De vegades, barrejar la realitat històrica amb la ficció pot generar dubtes. Això és el que passa amb les ubicacions assenyalades a diverses seqüències de Sierra de Teruel. Citem-les:
1.- Seqüència II: L’aviador mort és enterrat a la localitat de Chiva: Això és real en quant l’Esquadrilla va estar instal·lada ben a prop (La Señera, a Torrent), durant els últims mesos de 1936, fins a febrer de 1937, quan es va dissoldre. No obstant, la mort de Marcelino va succeir en realitat en un combat aeri a prop de Talavera, el 3 de setembre de 1936, quan l’esquadrilla es trobava encara a la zona de Madrid.
2.- Seqüència III: S’hi planteja la crítica situació de Linàs, sobre la qual queda l’esperança que alguns pobles propers s’hagin revoltat contra els rebels, i que la columna de Jiménez s’està apropant. El diàleg és[i]:
PEÑA: Escatón, Pinares, Navas i Puerto Veleto i altres pobles s’han revoltat aquesta nit.
MUÑOZ: Fins on?
PEÑA: Fins a Linàs.
Aquí, els noms dels pobles són ficticis, l’única semblança seria amb Linàs (de Broto), però està situat a la província d’Osca, als contraforts del Pirineu, així que no sembla plausible que fos allà on es van desenvolupar els fets narrats.
El que, amb bona voluntat històrica, sí que podria donar-se per aproximadament real és el mapa que mostra Peña a Muñoz. Possiblement (si la hipòtesi que tenien present la realitat en fer el mapa és certa), les dues línies del mapa a la seqüència corresponen (de dreta a esquerra) a la carretera de Saragossa (abans d’arribar a Terol), i al traçat del ferrocarril de la línia Sagunt-Saragossa.
Si això fos així, els pobles citats com a aixecats en armes contra els franquistes, serien Mora de Rubielos, L’Escareuela i Sarrión. I, per la mateixa lògica (insisteixo, molt feble), el Linàs de la ficció podria ser Sarrión, segons es pot apreciar a la comparativa de la imatge.
En aquell moment (desembre 1936), tots aquests pobles eren ja republicans, segons mostra el mapa[ii], així que s’escolliria el traçat en funció de l’atac aeri. Dels camps d’aviació, l’únic rebel que podia ser a prop de Terol (tret dels clandestins que no estan assenyalats) seria el de Caudé. Això seria coherent amb el que, durant la seqüència XXXIV, Muñoz diu: “Sembla que a Terol no ens han vist. No han disparat”. També coincideix la menció de Peña, que Malraux també fa sortir a la seva novel·la[iii]:
”Si no trobaven el camp aviat, i si donaven l’alarma, tindrien a sobre els caces enemics de Saragossa i de Calamocha (a 70 km de Terol)”. I segueix amb una indicació que acosta la ficció encara més a la real Caudé (a 12 km de Terol) a l’indicar que passen de llarg de la capital de província: “Única protecció, els núvols. 31 quilòmetres de Terol, 36, 38, 40: l’avió picava”.
Seguim ara amb la història: En realitat, l’atac en què va ser enderrocat el Potez Ñ, amb la mort de Belaïdi, va ser una missió d’atac a Terol, com assenyala Paul Nothomb. Encara faltava un any perquè la República es decidís a ocupar Terol, però ja es tenia la voluntat de planejar incursions, com les de la XIII Brigada Internacional, a partir de mitjans de desembre. La intenció era provocar el desplaçament de tropes franquistes que alleugessin una mica la situació de Madrid. En aquest context, l’operació del 27 de desembre de 1936 de l’esquadrilla Malraux tenia com a objectiu, segons Nothomb[iv]: L’estació i els seus voltants, la carretera, la via fèrria que condueixen a Saragossa i la central elèctrica. Res a veure doncs amb el camp clandestí detectat pel pagès (esdeveniment de l’1 de setembre a la província de Valladolid!), i tampoc amb la destrucció d’un pont per evitar que les tropes franquistes ataquessin Linàs.
Per descomptat, ni L’espoir ni Sierra de Teruel són un manual d’història. És ficció basada en fets reals més o menys desplaçats en el temps i amanits a gust. L’objectiu final, però, s’aconsegueix plenament: en primer lloc, indicar la valentia, l’heroisme, d’uns internacionals que lluitaven en inferioritat de tota mena; atacant objectius només amb bombarders sense la protecció necessària d’uns caces; l’obstinació a aconseguir el seu objectiu malgrat tot, i l’heroisme de la població civil (José, el pagès) i la seva solidaritat amb la causa republicana (els vilatans que acudeixen a auxiliar l’avió sinistrat).
Hauria pogut ser complex d’entendre, així que calia la seqüència III, una pausa per explicar l’evolució de la trama. Ho van aconseguir. Per a l’espectador estranger que pensaven tenir, l’ús de noms reals o ficticis era indiferent, i per a un hipotètic públic espanyol, els noms inventats ampliaven el focus, centrant-lo en el veritable missatge de la pel·lícula.
Linás o la transfiguració de la història.
—NOTES—
[i] Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza (1989). Filmoteca de la Gtat. Valenciana. Pàgina 56.
[ii] SALAS LARRAZÁBAL (1972). La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel. Pàgina 81, Imatge III
[iii] MALRAUX (1995). La esperanza. Madrid, Ed. Cátedra. Pàgina 507.
[iv] NOTHOMB, Paul (2001) Malraux en España. Barcelona, Edhasa. Pàgina 120.