar ajustadament les eleccions de febrer; de quan l’assassinat de Calvo Sotelo, com a represàlia al del tinent José del Castillo. Mur d’incomprensió generat per l’allau de desacords radicalitzats fins a separar irremeiablement les dues Espanyes. O eren més?

La situació no només era seguida amb inquietud a Espanya. A França, André Malraux, el famós escriptor i activista d’esquerres es multiplicava en discursos i escrits. Espanya havia visitat a la primavera i era plenament conscient que la situació podia esclatar d’un moment a l’altre. Havia anat com a delegat de l’Associació Internacional per a la Defensa de la Cultura. Va ser un viatge problemàtic, ja que si bé ell es va desplaçar a Madrid el 17 de maig amb dos hispanistes (Jean Cassou i Henri Lenormand) i la seva dona Clara, la seva amant Josette Clotis (a qui trobarem durant el rodatge de Sierra de Teruel) ho va fer també pel seu compte i risc[v]. El 22, Malraux va fer una conferència a l’Ateneu de Madrid, on asseia les bases del drama a les planes:

“Sistemàticament, a tots els països, nosaltres som antifeixistes. És inútil discutir sobre una acció que a partir d’ara és indispensable. Sabem que les diferències que ens enfronten als feixistes s’hauran de resoldre un dia amb les metralletes… El que ens separa, en definitiva, de manera innegable i absoluta, de la ideologia feixista, és que nosaltres volem una civilització que ens porti a la pau, mentre que, en aquesta última, tot tendeix cap a la guerra i la mort”[vi].

Ja de tornada a França, havia participat en múltiples conferències i manifestacions en suport de la II República espanyola. L’ambient era propici en una França on el Front Popular s’havia alçat amb la victòria a les eleccions del 26 d’abril.

Han passat dos mesos de febril activitat. El diumenge 18 de juliol, a París, Malraux i Clara són al teatre, confortablement instal·lats a la llotja del recentment nomenat sotssecretari d’Estat per als esports i el temps lliure, Leo Lagrange. Abans de començar, evocant la turmentada Espanya, han compartit experiències: del viatge al maig de l’escriptor a les visites del polític per preparar l’Olimpíada Popular de Barcelona, que corre el risc de no celebrar-se. També del que significa per a un poble inquiet una de les cartes jugades pel Front Popular gal: les vacances pagades, que ara, gràcies a una iniciativa de l’amfitrió, seran subvencionades amb un 40% de descompte de l’import dels desplaçaments[vii].

Al segon entreacte de l’obra[viii] que s’està representant irromp a la llotja un uixer que sol·licita als dos homes que vagin a la llotja del ministre de l’aire, Pierre Cot. Allà, aquest els informa del cop d’estat succeït a Espanya, i queden per parlar-ho amb deteniment l’endemà al matí a la seu del ministeri, al bulevard Victor del districte XV.

Allà, el ministre i el seu cap de gabinet, Jean Moulin (futur heroi i màrtir de la Resistència), reben l’escriptor, que ha anat acompanyat del seu amic i pilot, Édouard Corniglion-Molinier, el seu company a la recerca del regne de Saba al Iemen dos anys abans. Li demanen que vagi a Espanya per informar-se de la situació. És una percepció compartida que una de les febleses de la República és l’aviació. Malraux s’afanyarà a preparar el viatge. Corniglion aconseguirà, en vint-i-quatre hores, l’encàrrec d’un diari per fer un reportatge sobre els successos i convencerà l’empresari i aventurer propietari de la societat Gnôme et Rhône (la futura SNECMA SA) perquè li deixi un petit avió per al desplaçament.

Pocs dies després[ix], surten de París per arribar a Madrid, després d’una escala a l’aeroport militar de Forgas (Biarritz). Durant el vol, a causa d’una averia a la brúixola, viuen uns moments de risc, en confondre inicialment Àvila amb el seu destí. Reparat l’error en veure el cartell de l’estació, aconsegueixen remuntar el vol i arribar a Madrid. Allí, Clara proposa desplegar un drap vermell per indicar que són partidaris de la República, a la qual cosa Corniglion-Moliner s’oposa pel risc d’entorpir les hèlixs. A l’aterrar, els rep el recent nomenat Comissari General de l’Exèrcit i futur ministre d’Estat el 1937, Julio Álvarez del Vayo, a qui Malraux va conèixer en el seu viatge anterior. Els ha preparat les entrevistes oportunes perquè amb el mínim temps possible es facin càrrec de la situació i recullin les peticions de l’inestable govern republicà que en tres dies ha tingut tres presidents.

Les trobades s’inicien l’endemà al matí i durant el dinar. A mitja tarda, André Malraux es pren un respir i visita el seu amic José Bergamín. Es tractarà d’una trobada que marcarà l’esdevenir del rodatge de Sierra de Teruel, dos anys després, en propiciar la trobada amb l’escriptor d’origen francès (tot i que ell sempre es té per valencià, ja que «hom és d’on fa el batxillerat»), Max Aub. Seguim-los mentre departeixen asseguts en una cerveseria propera a la plaça d’Espanya.

Arriba Malraux amb algun retard. Bergamín i el seu amic Aub han baixat a fer una canya. Abans han estat discutint sobre la possible publicació a la revista Cruz i Raya, dirigida pel primer, d’alguna obra de Max. No sempre ha estat possible, moltes firmes rellevants volen ser presents en aquesta publicació de prestigi. La sang no ha arribat al riu. Alguna cosa publicarà. A més, li ha dit: «et presentaré un gran home, un premi Goncourt que ha vingut a Espanya per ajudar la República. Aquest matí ha estat amb Azaña i amb Giral. T’interessa conèixer-lo». I agrairà poder parlar una estona amb el teu excel·lent francès. Jo el vaig conèixer durant el I Congrés d’Escriptors en defensa de la cultura, el 35, a París, i em van causar una gran impressió el dinamisme, l’aplom i la seguretat en si mateix. I estima Espanya. Va ser ell qui va suggerir Espanya com a seu del II Congrés. Ja ho veuràs.

Apareix el francès, suant, amb el serrell onejant, enardit per l’ambient i pel que porta discutit i negociat al més alt nivell. Després de les presentacions, s’asseu i demana un got de vi negre. A l’aire, olor de fum, vibració de botzines i crits a la propera Gran Via.

Tot i que la premsa local aireja titulars triomfalistes, hi ha rumors que en altres parts d’Espanya l’aixecament s’està consolidant, que sembla, diuen, es rumoreja, que tropes rebels avancen cap a Madrid. Ah, si tinguéssim avions!, que aviat els pararíem, apunta Malraux, ajustant-se la clenxa amb un tic nerviós.

Bergamín, amable, intenta transmetre un assossec que ningú no sent:

—I Clara, ha vingut amb tu? —el seu francès és excel·lent.

—Sí, pilotava Édouard. Gairebé caiem en mans dels rebels a Àvila. Jo no volia que vingués. Però, les dones, ja ho saps. Ha deixat la Flo —la filla de tots dos— amb la mare.

—La situació sembla controlada. L’exèrcit no, però en general les forces de l’ordre han complert el seu deure. I el poble ha fet la resta —apunta l’Aub, per fer-se present.

—Clara, Clara —sospira Malraux. Ja havia vingut al maig. Ara és diferent. Hi ha perill. Però ella, tossuda que tossuda—. No m’ho va dir, però crec que és per Josette —i davant la cara interrogant dels seus companys, aclareix, en un francès murri, reforçat per una ganyota que es reforça amb els seus tics habituals— mon petit jardí privé.

A Bergamín, el tema li és incòmode. Catòlic convençut, practicant, ha adoptat també les idees comunistes que suggereixen un cert rigor en el comportament. Rússia, la seva revolució, tot i que ja sembla assentada, és un tema de discussió, de dissensió entre els intel·lectuals compromesos. Tot i els rumors creixents de l’autoritarisme estalinista, continua sent seductora la seva capacitat d’organització, d’una disciplina que ha aconseguit que d’una antiga estructura política en descomposició, hagi sorgit una nació potent i capaç d’assenyalar l’horitzó de milions de treballadors al món sencer. Canvia de tema.

—Es veia venir que a Casares se l’enduria el vent insurreccional. Però Martínez Barrio, un president per hores? A qui se li acudeix!

—M’han dit que va intentar un acord amb Mola —intervé l’Aub, ell també n’està assabentat, els amics del PSOE l’informen—. Il·lús. A veure si Giral…

Malraux mira el rellotge, està impacient, no són els vaivens de la política allò que li interessa, sinó l’acció. Al cap hi bullen mil idees, projectes sovint utòpics la realització dels quals pensa que és decisiva per a la sort d’aquella Espanya a la qual ha après a estimar. A més, Josette, el seu petit jardí, es va enfadar per no poder acompanyar-lo. Tem que al seu retorn ella li regategi la seva companyia. De moment ha expressat el seu rebuig anant-se’n de vacances a Itàlia.

S’aixeca: —Em sap greu, m’esperen.

Qui l’esperava? Segons la missió duta a terme pocs dies després a França, les màximes autoritats, tant militars com civils. La necessitat de compra de material bèl·lic corria pressa. Però no estava sent fàcil, atès que el govern encara no havia escalfat les cadires ministerials. El govern de Santiago Casares Quiroga havia durat només dos mesos, però el del seu successor, Diego Martínez Barrio, només un dia!, per ser rellevat pel de José Giral, que duraria mes i mig.

Com li havia confiat a l’escriptor francès, immediatament després d’haver pres el comandament, el 19 de juliol a la nit, el president del Govern ja havia remès un telegrama en clau al govern francès: “Sorprès per un perillós cop militar. Li prego que ens ajudi immediatament amb armes i avions. Fraternalment, Giral»[x] . Avions. Avions! Doncs és clar. Qui pot ser millor que un prestigiós francès, acompanyat d’un aviador, per negociar? Malraux va intuir que aquella era la seva entrada al procés revolucionari. Avions. A més, Clara i ell eren amics de Pierre Cot, el ministre de l’Aire, qui millor, sí, qui millor!

Va a l’hotel a buscar Clara. Soparan amb Corniglion-Molinier, Álvarez del Vayo i gent de les forces aèries. Esbossaran un pla. Redactaran un memoràndum. La República no els pot negar els diners necessaris, una suma que s’endevina colossal. Clara lluirà un vestit acabat de comprar a les primeres botigues que han anat obrint després del cop. Ha passejat per la Gran Via; a Montera ho ha vist en un aparador. Encara no s’ha trobat amb trinxeres ni sacs terrers. Li ha semblat barat.

Al carrer hi regna més l’eufòria que la inquietud. El Cuartel de la Montaña, s’ha rendit. Sobre la taula del bar un suplement de Blanco y Negro, a la portada: Bon menjar i bon beure. Aub n’ha portat un exemplar d’El Sol del dia anterior. A la portada: El Govern ha dominat la rebel·lió militar. A Barcelona es va rendir el general Goded. Quan venia a Espanya, el general Sanjurjo mor carbonitzat en un accident d’aviació. En una columna central, el missatge del president Giral, radiat el dia abans a les nou del matí:

«Espanyols: Sense cap mena de jactància, amb tota senzillesa, però també amb total serenitat, el Govern de la República compleix el seu deure i està al seu lloc… Una criminal maniobra, que ha quallat en una minoria dels militars, i que Espanya contempla amb enorme estupor, indignació i sorpresa, sorpresa, indignació i estupor que augmenten en veure que ni tan sols han dubtat a intentar, encara que sigui amb fracàs, la invasió del solar de la pàtria per soldats moros i mercenaris, ens ha portat en aquestes hores pertorbació i dolor; però no van aconseguir ni aconseguiran vèncer la fermesa del Govern ni l’entusiasme republicà del poble espanyol, ni tampoc aturar la marxa de la República pels camins de la justícia i el progrés»[xi].

José Bergamín i Max Aub l’han vist allunyar-se. El segon comentarà més tard: Era igual a la seva llegenda[xii]. Els dos amics seguiran una estona més, havent demanat una altra cervesa. Després pujaran a la redacció de la revista. Si Imaz ha acabat amb el que estava fent, potser vagin tots tres al cine. Al Capitol, allà a prop, a la seva enorme pantalla, podran veure Janet Gaynor i Robert Taylor a «Una noia de províncies».

PER SABER-NE +:

El vuelo de Malraux.

Max Aub y André Malraux, espejo de una amistad (Gérard Malgat)

1.2. AVIONS PER A ESPANYA:

De tornada de la seva prospectiva a Madrid, Malraux arriba a París en plena efervescència mediàtica, nerviós, excitat, hiperactiu. El seu ideari, que ha anat desenvolupant els darrers anys, sorgit de trobades i lectures, viatges i reflexions, sembla fer eclosió en l’explosiva situació bèl·lica al país que acaba de visitar. I sap que ell ha de jugar un paper decisiu, no es pot quedar quiet, i menys romandre en els plantejaments teòrics. Dirà més tard, a la seva novel·la L’esperança[xiii] : Pensar en el que hauria de ser en comptes de pensar en el que es pot fer, encara que res realment bo no es pugui fer, és una pesta, diu Hernández, el comunista convençut a García, el pragmàtic cap de la Informació Militar. I afegeix: Sense remei, com diu Goya. Sí, el verí que paralitza els intel·lectuals. Ell ho és, però també un home d’acció. Ell si ha pensat en què cal fer: avions de guerra per a la República. Ha vist la situació, ja l’havia vist al maig, però ara ha entrat en un punt de no retorn. Retronen els canons, mor la gent (ha vist cadàvers als carrers de Madrid, només dos dies enrere). També l’entusiasme suïcida de tants que confonen el guirigall de carrer amb un suport resolutiu a la República. Qui en sigui conscient no en pot dubtar. És el moment.

A Espanya la premsa ho ha exalçat, com quan ha visitat, per invitació de Dolores Ibárruri «La Pasionaria», Món obrer, el dia 25, publica l’endemà una elogiosa entrevista. Al contrari, a França, la premsa ho vigila de prop. Intenten desprestigiar-lo. A L’Action française, ho tracten de lladre i bolxevic. Revelen que el viatge de tornada l’ha fet en un avió francès, pilotat per un amic, i carregat amb una fortuna. L’Echo de París[xiv] del diumenge 26 de juliol informa que l’escriptor André Malraux ha viatjat a Madrid amb dues caixes d’or lliurades pel Socors Roig Internacional.

Arribat a París el 28, discuteix amb André Gide per a qui l’acció i l’escriptura són incompatibles. El prestigiós escriptor considera que Malraux persegueix l’emoció, més enllà d’aconseguir una certa qualitat literària. L’emoció, sí, per què no? L’emoció assoleix la fixació de les idees a la ment, les incrusta perquè romanguin i sorgeixin quan els fets ho requereixin, com ara.

Les notícies són contradictòries: Echo de París, indicarà el 31 de juliol que València ha caigut en poder franquista, i que el govern francès ha decidit no lliurar armes a la República espanyola. Rumors, mentides i suposicions disfressades de debò. Cal augmentar la pressió, pensa. Ho farà en una multitudinària trobada a la Sala Wagraw, el dia 30, davant de més de 20.000 entusiastes assistents. La multitud canta La Marsellaise, La Jeune Garde, La Carmagnole. Entre crits entusiastes: Visca Espanya lliure!, Visca el Front Popular!, obre la sessió Octavio Arlandís, militant comunista, fundador del PSUC català: «Espanya ha lliurat la seva batalla de la Marne», «la nostra lluita és la vostra lluita». Es llegeixen adhesions, com la de l’escriptor Romain Rolland, i apareix a l’estrada el poblat mostatxo del director de L’Humanité, Marcel Cachin: «la lluita és entre els feixistes i el Front Popular espanyol, que representa la majoria del poble». El segueix el representant del sindicat CGT, que afirma que quatre milions d’adherits estan disposats a ajudar Espanya. Els aplaudiments s’agreugen quan s’anuncia la intervenció del delegat del Comitè mundial de lluita contra el feixisme, acabat d’arribar de Madrid: André Malraux. Comença informant de com el govern Giral havia donat les armes al poble; el seu «Ja era hora!» rep una sonora aclamació. La gent s’afanya, hi ha hagut disputes per entrar-hi, s’han habilitat dues sales i al carrer la gent espera que els de dins els vagin donant notícia de l’evolució de l’acte. Malraux segueix: «Els espanyols necessiten xofers, instructors en els diferents aspectes de la seva defensa, metges, enginyers”. No hi ha qui el pari..

Avions!, repeteix sense parar. Recorda com ell ja ha participat en una operació amb èxit contra l’estació de Còrdova, presa pels feixistes. Ningú no sabrà si és cert. La ficció com a instrument per entendre i interioritzar la realitat, l’emoció com a vehicle. L’ovació és eixordadora. Molts ploren. En sortir, dipositaran el seu òbol. Espanya els necessita. Serà gairebé mitjanit. L’Humanité indicarà que: «durant més de tres hores, una massa entusiasta i fraternal ha confirmat la seva absoluta solidaritat amb el poble d’Espanya que lluita per la seva llibertat«[xv] .

La setmana següent és febril. Malraux visita el seu amic Jean Moulin, adjunt al ministre de l’Aire, Pierre Cot. Aconsegueix el permís perquè intervingui en la compra d’avions. La seva tasca s’entrecreua, no sense alguns frecs, amb els enviats especials del govern de la República, Warleta i Aboal[xvi], que s’afanyen a obtenir tota mena de material malgrat la caòtica situació de l’ambaixada. Els primers dies, l’ambaixador Juan Francisco de Cárdenas i els seus consellers filtraven informacions i impedien o retardaven operacions financeres. Substituït Cárdenas pel cònsol Antonio Cruz i després per Fernando de los Ríos, els impediments sembrats pels anteriors diplomàtics entorpien la inicial bona predisposició d’una part del govern francès.

En poc més d’una setmana, malgrat les trampes ordides pels anteriors diplomàtics franquistes, la inexperiència del nou equip de l’ambaixada i la vigilància policial, amb la decisiva ajuda d’André Malraux i els seus contactes, s’assolirà reunir un bon nombre d’avions, així com tripulacions a què s’ha hagut de prometre salaris fabulosos. A la França que comença a degustar les vacances estivals, un salari mitjà d’un operari ronda els 1.500 FF mensuals[xvii], ofereix fins a 50.000 FF. Compte amb l’ajuda del ministeri de l’Aire, dels seus amics Pierre Cot i Jean Moulin, però també amb la reticència, si no la franca oposició del ministeri d’Afers Estrangers, que està ultimant amb el govern britànic l’acord internacional de la No-intervenció, una de les causes de la derrota final de la II República[xviii].

Però ell ho assolirà. Per descomptat, la República, per part seva, també comprarà avions a més d’un altre material bèl·lic. Però aquests primers i decisius dies, serà ell qui haurà aconseguit portar a Espanya una vintena d’avions, en diversos enviaments i per vies diferents: Tolosa, Perpinyà, Barcelona o directament a Madrid.

A l’ambaixada espanyola, mudances, aldarull, documents desapareguts. Els anteriors ocupants, partidaris dels revoltats, no van marxar amb elegància, havien de llaurar-se un futur a la seva nova Espanya. Aquesta traïció s’afegeix al desgavell causat pels seus reemplaçaments, gairebé un calc de què va passar amb la presidència del Govern arran del cop d’estat. El monàrquic Juan Francisco de Cárdenas havia presentat la seva dimissió el dia 23 i amb ell havien marxat també l’encarregat de negocis, Cristóbal del Castillo i l’agregat militar, Antonio Barroso[xix]. La reorganització depenia d’alguns administratius i espanyols de segon rang, en espera del nou ambaixador. Per uns dies, es van ocupar Fernando dels Ríos i Pablo de Azcárate, desplaçats des de la Societat de les Nacions a Ginebra, fins que el 27 va ser nomenat per a aquest càrrec Álvaro de Barnús, home de confiança d’Azaña i pertanyent al seu mateix partit: Esquerra Republicana. Només duraria fins al setembre.

Malraux disposa d’un despatx a la mateixa ambaixada, on entrevista venedors de material i també futurs membres de l’esquadrilla que planeja formar. No és fàcil, també manté reunions amb eventuals proveïdors i aviadors al seu domicili de la rue du Bac. Vigilat de prop per la policia, també utilitza sales reservades de diversos cafès. Troba tota mena de persones, algunes serioses, com els directius del fabricant d’avions Potez, amb què el seu cunyat té relació. Però també es presenten aventurers, estafadors, somiadors que li ofereixen avions que no existeixen, o contractes amb aviadors que no es volen jugar la vida a Espanya. I Clara, sempre Clara, la seva gelosia i la seva obsessió per acompanyar-lo.

Josette, la seva amant, és a Itàlia. Despullada per la falta d’atenció per part d’André, aprofita un viatge amb cotxe d’un amic, per anar-se’n uns dies lluny de l’enrenou que intueix. Li escriu des de Pallenza[xx]: «André, el meu amor, la vida transcorre en un monòleg dirigit a vostè… Ara soc a Itàlia. Ja no podia suportar més aquest telèfon que no sonava, que mai no sonava per a mi. Me’n vaig anar furiosa i mai no he tingut pensaments més tendres… Estic cansada de desitjar-lo, d’anomenar-lo en va. Quan tingui setanta anys, arribaré a poder telefonar-li a la nit sense terror i a anar amb vostè al cinema diumenge?”  Li retreu trobar-me entre tantes belleses sense vostè. No hi ha ni un centímetre de mi on no tingui necessitat de vostè». A Itàlia es quedarà fins a finals d’agost.

Aquest mes tòrrid, l’ambaixada és un formiguer d’anades i vingudes. André Malraux ve de marxar. Ha sortit amb dos txecs per esmorzar i parlar d’uns avions que ningú no veurà. La seva excitació, les presses sabent que s’està negociant la No-intervenció per part del Quai d’Orsai i el Foreign Office, el fan aferrar a qualsevol clau ardent que tingui a mà, i són molts. Una altra preocupació afegida, aquest dilluns 3 d’agost, en un París gairebé incandescent, mig buit per les recents vacances promogudes pel Front Popular, prové de la conversa amb el nou ambaixador, que només arribar ja ha manifestat la seva intenció de centralitzar les compres a mitjançant una sola entitat[xxi] . El dia anterior, s’ha assabentat que Barnús ha sopat amb Schneider, patró de la Societé Europeenne d’Études et Enterprises. És un conegut empresari, amb un llarg historial de trafiquejar amb els ministeris de finances a causa de les seves relacions amb diversos països, com Polònia o Turquia, per a compra de material bèl·lic[xxii]. La centralització en exclusiva en una empresa francesa com a intermediària (que de fet succeirà) enviaria en orris la seva estratègia, el seu protagonisme, la seva decisió d’aconseguir avions, ara!, no quan els rebels hagin copat mitja Espanya.

A l’ambaixada, l’han vist sortir xerrant nerviosament, el seu tic fent onejar sense pausa l’etern serrell. Juan Aboal és al centre d’un grupet on estan acomiadant, amb una copa de vi a la mà, a Warletta que tornarà a Espanya l’endemà[xxiii].

—O posem ordre en aquest desgavell, o se’ns n’aniran les cambres sense resultats.

Una secretària afegeix: —Gent d’allò més diversa i amb una pinta… Arrogants, bromistes, però en absolut de fiar.

—N’hi haurà algun, dic jo. Fixa’t Corpus —intervé Warletta, a qui fa mal deixar el seu company a l’estacada. La seva capacitat tècnica és requerida pel comandament republicà.

—Corpus, Corpus Barga, l’intel·lectual. Sí, és un home de confiança, no et dic que no. Se’l veu. Auster, seriós, omnipresent. Però davant de tant gàngster solt. Per controlar les ànsies de protagonisme de Malraux, ho entenc. Però no sé jo… —Aboal preferiria ser a Cuatro Vientos, lluitant contra els revoltats. Però ordres són ordres. Un assistent pregunta:

—Se n’han anat a signar el contracte? Aquells txecs prometien dos Douglas.

—No ho crec. Hi havia l’assumpte molt verd. Tanmateix, un dinar al Grand Cafè mai no és menyspreable. Segur que els explicarà la història dels s germans Lumière i la primera projecció cinematogràfica al seu

soterrani. Quin francès quan pot ficar carta al tema. Que us jugueu que els relata la trobada amb Eisenstein! És una piconadora. No, crec que després del dinar anirà a l’Office de l’Air —mira el rellotge—. I jo també hi hauré d’assistir. Vam quedar ahir amb Corniglion i Corpus. Això sí que sembla seriós. Es tracta d’almenys una dotzena de caces Dewoitine.

—Caram! Per fi una cosa sòlida —comenta, no sense cert ressentiment per no ser-hi, Warletta. Sense voler quedar-se enrere recorda: Parleu també dels Potez.

El propietari de la fàbrica Potez és favorable a la República, ha pensat. Alguna escletxa hi haurà, encara que ell no podrà veure-ho. Aquests primers dies, el posicionament del fabricant és crític per a l’obtenció de material.

Juan Aboal ha anat a peu fins a l’Office de l’Air. No agafa lluny de la seu de l’ambaixada. Va pensant en la proposta que ha fet establir una Oficina de Compres de la República, capaç de coordinar tanta iniciativa dispersa i en competència contínua. Fins i tot ha vist una ubicació ideal al 27 de la rue George V, annex a la seu diplomàtica. Quina alegria tindrà si un diplomàtic de veritat, Luis Araquistain, materialitza el projecte. Però ja serà massa tard.

Ha baixat fins al pont de l’Alma, travessant-lo. Després, vorejant el Sena, ha arribat al boulevard Victor. Més de mitja hora caminant que l’han assegut de meravella, lluny del tràfec anàrquic de l’ambaixada. L’Office de l’Air és al Ministeri de l’Aire, un edifici lletgíssim, grandiloqüent, arrogant. A la porta, l’esperen Corniglion i Malraux. Corpus ja va entrar, li diuen mentre es donen les mans. Malraux accepta de mala gana la presència de l’escriptor, que pocs dies abans li ha presentat Fernando de los Rios. Però els avions no poden esperar.

Un cop a dins, en una sala de reunions poc acollidora, els reben Corpus Barga[xxiv] i l’administrador de l’empresa Potez, André Faraggi, amic íntim del ministre de l’Aire, Pierre Cot. Malraux els coneix a tothom, el seu entusiasme i el seu verb fàcil aglutinen voluntats. Després d’una hora d’anàlisi de la situació i les disponibilitats, acorden la compra de 14 caces Dewoitine 372 i sis bombarders Potez 540. Corpus Barga sortirà mentre prenen un cafè, ia la mitja hora tornarà amb el contracte ja redactat, a nom de un tal Andrés Ramírez, carrer Fomento 21, Madrid[xxv] . Per part espanyola, signarà Corpus, únic autoritzat per l’ambaixador, amb visible enuig de Malraux. Contents, la part espanyola buscarà un restaurant acollidor al districte XV, on correrà abundantment el xampany. No es parlarà en absolut dels preus, en alguns casos superiors en més del 50% dels habituals al mercat. Avions per a Espanya. Com sigui, però ho han aconseguit.

Els dies posteriors no seran fàcils. Però obtindran que el matí del 4 d’agost comencin a sortir, des de diversos punts de França, els avions contractats, fent escala a Tolosa, on l’administrador, Édouard Serre, també era favorable a la República.

L’aventura no s’acaba aquí. Dels catorze caces, quatre patiran contratemps, possiblement a causa de la pressa en la contractació de pilots, no sempre amb l’experiència adequada. Un d’ells s’estavellarà encara a França, mentre que tres més capotaran en arribar a Barcelona: un a l’aeroport reservat a Air France i dos més al terreny militar limítrof del Prat. Potser el record d’aquest sinistre inspirarà la primera escena de Serra de Terol. Però aquesta és una altra història, ara com ara.

Un personatge de la seva novel·la L’espoir dirà[xxvi]: «He vist les democràcies lluitar contra gairebé tot, menys contra el feixisme«. El pensa, està convençut, que revertirà la situació, Espanya, amb la seva ajuda, sortirà al pas de l’onada que amenaça destruir la convivència a Europa, i per això tothom. I ja arriba, el 6 d’agost, a Madrid. El 15, un dels seus millors pilots, Darry ja abatrà dos avions de reconeixement italians, el primer èxit de l’esquadrilla Espanya. Comença un periple de set mesos on tot serà, o sembla, possible. Fins i tot la victòria.

Avions, avions per a Espanya. La seva idea, la seva obsessió ja des del viatge a Madrid al maig. Avions, sí, però també tripulacions, pilots, mecànics, metralladors. En una cita[xxvii] , apareixen localitzats a Barcelona a primers d’agost alguns dels que formaran part de la seva esquadrilla, com ara Jean Darry (mercenari, pilot de caça) o un dels seus líders, Abel Guidez, cap dels pilots, voluntari antifeixista, i que morirà més tard, a la primavera de 1937, abatut pels caces franquistes quan estigui pilotant un avió sanitari. Els primers pilars de l’Esquadrilla Espanya, dirigida per André Malraux, el nomenat comandant per les autoritats espanyoles. En aquesta primera etapa, la formació constarà de 32 membres: 22 francesos, 5 italians, 2 espanyols, 1 rus, 1 txec i 1 belga (Paul Nothomb). Però això no ens dona pas ja al següent capítol d’aquesta «Veritable història del rodatge de Sierra de Teruel», on veurem alguns dels successos viscuts per l’esquadrilla i que s’inclouran en l’argument de la novel·la L’espoir, i més tard al guió de la pel·lícula que ens serveix de fil conductor a les nostres indagacions.

PER SABER-NE +:

Caos a l’ambaixada.

 

1.3.- HOTEL FLORIDA – MADRID.

Asseguda a una tauleta del vestíbul de l’hotel Florida, Clara contempla anar i venir de militars, polítics, periodistes i meuques. El seu marit li ha encomanat, per fer alguna cosa, per tenir-la ocupada i així evitar els retrets i les ironies, que porti el diari de l’esquadrilla Espanya. El diari! A qui interessarà? Des dels primers dies s’ha adonat que les autoritats republicanes els miren amb recel, els titllen de mercenaris pagats generosament, de somiadors. Porten dues operacions amb un cert èxit, André ho ha comentat

àmpliament a qualsevol periodista que hagi tingut a mà. Encara no han arribat Hemingway ni Saint-Exupéry, però els que hi ha l’escolten aparentment embadalits, a la calor del premi Goncourt i el seu verb aclaparador. També ha enviat cartes als amics de Ce Soir, de l’Humanité. Per a ell cada dia hi ha esdeveniments bèl·lics i anècdotes heroiques per destacar. Que en la seva primera participació, el dia 14, Darry i Guinet hagin fet caure dos avions italians de reconeixement[xxviii], és un fet remarcable per a l’esquadrilla, encara que no tant per al conjunt de l’aviació republicana, que no dona valor al seu sacrifici. Per contra, el 16 els han abatut un aparell, podent salvar la vida el pilot Thomas en saltar en paracaigudes. Després, operacions de reconeixement, de vigilància i protecció d’altres avions, res que Clara consideri digne d’aparèixer a la història d’una esquadrilla que està portant el matrimoni a la ruïna.

La discussió ha estat agra, amb retrets mutus. A la seva habitació. Clara està asseguda al llit mentre ell recorre l’estret espai a grans gambades, accentuant els seus tics imparables.

—Ets conscient del poc que aconsegueixes a canvi de tant sacrifici? Teu i meu.

—Clara, no! És una lluita llarga i desigual, i no em puc inhibir. Estic en això per convicció i no canviaré ara.

—Convicció. I jo?, i Florence[xxix]? Estàs, o estaves almenys convençut quan l’engendràrem?

—Saps que l’estimo. Que us estimo —corregeix, massa tard.

—I jo. I la trobo a faltar. Havent d’estar aquí, en aquest ambient anàrquic, redactant notes inútils d’una esquadrilla de pacotilla.

—Clara, per aquí no!

—Recordes com ballàvem tots tres, al menjador de casa, en tornar dels bulevards, on havíem anat seguint els resultats de la victòria del Front Popular? Ella, primer va plorar, però va acabar rient amb nosaltres. Quina eufòria, com ho visquérem tots tres! Què ens ha passat, André? Al cap de pocs dies vam venir a Espanya i tot va començar a torçar-se.

No vol ni tan sols esmentar Josette. Sap que no és a Madrid, i que la seva rival tampoc no tolera l’arrogant trajectòria d’aquell home entestat a fer realitat els seus somnis. O almenys narrar-los com a èxits reals.

—Torçar-se, torçar-se… Soc aquí, oi? Amb tu! No amb el meu amic Thomas, que acaba de sortir d’un bon ensurt i que en entrar m’ha convidat a una cervesa; ni amb Guidez preparant els plans de vol de demà. No! Amb tu. I discutint. Millor estaria a la cerveseria del soterrani.

—Plans de vol —el somriure irònic és ferro candent. A mi també m’agradaria estar prenent una cervesa amb algú que m’escoltés i em valorés.

—Si baixes, digues-me on seus, i jo canviaré de banda.

La cafeteria del soterrani de l’hotel Florida té dues barres en paral·lel.

—Doncs me’n vaig, si tant t’estimes.

—A sopar? —A ironies, que no el guanyin. Doncs ves-te’n. Al cap i a la fi…

—A París. No crec que calgui continuar aquí.

—No és això.

—Però és que tu tampoc no hi pintes res aquí —als ulls d’ell, lluentor d’ira. Babau com soc, mai no havia imaginat aquest desenvolupament dels esdeveniments. Dirigir un conjunt tan especialitzat requereix una formació que estàs lluny de tenir, André. A això hem vingut a Madrid?, a transmetre les instruccions de l’Hidalgo als teus homes. Per cert, instruccions de poc compromís en general. Et sents realitzat amb el teu paper en aquesta paròdia?

L’André mira per la finestra. La plaça de Callao, la Gran Via. A quatre passes de la Telefònica i les seves conferències amb amics de París, sempre a la caça de nous voluntaris i fons per mantenir-los. I una mica més enllà, Chicote i els seus combinats. Imagina per un moment com seria la vetllada amb Koltsov, corresponsal de Pravda, ara a Barcelona, però que li ha dit que ben aviat s’allotjarà a l’hotel. Es gira i la mira fixament:

—Crec que a París seràs de més utilitat. Flo et necessita… més que jo, per descomptat[xxx].

—És amb la meva mare. No li fa falta res.

—Li falta sa mare. Al matí et demano un bitllet. I ara, si em permets…

—Necessites permís? No te’ls dona Hidalgo de Cisneros?

El sarcasme treu de polleguera André. Hidalgo de Cisneros no és de la seva corda. Bon militar, però massa disciplinat, comunista de carnet recent, reglamentista, que a més, des de la pèrdua de Núñez de Prado i González Gil[xxxi], dos dels millors tècnics en aviació d’Espanya, va una mica perdut. No li demanarà el bitllet a l’avançada. Coneix prou gent a l’aeroport. Només cal que Clara es decideixi. No rebaixa el to agressiu.

—La primera missió en situacions com la nostra és no desmoralitzar qui lluita. I jo ho compleixo. T’agradi o no, soc aquí. I espero que tu prenguis les teves responsabilitats, però no aquí sinó a París.

El dia ha acabat amb Clara sopant, sola, al restaurant de l’hotel i André prenent uns vins a la cerveseria del soterrani amb el primer periodista que ha trobat. Comentaran els detalls de l’aparell que va fer caure Darry.

L’avió continua endarrerit. La línia no és prou segura, encara que de moment es respecten els símbols francesos. Farà escala a Bordeus i a la nit ja podrà ser a casa dels seus pares, amb Florence.

Un oficial d’aviació se li acosta. Va acompanyat d’un home baix, eixut, de pell bruna i dies sense afaitar. Fa mala olor.

—Senyora Malraux?

—Sí, soc jo.

—Vaig a Cuatro Vientos a buscar el seu marit. Vol que la portem?

—No, marxo, estic esperant el vol de París. Va amb retard.

—Ha passat una cosa insòlita. Veu aquest senyor? Ve d’Olmedo, a Valladolid, a peu!, gairebé cent quilòmetres! Vol veure els aviadors. He trucat al ministeri i m’han dit que el passi al coronel Malraux.

—Doncs passi’l. Miri, estic cansada.

—Perdoni, jo només volia…

—No, perdoni’m a mi. No podia saber si anava o venia. Au, vagi, vagi…

La història és ben novel·lesca. Captarà l’atenció d’André Malraux tan bon punt l’escolti. La mateixa nit, la primera en què se sent alliberat dels comentaris sarcàstics i les desconfiances de la seva dona, ho explicarà a un grup de periodistes. Claridad[xxxii] ho publicarà en una crònica del dia 1 de setembre, i fins i tot sortirà a la premsa francesa[xxxiii].

Ho narrarà amb detall a la seva pel·lícula: Un camperol d’Olmedo, a la província de Valladolid, havia descobert un camp d’aviació dels revoltats. Al principi va dubtar, la província era rebel des dels primers dies, i els afusellaments i les desaparicions de gent d’esquerres estava a l’ordre del dia. Finalment, caminant entre els boscos, amagant-se al menor soroll, va aconseguir passar les línies, de nit, fins a arribar a la zona republicana, a prop de Buitrago. Allà, va anar al centre de comandament, on després de consultar amb Madrid, el van pujar a un camió, i després a un altre fins a arribar a Barajas. Avions per fi. Sabia que la destrucció de l’aeroport clandestí només s’assoliria bombardejant-lo des de l’aire; les línies republicanes eren lluny de la seva ubicació.

La policia militar de Barajas va sentir el seu relat i, sense creure’l gaire, van telefonar a Aeronàutica Militar. Que esperi, li van dir.

Hores més tard, el mateix Hidalgo de Cisneros va telefonar a la policia i els va dir concisament:

—Envieu-lo a Cuatro Vientos. Que parli amb el francès. Li agradarà —i va penjar.

Això no ho sap Malraux, encara que ho intueix. Però per a ell és una oportunitat de demostrar la vàlua de la seva esquadrilla. Immediatament reuneix els seus pilots, i anuncia als periodistes que la matinada següent sortirà un bombarder, escortat per tres caces, per destruir el camp d’aviació que sembla que està situat a prop d’Arévalo. I afegeix amb un somriure relaxat:

—Al pagès el pujarem a un avió. El pobre, espero que sàpiga orientar-se. Ara dorm com un soc. I jo hauria de fer el mateix. Bona nit, senyors.

El que ha publicat Claridad, surt també l’endemà a El socialista[xxxiv] i El Pueblo. André retallarà els articles i els unirà a una carta que, amb to amable, dirigirà Clara. Haurà marcat en vermell l’últim paràgraf: “L’Esquadrilla Espanya, després d’aquest servei, va tornar majestuosament a la seva base, Una felicitació entusiasta als braus aguilons de l’esquadrilla “Espanya”!

El record de la valentia del pagès quedarà a la seva memòria, i el plasmarà a la seva novel·la L’esperança i també a la pel·lícula Sierra de Teruel. Ho veurem al seu moment.

Clara recorda els dies passats en aquell pandemònium de l’Hotel Florida, les seves interminables i avorrides sessions de cronista de l’esquadrilla en un racó del vestíbul, la desagradable olor de suor i de zel masculí. La proximitat de la mort avivant instints, carpe diem! Només una visita a Toledo li va donar material per explicar als seus amics de París. Va acompanyar el corresponsal de L’Humanité, George Soria; va veure en primer pla la mort, la destrucció, la insensatesa que l’allunya cada cop més del seu marit i el seu món. Ja no és la Clara que va inspirar el personatge de May a La Condition humaine, la militant. Fins i tot els comentaris plens de consignes del seu acompanyant ja la deixen indiferent. No ho sap, però al cap d’un any, André se sincerarà a L’espoir utilitzant la veu del personatge de Guernico, amb reflexos del seu amic José Bergamín: “no puc batre’m quan ella és aquí”.

Sembla que l’avió ha arribat, hi ha moviment a Barajas. Sacsejant els cabells per allunyar reflexions, agafa la bossa de mà i es dirigeix a la porta. Ha construït el seu món amb André basant-se en l’aventura i ara és aquesta la que l’allunya d’ell. Ja no són els viatges a Indoxina o a Moscou, ara la mort és als carrers, ho ha vist a Toledo. La mort, tan present sempre a l’obra del premi Goncourt, marca una diferència insalvable. Pensa en Flo, el seu visat per a una nova vida que haurà d’anar construint a partir d’ara.

Tanmateix, al setembre tornarà. Amb nous intents de recuperar llaços perduts que no tindran èxit. Tret d’alguna tertúlia amb integrants de l’esquadrilla, alguna conversa amb periodistes, la intimitat continua esquerdada. Clara, poliglota, es mou bé amb corresponsals alemanys, anglesos, russos o italians. Tot i això, André, que no parla altres llengües, intenta evitar la seva ajuda quan s’hi ha de relacionar. Després d’un sopar amb Bergamín, a qui coneixen des de París, agradable, profund en les seves anàlisis polítiques, l’epíleg a l’habitació és de franca ruptura. Malraux fa la guerra, i en ella no hi cap l’amor, ni el sentimentalisme. Ella li continua recriminant l’anarquia, la irresponsabilitat d’alguns dels aviadors, que ell no aconsegueix aturar atès el seu desconeixement del món aeronàutic. Quan Clara afirma que la guerra està perduda, que no hi ha cap possibilitat d’èxit, i que, per tant, maleït l’esforç que està fent ell, André l’acusa de derrotista fent referència al fet que, gràcies a l’aportació comunista,  es va aconseguint aquella organització que no va ser possible als primers dies; i que amb ella s’aconseguirà la victòria final, i que quan això passi, ell vol ser-hi, i que se sàpiga la seva contribució.

Fins i tot la gelosia ha deixat de ser un esperó. Clara ho intentarà en una brevíssima relació amb un pilot. A finals de mes, Clara arriba a Madrid acompanyant un grup de dones comunistes, per lliurar un banderí al V Regiment. Malraux és a Txecoslovàquia intentat comprar avions. Ella, després de la cerimònia, torna a l’Hotel Florida. El conserge us aconsella canviar d’habitació, evitant les que donin a l’exterior, de gran risc en haver començat ja els bombardejos sobre la ciutat. En el recorregut ha vist les primeres trinxeres i sacs terrers als carrers de Madrid. Dirà a les memòries: “Cette nuit-là j’ai dormi dans les bras d’un homme”[xxxv]. Se sabrà. L’endemà, el periodista Louis Fischer li dirà: “Ets ximple, Clara. T’havies d’haver ficat al llit amb mi. Jo ara soc un home lliure”. Però ella no es vol lligar. Va trobar un company de l’esquadrilla i va passar. Punt. Abans de tornar a marxar de nou cap a París, ho explicarà per escrit al seu marit en una carta que després, en una altra visita a l’hotel, buscarà per destruir-la, però que no trobarà.

A la seva tornada de Txecoslovàquia, Malraux passarà una curta estona amb Clara a París. No parlaran, però, del tema Espanya. L’esquadrilla és terreny minat. Però seguiran les trifulques. Ell torna amb la seva esquadrilla per viure un altre fet luctuós que també reflectirà a la novel·la i a Sierra de Teruel: la mort de Viezzoli. (Vegeu fotograma Seqüència II)

El 30 de setembre, un avió Potez 540 pilotat per Deshuis és atacat per caces Fiat italians a prop de Talavera, a l’oest de Madrid. El pilot surt indemne, però n’hi ha tres de morts: el francès Blondeau, un

mecànic espanyol i l’italià Giordano Viezzoli, membre de Justizia e Libertá. Apareixerà, amb riquesa de detalls, sota el nom de Marcelinoí Rivelli, a la Seqüència II de Sierra de Teruel, i també a L’esperança, on narra[xxxvi]: “Tres ferits, tres morts. Faltava un metrallador que va baixar molt després que els altres… Cec… Com que a Marcelino l’havia matat una bala al clatell, estava poc ensangonat. Tot i la tràgica fixesa dels ulls que ningú havia tancat, malgrat la llum sinistra, la màscara era bonica”. I afegeix el comentari d’una de les cambreres del bar on han portat el cadàver: “Cal almenys una hora perquè es comenci a veure l’ànima”.

Davant l’assetjament franquista que es viu a Madrid, el govern de la República decideix traslladar-se a València a primers de novembre. L’esquadrilla s’ha anat desplaçant i ha recalat finalment a l’únic aeroport encara republicà, a Alcalá de Henares. Poques setmanes després es desplaçaran a Albacete. Quedi com a testimoni del viscut a l’Hotel Florida, les paraules de Mikhaïl Koltsov[xxxvii], el fidel corresponsal de Pravda que el 1942 serà afusellat en una de les purgues de Stalin:

“Aquí viuen els aviadors i enginyers de l’esquadrilla internacional, que porten esportives camises de seda descordades, navalles i parabellums en fundes de fusta penjades al cinyell. Al principi volien fer venir les dones, no els van donar permís; ara ja no ho demanen –de dones, ja en troben prou a Madrid–. A la nit sovintegen escenes sorolloses amb sortides precipitades al passadís, de manera que els periodistes i uns diputats socialistes estrangers es queixen al director. Entre els aviadors hi ha homes valents i fidels; aquests s’agrupen al voltant de Guidez: se’ls veu poc per l’hotel, sovint fan nit a l’aeròdrom. Hi ha uns deu homes que són indubtables espies i una dotzena de dropos i bergants, que intriguen escandalosament contra André i Guidez asseguts a la barra del bar; Els donen carraques en lloc d’aparells! No acabaran suïcidant-se a l’estúpid cel d’aquest país de bojos només per satisfer l’amor propi d’algú!

Aquí hi ha antics gàngsters nord-americans, transportadors d’alcohol del destacament aeri d’Al Capone, cercadors d’aventures d’Indoxina i un terrorista italià desil·lusionat que escriu poemes”

PER SABER-NE +:

La mort de Viezzoli.

Seqüència II: Una hora.

 

 1.4.- MADRID – ALBACETE – VALÈNCIA

L’esquadrilla Espanya no acaba d’encaixar en l’estratègia bèl·lica de la República. La No-intervenció bloquejant les fronteres, la mala gestió en les compres i la manca de previsió del govern en l’etapa prèvia a la revolta, posen en greus dificultats a la cada vegada més debilitada aviació republicana. El seu cap, Hidalgo de Cisneros, cita amb tristesa[xxxviii]: “Va arribar un dia de trist record, en què vaig haver de donar en singular l’ordre de sortir a l’aire: que surti el caça”

En els darrers mesos del 1936 la situació s’ha tornat insostenible. L’avenç de les tropes rebels ha anat copant els diversos aeròdroms de la capital. Els avions alemanys des d’Àvila i els italians des de Talavera, més els Junkers franquistes de Navalmoral de la Mata i Escalona els bombardegen regularment, així com ho fan criminalment a la població civil de Madrid. A finals d’octubre han començat a arribar alguns avions russos, amb tripulacions i tècnics. La rellevància de l’Esquadrilla Espanya ha anat a menys a causa de la seva anàrquica col·laboració i de tenir gran part dels seus aparells danyats, i perquè la seva substitució és molt difícil i costosa. En aquest ambient centralitzador de les decisions, amb un pes important dels assessors russos, el mateix cap de la Força Aèria, Hidalgo de Cisneros, s’ha afiliat al Partit Comunista durant una estada a Albacete[xxxix], on s’està reorganitzant part de l’exèrcit, alhora que estan incorporant-se i agrupant noves brigades internacionals. Largo Caballero i el seu ministre de Marina i Aire, Indalecio Prieto, estan pensant ja a buscar altres punts on consolidar-se i iniciar la recuperació del terreny perdut. El govern deixa Madrid per instal·lar-se a València, el 6 de novembre, i gran part de l’aviació farà el mateix. El setge de la capital sembla insostenible, i els franquistes han instal·lat les bateries antiaèries a prop de l’únic aeroport que queda útil: Barajas. Paul Nothomb arriba a qualificar l’enlairament dels poc maniobrables avions com un veritable “tir al plat”[xl]. És el moment en què Malraux i la seva esquadrilla es desplacen, també temporalment, a Albacete en plena crisi interna.

El 18 de juliol, Albacete havia caigut a les mans dels rebels, encara que una setmana després columnes de milicians provinents d’Alacant i Múrcia la van recuperar per a la República. Aviat es va convertir en un important nucli de reagrupament de forces, que en el cas de l’aviació es basava a l’aeroport de Los Llanos. No era un lloc per a grans festes, com recorda el brigadista Keith Scott Watson[xli]: “Sempre recordaré Albacete com una de les ciutats més desagradables d’Espanya. Com moltes cruïlles de vies ferroviàries no tenia caràcter propi. Tenia dues indústries principals: la manufactura de ganivets mortals i un pròsper, encara que sòrdid, barri de bordells (Alt de la Vila)”.

A la novel·la L’esperança, Malraux no entra en detalls de l’estada de la seva esquadrilla a Albacete, excepte algunes referències passatgeres, com per exemple[xlii]:

Després d’una curta parada a València, entre tarongers, Magnin havia deixat el Jaurès a Albacete, perquè seguís la ruta cap a Alcalá de Henares. Era el darrer aeròdrom disponible per als republicans en ruta cap a Madrid. Una part de l’esquadrilla es va quedar a Albacete per comprovar els aparells reparats. L’altre va combatre a Alcalá.

De la seva breu estada a Albacete tampoc hi ha gaires referències al guió de Sierra de Teruel. Només en dues seqüències s’esmenta el paper jugat pels components de l’esquadrilla: la XXIV, en què hi ha una clara al·lusió a Paul Nothomb, fill d’una rica família de tendències feixistes en el personatge d’Attignies, i la XXVI, en què alguns aviadors expliquen el perquè del seu enrolament. Un arriba a dir: “Vaig venir perquè m’avorria”. Tot i això, la situació no era tan plàcida com es plasma en aquesta escena.

A l’Espanya republicana, durant la guerra s’ha enfrontat dues visions diametralment oposades, no només de com afrontar la contesa, sinó fins i tot de l’escala de valors que hauria de regir aquest comportament. Tant en allò que podríem anomenar ambient anarquista, en què el voluntarisme és capital, com en el proper al rigor organitzatiu soviètic, la figura dels mercenaris està mal vista. I durant la primera etapa de l’esquadrilla, aquests han estat imprescindibles davant la pressa de contractació per donar resposta a l’aixecament. És curiosa la reacció també del bàndol revoltat, que ha arribat a proposar als pilots de l’esquadrilla una recompensa per trair-la. Però deixem que sigui el mateix Malraux qui ho expliqui a Max Aub, el seu conegut, i aviat amic, durant un dels múltiples viatges d’aquell a la capital francesa a la recerca de fons, personal i material per continuar la lluita amb la seva esquadrilla.

Mitjançant un comunicat datat el 22 de novembre de 1936[xliii], el Ministeri d’Afers Exteriors de la República, ha nomenat Max Aub agregat cultural de l’Ambaixada a París, en la qual el seu amic Luis Araquistaín és ambaixador des del mes de setembre. Malraux ha saludat el valencià en una de les visites a la seu diplomàtica, al 55 de l’Avenue George V. Han sortit al migdia per dinar en un restaurant proper el propietari del qual és espanyol.

—Estimat amic, com et va?, fa molt que ets a París? —inicia Aub, després d’haver demanat l’obligada paella, concessió, sacrifici, per a qui adora el plat valencià original.

—Dos dies. I de pas per a Txecoslovàquia. M’han parlat de dos De Havilland. Encara que estic escamat d’ofertes anteriors, he d’anar i veure’ls. Ahir vaig contactar amb dos pilots que semblen fiables i vindrien voluntaris. Si aconsegueixo els avions, ells mateixos podrien portar-los a Albacete, o on ens portin ara, potser València.

—Fiables? Intueixo que has tingut problemes amb algun dels mercenaris. Les relacions humanes sempre són difícils i no et dic en temps de guerra. Explica’m.[xliv]

Ha arribat l’amanida, colors vius que Aub amaneix mentre el francès reflexiona sobre si s’ha d’esplaiar amb aquell personatge. Sembla fiable, Bergamín en parla bé, però ves a saber. Malraux no està en el millor moment. Ja es parla de traslladar-los de nou, però no de tornada a Madrid. El front de la capital està cobert ara pels russos, i a Albacete no estan fent res de profit. Encara no instal·lats completament, ja es parla d’un nou trasllat. En el fons no deixarà de ser un alleujament, els seus “nois” són els únics a Albacete que no depenen de l’intransigent Marty, cosa que reforça la seva imatge d’anar per lliure. Ni tan sols s’allotgen a les dependències previstes per a les Brigades, a l’antiga Caserna de la Guàrdia Republicana, sinó a l’hotel Regina. Almenys li haurà servit per reclutar algun voluntari entre els brigadistes que s’hi agrupen. Abans de sortir, els últims: Maurice Thomas, Ollier i Galloni. Poca cosa. I a més hi ha Clara. I Josette.

La seva dona, en els breus moments tots sols al domicili de la rue du Bac, no para de retreure-li els seus flirtejos amb altres dones. La generalització evita respostes elaborades per ell. No li parla directament de Josette a qui ella menysprea. Diu als seus amics[xlv]: “André s’amuse avec la petite Clotis”. Es veuen poc, ell hi va esporàdicament per veure la seva filla Florence, i quan això passa hi ha mal ambient. Ella continua assetjant-lo perquè deixi ja la seva aventura militar espanyola, cosa que provoca a Malraux un cansament que no es pot permetre (tot i això veurem com encara l’acompanyarà a Espanya de tant en tant). L’evita en la mesura del possible, passa més temps a l’hotel Elysée Park, amb la seva amant. Josette, el seu cos, sí, però també les seves ànsies, no tenir-ne mai prou, utilitzant l’ofici d’escriptor com un reclam. Li diu en una carta[xlvi]: “Heu d’escriure, André, és indispensable, o morirà boig de no escriure. Diu que la tasca que s’hi ha fixat està a punt d’acabar. Si torna a París, hi haurà cent mil persones aferrades a vostè, conferències, trucades, peticions de tot arreu. Ha fet tot allò que li era possible fer a Espanya… És més útil escriure, no hi ha res més important que els llibres”. Així, a mesura que vagi engrandint el seu paper de “repòs del guerrer” s’anirà també gestant la que serà la gran obra d’André sobre la guerra civil: L’espoir.

Mengen. Malraux dubta a obrir-se. Les seves reticències respecte a la influència soviètica en el desenvolupament de la guerra, ara reforçades per les topades amb André Marty, i l’apatia amb què les seves queixes són acollides per Hidalgo de Cisneros, el fan dubtar davant aquest escriptor, que és socialista fins a la medul·la, però del que en desconeix el posicionament respecte al comunisme. Potser amb una anècdota valgui. La inicia després de contemplar la paella que els ha mostrat un somrient cambrer per després dipositar-la al centre de la taula, a l’estil valencià.

—No, no són pas fàcils. I jo soc molt exigent. Al juliol calia reclutar qui fos, però ara ja no. Vaig desprenent-me dels mercenaris. A més, no hi ha diners i quan les nòmines s’endarrereixen, el rendiment encara baixa més. I de vegades no es tracta només de voler o no pujar a un avió. L’altre dia…

Max aixeca la vista. Li encanta que aquell prestigiós escriptor s’obri al seu interès. Fins i tot pensa demanar-li que intervingui en el tema que ara té a les mans, la Junta delegada para la expansión cultural de España. Qui hi hagi un amic comú, Louis Aragon, facilitarà les coses. Però no vol interrompre’l. El francès, amb la forquilla a la mà, segueix:

—Fa tres dies en vaig desprendre d’un. No va ser fàcil. És curiós, però hi ha una mena de complicitat, de camaraderia, entre els mercenaris que mai no hauria sospitat. Fins i tot hi va haver algun intent de motí. Però ja està, l’endemà, Leclerc ja volava cap a França.

“Ja està? I la història? Això no pot acabar sense més ni més”.

—Què havia fet el tal Leclerc per merèixer l’expulsió?

—Gairebé des del principi, hi ha hagut reticències i discrepàncies entre els voluntaris i els mercenaris. Alguns són bons, excel·lents pilots o mecànics, però uns quants han vingut al reclam de la retribució, que et dic fermament que no mereixen. Les presses al reclutament no van ser bones. Però des que sabem que la Junta Tècnica de Franco ofereix 40.000 francs al pilot que passi un avió a la zona rebel i 20.000 per a qui inutilitzi un aparell, he decidit filar més prim[xlvii]. Hi va haver un incident en què vam perdre un avió[xlviii], amb diversos morts. Anaven dos aparells Potez: un, el Jaurès, es va partir per la meitat; l’altre, incomplint ordres, va tornar a la base carregat encara amb totes les bombes. Això, a més de perillós, era intolerable. Però Leclerc era un personatge molt peculiar, que amb la seva indisciplina enverinava els altres pilots. Sempre queixant-se, maleint i, a més, presumint de les seves gestes com a contrabandista. No podia permetre que això minés encara més la moral dels pocs que quedaven, així que el vaig convocar per veure d’arreglar-ho. Em va insultar, a mi i als altres. No vaig tenir cap altra alternativa que rescindir el contracte. L’endemà el vaig enviar amb avió de tornada a França, amb l’ordre de no tornar mai més a Espanya. Encara va tenir els pebrots de dir-me: “Tornaré quan em doni la gana!, cretí immund. Em prens per un servent?”. L’hauria matat allà mateix.

Aub el mira comprensiu. Ell està acostumat a les picabaralles de l’ambaixada, a les lluites entre intel·lectuals gelosos i ambiciosos, més encara com més mediocres són; fins i tot a les picabaralles de partit, però allò era la guerra; homes que es jugaven la vida. El futur de la nació estava en joc. I comprenia que no es podia permetre que cap mercenari sense escrúpols pogués minvar la moral de l’exèrcit. Creixia l’empatia entre els dos homes, cadascú en el seu cercle, tots amb la mateixa esperança d’un món millor, ara amenaçat pel feixisme, a Espanya, però també a la resta del món.

La paella no entrarà a la història. El patró, gallec, pot tenir altres virtuts, però no pas la de cuinar com els valencians. Tot i això, tots dos han escurat el que quedava. A principis de desembre, a París, el gris és el color dominant. La fina pluja exterior convida a prendre un orujo abans de sortir.

Malraux agita el seu serrell com per girar full. El seu company s’emporta la mà mig tancada a la boca, per indicar al patró que volen dos gotets de licor. Aquesta pregunta amb ulls maliciosos: orujo? Max assenteix amb un somriure.

—Saps?, ara l’esquadrilla es dirà Esquadrilla Malraux.

—Caram! Felicitats. T’ho mereixes.

—Va ser idea de Nothomb[xlix]. I pensar que al principi en vaig desconfiar.

—Avui dia no et pots refiar de ningú. Nothomb? —afegeix Max per dir alguna cosa, per perllongar les confidències.

—Sí, Paul Nothomb, un bon home. Va arribar a Madrid al setembre. Comunista convençut, encara que prové d’una família rica i el seu pare té plantejaments propers als nazis, segons em va dir ell mateix. El vaig anomenar comissari polític de l’esquadrilla. Tot i les reticències del partit comunista, ho vaig fer i no me n’he penedit. Està disposat a tot. Ho va demostrar un dia, no farà ni tres setmanes.

Porten els dos gotets d’aiguardent. Fan el primer glop i amb els colzes sobre la taula, es disposen a seguir amb el relat. Va quallant una amistat que durarà mentre visquin.

—Va ser a la zona de Ciutat Real —nom republicà de l’antiga Ciutat Real—. Volaven a l’únic Bloch que ens queda, quan una avaria en un motor els va obligar a fer un aterratge d’emergència. La zona era perillosa, terra de ningú, o de tots segons com es miri. Després em va explicar que va tenir dubtes sobre el seu copilot, pensant que l’incident era perquè potser havia tallat la vàlvula del combustible per provocar l’aterratge i passar-se amb l’aparell a l’enemic[l]. De fet, ja a terra, indemnes excepte unes esgarrinxades, van veure com s’acostaven algunes ombres, amagades entre l’herbam, i no sabien a quin bàndol pertanyien. En aquell moment, la resta de la tripulació va veure com en Paul es llançava al seu encontre, amb una pistola a la mà. Per sort, eren republicans. Però em va dir, i n’estic segur, que si arriben a ser feixistes, abans de caure presoner hagués liquidat el seu segon pilot d’un tret. Un paio peculiar.

Malraux queda mirant fixament el gotet gairebé buit. Fins on la fidelitat d’un home ho és a una idea? Depèn, és clar, de cadascú, es diu per dintre seu. Però l’obstinació del tal Paul, lluitant contra la seva família, fins i tot contra el seu partit, que no se’n refia d’ell, per lluitar a la seva manera contra el feixisme… per què s’hauria afiliat? Alguns, sense proves, insinuaven que podia ser un espia, un infiltrat. Tot i això, les seves accions demostraven el contrari. Era un home d’acció, cosa que el francès admirava. Sí, no s’havia equivocat en anomenar-lo comissari polític a la mort de l’anterior.

Dona una ullada al rellotge. Ha anat massa lluny. La paella, o l’aiguardent, comencen a ocasionar-li cremor d’estómac. A més a més, s’ha promès a si mateix aconseguir una nova reunió amb Cot. La tasca d’André, intentant coordinar els diversos fabricants d’aeroplans, és esgotadora. S’adona que França està en retard respecte dels avions alemanys que es comencen a veure a Espanya. No serà fàcil, els posicionaments polítics dels industrials estan molt distanciats: des del favorable a la República espanyola Henry Potez, amic del ministre, fins al descaradament partidari de l’extrema dreta Émile Dewoitine. Però el seu amic Jean Moulin, segon de Cot, li ha promès mirar de fer alguna cosa. Per avui ja n’hi ha prou. A més, aquest espanyol que mai no ha empunyat un fusell, què sabrà d’avions! Però no es vol acomiadar deixant un mal sabor de boca.

—Bé, Max, gràcies per la paella. Estava boníssima —“menteix com un bergant”, pensa l’espanyol—. Per cert, si puc demà passaré per Gallimard. Tinc algun assumpte pendent, i potser em podran fer un avançament que m’anirà bé per al viatge a Praga. Els parlaré de tu. Ja saps que el teu… no sé què Petreña em va encantar[li]. Encara està plovent.

—Et deixo el paraigua. Jo estic a dues passes.

-No gràcies. No sé quan el podria tornar. Millor busco un taxi.

S’aixeca i agafant l’abric del penjador de l’entrada surt precipitadament al carrer. Max i el propietari del restaurant es miren. Les presses del francès han resultat gairebé còmiques. En pagar, l’escriptor apuntarà:

—Amadeu, quantes vegades t’he de dir que abuses de la ceba. Si és perquè t’enyores de Galícia, doncs val, posa-n’hi una mica, però res més. Ah! I el xoriço, per a l’entrepà. Soc valencià i pateixo veient aquests sacrilegis.

—Amén —tanca el restaurador, que sap que aquell home tornarà, no per la paella, una mera concessió al francès, sinó pel pop. I el seu ribeiro, és clar.

L’endemà, després d’una tempestuosa reunió amb el ministre d’Afers Estrangers francès, Léon Delbos, en què no aconseguirà que aquest canviï la seva posició favorable respecte a la No-intervenció, André Malraux sortirà cap a Txecoslovàquia, on tampoc tindrà èxit en la compra d’avions. Quan torni a Espanya, anirà immediatament a la base de La Señera, a prop de València, on trobarà el que queda de la seva esquadrilla, preparant-se per col·laborar  a la presa de Terol. Per part seva, Max Aub es recriminarà no haver tingut ocasió de parlar-li de la Junta delegada. “Bé –es diu–, ja ho farà Aragon algun dia. Ara tampoc no hauria estat al cas”.

 

PER SABER-NE +:

L’esquadrilla Malraux: realitat vs. ficció.

 

1.5.- ÚLTIMA ETAPA: SIERRA DE TERUEL.

Li ho havia dit Nothomb per telèfon un parell de dies abans, encara a París: “Tindràs una sorpresa”. I l’ha tingut.

En baixar de l’avió a Manises, André ha vist el belga i la seva dona Margot dempeus davant d’un luxós cotxe negre, sota un paraigua enorme. Després de les abraçades de rigor, ell pregunta:

—I això?

—Regal del comitè local. Ja t’explicaré. Apa, entra al cotxe, està diluviant.

El desembre s’ha iniciat amb mal temps. La pluja i el vent han impedit algunes de les operacions previstes per a la cada vegada més minvada esquadrilla. S’acomoden a l’interior del vehicle, saludant Galloni D’Istria que està al volant, exhibint un somriure mordaç.

—Ara ens dediquem al luxe?

—És un Packard sedan, sèrie 12. Comprat l’any passat. Carburador Stromberg EE-14, 8 cilindres, 110 cavalls. Una bèstia. ¡Per davvero!

L’italià hi entén, parla amb orgull, com si fos seu.

—Qui ens l’ha regalat?

—No sé jo si regalar és la paraula adequada —intervé Nothomb, una mica incòmode en presència de la seva dona—. Els antics amos, bé, van tenir un incident.

—I si ho reclamen?

—Dubto que puguin. Van sortir de paseo —Galloni al·ludeix al passeig que van fer donar els de la CNT al matrimoni propietari—. Nosaltres estem en regla. El comitè local ens el va entregar amb tots els papers. Estan molt orgullosos que una esquadrilla tan prestigiosa hagi recalat a La Señera. L’Esquadrilla Malraux, quin honor! —proclama sense cap indici d’ironia.

Quinze minuts després de sortir de Manises, per la carretera de Madrid, abans d’arribar a Xiva, agafen el trencall a l’esquerra per entrar a la Masia Aldamar. Malraux indica que abans vol anar al camp d’aviació, dos quilòmetres més endavant, però Nothomb el dissuadeix vist el temps de gos que fa a la zona.

—A casa t’estan esperant Guidez i Marechal. No és el palau de Torrent, però fa el fet.

—D’acord, arrenca. Però a primera hora demà vull veure l’estat dels avions.

En baixar del cotxe, Paul pren André pel braç i li indica un vehicle aparcat a l’esquerra: Mira, li diu. Un autocar amb el lateral marcat amb un enorme rètol: AVIATION MILITAIRE, ESCADRILLE ANDRÉ MALRAUX, circumdant una estrella creuada per unes ales. Al seu costat, un camió de fabricació russa, amb un rètol a la porta: Aviation Malraux.

—Hem marcat tots els vehicles. Que se sàpiga qui som.

Sense donar resposta, l’escriptor es dirigeix cap a l’interior de l’enorme edifici de dues plantes. Travessa un batibull de gent parlant en veu alta, alguns en rus, i arriba a una sala on els seus l’esperen. És gairebé l’hora de sopar. L’aplaudeixen. Amb un somriure, obre una gran bossa que porta:

—Aujourd’hui on va bien bouffer.

Tot i això, percep cares llargues. Guidez se li acosta i xiuxiueja a l’orella:

—Allot és mort[lii]. No t’ho vam dir. Prou feina tenies a París.

Davant la cara de sorpresa i d’ira de Malraux, afegeix:

—Veníem de Torrent, amb el camió que has vist en entrar carregat de gom a gom. Ell anava enfilat a la caixa, va relliscar i va caure d’esquena. Mortal de necessitat. Mala sort. El van portar a la masia Forriols, però no va haver-hi res a fer. L’enterràrem abans-d’ahir a Xiva. Pobre François. Si vols demà hi anem.

André demana un minut de silenci, entorpit pel soroll i els crits de la sala contigua on estan sopant els pilots dels Mosques i Xatos russos.

El sopar transcorre amb menys guirigall del previst. Els envasos de rillette s’acaben en un moment. Els macarrons, acompanyats de conyac espanyol, tanquen l’acte. L’ara coronel Malraux conclou:

—Nois, a dormir. D’aquí a uns dies tindrem molt moviment i hem d’estar en plena forma.

Ho fan. En dirigir-se als dormitoris, Guidez s’excusa:

—No té el confort del dormitori-capella de Torrent, però és el que hi ha. Ara diuen que volen habilitar un hospital per a Aviació a Lo Vedat. Almenys ara tenim caces russos a mà, encara que estan més centrats a protegir la ciutat, en especial el seu port, que a acompanyar-nos a les nostres missions. Ja veuràs: l’aeroport té dues pistes: una nord-sud, i una altra una mica més llarga est-oest, uns 1.300 metres[liii]. Però no hi ha il·luminació permanent. Només n’hi ha a Manises. Ni aquí, ni a Sagunt ni Llíria n’hi ha. Però si cal ens apanyem. -L’experimentat pilot no sap que això donarà peu a diversos plans de la futura pel·lícula, quan buscaran cotxes als pobles pròxims perquè amb els seus fars il·luminin l’enlairament de dos Potez.

Passen dos dies de presa de contacte, de revisió del material que els queda, i algunes estones de pràctiques de tir. Durant aquest temps, André és informat que a mitjan mes, la XIII Brigada Internacional durà a terme repetits atacs a la zona de Terol, per evitar que els rebels puguin destinar més tropes a la zona centre, on realment es juga el futur de la guerra, i quan Franco ha llançat un nou atac a la zona de Boadilla del Monte. Per això, l’esquadrilla haurà de donar tot el suport possible, amb incursions diàries de bombardeig de llocs estratègics. De vegades comptaran amb suport dels caces russos. A València, sortint del ministeri, Malraux ha vist a la plaça d’Espanya un cartell enorme recordant la necessitat d’extremar les precaucions, amb l’enemic a menys de 150 quilòmetres, a Terol.

Serà un primer intent de conquerir Terol, cosa que no s’aconseguirà fins un any després. Als batallons internacionals Chapayev, Henri Vuillemin i Louise Michel, se’ls unirà també la 22a Brigada de Francisco Galán. Malgrat comptar amb artilleria i suport aeri, no podran entrar a la ciutat, i patiran sensibles pèrdues, veient-se forçats, a finals d’any, a tornar a Albacete per reorganitzar-se. Potser l’escriptor pensava en aquests combats quan, a la seqüència III de Sierra de Teruel, esmenta la brigada de Jiménez, que ha de volar un pont en suport del poble assetjat de Linàs.

Arribem així a uns dies que seran crucials, tant per a l’esquadrilla com per al mateix Malraux, i que tindran un commovedor reflex a les escenes finals de la seva emblemàtica pel·lícula.

El dia de Nadal de 1936, ha estat de gran tràfec a La Señera. Es prepara un atac conjunt de bombarders republicans i de l’esquadrilla Malraux, recolzats per caces russos, en un últim intent d’entrar a Terol. Un menjar una mica més lluït que l’habitual, amb més ampolles de vi i pastissos fets al poble, no han estat suficients per amenitzar un dia dedicat a greixar metralladores, revisar motors i, també, a escriure cartes a la família o a l’últim enamorament local.

L’endemà, 26 de desembre, un sol avió efectua una primera incursió, bombardejant la central elèctrica de Terol, cosa que comprova fent una segona volta de verificació, així com verificant la potència i ubicació de la defensa antiaèria de la capital. Han tornat sense contratemps, ja que no s’han presentat els caces franquistes. Fins i tot, des del lloc de metrallador, Raymond Maréchal ha pogut fer alguna fotografia amb la seva inseparable càmera.

Però l’endemà la situació canvia. L’operació, amb el bon record de la darrera expedició, s’ha plantejat amb més ambició. Han emparaulat amb els pobles propers el seu suport, aportant els fars dels seus cotxes a l’enlairament de matinada. Sortiran dos Potez, el S i el ’Ñ, que seran tripulats respectivament per Jean Darry i Marcel Florein, amb Bourgeois com a segon pilot. André Malraux vol ser partícip de la gesta, intuint que serà una de les últimes a què podrà tenir accés. Ha demanat ocupar el lloc de metrallador.

S’acomoda, la seva ment activa ja comença a engegar breus esbossos del que serà la seva novel·la; no pensa encara en la pel·lícula. Sap que té per endavant més de mitja hora de navegació tranquil·la, fins que, quan sobrevolen Barraques, se’ls uneixin dos Potez més de l’aviació republicana. Amb gran enuig, ha sabut pel responsable rus que els caces no estaran llestos fins d’aquí a unes hores. No us preocupeu, monsieur, vostès van al nord i després a l’est, nosaltres ens dirigirem directament nord-oest. Els protegirem a Terol. Durant el trajecte no ens necessiten —ha dit amb aire de suficiència, de qui se sap imprescindible i reconegut per les màximes autoritats, davant d’un escriptor esdevingut guerrer, que mentre somia les seves gestes no s’adona que de la seva armadura només en van quedant bocins esparsos.

El Potez Ñ s’enlaira sense dificultat. Instants després ho fa el S. Al seu interior, al cap de pocs segons, una imprecació:

—Massa pes!, les bombes!

Darry, pilot de caça que s’ha adaptat als pesats Potez, s’adona massa tard de l’error en carregar l’aparell. Malraux s’agafa com pot a la metralladora mentre sent rodar objectes per l’interior de l’avió. Aquest es decanta perillosament. El pilot intenta redreçar-lo, cosa que provoca que perdi encara més altura. Veu uns arbustos que poden, potser, esmorteir el cop. El gran perill és a les bombes que porta a la part inferior.

L’avió ha capotat. Quedarà inservible durant una temporada. Un més. De la cabina, blasfemant i maleint, baixa la tripulació. André Malraux té sang al genoll. Guidez i altres han acudit corrents i esperen al costat de l’aparell.

—I André? —pregunten als primers que treuen el cap.

—Crec que bé, almenys ha pogut sortir del lloc de metrallador. Amb dificultat, però es mou. Ara sortirà —indica Jean Darry, amb un fil de sang baixant pel front.

Al cap de poc surt el coronel, agafant-se el genoll esquerre.

—Com estàs, comandant?

—Bé, bé. Una mica marejat, dolor quan camino, però bé. I l’aparell?

—La cabina on estaves és la més malmesa, L’hèlix esquerra trencada, una roda.

—Les bombes?

—No s’han desprès. Sortim d’aquí. Després ens ocupem —Guidez, el segon de Malraux, agafa la iniciativa.

Entre dos agafen André per les espatlles. Compte, diu ell al de l’esquerra. El porten fins a un cotxe, on ja està assegut Darry. Van a la masia Altamar, on tenen la infermeria.

El Potez S ha quedat malmès. Trigaran gairebé un mes a reparar-ho. Aviat estaran a punt per tornar a volar el P i el B. Això és tot el que li queda a l’esquadrilla, al costat de el Ñ, que en aquests moments, al costat de dos bombarders més de l’aviació republicana que s’han enlairat de Barraques, enfila direcció oest cap a Terol.

Malraux no té res trencat. Li embenen la cama esquerra, immobilitzant el genoll, després de desinfectar-la. Ara ja és al menjador, assegut davant d’una tassa de cafè, la cama estesa sobre una cadira.

—Se sap res de Florein?

Guidez dubte. Sap que s’enfadarà.

—No, crec que tot va bé. Excepte…

André ho intueix, però deixa que sigui ell qui ho digui. Fora el dia ennuvolat anuncia una espera grisa.

—Els xatos encara són aquí.

El coronel llança la tassa contra la paret. En sentir el soroll, hi entren Pons, l’administrador, i un parell de pilots.

—Què passa, cap?

—Ens deixen sols. Hidalgo de Cisneros es queixa que anem al nostre aire, i són els russos els que fan el que els sembla, sense pensar en la resta, i menys en la meva esquadrilla!

Abel Guidez intenta suavitzar la situació.

—M’han dit que en mitja hora…

Pons, amb el seu caràcter plàcid:

—Tranquil, cap, tot anirà bé. Els Xatos són ràpids. Arribaran a temps. Van en línia recta. No han de fer la volta per Barraques. Es trobaran tots sobre Terol.

—No! És intolerable! Ara mateix truco a l’Alt Comandament. Em sentiran!

La línia no funciona.

Malraux no vol que els seus homes vegin com perd els estreps. Es tanca a la seva habitació. Fuma compulsivament. Mira per la finestra. Al capdavant, la Serra Calderona, de moderada altura, agrisada per uns núvols amenaçadors. Voldria fer un salt en el temps, poder almenys veure el Potez, tornant ja de la seva missió, sobrevolant el Maestrat. Treu el cap a la porta, crida:

–Que algú m’avisi quan hi hagi línia amb València! —i tanca amb un fort cop de porta.

Cap al migdia s’ha recuperat la línia. Ha trucat a Aviació, però només l’ha atès algú de segona fila. Ha penjat sense acomiadar-se’n. Decideixen menjar alguna cosa.

Llenties amb arròs. Això sí, taronges no en falten. Prenen cafè i un calvados que tenien per a les grans ocasions, quan arriba, frenètic, un soldat.

—Coronel. Truquen de Barraques —no segueix, té por de la reacció.

Malraux hi va. A mesura que va sentint el seu interlocutor, se li va enfosquint la cara. Prem amb ràbia l’auricular. Mira Guidez, Pons, Nothomb i Margot, la seva dona. Ells, en silenci, ansiosos. Se’ls acosta ranquejant. Els mira.

—El Ñ s’ha estavellat.

Un silenci prenyat de desànim.

—Era el comandament de Barraques. Els seus dos Potez han tornat. A un el van tocar, però va poder aterrar. Tres ferits. Han vist com Florein es desviava de la seva ruta, possiblement per esquivar els Heinkel que han arribat de sobte. Ha estat un combat curt. Els russos —calla un instant per no maleir, ja no li interessen. Els seus… —van arribar i els espantaren. Però el Ñ no va fer cap a Barraques. S’ha estavellat. Encara no saben ben bé on. Pons, ràpid, el cotxe. Me n’hi vaig.

Tots s’aixequen. Ell talla, autoritari:

—No! Vaig sol. O, millor, acompanya’m tu, Pons. Haurem de parlar amb la gent del lloc.

Al cap de cinc minuts, el Packard surt precipitadament, conduït per Galloni, amb els dos homes callats darrere.

Comença aquí la part més emotiva i emblemàtica de la història que André Malraux reflectirà amb gran riquesa de detalls a la seva novel·la L’espoir i posteriorment a la pel·lícula Sierra de Teruel.

El cotxe arriba a Mora de Rubielos. No s’han aturat a Barraques. Per què?, ja els han dit que els dos avions seus han tornat. La ubicació estratègica de la població la farà capital de la comarca durant el futur setge a Terol, a finals de l’any vinent. A l’escola hi ha quelcom semblant a un rudimentari hospital. Allà es dirigeixen.

—Esquadrilla Malraux. Un avió nostre s’ha estavellat a dalt a la muntanya. Saben alguna cosa?, ens poden ajudar?

—Sí, han trucat des de Valdelinares. En sentir l’estrèpit, alguns han anat al prat on ha caigut l’aparell. Un del poble ha tornat per telefonar. Sembla que només hi ha un mort, però també diversos ferits greus. Hem preparat dues ambulàncies que estan a punt de sortir. Volen anar-hi?

—Els seguim al cotxe.

Malraux pensa: “només” un mort. Qui serà? Florein?, Maréchal?, el bombarder Taillefer?[liv] Què serà per a ells “un mort” en plena guerra?

—Passarem per Linares. Si anéssim per Alcalá de la Selva, no podríem acostar-nos-hi fàcilment, la serra de Jabalambre és molt escarpada en aquesta zona. Trigarem una mitja hora.

—Au, doncs. De pressa —indica Pons, davant del nerviosisme de Malraux.

Han trigat 25 minuts. A Linares de Mora ja els esperen alguns vilatans. A la plaça s’ha arremolinat la gent, sortint dels carrers blancs i estrets, coronats per l’església i les ruïnes del seu castell. Miren el Packard, les dues ambulàncies. No saben què fer.

Finalment, un aixeca el puny. En silenci, tots l’imiten. Així es queden, sense abaixar el braç, esperant un lideratge que aviat assumeix Malraux. Aquest no vol que el seu precari espanyol alenteixi l’operació.

—Pons, digueu-los si saben on és l’avió, i que saben dels ferits.

Un pagès, pantalons de pana, armilla negra i camisa blanca (sabia que venien forasters), respon:

—A la vall. Passat Valdelinares, pel camí a Alepuz. Dues o tres hores de camí. Potser una de les ambulàncies podrà passar, és camí carreter. Però ja ha baixat un aviador amb els primers que hi van anar per ajudar. Als altres no poden portar-los ells sols.

—I on és.

—A l’ajuntament. El volen veure?

No cal. En saber de l’arribada, Marcel Florein, el primer pilot, l’únic indemne, apareix corrent. Sense saber què fer, s’abraça a Pons. Després a Malraux:

—Coronel, que jo sàpiga, només —“només” de nou— ha mort Belaïdí. Però els altres estan molt malament. I a la neu. Hem d’anar-hi immediatament. La gent de Valdelinares fa el que pot, els han pujat mantes, fins i tot una olla amb brou, però és difícil baixar-los. A més, hi ha el material. L’avió ha quedat destrossat, però alguns elements, com les metralladores, potser es podran aprofitar.

Parla atropelladament. Panteixa. André ja ha començat a caminar, sense saber bé cap on, però no pot estar-se quiet. Els segueixen els seus i també dues dotzenes d’habitants del lloc. Un, a la plaça, aixeca la mà indicant el camí de Valdelinares, una pista ben traçada però insuficient per als vehicles. En veure que coixeja, d’una casa li porten tres mules. Malraux puja a una i Florein a una altra. Pons els segueix a peu portant la tercera. Galloni es queda amb la gent de Linares. Intentarà pujar alguna cosa amb les ambulàncies, però als dos quilòmetres ja veuen que no serà possible[lv].

Mentrestant, al Potez, unes dones han portat mantes i una olla coberta per un sac per als ferits. No saben què més fer. Han vist com el que semblava el cap discutia amb un dels aviadors que tenia la cara destrossada i sagnava abundantment. Li ha agafat una pistola que portava al cinyell.

Pel camí, Florein parla més assossegadament amb Malraux, damunt les mules conduïdes per dos camperols sorruts.

—A Raymond li he hagut d’agafar la pistola. Es volia suïcidar. Té la cara destrossada. Tenia els vidres del lloc de metrallador clavats per tot arreu, una bala a l’espatlla. Per sort sembla que no ha perdut la visió, però ha quedat fet un desastre.

—I tant que ell aprecia la seva imatge! S’ha acabat la seva alegria. Haurem de vigilar-ho uns dies.

—Sí, André. No serà gens fàcil. Belaïdi va morir en vol. Ens metrallaven per tot arreu. Jo no podia controlar l’avió. Els trets van destruir l’altímetre i la brúixola. Vaig poder superar les muntanyes, i en veure un pla nevat, vaig decidir intentar aterrar. Però l’avió ha quedat inservible.

—Això no és el que em preocupa ara. I els altres?

—Taillefer ferit a la cama, el veig malament. Possiblement caldrà amputar. Els altres, algunes ferides de bala que no crec que siguin mortals, tret d’infecció. Croisiaux, té una ferida al ventre, però no crec que afecti el fetge. Però segueixen allà dalt i fa un fred del dimoni. Estan commocionats. No sé com jo vaig poder sortir i arribar a Valdelinares —afegeix avergonyit—. Els del poble es van portar molt bé. Van pujar unes dones i algun home de seguida. Hi ha una dotzena d’homes i uns muls preparats, tot esperant instruccions quan arribem.

Travessen Valdelinares, un poblet de mala mort, cases mig en ruïnes. La guerra ha incrementat la misèria i encara temen el pitjor si, intentant arribar a Morella, els feixistes hi passen. Ho diuen a Pons en els vint minuts que han trigat a arribar al Potez Ñ.

Unes dones amb mantell negre cobrint el cap, espardenyes i mitjons de llana, els reben amb cara d’alleujament. Malraux, ajudat, baixa de la mula,

—I els aviadors? —engega la primera que se li acosta.

—Aquí! —des de l’interior del que queda de l’aparell, la veu de Bourgeois. Som a dins, fa un fred terrible. Si no fos per aquestes dones, ja hauríem mort.

L’avió té la cua partida i part del fuselatge destrossat. Les ales caigudes. Per sort, abans de ser atacats, ja havien llançat les bombes a Terol. A la part central, arraulits, els aviadors, amb un home i tres dones que els estan donant brou. En veure’l, Pons mira Croisiaux i, agafant-la amablement de la mà, indica a una dona: A aquest no n’hi doni, està ferit al ventre. Al que ella respon: Jo també tinc un fill al front, i si li passés alguna cosa, també voldria que el cuidessin.

Fan tot el que poden, indicarà el belga, renunciant a la sopa. En un racó, Maréchal, encongit, volent-se fondre amb la ferralla, amagant la cara.

Els han embenat com han pogut. Pons, pràctic, intenta millorar els embenatges. Malraux que ha entrat a l’interior, en veure el desastre, treu el cap i crida als que van arribant:

—Prepareu lliteres. Au, ànsia, cada minut compte. Algú es podria dessagnar.

Amb alguns mantells de les dones i un parell de capots que algú ha aportat aconsegueixen col·locar els ferits. Taillefer caminarà amb dos camperols cepats com a crosses.

Malraux comença a baixar acompanyant Maréchal. Parla amb ell. Intenta dissuadir-lo de la intenció de suïcidi que li ha explicat Florein. Ha arribat més gent de la contrada, alguns amb algun ruc i un rudimentari taüt per a la víctima. Comencen també a carregar el material que consideren aprofitable: una

hèlix, una metralladora, uns visors… Pons s’ha quedat per organitzar-ho. Abans de marxar, Maréchal li ha confiat la càmera fotogràfica que mai no l’abandona. Li ha dit: “Jo estaré molt de temps sense poder-la fer servir. Deixa constància del que està passant aquí, d’aquesta gent tan generosa, callada, gairebé amb por als nostres uniformes. Espero que es deixin fotografiar”. Ho faran, la majoria aixecaran el puny[lvi].

Ja a Mora de Rubielos, se separa la comitiva. Una de les ambulàncies porta Taillefer i Maréchal a l’hospital “Pasionaria” de València, al número 208 del carrer de Sagunt, més capacitat que la precària instal·lació a l’escola del poble. L’altra acompanyarà els ferits a les instal·lacions de La Señera, seguint el Packard. S’hi col·locarà també el taüt amb el cadàver de Jean Belaïdi.

El 29 de desembre de 1936, tot el que queda de l’esquadrilla està reunida al cementiri de Xiva. També molts xivans i xivanes, amb els quals el grup té una bona relació[lvii]. Altres han acudit per veure-hi algunes autoritats del govern que també assisteixen als funerals, entre elles la ministra de Sanitat, Federica Montseny.

Jean Belaïdi havia intentat entrar a Espanya des que va saber de la col·laboració d’àrabs al bàndol rebel[lviii]. Hàbil mecànic, sempre havia volgut volar. Quan Malraux el va trobar a Albacete, no va dubtar a contractar-ho per a l’esquadrilla. De comú acord, es decidirà posar el seu nom a un dels Potez que queden, el P, que veurem més endavant, al febrer, a la darrera operació aèria a Màlaga.

El coronel Malraux, amb uniforme, diu unes paraules, que acaben així:

En el camí de tornada, passant prop d’on eren les metralladores dels moros, al més profund de la nit, només oíem el so de la nostra ambulància. Aleshores vaig sentir que passava una cosa molt més profunda, més significativa que la mort del nostre estimat company. Quelcom sense precedents des de la primera batalla de la Revolució Francesa: Havia començat la primera guerra civil mundial.

Durant el sepeli, un assistent de Montseny indica a Malraux que a l’hospital s’ha decidit amputar la cama de Taillefer. No!, ha cridat el coronel, amb una veu forta que ha fet girar molts concurrents.

A la tornada, parla amb Guidez.

—Abel, et confiaré l’esquadrilla. Crec que seré més útil a París, o on sigui, que aquí. Cal internacionalitzar la nostra lluita. Si continuen ofegant-nos a la frontera, la guerra estarà irremissiblement perduda. Marxo a París.

—Però André, la teva presència aquí ens dona forces, aglutina el grup. A més, malgrat les picabaralles, tu saps com tractar amb Aviació, tu pots parlar amb Prieto en un moment donat.

—No, ja no és el moment de parlar amb ningú d’aquí. Els russos ho controlen tot. Fixa’t com han actuat amb els Xatos. Potser Jean no hauria mort. Potser Raymond no estaria desfigurat. No ho sé, però sí que sé que això s’acaba. Cal fer-ho amb dignitat, aprofitant fins al final el material que ens queda. Però jo ja tinc una altra missió. Et prego que ho acceptis.

—Sí, és clar. En pocs dies podrem disposar dels tres darrers Potez, o almenys dos. I tripulacions n’hi ha, malgrat els ferits.

Però André ja té el cap en una altra part.

—M’acaben de dir que volen amputar la cama a Taillefer. Quan acabi això me’n vaig a València i me l’emporto. I també en Raymond. Després, en dos o tres dies, tots dos vindran a París amb mi. No permetré que mutilin un company.

Costarà algun temps més pel transport de Taillefer, però en els primers dies de gener volaran tots tres a París[lix]. Això salvarà la vida del primer. Maréchal sobreviurà fins a morir com a resistent contra els nazis, col·laborant amb Malraux a la regió de  Corrèze.

André Malraux ja no tornarà, encara que continuarà amb les seves activitats promocionals de la causa republicana, com ara la seva presència en un acte de l’Associació Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, l’1 de febrer a La Mutualité de París, amb el títol: “Els escriptors defensen la pau”, on s’avançarà en l’organització del Congrés a celebrar a València a l’estiu. Les missions de la darrera etapa de l’esquadrilla Malraux seran dirigides per Abel Guidez.

Expliquem ara la darrera: la protecció dels fugitius de Màlaga que, en el seu camí cap a Almeria, eren atacats per mar i aire, tot i tractar-se de civils esporuguits. Em permeto oferir un breu fragment d’un relat de Max Aub, el que serà la mà dreta d’André Malraux durant el rodatge de Sierra de Teruel. La rica prosa de l’autor valencià és la millor imatge que es pugui trobar del succés.

Al conte “El cojo”[lx], el protagonista, un pagès que decideix quedar-se per intentar frenar les tropes rebels, contempla la comitiva de fugitius que s’ha anomenat La Desbandà:

L’endemà al matí el Coix va pujar a la carretera i es va estar una bona estona dret, mirant passar la corrua. Venien en illots o arxipèlags, agrupats darrere d’un carretó o una mula, que de sobte es van assemblar a un riu. Passaven, barrejats, homes, dones i nens tan dispars en edats i vestimenta que arribaven a adquirir un aire uniforme. Perdien el color de la seva indumentària a recer de la seva expressió. Els marrons, grisos, els vermells, els verds es fonien darrere del cansament, l’espant, la son que portaven retratats a les arrugues de la cara, perquè en aquelles hores fins i tot els nens feien cara de vells. Els crits, els sorolls, els discursos, les imprecacions es fonien en el desori confús d’un ésser gegantí que marxava arrossegant-se. El Coix es trobava bloquejat sense saber què fer, incapaç de prendre una determinació, maleint als dimonis per un món tan confús. Els homes d’edat portaven les criatures, les dones amb els fardells a la cintura estaven desfetes, les cares morenes arades per solcs recents, els ulls vermellosos de la pols, desgrenyades, amb l’espant a sobre. Els intents d’alguns nens de jugar amb les pedres dipositades a les vores de la carretera fracassaven, derrotats implacablement pel cansament passat i futur. De sobte la sorda agitació cessava i s’implantava un silenci terrible. Ni els carros s’atrevien a grinyolar; els animals semblaven acotar el cap més del que haurien fet si les colleres fossin de plom. La brutícia al coure de les ullereres empenyien els carros a l’última pujada; els carretons, en canvi, prenien descans. Les dones, en arribar al tomb, rectificaven la posició de les seves càrregues i miraven enrere. De sobte, el plor dels nadons, despertats l’un per l’altre. Una dona intentava seguir el seu camí amb un farcell sota el braç dret i un noi cavalcant a la seva cintura, mantingut per un braç esquerre, però cent metres més enllà ho va haver de deixar; es va asseure damunt del seu embolcall, va ajuntar les mans sobre la faldilla negra, va deixar passar un centenar de metres d’aquella fosca cadena humana soldada per la por i el pes dels paquets, i va començar a caminar de nou arrossegant la criatura que bramava, […]

Els cotxes obrien solcs a força de botzina, la gent s’apartava amb rancúnia. Però ja no corrien i responien a crits als clàxons, D’altra banda, els cotxes es convertien en apinyats raïms que els frenaven. Algun va intentar passar i l’enrenou va acabar a trets. […]

En fer un tomb i perdre de vista el mar, la multitud se sentia més segura i alentia la seva carrera. Es veien alguns grups estirats als límits de la carretera. […]

Es va sentir el motor d’un avió, devia volar molt baix, però no se’l veia. Al soroll del motor van aixecar el cap una vintena d’homes estirats darrere les bardes dels marges. De sobte se’l va veure anar cap al mar. El motor de la dreta cremava. Al mateix temps dues esquadrilles de vuit aparells van picar cap al lloc de la caiguda metrallant el vençut. Després van passar cap a Màlaga. Lluny se sentien trets. […]

  “Que venen!”. La gent es va dispersar amb una rapidesa inaudita; a la carretera van quedar estris, carruatges i un nen plorant.

Arribava una esquadrilla de caça enemiga. Metrallaven a cent metres d’alçada. Es veien perfectament els tripulants. Van passar i se’n van anar. Hi havia pocs ferits i moltes lamentacions, bèsties mortes que s’apartaven a les rases. La caminada continuava sota el terror. Una dona es va morir de sobte. Els homes vàlids corrien, sense fer cas de les súpliques. Els automòbils despertaven un odi atroç. […]

Agafada a un pal de telègraf, espatarrada, Rafaela sentia com se li esquinçaven les entranyes.

—Jeu, nena, jeu —implorava la mare, caiguda—. I la Rafaela dempeus, amb el mocador mossegat a la boca, estava donant a llum. Li semblava que la partien a cops de destral. El soroll dels avions, terrible, rapidíssim i les metralladores i les bombes de mà: a trenta metres. Per ells havia de ser un joc acrobàtic. La Rafaela només sentia els dolors del part. Li van entrar cinc projectils per l’esquena i no ho va notar. Es va adonar que deixava anar aquell cos i que tot es tornava tou i fàcil. Va dir “Jesús” i es va desplomar, morta encara a l’aire.

Els avions van marxar. Hi havia cossos estirats que gemegaven i altres quiets i muts; més lluny, camp enllà, corria una noia embogida. Un quilòmetre més avall el riu fosc es tornava a formar; contra ell s’obrien pas unes ambulàncies; als seus costats es podia llegir: “el poble suec al poble espanyol”. Van trobar morta la mare i van sentir els gemecs del nounat. Van tallar el cordó umbilical.

—Viu?

—Viu.

I un que arribava arrossegant-se amb una bala al peu esquerre va dir:

—Jo la coneixia, és Rafaela. Rafaela Pérez Montalbán; jo soc funcionari. Ella volia que fos una noia.

Un: —Ho és.

Som a l’11 de febrer de 1937. L’avió estavellat, al qual encara ataquen amb ràbia,  és el Potez B. Juntament amb el P (amb el nom de Jean Belaïdi) s’han enlairat de l’aeroport d’Almeria-Tabernas, i han estat protegint als fugitius, fins que els Fiat italians els han atacat. El P, pilotat per Chauvenet i Carraz, ha

estat metrallat, però aconseguirà tornar a la base. El B tindrà menys sort i caurà a Castel de Ferro, a la costa a prop de Motril. Morirà el segon pilot, l’indonesi Jan-Frédéricus Stolk, i quedaran ferits el primer pilot, el francès Guy Santès, els metralladors francesos René Deverts, Marcel Bergeron i Paul Galloni, així com el bombarder, el belga Paul Nothomb que serà qui narri els fets. Quedarà indemne el mecànic francès Maurici Thomas. Serà ell qui anirà a buscar ajuda. És interessant remarcar que aquesta serà donada pel després famós doctor canadenc Norman Béthume, que destacarà pels seus avenços en la transfusió de sang que tantes vides salvarà durant la guerra. Com a conseqüència de tot això, el xofer i mecànic Paul Galloni D’Istria veurà la cama amputada, encara que salvarà la vida.

Amb aquesta última operació, acaba la curta història de l’Esquadrilla Espanya, posteriorment anomenada Malraux. Els pocs integrants que quedin, o deixaran el servei o s’integraran a l’exèrcit de la República, juntament amb el poc material restant. En aquests moments, André Malraux està ultimant els tràmits per un viatge als Estats Units, en companyia de Josette Clotis. Hi ha hagut alguns retards per la reticència americana a donar el visat a un famós partidari de la República i “company de viatge” dels comunistes. Finalment, ho aconseguirà i sortirà el 17 de febrer, des de Le Havre, a bord del transatlàntic París, però aquesta és una altra història, o un altre capítol de la que ens portarà a Sierra de Teruel.

PER SABER-NE +

Una batalla aerea: Sierra de Teruel. (en castellà)

La Desbandà i l’Esquadrilla Malraux.

 

 

NOTES

[i] Segons MARION, Denis (1996). Le cinéma selon André Malraux. Paris, Cahiers du cinéma. Pàgina 174.

[ii] AUB, Max. (1989). “Leído en Barcelona, en 1938, en los Estudios de Montjuich…” En: AA.VV. (1989) Sierra de Teruel. Cincuenta años de esperanza. Valencia, Filmoteca de la Generalitat Valenciana. Revista de estudios históricos sobre la imagen. Nº 3. Septiembre-noviembre 1989. Pàgina 34.

[iii] AUB, Max (2002). Hablo como hombre. Segorbe, Fundación Max Aub. Nº 10. Página 144

[iv] CISTERÓ, Antoni. (2018). Campo de esperanza. II Edición. Barcelona, Editorial Barataria.

[v] CHANTAL, Suzanne. (1976) Un amor de André Malraux – Josette Clotis. Barcelona: Grijalbo. Pàgines 80-81. Malgrat tot, pogueren fer una visita turística a Toledo.

[vi] TODD, Olivier. (2001). André Malraux, une vie. Paris, Gallimard, 2001. Página 218

[vii] https://historia.nationalgeographic.com.es/a/julio-1936-vacaciones-pagadas-para-franceses_18091

[viii] Clara Malraux pensa que era Numancia, encara que afegeix: “era massa bonic per ser veritat”. MALRAUX, Clara (1976). La fin et le commencement (Le bruit de nos pas, V). Paris: Grasset. Pàgina 7.

[ix] Alguns historiadors no coincideixen amb la data de sortida.. Vegeu: SABER +: El vuelo de Malraux

[x] CAMPOS, Miguel I. (2022). Armas para la República. Barcelona, Crítica. Pàgina. 19

[xi] El Sol, 22.7.1936 Página 1.

[xii] LACOUTURE, Jean. (1976) Malraux, une vie dans le siècle. Paris, Ed. Du Seuil. Página 214

[xiii] MALRAUX, André (1995). La esperanza. Madrid: Cátedra. Pàgina 283

[xiv] Echo de Paris, 26.7.1936, page 1. Artícle de Henri de Kerillis. Aviador i escriptor de dretes.

[xv] L’Humanité, 31.7.1936. Pàgina 2

[xvi] Es pot llegir l’informe complet redactat per Aboal per al Ministerio de Marina y Aire: “La saga de los primeros aviones adquiridos en Francia”. A VIÑAS, Ángel (2007) La soledad de la República. Madrid. Cátedra. Pàgina 458

[xvii] http://clioweb.free.fr/dossiers/salaires/salprix.htm

[xviii] GRELLET, Gilbert (2017) Un verano imperdonable. Madrid: Guillermo Escolar Ed. Llibre impescindible per entendre la No-Intervenció.

[xix] VIÑAS, Ángel (2007) La soledad de la República. Madrid. Cátedra. Pàgina 33

[xx] CHANTAL, Suzanne. (1976). Pàgina 85.

[xxi] A la seva interessantísima tesis doctoral, ÍÑIGUEZ CAMPOS, Miguel (2016) Armas vengan de donde vengan: las dificultades de abastecimiento republicanas y su viraje al mercado negro durante el primer año de guerra (julio 1936-mayo 1937). Madrid: UAM. Dirigida per Juan Carlos Pereira y Ángel Viñas.

Hi afirma que Albornoz viatjo de Madrid a París en el mateix avió que Malraux. No queda clar si és mera suposició, si era en vol regular, o si va utilitzar el mateix avió pilotat per Corniglion-Molinier en què el francès va anar a la capital espanyola. En qualsevol cas, això desmentiria la possibilitat que fes escala a Barcelona, com s’indica a altres estudis.

[xxii] HEIBERG, Morten y PELT, Mogens (2005). Los negocios de la guerra (Armas nazis para la República española). Barcelona: Crítica. Pàgina 66.

[xxiii] De fet Warletta va tornar a Madrid a finals de juliol. Prego es disculpi aquest petit error, en favor de la narració.

[xxiv] IÑIGUEZ (2016). Pàgina. 151 i ss. Per una part del relat.

[xxv] CAMPOS (2022): 65.

[xxvi] MALRAUX, André (1995). Pàgina 191

[xxvii] GESALI, David y IÑIGUEZ, David (2012). La guerra aèria a Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau Ed. Pàgina 63.

1.3.

[xxviii] THORNBERRY, Robert S. (1977). André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Lib. Droz. Pàgina. 44

[xxix] La filla de Clara i André Malraux, nascuda el 1933, va morir a París, el 2018.

[xxx] BONA, Dominique. (2010). Clara Malraux -Biographie. Paris, Grasset. Pàgina 296

[xxxi] HIDALGO DE CISNEROS, Ignacio (1977). Cambio de rumbo -II. Barcelona, Ed. Laia. Página 196. Malraux evocarà a la seva novel·la L’espoir el fet de què l’entusiasme porti a gent imprescindible per a la República, com González Gil, mort al front del Guadarrama.a deixar-se matar com un soldat de lleva. Per la seva banda, Núñez de Prado va ser afusellat per Cabanellas, quan va anar a Saragossa a negociar una pau acordada, els primers dies del sollevament.

[xxxii] THORNBERRY (1977). Pàgina 46

[xxxiii] Le Temps, Paris. 3.9.1936 Página 8

[xxxiv] https://fpabloiglesias.es/wp-content/uploads/hemeroteca/ElSocialista/1936/9-1936/8231.pdf

[xxxv] MALRAUX, Clara (1976). La fin et le commencement. Paris, Grasset. Pàgina 139.

[xxxvi] MALRAUX, André (1995). Pàgina 235

[xxxvii] KOLTSOV (2010) Diario de la guerra de España. Barcelona, Destino. Página 117

1.4.

 

[xxxviii] HIDALGO DE CISNEROS (1977-II). Pàgina 206.

[xxxix] HIDALGO DE CISNEROS (1977-II). Pàgina 210.

[xl] NOTHOMB (2001). Malraux en España. Barcelona, Edhasa. Página 23.

[xli] SCOTT WATSON (2014). Rumbo hacia una España en guerra. Salamanca, Amarú Ed. Pàgina 167.

[xlii] MALRAUX, André (1996) L’espoir. Paris, Gallimard. Página 329

[xliii] MALGAT (2007). Max Aub y Francia, o la esperanza traicionada. Sevilla, Ed. Renacimiento. Pàgina 58

[xliv] LACOUTURE (1976). Pàgina 231

[xlv] BONA (2010). Página 303

[xlvi] CHANTAL (1976). Página 89

[xlvii] SALAS LARRAZABAL (1972). La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel. Pàgina 120

[xlviii] Basat en el relat de L’esperança. MALRAUX (1997). Pàgina 343 i seg. Sobre el personatge del mercenari Leclerc, és curiós el comentari de Paul Nothomb (NOTHOMB (2001) pàgina 23): “el cas d’aquest gàngster confés o suposat a qui Malraux anomena Leclerc a L’Espoir, que de tan gros i rodó com era el descriu prim i biliós”. Quin era el veritable nom del personatge, Leclerc a la novel·la? En la realitat, segons THORNBERRY (1977) -pàgina 207 i ss.-, alguns dels pilots mercenaris foren: Bernay, Bourgeois, Darry, Heilmann i Thomas, que ho eren d’avions de caça, i Cazenave, Gensous i Hantz, de bombarders. Vegeu: https://www.visorhistoria.com/la-escuadrilla-malraux-realidad-vs-ficcion/

[xlix] Algunes referències poden portar a confusió, atesos els pseudònims de l’autor. Per exemple, el nom de Julien Segnaire, que Paul Nothomb (1913-2006) va utilitzar a partir d’un episodi fosc de la seva vida, al final de la Segona Guerra Mundial, quan va ser arrestat i condemnat per traïció, tot i que posteriorment fou rehabilitat. (https://fr.wikipedia.org/wiki/Paul_Nothomb) L’episodi ha estat reflectit al documental Trahir? dirigit per Georges Mourier (2000). També va signar articles periodístics amb el nom de Paul Bernier. El seu perfil controvertit mereix una biografia. Veure una entrevista amb ell a: https://www.youtube.com/watch?v=UQFpBBcioVA

[l] Fet explicat per Nothomb (al text, amb el nom d’Atrier) a la seva novel·la autobiográfica: El silencio del aviador. NOTHOMB (2005, pàgines 111 y ss.)

[li] Vida y obra de Luis Alvarez Petreña. va ser publicada per primera vegada el 1934 a Espanya per l’editorial Viamonte. A França, no ho serà fins al 1959, quan Aub aconsegueixi publicar una obra seva en francès. Es tractarà de Jusep Torres Campalans, a l’editorial Gallimard, això sí, gràcies a les gestions d’André Malraux, aleshores ministre del recentment establert Ministeri de Cultura.

1.5.

[lii] http://www.adar.es/wp-content/uploads/2019/12/2019-130-diciembre.pdf A Historias de La Señera, s’indica l’accident del camió, però el nom del mort no surt a la llista més exhaistiva dels membres de l’esquadrilla que coneixo. (THORNBERRY 1977, Apéndice I, páginas 277)

[liii] https://www.levante-emv.com/comarcas/2011/07/24/chiva-aerodromo-guerra-13046716.html

[liv] Combinant les diverses biografies (TOOD, 2001), (THORNBERRY, 1977) i (LACOUTURE, 1976), la tripulació estava formada pels pilots Marcel Florein i Bourgeois, els metralladors Marcel Combébias, Georges Croisiaux i Raymond Maréchal, el mecànic Jean Belaïdi, A la novel·la, només Taillefer (personatge que no surt a la pel·lícula) conserva el seu nom original.

[lv] Un camí era el que partint del Loreto, pel riu Valdelinares després de passar pel Pi l’Escobon i les mines, arribava a Valdelinares. A: http://linaresdemora.com/notas-historicas-sobre-linares-por-fernando-schleich/

[lvi] NOTHOMB (2001), pàgina 126, diu que ignora qui va fer les fotografies, però que un temps després, estaven en la col·lecció que Marechal va oferir a la seva esposa, Margot. Atès l’estat en què va quedar la seva cara, no podía ser ell qui fes les fotografies.

[lvii] Ho demostra el fet què fins fa poc, una señora s’encarregava de depositar flors a la tomba de Belaidi, a Xiva.: https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/01/24/anciana-cuida-chiva-tumba-aviador-12805205.html

[lviii] Recentment, la cineasta egípcia Amal Ramsis, ha realitzat un documental sobre els àrabs que van lluitar al costat de la República, uns 1.000, amb especial atenció a un palestí, i en què se cita també Jean Belaïdi com a company d’aquest. (“Veniu de lluny” (2019))

[lix] LACOUTURE, 1976. Pàgina 235, dona les declaracions de Taillefer a Paris-Soir d’abril de 1972. “Me la volien amputar a l’hospital de València. Malraux s’hi va negar. Em va portar a una clínica de París. M’ha Salvat, no sols la cama, sinó la vida”.

[lx] AUB, Max (1994). Pàgina 43 i ss.