VERNET I L’ESPOIR. (Capítol 1.8 de La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel)
El cotxe que els ha portat des de l’estació de Villefranche-de-Conflent s’atura davant d’un reixat. Josette s’agafa al braç, s’acosta i, fent-li un petó a la galta, li diu:
—Ara veurà.
Després del parèntesi de l’estada a Espanya per al II Congrés d’Escriptors en defensa de la cultura, hi havia el risc de tornar a la situació dels mesos durs posteriors al viatge als Estats Units. Clara, les seves crítiques lúcides a l’acció, per un moment erràtica, del seu marit; les trobades dels amants a la casa que Josette compartia amb la seva amiga Suzanne, al 9 de la rue Berlioz, o a l’hotel Royal Versalles, a la rue Marois.
L’escriptor agafa amb força la cartera que porta. És la seva nova novel·la. Alguns apunts al vaixell de tornada d’Amèrica, alguns capítols engegats i mecanografiats per Josette en els escassos moments de què havia disposat. Estava clar que necessitava un retir absolut. Ella li ho havia indicat ja a Perpinyà[i], al final del Congrés. La idea era no només genial, sinó oportuna, i la insistència de Josette indefugible. André li havia dit: “Vostè aconsegueix el que es proposa; empeny les portes com els gats”.
Tots dos coincidien que calia que algú com ell donés a conèixer el dilema en què es debatia l’Espanya republicana: l’apocalipsi, l’explosió popular que va aturar el feixisme en els primers moments de l’aixecament, o la necessitat d’un cert ordre per poder guanyar la guerra. En el fons, i amb els matisos trotskistes que es vulgui, anarquisme o comunisme. Ell sabia que era l’home indicat per fer-ho, havia dit sovint i ho repetiria en boca de Manuel, un dels protagonistes de la novel·la a les planes. A la greu i terrible pregunta: què és el millor que pot fer un home amb la seva vida?, responia el militar: Convertir en consciència l’experiència més àmplia possible[ii]. Per afegir després: i que aquesta consciència el porti a l’acció, sota pena de penedir-se’n durant la resta de la seva vida.
Acció, sí. I també cal escriure un llibre, posar en ordre les notes en llapis vermell i blau, escrites anàrquicament en papers dispersos o fins i tot amb capçaleres d’hotels nord-americans o del transatlàntic S/S Normandie. I això només seria possible si s’aïllava. Amb Josette, la promotora de la iniciativa, lluny del rebombori parisenc.
Han baixat les maletes. S’aturen, dempeus davant del xalet que ella ha llogat[iii]. El crit dels grills els dona la benvinguda. Ara sí, ell deixa la maleta a terra i l’abraça. Ella plora. És el 18 de juliol de 1937.
Seran unes setmanes d’activitat febril, en què escriurà cinquanta capítols de la novel·la[iv]; i també dies 
d’amor sense presses, de sessions relaxants al balneari, de grans àpats, i molt de vi, a l’hotel Alexandra[v], que atalaia la població. La seva acompanyant és de gran utilitat, la seva experiència com a escriptora i a l’editorial Gallimard (on ha publicat Le temps vert anys enrere) aporten assossec a l’escriptura obsessiva d’André. El llibre va sorgint dens, càlid, és com un embaràs, com el naixement d’un nen[vi]. Planegen passar uns dies relaxants a Baux-de-Provence quan s’acabi.
Està escrivint la seva novel·la més llarga, unes cinc-centes pàgines i nombrosíssims personatges que requereixen una continuïtat a la feina. També són exigents la seva estructura fragmentada i l’alternança de fragments de diàleg ideològic amb altres d’acció desenfrenada, on es posa de manifest el missatge que anhela: la fraternitat com a base de lluita per la llibertat. Dirà[vii]: “el contrari de la vexació és la fraternitat” . Aquesta estructura permet freqüents el·lipsis i un muntatge que s’augura cinematogràfic. Podreu reubicar, refer i corregir fins que el conjunt adquireixi solidesa. Hi està.
Encara no pensa en la pel·lícula que l’han animat a fer a Hollywood. No, vol una novel·la. Ja ho ha parlat amb Gallimard i també amb el seu amic Louis Aragon, que començarà a publicar-la fragmentàriament. No és la base d’una pel·lícula, encara que alguns fragments, com veurem, es reprodueixen exactament als dos mitjans. És la seva experiència, directa o indirecta, i també l’estructura seqüencial de la novel·la, que fan pensar en el film.
Tot i això, André no està completament satisfet. Amb el primer manuscrit a la mà, passeja pels voltants del balneari; reflexiona. Sí, necessita la franca i de vegades agressiva, opinió de Clara.
Surten del reducte paradisíac per traslladar-se a Toulon. Allà, André suggereix a la seva companya que vagi a visitar els seus pares a Carry-le-Rouet[viii]. Alhora, sol·licita una trobada amb la seva dona Clara, que accepta. Per a ella, Toulon té un significat especial, ja que allí havia passat les últimes setmanes de la gestació de Florence. Quins temps!, quants records! Això no obstant, André no dona ocasió per a passejades romàntiques, li lliura el manuscrit que ella llegeix en una nit. La seva primera opinió no pot ser més punyent[ix]:
—Què en penseu?
—Això no és André Malraux.
Després suavitza: encara que s’aprecia alguna negligència en la composició, es manté el mateix vigor, la mateixa intensitat, el mateix sentit de l’essencial que pogués tenir La condició humana, la novel·la que li va merèixer el premi Goncourt. Ratlla l’obra d’un testimoni de la guerra d’Espanya vist per un comunista ortodox. Clara troba a faltar una aportació més gran de l’esperit lliure, llançat i generós de l’anarquisme, tendència de la qual se sent més propera que del comunisme radical d’alguns companys del seu marit, com Aragon.
Malraux ho reconeix. Decideixen repassar el text conjuntament, tasca que mai no s’hauria imaginat amb Josette. Ens diu Clara: “durant quatre dies, novament estàvem l’un davant de l’altre amb una tasca per complir, en què jo em vaig convertir en un anarquista sense mocador vermell i negre, ell en un comunista difuminat. Pujàvem i baixàvem turons, serpentejàvem pels carrerons i ens instal·làvem a terrasses ardents, en un simulacre d’enfrontament, com a representants de dos corrents de pensament propers però divergents. Va ser meravellós, esgotador”.
Al penúltim sopar en comú, amb els ulls brillants per haver begut alguns gots de rosat de Provença, André va dir, somiador, més per a ell que per a mi: “Això no obstant, jo no puc passar la meva vida amb una dona que no en té gens d’estima per les idees…”[x]
L’endemà s’acomiadaran. Clara tornarà a casa seva a la rue du Bac, a la seva filla Florence, a les seves frisances, sola, tindrà fins i tot un conat de suïcidi[xi]. Ell, amb la difícil tasca de demanar a Josette que passi a màquina novament el llarg text, amb els profunds canvis que han generat els quatre dies amb la rival. Treball intens que requerirà, poques setmanes després, a l’octubre, d’un repòs a la Provença, a Beau-en-Provence, que es veurà interromput per un nou desplaçament de Malraux a Espanya. Allà coneixerà els definitius avenços rebels a Astúries. Negrín haurà reconegut a les Corts de València que caldrà negociar la pau. Un reeixit atac de les forces aèries republicanes sobre l’aeroport de Saragossa no mitiguen el desànim.
De tornada a París, a la seva Josette, la troba molt desmillorada. Està encinta. Ell continua reclamant-la, a Tolosa, per a uns ajustaments d’última hora abans de passar el text de L’espoir a Ce Soir. Ella hi va, però han de tornar immediatament. Poques hores després, acompanyada de la seva inseparable amiga Suzanne, amb hemorràgies, acudeix a una clínica de Neully. Ha perdut el nadó. Als pares els dirà que ha patit una inoportuna grip. Al cap de pocs dies, André i Clara iniciaran els tràmits del divorci.
El dia 3 de novembre, Ce soir comença a publicar fragments de L’espoir. Indica a primera pàgina: “El mateix autor ha volgut que alterem l’ordre de la publicació en els fragments que seguiran, submergint el lector directament a la batalla de Terol, per evitar els problemes periodístics si seguíssim el lent ordre novel·lístic […] Ce soir té l’honor de donar a conèixer una gran obra que canta alhora l’audàcia dels aviadors, l’epopeia del poble espanyol i ressorgir de la consciència humana en la seva lluita per un futur millor”[xii]. I tot seguit, comença el text: “El telèfon del camp estava instal·lat en una garita, amb l’auricular a l’orella, mirava el Canard aterrar entre la pols del capvespre…” Gairebé el final!, ja avançada la tercera i darrera part (L’ESPERANÇA), en el capítol tercer[xiii]: “els enviem al pagès. Estudieu la missió i truqueu-nos”. Comença l’acció heroica, la solidaritat, i també l’argument que il·luminarà algunes de les seqüències més elaborades i conegudes de Serra de Teruel.
Al cap de pocs dies, el 12 de novembre, també el setmanari Vendredi publicarà tres fragments[xiv], anunciant la futura aparició de la novel·la completa a la N.R.F. de Gallimard. A la primera pàgina declara: “Els fragments que segueixen reflecteixen els moviments de l’esperit que fan sensibles alhora els actes en la seva realitat i els sentiments que els regeixen”. El relat s’inicia començat el primer capítol de la segona part (EXERCICI DE L’APOCALIPSI), en què es descriu el setge de l’Alcázar de
Toledo[xv]. «A través de corredors i escales, Hernández, García, el Negus i els milicians havien arribat a un soterrani d’alta volta, ple de fum i detonacions, obert davant d’ells per un ample corredor subterrani on el fum es tornava vermell».
Gairebé immediatament, Gallimard publicarà l’obra completa a la seva col·lecció Blanche, el 30 de novembre de 1937. Falta poc perquè comenci l’àrdua i ingrata tasca d’aconseguir fons i col·laboradors per a l’empresa que ens ocuparà a partir d’ara: Sierra de Teruel .
SABER-NE +:
LES FONTS DE MALRAUX (Per la redacció de L’espoir, Malraux va utilitzar experiències pròpies o bé que li havien explicat. Aquí, alguns exemples.
—NOTES—
[i] CHANTAL (1976). Un amor de André Malraux. Barcelona, Grijalbo. Pàgina 96
[ii] MALRAUX, André (1995). La esperanza. Madrid, Cátedra. Pàgina 448
[iii] THEILLOU, Françoise (2023) Je pensé à votre destin. Paris, Grasset. Pàgina 64.
[iv] En total seràn 59 capítols, en tres parts: 1.- LA IL·LUSIÓ LÍRICA, 2.- EL MANZANARES, 3.- L’ESPERANÇA.
[v] https://www.insideoutsideart.com/hotel-alexandra (indica que Malraux l’ha visitat varies vegades, una d’elles per escriure L’espoir. Avui l’hotel està en ruïnes.
[vi] CHANTAL (1976): 97.
[vii] MALRAUX (1995): 277
[viii] BONA (2010). Clara Malraux -Biographie. Paris, Grasset. Página 315.
[ix] MALRAUX, Clara (1976). La fin et le Commencement (Le bruit de nos pas V). Paris, Grasset Pàgina 174.
[x] MALRAUX, Clara (1976):176.
[xi] BONA (2010): 321
[xii] Ce soir. 3.11.1937 Pàgina 1.
[xiii] MALRAUX (1995): 497.
[xiv] Vendredi, 12.11.1937 Pàgina 1.
[xv] MALRAUX (1995): 207