El Prat de Llobregat. Tres persones miren el cel des del reduït camp d’aviació Latécoère. Estan inquiets. És el migdia del divendres 13 de maig. No saben si podran menjar alguna cosa abans que arribi l’avioneta
que esperen. A mig matí hi ha hagut un combat aeri que potser l’ha obligat a retrocedir. Fa una hora que esperen. Després se sabrà que al port, malgrat la intensa defensa antiaèria, ha estat bombardejat el Ciudad de Sevilla que ha resultat amb la coberta destrossada. Hi ha hagut víctimes[i]. Afortunadament, en part pel mal temps regnant, no hi haurà més atacs fins al dia 28, encara que sí nombrosos intents que causaran freqüents alarmes.
Per fi arriba[ii]. D’ella baixen André Malraux i el seu amic Édouard Corniglion-Molinier que és qui ha pilotat. Se saluden. Un dels que esperaven els indica un cotxe luxós davant de la porta del recinte. Els altres es fan càrrec de dues maletes pesades que han tret de l’avioneta. Pugen i parteixen ràpidament cap a Barcelona. No han pogut menjar perquè primer han hagut de passar per Hisenda, on els ha rebut Méndez Aspe, ministre des del mes anterior, qui els transmet l’agraïment i l’interès per les seves activitats per part de Negrín, encara a Ginebra.
Cansat, quan entra a l’hotel per prendre una dutxa i menjar alguna cosa, André es troba amb Jaume Met Miravitlles, el comissari de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Es coneixen des que, al principi de la contesa, el francès el va visitar al seu despatx del Comitè de Milícies Antifeixistes, del qual el català era secretari[iii].
—Hola, que tal viatge, tinc taula a La Punyalada, anem a sopar i podrem xerrar.
Ho diu amb pressa, sense solució de continuïtat, fins i tot amb la mà de Malraux encara subjecta per la salutació. En veure la cara d’aquest, afegeix:
—És aquí mateix, molt a prop. I es menja bé. Parlarem de cinema.
Miravitlles esperava la visita d’un escriptor de renom, que admira sense embuts[iv]. Ho ha comentat a Laya Films, la productora de la Generalitat que depèn del Comissariat de Propaganda. També amb els col·legues de Film Popular, amb qui intercanvien reportatges, imatges d’arxiu i material de rodatge, i que li han ofert acollir-lo a les seves instal·lacions per posar-lo al dia dels reportatges que estan produint.
Durant el sopar, la conversa se centra en el tema del cinema. Laya Films té una activitat frenètica, de la qual el català vol deixar constància. Malraux i Corniglion escolten amb atenció el perfecte francès de Met Miravitlles. De tant en tant es miren, les referències al material, a les instal·lacions, al personal especialitzat que hi ha els obre un món de possibilitats, però mantenen el projecte en el pla confidencial, en espera dels fons que pugui atorgar la República a la reunió que tingui André amb Álvarez del Vayo i Negrín. Els han parlat de les picabaralles, les desconfiances entre les dues administracions.
Miravitlles, vol deixar clar que el suport de la Generalitat serà ampli, generós… en allò que puguin. Diners no, però cotxes, locals i alguna gent, sí:
—Demà, quan puguis, t’ensenyo les instal·lacions del Comissariat. Ja ho veuràs. Et podràs instal·lar allà pel que hagis de fer a Catalunya.
—Segur que ens anirà molt bé, encara que la intenció és rodar tant com es pugui a França. Amb la guerra, els bombardejos i les dificultats que posa el meu país a la frontera, serà el més prudent. Però segur que algunes preses s’hauran de fer aquí. Moltes gràcies. A veure què diuen les autoritats espanyoles.
—La situació és difícil, però els has de convèncer de la necessitat de propaganda de qualitat, exportable al món sencer. I només tu ho pots fer.
El dissabte 14, la premsa informa de l’arribada de l’escriptor francès, portador d’un donatiu per a la República de 7.000.000 de francs, 500.000 dels quals han estat donats pel famós escriptor alemany Emil Ludwig[v]. Afegeixen que té la intenció de rodar una pel·lícula sobre la guerra. Mentre La Publicitat informarà que algunes escenes es rodaran a Espanya[vi], El Diluvio afirma que es rodarà íntegrament a França[vii].
A l’hotel, un representant del ministeri d’Estat els lliura un exemplar d’El Diluvio. A primera pàgina, els ressons de la intervenció d’Álvarez del Vayo[viii] a la Societat de Nacions. Amablement, li tradueix com, de manera elogiosa, destaca l’esforç del ministre per posar en relleu la injustícia de la No-Intervenció, els incompliments d’Alemanya i Itàlia, intentant focalitzar l’atenció dels assistents, malgrat que és un tema que els incomoda. De fet, des del començament de la sessió el tema predominant ha estat el contenciós d’Itàlia amb Etiòpia. Ha insistit: “No es tracta d’una guerra civil, sinó d’una guerra d’invasió… Si no es para atenció a les nostres reivindicacions i queixes, la responsabilitat serà dels iniciadors de la idea (de la no-intervenció): França i Anglaterra”[ix] . En pocs dies, el discurs serà editat en múltiples idiomes pel Rassemblement pour la paix. No obstant això, encara que fins i tot s’hi havia projectat un documental on es mostraven presoners alemanys i italians com a mostra de l’incompliment de la No-Intervenció[x], el resultat serà decebedor, en votar només a favor l’URSS i Mèxic, quatre en contra (Anglaterra, França, Polònia i Romania) i nou abstencions (Xina, Equador, Perú, Iran, Suècia, Letònia, Nova Zelanda, Bèlgica i Bolívia)[xi]. Abstencions, ha afegit el polític, de manifest caràcter cínic.
Malraux, amb el seu precari coneixement de l’espanyol, intenta treure algunes idees que li puguin servir per a la reunió que tindrà dilluns amb el mandatari. Llegeix la crònica d’Andrée de Viollis a Ce soir. Li porten un exemplar del dia 13[xii], on la periodista tracta de patètica la intervenció d’Álvarez del Vayo, en una sessió on també es van posar sobre la taula les agressions d’Etiòpia per part d’Itàlia i de la Xina per part del Japó. Condemnes formals sense cap repercussió a la política invasora dels totalitarismes.
La trobada en què Malraux aconseguirà el suport de la República per al seu nou projecte cinematogràfic tindrà lloc el matí del dilluns 16 de maig[xiii]. Amb el seu verb torrencial, Malraux exposarà els seus projectes, el suport que espera trobar als Estats Units, on li han promès 1800 sales de cinema, i l’accés al qual facilitarà la projectada empresa de Corniglion-Moliner en aquell país. L’escolten amb cortesia, però mirant el rellotge. El president del Consell, el dissabte anterior, durant la reunió de la Diputació permanent, ha exposat el que ha passat a Ginebra, un èxit a parer seu. Azaña escriurà a les seves memòries: “Negrín va exposar la situació: Ha millorat en el pla militar i en l’internacional. Això de Ginebra ha estat un triomf. Creixen les dificultats en els abastiments, per manca de divises; crèdits bloquejats o en litigi. Però també s’arreglarà”[xiv].
Precisament, l’assumpte de les divises és l’escull més important. Álvarez del Vayo ha tallat en sec. Us ajudarem en tot allò que puguem —ha dit—. Però només mitjançant pessetes, no divises. Equips també, un cotxe, un camió, allotjament, manteniment… però no divises. Espanya està en un moment crític. Ho hem analitzat amb deteniment amb Méndez Aspe. No hi ha divises. Al que Malraux objecta:
—Però ja tenim mig emparaulat un equip tècnic de primera fila: Page, Marion, Thomas, fins i tot Peskine s’està plantejant unir-se a nosaltres per al guió tècnic. Com els pagarem? I els francs que vaig lliurar ahir?
—Gràcies, moltes gràcies pel seu esforç. Però hi ha bloquejos per tot arreu, començant pel seu país —Malraux sacseja el serrell, inquiet. No esperava aquest comentari punyent—. Sánchez Arcas, el sotssecretari de Propaganda ja té les instruccions. No cal perdre temps, però no hi ha més fusta que la que crema.
Ja li havien donat suport a les beceroles del projecte, durant el II Congrés Internacional d’escriptors per la defensa de la cultura, a València; sabien del seu viatge als Estats Units; estaven convençuts que la seva pel·lícula superaria molt Terra d’Espanya d’Ivers i Hemingway, però no hi havia divises.
El regateig continuarà al migdia al Ministeri d’Instrucció Pública. Atesos pel sotssecretari de Propaganda, l’arquitecte madrileny Manuel Sánchez Arcas, amic de Picasso i Alberti, finalment, acorden que l’ajuda de la República per al projecte d’una pel·lícula serà de 100.000 francs i 750.000 pessetes[xv]. I ja al final, una recomanació que serà decisiva: Li recomano que passi pel secretariat del Consell General del Teatre. Trobarà Max Aub, que segur que li pot ser de gran ajuda en el reclutament d’actors espanyols. És un home entusiasta i treballador. Hi pot confiar.
I s’acomiaden desitjant-se el millor.
Malraux va immediatament a buscar el que serà el seu col·laborador més estret durant el rodatge i, des d’ara, amic personal de per vida. El recorda dels primers dies de la guerra, a Madrid, o també d’haver-lo saludat a València, l’any anterior arran del congrés[xvi]. Però Aub no hi és. El dia anterior ha estat molt ocupat a la inauguració de la Llar de l’Actor Català[xvii], a la qual havia assistit el ministre de Treball, Aiguadé, i moltes altres personalitats, tant del govern de la República com de la Generalitat, així com multitud d’actors i actrius, ben coneguts d’Aub. Aquest no apareixerà a tot el dia per la seva oficina, a causa dels compromisos sorgits en les converses durant aquella cerimònia.
Ja a l’hotel, durant un breu refrigeri, Malraux i Corniglion-Molinier fan balanç de què s’ha aconseguit, i el que els queda per lligar. Sens dubte, no podran contractar cap actor que no sigui espanyol. No només això, Sánchez Arcas ha deixat clar que caldrà contractar el màxim personal espanyol, no només els actors sinó també els tècnics, tenir un representant sindical i altres imposicions que ben segur dificultaran l’avenç de la pel·lícula. També va quedant clar que caldrà rodar la totalitat de la pel·lícula a Espanya. Però a quin lloc!, es pregunta Malraux, que ha vist alguns estralls de la guerra. Franco avança i no s’aturarà. Els 13 punts de Negrín són raonables[xviii], però els feixistes ho prendran com un senyal d’esgotament. Ens hem d’afanyar, acorden els dos amics. Ja amb el capítol econòmic encarrilat, Édouard sortirà l’endemà cap a París amb la seva avioneta.
Un altre problema afegit va aflorant: Des que el govern de la República va decidir traslladar-se de València a Barcelona, a finals d’octubre del 1937, les topades amb el govern català han estat constants. Si, per una banda, es desconfiava de la fidelitat de Companys i la Generalitat davant d’una situació bèl·lica cada cop més difícil, aquesta recriminava a la República, especialment Negrín, la seva arrogància i l’assumpció de responsabilitats que fins aleshores havien correspost al govern català. Aquesta pugna ha de perjudicar el rodatge de la pel·lícula, dificultant al seu equip saber a quina administració s’ha d’acudir en petició de material o finançament[xix]. Encara més quan dimiteixin el català Aiguadé i el basc Irujo en els mateixos dies en què s’iniciarà el rodatge.
Després els han vingut a cercar dos representants de Film Popular. Aquesta societat havia pres el relleu de la Cooperativa Obrera Cinematogràfica, i encara que podia considerar-se la portaveu dels comunistes, PCE i PSUC, així com del seu sindicat UGT, han ampliat la seva activitat cooperant amb altres organismes de difusió i propaganda, com deia el seu llançament publicitari: “Empresa comercial antifeixista, al servei de la República”, que aspirava a la convergència de les diferents pràctiques cinematogràfiques, com la producció i la distribució[xx]. Miravitlles els havia parlat del projecte de Malraux uns dies abans. Comenten l’últim número del seu butlletí, comparant el cost de La Marsellesa de Jean Renoir (10 milions de francs) amb l’atorgat per la República a Malraux.
Asseguts a la sala de projeccions, la sessió s’ha iniciat amb La dona a la guerra, documental de sis minuts dirigit per Mauricio Sollin el 1937 i el documental sobre el Pavelló d’Espanya a l’Exposició de París, en què es poden veure diferents personalitats, temes que no atrauen gaire l’atenció de Malraux. A petició seva, passen a projectar-li nombrosos informatius d’Espanya al dia[xxi], entre els quals el francès pot veure algun pla que potser li podrà servir després en el muntatge de Sierra de Teruel. També mereix la seva atenció el documental La conquista de Teruel, dirigit per Julián de la Flor i produït per la 46a Divisió d’El Campesino. Dins la foscor de la sala, enllumenat per la tènue brillantor de la pantalla, l’escriptor pren notes en una llibreta: tancs, avions, moviments populars… Alguns precaris, altres potser útils.
L’endemà, de bon matí, Malraux es presenta a les oficines del Comitè Central del Teatre. A l’anunci de la visita, Max Aub l’espera ja a la porta del despatx. Anades i vingudes, desgavell, papers per tot arreu[xxii] . En Max tanca la porta.
Després d’un breu preàmbul en què recorden alguns dels moments passats junts, com a Madrid els primers dies de la contesa quan els va presentar José Bergamín, o durant el II Congrés Internacional d’escriptors per a la defensa de la cultura (Ah, aquella paella a Benicarló![xxiii] ). Immediatament, el francès va per feina:
—Farem L’espoir![xxiv]
La mirada d’estupefacció de Max Aub, que coneix la novel·la i sap per la premsa de la visita del francès per fer una pel·lícula, és també de defensa davant una intromissió a la seva vida de la qual, intueix que no se’n podrà escapolir.
—Jo puc dirigir una obra de teatre, és el que he fet tota la meva vida, però pel que fa al cinema, no en sé res de res.
—Jo tampoc, però farem la pel·lícula.
Anys més tard, Max Aub reconeixerà que en aquell decisiu moment es forjava “una gran amistat i admiració per Malraux”[xxv].
L’autor francès desplega tot el reguitzell d’arguments a favor de la pel·lícula: 1.800 sales de cinema dels Estats Units, l’equip internacional de tècnics que ja està pràcticament a punt, els diners que li han assegurat a Hisenda i a Propaganda, fins i tot treu a col·lació la nova companyia que està ultimant el seu amic Édouard, amb la qual la distribució a Amèrica serà bufar i fer ampolles. Treu una retallada de diari:
—Miri, m’ho ha donat Miravitlles. Un gran tipus, que ens cedirà un despatx a prop del Passeig de Gràcia. El senador Nye demana l’ajornament de la resolució sobre la seva esmena a l’embargament[xxvi]. Ens donarà temps a fer la pel·lícula i influir a l’opinió pública nord-americana. I la francesa, o l’anglesa. Acabarem amb la No-Intervenció! Gràcies a això la República aconseguirà armes.
Max Aub sospira, desbordat per l’allau verbal del francès. Sap que no es pot negar a col·laborar-hi.
—Què espera de mi? —posats a fer, almenys poder preparar-se per a l’esforç titànic que intueix.
—Tot. Bé, que tradueixi el guió. Ho tinc força avançat, però sempre aniran sortint coses. I que s’ocupi del personal espanyol. Actors, és clar, que vostè tindrà molt per la mà donat el seu càrrec. Però també attrezzo, electricistes, que m’orienti respecte a on trobar exteriors, en fi: que sigui la meva mà dreta.
Malraux tracta de vostè a tots els seus interlocutors. Parlen en francès, idioma que ho propicia. Es recolza al respatller de la cadira: ho veu als seus ulls: no es podrà negar.
Aub, assumeix ja al seu paper:
—I secretàries? Algú haurà de mecanografiar, fer trucades, en fi, aquestes coses…
—És clar.
—Li recomano[xxvii] que parli amb María Luz, la conec de La Vanguardia, i és molt eficient. La trucaré, estic preparant un article[xxviii]. Per a les coses de cada dia, si em permets —André assenteix amb un somriure, acceptant el tuteig unidireccional, que utilitzarà a vegades— parlaré amb una amiga meva, esposa del director del Museu d’Art Modern de Madrid. L’altre dia vaig dinar a casa seva i vam parlar d’una noia que sap perfectament el francès i l’alemany, que treballa a la Sotssecretaria d’Armament, però a qui la feina li queda molt lluny de casa seva i en voldria una més cèntrica. Suposo que Miravitlles estarà pensant en algun despatx de l’avinguda 14 d’abril, on hi ha el Comissariat i també Laya Films. Si és així, a la noia li convindria. Si vols, demà te la presento al Majestic. Es diu Elvira Farreras[xxix].
—Perfecte. A les nou. Després podria venir amb mi a veure els estudis de rodatge. Miravitlles m’ha cedit un xofer que ens hi portarà. Ja deu haver anunciat la meva visita.
La trobada no dura gaire més. Max necessita respirar, ordenar les idees que han anat barbotejant a la calor del verb del francès.
—Massa petit. Les instal·lacions de so semblen força modernes, però jo vull que es vegi la solidaritat del poble espanyol amb la República assetjada, i això requerirà bastants extres en una mateixa seqüència, i no cabrien —“bastants extres”, Max arrufa el nas.
Han sortit dels Estudis Lepanto. Poca activitat, la indústria del cinema de ficció està gairebé paralitzada i els reportatges es produeixen als altres estudis. Passant per davant de la Sagrada Família, es dirigeixen a Montjuïc.
Allí, prop de la plaça Espanya, entren primer als Estudis Trilla[xxx]. A la façana, encara restes del rètol “Estudios Dos”, denominació que li van donar quan la CNT va socialitzar la indústria cinematogràfica. Són rebuts per Adolfo de la Riva, copropietari abans de la guerra i ara director tècnic del Consell Superior
Tècnic de Producció Cinematogràfica, nom pompós que amagava l’entusiasme no professional i poc eficient de l’època anarquista. La trobada deixa mal gust de boca els dos visitants. De la Riva evita al màxim les responsabilitats; havent abraçat el comunisme més per conveniència que per convicció, només espera sobreviure a la contesa[xxxi]. Remet als Estudis Orphea, on els acollirà el seu amic Francesc Elías.
El temps és rúfol. Avui no hi haurà bombardejos, comenta el xofer mentre continuen pujant per la part sud de la muntanya de Montjuïc. Quan passen davant del Poble Espanyol, Aub indica assenyalant amb la mà:
—Mira, si venim els Orphea, aquí podem trobar exteriors a mà.
Francesc Elías, tot somriure, els espera a l’ampul·losa porta dels Estudis Orphea, antic Palau de la Química a l’Exposició Universal del 1929. Visiten amb deteniment les àmplies instal·lacions, on treballen un centenar de persones. Encara queden vestigis del rodatge de “!No quiero, no quiero”[xxxii] iniciat l’estiu anterior, i finalitzat pocs dies abans de la visita.
Elías, director artístic del Comitè, els explica, amb orgull no exempt d’arrogància, que la seva última pel·lícula, amb guió basat en una obra del famós dramaturg Jacinto Benavente, és una crítica al sistema educatiu tradicional i que s’ha considerat “la pel·lícula del milió”, per l’elevat cost de la producció. Es lamenta que, tot i estar a punt des de fa setmanes, no han arribat els 3.000 metres de pel·lícula per positivar.
Malraux mira Aub. La pel·lícula verge, malgrat les promeses de Sánchez Arcas i Miravitlles de facilitar-li tot el material necessari, pot ser un problema. El francès xiuxiueja:
—A la meva tornada hauré de parlar amb Tual. Hem d’estar preparats per si no aconseguim pel·lícula aquí.
—Un milió —A l’Aub li ha cridat l’atenció l’import—. Doncs si Propaganda ens dona tres quarts, més francs, potser n’hi ha prou.
Malraux no amaga una ganyota d’incredulitat.
–Quan vegi Corniglion no li ho comentaré —conclou el francès. El seu amic i pilot ja ha marxat cap a París per consolidar els seus somnis.
Tots dos estan d’acord que els Estudis Orphea són la millor opció. Situats al vessant sud-oest de la muntanya de Montjuïc, ateses les defenses antiaèries existents al castell que corona el cim, és poc 
probable que pateixin bombardejos. Sí, no hi ha dubte: Estudis Orphea. Amb els Trilla com a alternativa, Max Aub s’ocuparà de sol·licitar els permisos pertinents, cosa que no serà fàcil.
A mitja tarda, amb la decisió presa, es dirigeixen a l’avinguda 14 d’abril bis, on hi ha la seu del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Miravitlles, amb el seu somriure jovial, els guia a través d’una activitat caòtica, frenètica.
—Seguiu-me. Aquí, a la planta baixa, hi ha el meu despatx, les diverses secretaries i el departament de publicacions[xxxiii].
Pugen al primer pis:
—En aquest pis podreu tenir la vostra seu. Hi ha la Secció de Festivals Benèfics i l’equip d’assessors del Comissariat —calla que consisteix en un grup d’intel·lectuals que han aconseguit quedar al marge de les campanyes de reclutament—. En aquesta sala podreu celebrar les vostres reunions.
Obre la porta. Hi ha encara un munt de joguines de la campanya de la Setmana de l’Infant, des de la primera setmana de gener. La tanca immediatament. Pugen. Es para al replà.
—Aquí al·lucinareu. Disposareu d’una sala de projeccions perfectament equipada. I la gent de Laya Films —a qui va saludant al seu pas— us ajudaran en tot i per tot.
A l’últim pis, finalment, saluden l’equip de correctors i traductors, imprescindible per a l’extenuant labor de propaganda internacional que desenvolupa el Comissariat. Un d’ells ensenya un exemplar de Solidaritat Obrera [xxxiv]. Mireu, li diu, parlen de vostè quan va anar a visitar Film Popular. És veritat que rodarà a França?
Miravitlles el talla:
—No. Ho farà aquí, i a més a més s’instal·larà amb nosaltres. L’ajudarem en tot. I ara ja n’hi ha prou. Anem a sopar. Et sembla bé tornar a La Punyalada?
L’últim dia complet d’estada a Barcelona serà de repàs de la situació i de planificació dels passos següents. Malraux, contrariat per no poder disposar d’actors francesos, lliura a Max Aub les fotografies dels candidats fallits.
L’espanyol els mira detingudament i després, assenyalant el rostre de Von Stroheim, diu amb un mig somriure sota les seves ulleres gruixudes:
—A aquest ho tinc. Bé, si pot. No viu a Barcelona sinó a Lloret de Mar. Ell era a la Llar de l’Actor. Pensarà ja en el futur, no crec que es negui.
—Com es diu? —pregunta Malraux, disposat a anotar-ho en una llibreta.
—Pere Codina[xxxv]. Aquí és molt famós. I d’esquerres, o això ho crec. És important que els que treballin a la pel·lícula tinguin un bon expedient. Mai no se sap. Fa, o feia, vodevil, però també teatre una mica més substanciós. I crec que no es notarà el possible accent català
—Bé, bé. Per als altres, tu veuràs qui pots trucar quan llegeixis el guió que t’he donat. Són importants els papers de Peña, el comandant, Muñoz, el seu segon i José el pagès que passa les línies. I molts més, és clar.
Aub esbossa un somriure. En veure la fotografia de Pierre Larquey, li ve al capdavant immediatament José Santpere [xxxvi], que tant l’ha fet riure als vodevils del Paral·lel. Ja el 1917, quan participà en l’estrena de L’Auca del senyor Esteve, tingué un gran èxit. Aub li diu a Malraux:
—. Demà mateix el veuré a casa seva, al carrer Casp[xxxvii]. Estic segur que us encantarà el projecte.
I amb un somriure, brinden amb el vi blanc del Penedès que els ha alegrat la tarda.
Sortint de l’hotel Majestic, baixen pel passeig de Gràcia fins a la plaça Catalunya. Encara que espurneja,
decideixen seguir per les Rambles fins a Escudillers. Recalen a Los Caracoles. L’aromàtic pollastre rostit els és servit pel mateix Ramon Bofarull, abans amo i ara encarregat després de la col·lectivització del local d’aquesta taverna fundada el 1835 i que és restaurant des del 1934[xxxviii].
Max i André parlen llargament del projecte que es va consolidant. Lluny de la Punyalada i de l’arrogant Met, a qui el primer no té gran estima. Parlen també de la novel·la de Malraux, alguns dels passatges dels quals serviran de base de la pel·lícula. Aub pregunta:
-¿Vas veure La Vanguardia d’ahir?
Malraux nega amb un gest.
—Recordes l’atac a l’aeròdrom que descrius a la teva novel·la[xxxix]? Doncs dilluns van destruir un munt de Fiat italians a Caudé[xl]. Sí, a prop de Terol.
Malraux prem els llavis. Tants records. L’avió sinistrat després del combat. Belaïdi, Florein… El rescat, la solidaritat. Tot i que no, l’atac a un aeroport gràcies a les informacions d’un pagès valent havia estat en una altra zona, a Arévalo, a l’altra banda de la Sierra de Madrid. Era els primers mesos: l’apocalipsi, l’energia desbocada, el lliurament total, sense objeccions, sense reserves. I ara Franco a la Mediterrània i Lleida a les seves mans des de fa un mes[xli].
S’acomiaden tard, una mica beguts, a la porta de l’hotel. Es tornaran a veure al cap d’uns dies. Ara André ha de deixar tancats els temes a París. Parlar amb Tual, és clar, però també anar tancant ja els contractes amb Page, Marion, Thomas. Potser el més difícil sigui el de Peskine, per les demandes i la falta de divises. Caldrà anar pensant en algun crèdit pont. Ho parlarà amb Corniglion i també amb Gallimard.
Aub, per la seva banda, anirà buscant ja els assistents espanyols. Ha pensat en els germans Miró per a l’atrezzo i Vicente Petit per als decorats, els coneix des de la seva activitat teatral a València. Actors, un cop tancat Santpere (no hi ha hagut cap impediment, malgrat la seva delicada salut), veurà de trobar un conegut de l’època prèvia a l’aixecament, ah, aquell teatre combatiu!, Mejuto, aquell actor ben plantat del grup Anfistora[xlii], que ell freqüentava durant aquells mesos de vertigen a Madrid. Creu que, per la seva edat, ara deu estar a l’exèrcit. El buscarà. També localitzarà Pedro Codina, a casa seva, a Lloret de Mar. I Nicolás Rodríguez[xliii] pot ser un bon brigadista, alt i eixut. El cap li bull d’idees. Com sempre.
Al cotxe que el condueix a l’aeroport, Malraux se sent satisfet dels passos fets en tan pocs dies. Aub es confirma com un bon paio, en sintonia amb els seus somnis. L’estudi, els despatxos del Comissariat, fins i tot una secretària i un actor ja acordats. Sí, ara l’espera el més dur: el tema econòmic. Però, com sempre, està convençut que sortirà airós, per difícil que sembli. I Clara amb la seva gelosia (justificada), agafant-se al seu cercle d’amics amb els qui a ell no li interessa trencar. Està decidit que Josette l’acompanyi a Barcelona durant tot el rodatge. Sap que això indignarà Clara. Tem que sigui capaç de muntar algun escàndol. Però no es veu capaç d’afrontar un projecte amb tants riscos i tanta necessitat de dedicació estant pendent de la seva dona. Amb Josette serà diferent, per més que a la primera li pesi. Intueix que s’acabarà divorciant, però no ara, no ara. Sap que ella ha presentat el manuscrit del seu Livre de comptes a la NRF, Paulhan no podrà negar-se a publicar-lo, però el molt murri no li ha comentat a ell. Tot i que, a tots els efectes, encara és el seu marit[xliv]. Clara està sens dubte influenciada per Elsa Triolet, que acaba de publicar Bonsoir Thérèse, la seva història d’amor amb el seu amic Louis Aragon. Què dirà Clara d’ell i de la seva relació deteriorada al seu nou llibre? Voldrà passar comptes per escrit?
L’avió s’enlaira amb dues hores de retard per culpa del mal temps que, per altra banda. evitarà possibles trobades amb avions feixistes. En un parell de setmanes tornarà a Barcelona.
I A MÉS:
LA VERDADERA HISTORIA DEL RODAJE DE SIERRA DE TERUEL (1ª part. 1936) (en castellà)
ANDRÉ MALRAUX I MAX AUB: Espanya al cor de l’amistat. (Gérard Malgat)
—————————————————
NOTES
[i] ALBERTÍ, Santiago i Elisenda (2004. Perill de bombardeig! BCN sota les bombes 1936-39. Barcelone, Albertí Ed. Pàgina 251
[ii] La Publicitat 14.5.1938 pàgina1 / El Diluvio, 14.5.1938 pàgina 8
[iii] MIRAVITLLES, Jaume (1981) Més gent que he conegut. Barcelona, Destino. Pàgina 166
[iv] Anys més tard escriurà: “Ha estat (Malraux) potser l’home que més he admirat, ja que era com una projecció molt superior de la meva pròpia vida”. (MIRAVITLLES (1981). Página 165.
[v] La Vanguardia, 15.5.1938, página 7
[vi] La Publicitat, 14.5.1838 Página 1
[vii] El Diluvio, 14.5.1938. Página 8
[viii] https://loquesomos.org/julio-alvarez-del-vayo-ministro-de-estado-de-la-ii-republica/
[ix] El Diluvio, 14.5.1938 Pàgina 1 i ss.
[x] Prisoners Prove Intervention in Spain. 1938. Regne Unit. Productora: Progressive Films institute. Director: Ivor Muntagu Documental rodat amb càmera fixa i micròfon ocult, recull l’interrogatori de Rudolf Ruecker, tinent de l’aviació alemanya i del subtinent italià Gino Poggi. La guerra filmada, dvd nº 3. Filmoteca española, 2009.
[xi] Las Noticias, 14.5.1938 pàginas 1 i 4.
[xii] Ce Soir, 13.5.1938 Pàgina 3
[xiii] PI Y SUNYER, Carles (1977). La República y la guerra -Memorias de un político catalán. México. Ediciones Oasis, SA. Pàgina 477 i ss. Per al tema judicial: PAGÈS, Pelai (2015). Justícia i guerra civil. Barcelona, Ed. Base, on analitza la posición dels partits catalans sobre el tema..
[xiv] AZAÑA, Manuel (1996). Memorias de guerra 1936-1939. Barcelona, Ed. Crítica. Pàgina395
[xv] El canvi, el 1938 era de 20/21 FF/USD; 8,6 Pta/USD. MICHALCZYK, John J. (1977). Andre’s Malraux Espoir: The propaganda/art film and the Spanish Civil War. Mississippi University. Pàgina nota 29.
[xvi] Podeu consultar la primera part de: LA VERDADERA HISTORIA DEL RODAJE DE SIERRA DE TERUEL (actualmente només en castellà).
[xvii] La Vanguardia, 17.5.1838. Pàgina 2
[xviii] Publicats el 20.4.1938, era un programa polític razonable que esperava, sense èxit, ser acceptat per les potències occidentals. https://www.ecorepublicano.es/2015/03/mayo-de-1938-los-trece-puntos-de-negrin.html .
[xix] PI SUÑER, Carles (1975). La República y la guerra. Memorias de un político catalán. México, Ediciones Oasis SA. Pàgines 477 i ss.
[xx] SALA NOGUER (1993). El cine en la España republicana durante la guerra civil. Bilbao, Mensajero. Pàgina 129
[xxi] CAPARRÓS (1977), El cine republicano español 1931-1939 Barcelona, Dopesa. Pàgina 166
[xxii] Situació narrada en format novel·la a: CISTERÓ, Antoni (2ª ed. 2018). Campo de esperanza. Capítulo 1: https://www.visorhistoria.com/campo-de-esperanza-1/
[xxiii] https://www.visorhistoria.com/benicarlo-1937/
[xxiv] « Combats d’avant garde : Les souvenirs de Max Aub ». Sèrie d’entrevistes realitzades per André Camp. France Culture, mayo 1967. Arxius de l’Institut National de l’Audiovisuel (INA), París, França.
[xxv] Magnífic retrat de Mallraux a: AUB, Max (2001). Cuerpos presentes. Segorbe, Fundación Max Aub. Pàgines 199-201.
[xxvi] Las noticias. 14.5.1938. Pàgina 4.
[xxvii] Per una millor comprensió, Aub, espanyol, utilitzará a vegades el tuteig als diàlegs. No será aixì amb Malraux que tenia el costum de tractar de vostè a tothom.
[xxviii] “Una muchacha española”. La Vanguardia, 29.5.1938. Pàgina 4.
[xxix] Testimonios”. Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza. Archivos de la Filmoteca, Año 1, nº 3. Valencia. Pàgina 288.
[xxx] En aquells temps gestionat per l’anarquista SIE i amb activitat baixa. Des de 1940, van pasar a nomenar-se Estudios Trilla-Orphea. https://www.enciclopedia.cat/diccionari-del-cinema-a-catalunya/trilla-la-riva.-estudios-cinematograficos-espanoles
[xxxi] SALA NOGUER (1993). Pàgina 58.
[xxxii] SÁNCHEZ OLIVEIRA (2003). Aproximación histórica al cineasta Francisco Elías Riquelme (1890-1977). Sevilla, Universidad de Sevilla. Pàgines 120 i ss.
[xxxiii] PUJOL, Enric. “Primera noticia general del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)”. A: La revolución del bon gust. Barcelona, Viena Edicions. Pàgina 35 y ss.
[xxxiv] Solidaridad Obrera. 17.5.1938, Pàgina 3.
[xxxv] Pere Codina i Mont (Lloret de Mar, 31 d’octubre de 1880 − Buenos Aires, 25 de març de 1952). Actor teatral que va destacar en el seu paper de “Manelic” a Terra Baixa de Angel Guimerá. Actuava tant en català com en castellà, a Espanya i Llatinoamèrica.
[xxxvi] Divertida entrevista feta a la seva filla, Mary Santpere, sobre la col·laboració del seu pare a Sierra de Teruel. Previa a la projecció de Espoir a TV3. 11.7.1986 https://www.visorhistoria.com/anexos/videos/
[xxxvii] TV3. Cinema de mitjanit. 11.7.1986. Declaraciones de su hija, Mary Santpere.
[xxxviii] https://urbanexplorerapp.com/restaurante-los-caracoles-barcelona/historia/
[xxxix] MALRAUX (1995). La esperanza. Madrid, Crítica. Pàgines 497 i següents per a tota la seqüència del camperol i l’atac a l’aeròdrom franquista.
[xl] La Vanguardia, 17.5.1938. Pàgina 1.
[xli] THOMAS (1978), La guerra civil española. II. Pàgina 861. Lleida va ser ocupada el 3 d’abril.
[xlii] UCELAY DACAL, Margarita. “El club teatral Anfistora”, A: Dougherty, Dru y Vilches, M.F. (coord.). El teatro en España: entre la tradición y la vanguardia 1918-1939. CSIC-Fund. García Lorca, 1992.
[xliii] https://www.visorhistoria.com/nicolas-rodriguez/
[xliv] BONA, Dominique (2010) Clara Malraux -Biographie. Paris, Grasset. Pàgina 325. (Malraux está clarament reflectit en el personatge de Marc)-