De vegades, la imaginació tenyeix amb tints novel·lescos algun període de la història. Walter Benjamin va encunyar els conceptes de memòria viscuda (Erlebnis) i memòria transmesa (Erfahrung)[i]. Però de vegades, l’ànsia de transmetre el dramatisme d’uns successos fan passar per viscuts, uns moments només imaginats, o manllevats d’experiències alienes al fet en si.
Això és el que passa en els records de Denise Tual respecte a les dificultats que va patir el rodatge de Sierra de Teruel, especialment les referents a l’escassetat de pel·lícula. En les seves memòries[ii], l’esposa d’un dels principals col·laboradors de Malraux, Roland Tual (a càrrec del revelat de les bobines filmades, als estudis Pathé de Joinville-le-pont, i a qui la seva esposa anomena « la tête de pont à Paris » ), narra una hipotètica col·laboració en el trasllat de rotlles de cinta ja revelada des de França a Espanya.
Ofereixo alguns fragments per després comentar-los:
La pel·lícula revelada s’enviava de tornada per la muntanya, però sovint passaven diverses setmanes abans que Malraux pogués veure’n el resultat…
A l’octubre, per mediació d’un maquinista de l’estudi, Roland Tual es va posar en contacte amb un missatger que semblava més seriós que un traginer anterior. Al cotxe portem dues caixes de pel·lícula que Malraux havia demanat veure com més aviat millor. Partim cap a Espanya; el barquer-pescador del Bidasoa devia estar en un cert bistrot d’Hendaia. En arribar, cap a les sis de la tarda, vam reconèixer el cafè a prop de l’estació. Però dins no hi havia ningú que s’assemblés al nostre home…
L’home, el nostre home, surt d’entre les ombres. Sense gaire entusiasme, ens diu que el seguim, ajupits. El camí és costerut i casa seva domina el poble. A la llunyania, a la llum de la lluna, es distingeixen els turons entre els quals s’escola el Bidasoa. Enfront, els rojos i l’exèrcit franquista estan atrinxerats. Els coets il·luminen les crestes, seguits de trets que ressonen a la vall…
L’home explica com passarà les nostres pel·lícules. Té una caixa estanca on les ficarà, i que submergirà amb les seves xarxes al riu. Ho arrossegarà tot, simulant que està pescant…
De nou a la foscor, ensopeguem amb les pedres. Lluny, sentim una veu gutural que entona els primers acords del flamenc. Els rojos repten els seus germans, acampats a uns metres, en un patètic cant flamenc que aviat es torna frenètic.
Al llibre no indica com va aconseguir després recollir el paquet estanc amb les bobines, ni com van arribar a Barcelona perquè Malraux les pogués veure.
Fins aquí la poètica imaginació. Però la història ens diu que Irun havia caigut el 4 de setembre i Sant Sebastià el 14, del 1936! Més tard, mentre les forces rebels anaven conquerint la cornisa cantàbrica, Biscaia va resistir encara fins a la caiguda de Bilbao el 19 de juny de 1937. Així doncs, la situació l’octubre de 1938 era de complet domini franquista[iii], no només de la frontera sinó de tot el territori, des d’Irun fins més enllà de Lleida, caiguda el 3 d’abril d’aquest any.
No es pot pensar, per tant, que per portar dues bobines de pel·lícula revelada a París, se seguís un itinerari que passés per Hendaia i Irun, que hauria representat travessar uns 300 quilòmetres on l’enemic estava plenament consolidat des de feia temps.
El que és cert és que la recepció de pel·lícula verge, l’enviament a París del que s’havia filmat, i el retorn de la revelada va ser un dels majors inconvenients que va tenir Malraux en rodar Sierra de Teruel. Vegem com ens explica Max Aub un problema semblant[iv] :
Les dificultats van sorgir amb el material i l’energia elèctrica. Quan dic material em refereixo a la pel·lícula verge i al revelatge. El cas no era gaire greu referent a la filmació en si —es repetia la presa després del bombardeig—, però irreparable en revelar el negatiu. Va caldre doncs revelar a França, a París… Va ser un vaivé continu pels retards inexplicables en l’enviament i tornada dels rotllos de pel·lícula que em van obligar a fer almenys una dotzena de viatges, fins i tot en tan poc temps, per portar unes quantes caixes de material verge o de pel·lícula revelada; de vegades amb avió a Tolosa per esperar l’arribada del de París i no perdre més temps del poc que disposàvem per veure si les escenes ja filmades concordaven amb les que faríem… Transcorrien quinze dies d’una presa a una altra, i naturalment, sorgien noves dificultats: d’actors absents, canvi de decorats que de vegades es va haver de reconstruir i d’altres.
També l’estret col·laborador Denis Marion, explica com Aub, sempre Max solucionant problemes, va resoldre un problema de manca de materials[v]:
Les bateries del camió de so estaven gairebé esgotades… S’havien demanat bateries de recanvi per carta i telegrama sense èxit… El 21 d’agost (de 1938) es va enviar un tècnic a Perpinyà per examinar les possibilitats de reparació in situ, però va tornar amb les mans buides. Al final, el mateix Max Aub va haver d’anar a París per aconseguir les bateries indispensables. Enviades el 28 d’agost, no van arribar a Cerbère fins al 5 de setembre, a Port-Bou el 8 de setembre i a Barcelona el 9 de setembre, i havent patit greus danys durant el transport.
Algú imagina Max Aub submergint-se al Bidasoa, per després travessar 300 km de terreny enemic, amb unes piles de so de recanvi?
Tot i això, en el seu descàrrec, cal dir que la narració de Denise Tual és emocionant i poètica, com quan diu:
De lluny se sent una veu gutural que entona els primers acords del flamenc. Els rojos criden els seus germans acampats a uns metres en un patètic flamenc que aviat es torna frenètic. A l’altra banda, algú canta la mateixa cançó. S’estableix un diàleg entre aquestes persones que sovint pertanyen a la mateixa família i que lluiten entre si. El país parla amb si mateix, s’uneix a través d’aquells sons roncs que sorgeixen de les entranyes, perforen la nit amb els sanglots i planen sobre els homes, la política i la guerra…” El so de la guitarra fa plorar. El so de la guitarra fa plorar els rojos”, va escriure García Lorca. Uneix el país amb la més bella, noble i apassionada de les cançons d’amor.
[i] TRAVERSO, Enzo (2006). Els usos del passat -Història, memoria, política. Valencia, Publicacions de la Universitat de València. Página 14.
[ii] TUAL, Denise (1980). Le temps devoré. París, Fayard. Pàgina 150.
[iii] http://histocliop.blogspot.com/2011/10/1938-el-tercer-ano-de-guerra-comezaba.html!
[iv] AUB, Max: Prólogo a: MALRAUX, André (1968) Sierra de Teruel.(guion) México, Ed. Era. Página 11
[v] MARION, Denis (1996). Le cinéma selon André Malraux. Paris, Cahiers du cinéma. Pàgina 17