El propòsit d’aquest article és donar una pinzellada que situï la posició dels Estats Units respecte al subministrament d’armes a Espanya durant la guerra i la relació amb el rodatge de Sierra de Teruel. L’objectiu de Malraux en rodar la pel·lícula era, primordialment, sensibilitzar l’opinió pública, especialment europea i nord-americana, sobre la necessitat que tenia la II República d’aconseguir subministraments, i la justícia de fer-ho. Hi ha dos moments clau: El viatge d’André Malraux als Estats Units per divulgar la posició de la República i demanar ajut econòmic i suport moral, el març de 1937 i, posteriorment, a la primavera de 1938, quan la influència que una pel·lícula pogués tenir en el públic nord-americà va ser una de les principals raons per les quals el govern de Negrín va accedir a finançar el projecte.
MARC GENERAL: En esclatar la guerra a Espanya, als Estats Units estava finalitzant el primer mandat de Franklin D. Roosevelt, que el 1932 havia guanyat la presidència davant del republicà Hoover promovent el New Deal, resposta keynesiana a la gravíssima crisi generada pel crac de 1929. Pel que fa a Espanya, partia d’una posició favorable a la neutralitat, especialment atesa l’opinió aïllacionista i pacifista de la població, que encara recordava els horrors de la I Guerra Mundial. Entre els seus col·laboradors més estrets, n’hi havia de favorables a la República, com l’ambaixador a Espanya, Claude G. Bowers[i], el secretari d’Interior, Harold L. Ickes o la seva pròpia dona Eleonor. També hi havia decidits partidaris de la neutralitat (que se sabia afavoria els rebels), com el secretari d’Estat, Cordell Hull o el seu sotssecretari William Phillips. Pel que fa a la ciutadania, estava dividida entre nombrosos demòcrates loyalist (partidaris d’ajudar la República), i l’ala més conservadora d’aquest partit i en general els republicans que hi estaven en contra, especialment a causa de la difusió d’algunes barbaritats comeses al bàndol republicà durant els primers dies, raó per la qual també l’Església catòlica va ser especialment bel·ligerant contra la República.
Així doncs, a l’estiu de 1936, enfocant ja la seva reelecció, el president rebia pressions pels dos costats: de la ciutadania progressista i de la conservadora, així com dels catòlics, els vots dels quals considerava necessaris. Roosevelt havia de bregar amb les dues tendències, molt poderoses. Cal no oblidar la influència que França i, especialment, el Regne Unit van exercir en signar el pacte de No Intervenció, en uns moments en què es començava a entreveure la possibilitat d’una contesa, potser mundial, o almenys europea.
LEGISLACIÓ: Al llarg de la dècada s’havien promulgat successives Neutrality Act[ii]. El juliol de 1936, estava vigent la promulgada el 31 d’agost del 1935 (després de la seva renovació de 29 de febrer de 1936), reiterant la prohibició de subministrar armes a països en guerra i establint per als fabricants d’aquestes la necessitat d’obtenir-ne una llicència d’exportació, així com prohibint els préstecs per a aquestes operacions.
Les pressions en tots dos sentits van anar en augment a mesura que la situació internacional es complicava. Itàlia havia envaït Etiòpia al maig, el Japó i Alemanya es rearmaven a la vista de tothom. A Espanya, creixien les evidències de la presència de material i tropes italianes i alemanyes al costat de Franco. D’una banda, prevalia l’aïllacionisme, el “que s’apanyin”, però de l’altra, calia que la legislació inclogués possibles futurs subministraments als aliats en cas de conflicte global.
Els Estats Units no van subscriure el pacte de No-Intervenció[iii], però sí que eixamplà la base de la seva neutralitat amb el concepte d’embargament moral, no vinculant, per a les possibles vendes a Espanya. A finals de desembre de 1936[iv], un enviament d’armes va aconseguir la llicència i va ser exportat via Mèxic, la qual cosa va causar la reacció immediata del departament d’Estat, que va aconseguir que el 8 de gener de 1937 se signés la Spanish Embargo Act[v], ja que segons va declarar el mateix Roosevelt: “l’enfrontament civil que malauradament existia a Espanya justificava l’embargament inequívoc”.
PRIMERA ETAPA: En el moment que Malraux visita els Estats Units[vi], l’opinió estava contemplant inquieta l’evolució internacional: Les sancions que s’havien establert a la Societat de les Nacions contra Itàlia per la seva invasió d’Abissínia del 1935, havien quedat anul·lades el juliol del 1936; Tot i el rearmament d’Alemanya, la posició britànica del seu primer ministre Chamberlain era fermament no intervencionista, amb la seva política d’apaivagament que culminaria amb els pactes de Munic del 1938. Roosevelt que ja havia assolit el seu segon mandat, tenia una posició favorable a la República en el seu fur intern (i per la influència de la seva esposa Leonor), però, seguia entre dos focs, incapaç de dictar o revocar lleis, que haguessin ajudat el govern legítim d’Espanya. Com a mostra, l’opinió de Franco sobre la llei d’embargament citada: “El president Roosevelt es comporta com un veritable cavaller. La seva legislació sobre neutralitat, que impedeix exportar materials de guerra a qualsevol dels dos bàndols (així com la celeritat amb què es va aprovar i aplicar) és un gest que nosaltres, els nacionals, no oblidarem mai”[vii]. No només això, sinó que l’1 de maig de 1937 (Malraux ja era a Europa, preparant el II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la cultura[viii]), es va ajustar la Neutrality Act[ix], prohibint que els vaixells nord-americans transportessin armes als bel·ligerants, fins i tot si aquestes no havien estat fabricades als Estats Units. Aquest ajustament donava també més poders de veto i refús al president, però sota grans pressions no va exercir el dret a utilitzar els seus poders discrecionals. Ho va consultar amb juristes, però davant d’arguments contradictoris, va decidir no fer el pas. Pesava més l’esperit contrari a la guerra dels nord-americans i el seguidisme de la política conciliatòria britànica. Això el va portar també a no donar suport a la iniciativa de congressistes i senadors progressistes, que sol·licitaven embargaments discriminatoris contra els agressors[x].
SEGONA ETAPA: El març de 1938 (quan André Malraux i Max Aub comencen a buscar suports econòmics i logístics per a la seva pel·lícula[xi]), es produeix l’annexió d’Àustria (l’Anschluss) per part de Hitler. És el moment en què els Estats Units comencen a revisar la seva política aïllacionista, com quan el secretari d’Estat Hull va dir, en el seu discurs al National Press Club, que els Estats Units s’oposaven a l’anarquia internacional i a l’aïllacionisme cec, recolzava el rearmament i estava disposat a cooperar amb els governs que s’oposessin als violadors flagrants dels tractats i els drets humans[xii]. Darrere d’això, però, hi havia primordialment la cobertura a futurs subministraments, a Anglaterra especialment, en cas d’esclatar la conflagració mundial que s’anunciava, no un canvi de posició respecte a Espanya.
En el moment en què es presenta el projecte de Sierra de Teruel al govern de Negrín, se sabia també que el film de Joris Ivers, Spanish Earth, havia estat visionat fins i tot a la Casa Blanca[xiii], però el seu caràcter de reportatge l’allunyava de l’emotivitat que podria tenir una pel·lícula de ficció, basada en fets reals, i rodada per un prestigiós intel·lectual com Malraux. Això va portar la República a aportar 100.000 francs francesos i 750.000 pessetes per al rodatge[xiv], així com suport logístic, com proven, per exemple, els 2.500 soldats “prestats” com a extres per a la seqüència XXXIX, en l’impactant descens dels ferits per la falda de la muntanya de Montserrat, i que analitzarem amb tot el detall possible. Però ja era tard; la pel·lícula es va haver d’acabar i muntar ja a França, amb la guerra definitivament perduda.
A aquest indici d’esperança per a la República, es va unir la insistència del senador republicà Gerald Prentice Nye, demanant la revisió de les Neutrality Act respecte a Espanya, ja que es tractava d’una guerra civil, no entre dos estats. Nye sol·licitava a més que s’executés la capacitat presidencial de veto, per prohibir el subministrament de municions a Itàlia i Alemanya[xv]. I per això invocava la Convenció de l’Havana de 1928, “l’objectiu declarat del qual era prohibir el tràfic d’armes i materials de guerra, excepte si estan destinats a un Govern, sempre que la bel·ligerància dels rebels no hagi estat reconeguda, cas en què s’aplicaran les mesures de neutralitat”[xvi].
L’esmena promoguda per Nye va radicalitzar encara més les posicions a favor i en contra de subministrar armes a la República. Fins i tot el New York Times del 5 de maig de 1938[xvii], va arribar a anunciar la fi de l’embargament, encara que potser era excessivament optimista i es volia només afalagar les orelles del ministre d’Estat de la República, Álvarez de Vayo, de visita als Estats Units a aquells dies.
En aquella primavera, un succés lateral, però amb gran significació atès el crític paper d’intermediari de Mèxic, va ser la nacionalització de les companyies petrolieres del país (18 de març de 1938) per part del seu president, Lázaro Cárdenas, el gran aliat de la II República. Això va reforçar la posició dels contraris a aquesta, amb el secretari d’Estat Cordell Hull al capdavant, que hi veien una plataforma per a l’expansió del comunisme a Llatinoamèrica[xviii]. Durant aquests mateixos mesos de primavera i estiu del 1938, la crisi va tornar a amenaçar els Estats Units, amb un augment de l’atur, crisi al Tribunal Suprem i caigudes de Borsa. El mateix dia de l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya, Roosevelt, amb l’índex de popularitat per terra, demanava al Congrés un important augment de la despesa pública. Fou en aquest context, quan el senador Nye va presentar, el dia 2 de maig de 1938, una proposta per aixecar l’embargament a Espanya[xix].
Davant la proposta Nye, Roosevelt va consultar el seu partit, que li va indicar que encara que passés al Senat, seria rebutjada pel Congrés, ja que “significaria la pèrdua de tots els vots catòlics a la tardor”. A això va seguir un informe del secretari d’Estat, Hull, al Comitè de Relacions Exteriors del Senat, subratllant el risc que la guerra d’Espanya arrossegués els Estats Units a una conflagració internacional. El Comitè va posposar sine die la proposta del senador Nye.
Roosevelt tenia mala consciència, i va intentar, sota mà, donar suport a alguna operació, com ara la compra d’avions que serien pagats amb plata espanyola des de França, però l’actitud contrària de l’ambaixador nord-americà a París, William C. Bullit, i el tancament de fronteres franceses de juny de 1938, van condemnar la possibilitat de la República de rebre suport internacional, més enllà del soviètic. El 27 de gener del 1939, un dia després de la caiguda de Barcelona, el mateix president reconeixia el seu “greu error”, afegint: “l’embargament va contra els principis tradicionals nord-americans i invalida la llei internacional establerta […]. La política que hauríem d’haver seguit era prohibir simplement el transport de municions de guerra a vaixells nord-americans. L’Espanya lleial podria haver lluitat així per la seva vida i per algunes de les nostres també, com els esdeveniments demostraran amb molta probabilitat”[xx]. Profètic, però massa tard.
La inhibició internacional va condemnar la II República, i a Espanya a quaranta anys de dictadura. Pors, reticències, populisme, catolicisme, van permetre campar a gust al nazisme i el feixisme, amb la falsa esperança que amb això se sentirien satisfets. No va ser així i ho va pagar tot el món. Potser servirà de tancament un fragment de l’informe que l’ambaixador a Espanya, Bowers, va entregar el març del 1939 a Washington. Al punt nou, diu[xxi]: “Mentre les potències de l’Eix enviaven exèrcits, avions, tancs, artilleria, tècnics i enginyers a Franco, el Comitè de No Intervenció i el nostre embargament representaven una poderosa contribució al triomf de l’Eix sobre la democràcia a Espanya. Mentre que la guerra contra la Xina era sostinguda només pel Japó, contra Txecoslovàquia només per Alemanya nazi, contra Abissínia només per la Itàlia feixista, el primer país que era atacat per l’Eix -Itàlia i Alemanya juntes- era Espanya”.
Com va dir Claudià[xxii]: Quid iuvat errorem mersa iam puppe interí? (De què serveix reconèixer l’error, quan el vaixell ja s’ha enfonsat?).
SABER-NE MÉS:
AMÈRICA, AMÈRICA
[i] BOWERS, Claude G. (1977). Misión en España – Embajador USA en España de 1933 a 1939. Barcelona, Ed. Grijalbo.
[ii] https://history.state.gov/milestones/1921-1936/neutrality-acts
[iii] GRELLET, Gilbert (2017). Un verano imperdonable. Madrid, Escolar y Mayo Ed. (Traducció d’A. Cisteró)
[iv] https://www.visorhistoria.com/usa-mar-cantabrico/
[v] https://alba-valb.org/wp-content/uploads/2023/01/George-Watt-Essay-Contest.pdf
[vi] https://www.visorhistoria.com/la-verdadera-historia/#PARISNUEVAYORK
[vii] New York American, 1.2.1937, citat a: THOMAS, Joan Maria (2007). Roosevelt y Franco -De la Guerra civil Española a Pearl Harbor. Barcelona, Edhasa. Pàgina 47.
[viii] https://www.visorhistoria.com/congreso-expo/ Imprescindible el estudio: AZNAR SOLER, Manuel (1987). II congreso internacional de escritores para la defensa de la cultura (1937) -3 volums. València, Generalitat Valenciana. A destacar el testimoni de l’escriptor nord-americà Malcom Cowley (Vol III, pàgines 348-375)
[ix] GARNER, James Wilford “The United States Neutrality Act of 1937”. The American Journal of International Law. Vol. 31, No. 3 (Jul.1937), pp. 385-397 https://www.jstor.org/stable/2190452
[x] THOMAS (2007). P. 51.
[xi] https://www.visorhistoria.com/la-verdadera-historia/#VAMOSPELICULA
[xii] «La reacción estadounidense a la anexión de Austria por parte de Alemania» por Mark A. Tarner | NCGo (ncgovote.org)
[xiii] El 8 de juliol de 1937, en presència d’Ernest Hemingway i d’Eleanor Roosevelt. MICHALCZYK, John J (1977) André Malraux’s Espoir: The propaganda film and the Spanish Civil War. University of Mississippi. Pàgina 27
[xiv] CATE, Curtis (1993). Malraux. Paris, Flammarion. Pàgina 331
[xv] BOSCH, Aurora (2012). Miedo a la democracia. Estados Unidos ante la Segunda República y la guerra civil española. Barcelona, Crítica. Pàgina 154.
[xvi] THOMAS (2007): 53. New York Times, 5.5.1938. Pàgina 15.
[xvii] ESPASA, Andreu (2017) Estados Unidos en la Guerra Civil española. Madrid, Libros de la catarata. Pàgina 151
[xviii] THOMAS (2017): 33
[xix] BOSCH, Aurora (2012): 195
[xx] BOSCH (2012): 215
[xxi] BOWERS (1977): 424.
[xxii] Claudià. In Eutropium. 2,7.