Ens explica la secretària d’André Malraux, Elvira Farreras[i]: “Produccions André Malraux tenia un despatx a la planta baixa del Comissariat de Propaganda i el telèfon era el mateix que utilitzaven els productors del film i els treballadors del Comissariat. Un dia, el seu cap, Jaume Miravitlles, va rebre una comunicació de la Presidència del Govern de la República en què se li preguntava com era possible que hi hagués tanta quantitat de trucades telefòniques a París, per part del Comissariat, fins al punt que l’acord de reciprocitat per a les conferències telefòniques entre Espanya i França estigués completament desnivellat […] Quan va conèixer la causa, ens va deixar continuar fent les nostres nombroses trucades a París”.
Malraux i el seu equip tenien restringit l’ús del telèfon, com ens diu Denis Marion[ii]: “Teníem l’autorització de telefonar a París, però només des de l’immoble de la Propaganda (Comissariat), que és a la part superior del Passeig de Gràcia, mentre que l’estudi està situat al cim del turó de Montjuïc, a cinc quilòmetres”.
I ens continua explicant com una conferència amb Roland Tual per demanar-li pel·lícula, sol·licitada a les quatre, no va rebre la resposta de la centraleta fins a les sis, per dir-li: Impossible de passar-li avui. Les comunicacions estan molt malament. Salut!
Una de les raons de tantes trucades era l’escassetat de tota mena de material, començant per la pel·lícula verge, a la qual cosa s’hi afegien els retorns del revelat que s’efectuava a París, per part de Roland Tual. S’havia intentat combinar-ho, com ens relata Marion[iii]: “Page em va suggerir que atès que hi havia recepció de verge i enviament de filmat, sol·licitéssim un permís de reexportació que agilitzaria el procés”. Però mai no va ser possible coordinar les dues operacions. Fins al punt que, en un dels múltiples viatges de Max Aub (l’home per a tot) a La Jonquera per recollir un enviament de pel·lícula verge, havent d’utilitzar l’únic cotxe disponible (un Buik), es va trobar amb cinc mil metres de positiu, sol·licitat un mes abans, del qual ja ningú no s’acordava. Les dificultats amb la pel·lícula van durar durant tot el rodatge, inspirant fins i tot relats completament fantàstics, com el de Denise Tual, que explica com passava pel·lícula d’amagat per Hendaia![iv].
Però no només era imprescindible la pel·lícula. L’equip no tenia els elements més bàsics, tant per al rodatge (fins i tot tancs o bous), com per als actuants (maquillatge o sabó). Ens ho explica Mari Luz Morales, que havia estat directora de La Vanguardia i crític de cinema, i col·laborava en el rodatge[v]: Va caldre portar de França -qui sap a costa de quantes complicacions, retards, contratemps- no només la pel·lícula verge, sinó pantalles, llums, objectius, focus, carbons per als arcs voltaics, carros per a travelin, i fins i tot el maquillatge per als intèrprets!
En mig tanta penúria, cal destacar les predileccions de Josette, com ens explica la seva amiga Suzanne Chantal en una carta que aquella ja li escriu al juliol[vi]: “Ni sucre, ni llet, ni pa, ni mantega. Al migdia hem menjat gat. No hi ha tabac… Somiem amb pollastre fred i llenguado Mornay. Porteu-me pastilles de sabó Gerlain, un Skin Tonic, sabó d’afaitar Listerine, aigua dentífrica, etcètera…”
Suzanne va a Barcelona i porta roba i accessoris (fins i tot dòlars amagats als cabells) i posteriorment s’esforçarà a enviar enviaments fins a Cerbère, on uns contrabandistes els passaran fins a Figueres, o almenys així ho explica Curtis Cate[vii].
En qualsevol cas, el telèfon del Comissariat de Propaganda va haver de treure fum durant aquells mesos. Estava situat una planta més amunt que l’oficina de les Produccions Malraux, així que aquest, i Max Aub, van haver de pujar i baixar les escales a un ritme extenuant. En una imatge, us ofereixo una nota manuscrita de Max Aub amb alguns dels telèfons més utilitzats[viii]. Podem trobar, és clar, Roland Tual, que s’ocupava del revelat a les instal·lacions de Pathé, o Denis Marion, que col·laborava al guió i va estar força temps a Barcelona durant el rodatge. També és lògic que hi figuri l’Ambaixada d’Espanya. Altres personatges són menys fàcil de reconèixer, com Jeanne Laurent, escriptora que aleshores estava al ministeri d’Educació francès i posteriorment estaria a la Resistència, o Juan Vicens, bibliotecari amb qui Aub havia treballat en el desenvolupament del Pavelló espanyol a la Fira Internacional de París , l’any abans. Queden per definir els noms de Boutaut i una tal Betty amb un cognom que podria ser Massinon, o una cosa així. Algú em pot ajudar, trobant-los entre els amics de Max Aub i/o André Malraux?
De vegades, d’una perla se’n treu un collaret. Encara que sigui breument, narraré la situació de Telefónica aleshores. La Companyia Nacional Telefònica d’Espanya, es regia per un règim de monopoli, cedit a l’empresa nord-americana IT&T, des de l’acord de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera[ix]. Establerta la República, la posició de les esquerres va ser sempre la de derogar aquest acord, cosa que no van aconseguir. Tots els intents en aquest sentit van ser rebutjats pel govern dels EUA, que amenaçaven amb sancions comercials. Només es va aconseguir alguna millora en les condicions del contracte.
A Barcelona, fins als fets de maig de 1937, la pràctica totalitat del personal pertanyia a la CNT, sent el seu control de les trucades una de les raons per les quals va esclatar el conflicte entre anarquistes i trotskistes i els comunistes recolzats per la Generalitat. Es va restablir l’ordre, amb més control de l’executiu republicà, però van continuar les reticències. [x]En un interessantíssim document, s’esmenta que fins i tot el juny de 1938, hi va haver una reprimenda del Ministeri de Defensa a la CTNE, el comitè d’empresa del qual va haver de: “tornar a recordar a les operadores les instruccions terminants que tenen de no intervenir sota cap pretext en aquestes conferències”[xi].
Serveixi això d’exemple i de reconeixement a aquells esforçats i improvisats cineastes, que van afrontar tota mena de dificultats en el seu afany per donar projecció internacional a la causa republicana.
—–NOTES—–
[i] Archivos de la Filmoteca. Año 1, nº 3. Valencia, Filmoteca de la Generalitat Valenciana. Pàgina 289
[ii] MARION, Denis (1970) André Malraux. Paris, Seghers-Cinéma d’aujourd’hui. Página 66.
[iii] MARION (1970): 70.
[iv] https://www.visorhistoria.com/historia-y-ficcion/
[v] MORALES, Mari Luz (2019) Alguien a quien conocí. Sevilla, Renacimiento. Pàgina 256.
[vi] CHANTAL, Suzanne (1976) Un amor de André Malraux: Josette Clotis. Barcelona-México, Grijalbo. Pàgina 113.
[vii] CATE, Curtis (1993) Malraux. Paris, Flammarion. Pàgina 333.
[viii] Archiu de l’Institut Valencià de Cultura (Fondo Max Aub).
[ix] http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/bibliuned:ETFSerieV-55C14806-F9E2-237B-99D3-045AD53B1069/Documento.pdf
[x] SOLER FERRAN, Pablo (2021). La Compañía Telefónica Nacional de España en tiempos de guerra (1936-1945) Madrid, Universidad Complutense. Trabajo de Fin de Máster, en: https://docta.ucm.es/rest/api/core/bitstreams/9a370bf3-a5d2-4c28-9312-939644f2a76f/content
[xi] Acta CE-CTNE ZR 22 junio 1938. En SOLER FERRAN (2021): 51.