No és habitual a VISORHISTÒRIA oferir la totalitat del text del guió de Sierra de Teruel. I menys en el cas una seqüència que no apareix a la pantalla. En el cas de la XI, es fa per reflexionar sobre la precarietat del rodatge, que no va permetre que unes preses aparentment tan fàcils (amb prou feines quatre plans) poguessin ser incorporades al muntatge.
En primer lloc, vegem el text complet. Per això es comparen les dues versions mecanografiades del guió, existents a la Fundació Max Aub[i] i l’Institut Valencià de Cultura[ii], en què s’han assenyalat les correccions manuals rellevants fetes presumiblement per Max Aub en ambdós casos (en vermell les variacions, ratllat el canviat). Ell mateix va corregir la primera publicació del guió, a l’editorial Era de Mèxic[iii] (1968) , amb alguna simplificació en el text de les acotacions, així que s’ha realçar en blau allò tret o afegit en aquesta primera edició.
Posteriorment, els guions apareguts el 1989 (Avant-scène cinéma[iv] i Filmoteca Valenciana[v]) s’ajusten a allò publicat a Era. Un cas encara més misteriós és el del guió publicat a França per Gallimard el 1996[vi], 
en què es reprodueix el que es pot veure a la pantalla (fins i tot variant l’ordre de seqüències) amb els diàlegs en forma bilingüe, però incloent-hi també les seqüències no incloses en el muntatge, cas en què estan només en francès. En el cas de la seqüència XI, s’intercala un requadre amb el cartell ideat per Denis Marion per emplenar els buits argumentals (veure imatge). Queda per a un altre moment la comparació global de totes les versions esmentades del guió, les quatre publicades i les dues mecanografiades.
Vegem ara el guió i després analitzem fins on sigui possible perquè una seqüència tan fàcil de rodar no es va incloure en el muntatge final, malgrat haver-se pres tantes molèsties i cura en el plantejament i redacció del guió.
Primera consideració: Els personatges.
Apareixen dos figurants sense frase, que sens dubte no haurien presentat cap dificultat d’incorporació o substitució. Són part dels del grup que havia sortit de la ciutat gràcies a l’heroisme suïcida de Carral (seqüències VIII-X, rodades a Tarragona). Es tracta de PEDRO i JUAN. Ofereixo les seves imatges en seqüències anteriors com a curiositat. Encara ho és més el fet que qui interpreta Juan és una persona diferent (segons guió i el que diuen) a la seqüència IV (drogueria) i VII (rodada a Tarragona, quan veuen el canó).
L’únic protagonista que hagués hagut d’aparèixer a la seqüència analitzada és el personatge de GONZÁLEZ interpretat per l’actor José Telmo, que ja vam veure en les seqüències precedents (IV-X excepte V no inclosa tampoc) i també veurem en les següents (XII-XIV), ja a Linás, ensenyant el maneig de la dinamita als vilatans, així com organitzant l’operació que ha d’evitar l’entrada de les tropes rebels. També hauria intervingut en algunes de les que relaten l’atac dels vilatans, armats amb la dinamita, a les tropes que assetjaven Linàs, però tampoc no van ser rodades (XVII-XIX).
No hem pogut saber què se’n va fer de José Telmo en acabar la guerra. Només sabem que va interpretar alguna pel·lícula en els anys 40[vii] . Així doncs, queda el dubte de si va marxar a França en caure Barcelona, el gener del 1939, o si es va quedar. En el primer cas hi hauria hagut una oportunitat de rodar els quatre plans pendents als estudis Pathé, o fins i tot a qualsevol garatge, però el fet és que no hi va haver rodatge o no va ser satisfactori, si es va fer a Espanya durant la guerra
Segona consideració: El decorat.
En tots dos casos, no sembla que hagués estat difícil trobar un garatge amb un parell de cotxes. Fins i tot en el context de racionament de combustible, els vehicles no l’havien de consumir, ja que s’hauria pogut filmar sense que es moguessin. Per aquí tampoc no es pot deduir una raó per la qual es prescindís de la seqüència XI.
Tercera consideració; El temps.
Una hipòtesi seria que, atesa la seva aparent facilitat, es va anar deixant per més endavant, pensant que podia ser útil per emplenar moments de rodatge en què no es pogués fer una altra cosa. Es va anar ajornant, fins que van haver de sortir cames ajudeu-me a finals de gener de 1939. Però així i tot, s’hauria pogut rodar a França.
Quarta consideració: El ràcord.
Podem imaginar una última hipòtesi: que es rodés a Barcelona, amb José Telmo, i els figurants, en un garatge amb diversos cotxes, dels quals dos anirien carregats amb la dinamita, però… la continuació (XII) ja no es va poder rodar a Espanya, i sí a França, a la capital del departament de l’Aveyron, Villefranche-de-Rouergue, moment en què es va disposar d’un sol cotxe, possiblement diferent dels empleats a Barcelona. Així doncs, es va optar per conservar la seqüència XIII (en l’inici de la qual es diu: 1. González i els seus companys baixen del cotxe que s’acaba d’aturar (plànol pres des de la plaça). González, Pedro i Barca entren a l’Ajuntament. Gent que rodeja els arribats. Crits i preguntes. Aquesta primera situació no és a la pel·lícula, on només es veu un sol cotxe arribant amb una caixa (la dinamita?) al parafang i que s’atura. Això encaixaria amb la hipòtesi de que es prescindí de la seqüència XI per no encaixar amb la continuació a la XII.
Potser no la consideraren rellevant per al conjunt de la pel·lícula, però la veritat és que la Seqüència XI no apareix en cap de les dues versions de Serra de Terol: la trobada als Estats Units, o la que amb el nom d’Espoir, es va comercialitzar a França el 1945.
SEQÜÈNCIA X: La fugida. Els valents aconsegueixen passar la porta i fugir pel camp, fins arribar a un garatge on conseguir cotxes per portar la dinamita a Linàs.
NOTES:
[i] André Malraux-Max Aub. Guion de “Sierra de Teruel”. AMA, Sign: C 32-14. Pàgina 29
[ii] Institut Valencià de Cultura, Fondo Max Aub. Valencia, Generalitat Valenciana.
[iii] MALRAUX, André (1968) Sierra de Teruel. México, Editorial Era. Pàgina 48.
[iv] MALRAUX, André. Sierra de Teruel – Espoir. L’avant-scène cinéma. Nº 385. Octobre 1989. Paris. Pàgina 37.
[v] Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Archivos de la Filmoteca, Año I, nº 3. Valencia. Noviembre 1989. Pàgina 78.
[vi] MALRAUX, André (1996). Espoir-Sierra de Teruel. Paris, Gallimard, Col. Folio. Pàgina 52
[vii] Concretament: La ciudad de los muñecos (José María Elorrieta, 1945) i Los héroes del 95 (Raúl Alfonso, 1947). També va fer un paper secundari a Alma canaria (José Fernández Hernández, 1947), un esgarrifós drama musical, del que us en vull estalviar l’enllaç per veure’l.