Sobre la llarga, turbulenta i no sempre diàfana trajectòria del cineasta de Calanda, s’ha analitzat àmpliament la seva faceta professional, però al meu entendre queden alguns punts sobre la seva estada a l’ambaixada de la II República a París el 1937 que conviden a comentar-los. Serveixi aquest escrit per obrir una reflexió sobre la seva activitat en aquell convuls període.
L’ambaixada de París va ser l’epicentre de l’activitat internacional de la República durant els mesos que van seguir el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. En els primers dies, la defecció de gran part del personal (ja analitzada breument en aquesta web[i]) va entorpir la necessària compra de material bèl·lic, posteriorment impedida per la vergonyosa No Intervenció. Davant d’aquesta situació, el govern de Madrid va acudir a intel·lectuals de confiança, perquè assumissin responsabilitats diplomàtiques. De seguida van anar-hi Fernando dels Ríos, des de Ginebra, i Luis Jiménez d’Asua, des d’Estocolm. Tots dos, juntament amb el cònsol general, Antonio Cruz Marín, que havia estat fidel a la República, van intentar pal·liar el dany causat. Aquesta interinitat va durar quatre dies, fins a l’arribada del nou ambaixador, el 27 de juliol, Álvaro de Albornoz. El nivell de forçada improvisació s’aprecia en el fet d’haver nomenat algú que desconeixia l’idioma francès[ii]. En aquest context, amb un feble govern Giral a Espanya, el ministre d’Estat Augusto Barcia i l’ambaixador van haver de viure els moments en què es va gestar la No Intervenció, davant la qual alternaven la queixa dura, encara que a risc de fer caure el govern Blum, i la més testimonial que finalment es va mostrar ineficaç[iii].
Però no va ser fins a l’arribada a la presidència del Consell de Ministres de Largo Caballero, el 4 de setembre, quan es va intentar posar cert ordre a l’àmbit diplomàtic, i concretament a París, amb Luis Araquistáin com a ambaixador[iv], nomenat pel nou ministre d’Estat, Álvarez del Vayo.
Ja des del primer moment, el govern Largo Caballero va tenir la intenció de promoure la informació i la propaganda a través del ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Amb aquesta finalitat, a París es van anar agrupant diversos intel·lectuals, alguns relacionats amb la Residència d’Estudiants, que van assumir aquesta responsabilitat. Entre ells, abans d’entrar a Buñuel, cal esmentar el bibliotecari Juan Vicens, el pintor Luis Quintanilla o l’escriptor Max Aub, un dels protagonistes d’aquesta web[v]. Els diversos perfils i funcions generen una confusió a afegir a la necessària opacitat d’algunes tasques i a la diferent interpretació que fan els protagonistes mateixos de la seva activitat. Intentarem esquematitzar per a una millor comprensió.
ACTIVITATS: Per l’ambigua implicació dels personatges, es fa difícil distingir entre les responsabilitats en l’adquisició i l’expedició d’armes, la propaganda, la informació i l’espionatge, activitats totes en un estat molt més precari del que podem imaginar avui. Aquí no analitzarem la de l’adquisició d’armament ja comentada[vi]. Però sí que cal remarcar que a totes hi va haver improvisació i dispersió d’esforços.
PERSONATGES: entre els esmentats a la bibliografia que van estar en contacte amb Buñuel, podem indicar succintament les següents atribucions:
MAX AUB (1903-1972): Nomenat Agregat Cultural de l’Ambaixada, el 22 de novembre de 1936[vii]. Va romandre fins al juny de 1937. Va culminar la seva aportació amb la contractació del Guernica per a l’Exposició Internacional de París.
JUAN VICENS (1895-1959): Que ja havia estat a París amb Buñuel el 1925[viii], antic company de la Residència d’Estudiants. Director de la Delegació de Propaganda, a la seu de l’antiga Oficina de Turisme, al carrer de la Madelaine.
SÁNCHEZ VENTURA (1897-1980): Pertanyent a la Junta Nacional de Protecció del Tresor Artístic, va ser nomenat secretari de l’Ambaixada. Amic de Buñuel, amb qui va celebrar l’arribada de la II República a Saragossa, amb José Gaos. Assistent de Buñuel durant el rodatge de Las Hurdes.
LUÍS QUINTANILLA (1893-1978): Va afirmar a Max Aub “no tenir res a veure amb Vicens ni Sánchez Ventura a París”[ix] . Sí amb Luis Buñuel, amb qui va arribar a fer de guardaespatlles de Juan Negrín a París[x]. La seva vida es va analitzar indirectament i breument en aquesta web[xi], però apuntem almenys el que ell mateix diu: “Una ordre del Govern transmesa per l’Estat Major m’encomanava anar a França, pel que sembla per a una missió delicada, sense tenir en compte quina era. Ara a París, Araquistain li encomana ocupar-se del servei de recerca a la zona d’activitat dels rebels, la part fronterera d’Hendaia”[xii].
I passem ara a LUIS BUÑUEL:
La seva tasca en l’àmbit cinematogràfic durant aquesta època és indiscutible, encara que no exempta de certs dubtes sobre la seva eficàcia, com es demostra en la pobra difusió dels títols en què va intervenir, com Espagne 1936 o Espagne 1937[xiii], o les dificultats per exhibir Las Hurdes, que havia portat a París. En el context del 1937, els reportatges patrocinats per l’ambaixada republicana només comptaven amb el suport del Partit Comunista Francès, les seves productores Ciné Liberté i Film Popular i la xarxa d’entitats afins[xiv] . Això permetia assolir un públic altament motivat, però l’allunyava del global de l’opinió pública, reduint-ne l’efecte propagandístic. Per si el lector sent interès, ofereixo els seus enllaços per veure-les[xv].
La informació sobre la seva activitat d’espionatge o com a mínim informativa és escassa, i a més, com diu Max Aub sobre la primera entrevista que van tenir per al projecte de fer un llibre sobre el cineasta: “Menteix, com tots, a mitges. Calla allò que li convé, com és natural. Resultat: hauré d’escriure dos llibres”[xvi]. Ja amb Araquistáin d’ambaixador, Luís Buñuel s’incorpora a l’ambaixada “amb la tapadora d’ocupar el càrrec de cap de protocol”[xvii]. Tot i això, la seva missió sembla que va consistir a recollir informació amb l’ajuda de diversos col·laboradors (Sánchez Ventura, Ugarte, Lacasa o el mateix Max Aub, a més d’alguns empleats de l’ambaixada, com García Ascot o el fill de l’ambaixador). En opinió d’un estudiós del tema: “Un repàs de tots aquests personatges implicats a la xarxa -incloent-hi el promotor, Álvarez del Vayo, l’ambaixador Araquistáin i sobretot els col·laboradors de Buñuel, ens permet reafirmar el caràcter espontani i improvisat d’aquests “espies”, en gran part reclutats per amistat o relació familiar dels seus principals instigadors”[xviii].
Sense voler menysprear la seva voluntat i valor, hem de pensar que el càrrec a París era un privilegi que els allunyava dels perills del front o les zones bombardejades. Buñuel ens diu: “Ja estant un temps a París, un dia vaig rebre a l’Ambaixada un telegrama de Roces, que era llavors Sotssecretari d’Instrucció Pública, demanant-nos anar a Madrid per filmar. Vaig baixar a veure Araquistáin, i li vaig ensenyar. Em va preguntar: “Vostè que vol fer?”. “Jo?, quedar-me. Filmar a les trinxeres no es pot. El front no serveixi per això. Ara bé, si és per fer una pel·lícula, millor es fa a l’estudi i llavors es veu tot. Però no crec que sigui el cas”. Em vaig quedar.
Pel que fa a la seva tasca d’”espia”, sembla que es va centrar en la recepció dels informes que es rebien dels diferents punts on s’havien destacat agents, o de corresponsals voluntaris, no sempre fiables. Mentre que el bàndol republicà va tenir un inici caòtic, reflex de la situació a l’ambaixada, al bàndol franquista sí que es va anar afirmant l’activitat d’informació i espionatge a banda i banda de la frontera, amb seu a la finca Nacho Enea a San Juan de Luz[xix], activa ja a partir del 19 de juliol, i la Comandància Militar del Bidasoa, sota el comandament de Julián Troncoso[xx].
Per part republicana, després del cop, l’activitat es va poder centrar només a contrarestar la propaganda generada pels rebels, que comptaven amb el suport decisiu de Cambó en diners i relacions, fins que a finals de setembre es va organitzar la “xarxa Quintanilla”[xxi], que prenia el nom del pintor amic d’Araquistáin i del president Azaña, amb agents en diversos punts del País Basc francès, així com a Bordeus, Niça i Tolosa. La seva activitat es va mantenir fins a la sortida de l’ambaixada d’Araquistáin i el simultani abandó de Quintanilla, sent després reestructurada i comptant amb més control per part del Govern a Espanya.
La informació d’aquesta xarxa es canalitzava principalment a través de l’ambaixada a París, on Buñuel actuava com a receptor. També depenien de París els pagaments als seus agents, cosa que representava una quantitat gens negligible. En un informe de juny de 1937, s’esmenta: “que la quantitat d’1.000.000 de francs (mensuals) ha de ser mantinguda totalment o augmentada, però de cap manera admet reducció”[xxii]
L’eficàcia es veia molt reduïda, perquè no existia un centre de recepció d’aquesta informació i interpretació a Espanya, cosa que només es va solucionar a partir de la crisi del maig del 1937 i el nou ambaixador, Ossorio i Gallardo. També és a partir de la dimissió de Largo Caballero i la presidència de Negrín, quan s’incrementa la influència soviètica, i amb ella una millor, encara que sectària, organització. El paper de Buñuel, proper al PC, canalitzaria en part aquesta influència. Ell mateix explica anècdotes, en les que fa de correu d’importants quantitats de diners a lliurar a Willi Münzenberg (persona clau a la propaganda republicana a Europa)[xxiii] , o en un viatge a Espanya “portant documentació secreta”, quan visita el cap de l’Agitprop a València “on em presenten un rus que examina els meus documents i que diu que els coneixen bé. Teníem així desenes de punts de contacte”[xxiv]. Aquesta estreta col·laboració amb el PCE va quedar palesa quan Wenceslao Roces, subsecretari d’Instrucció Pública li va demanar que tornés a Espanya, com hem vist, i Buñuel va contestar que ell era a París a les ordres d’aquell partit i que, per aconseguir el seu retorn hauria de negociar-ho amb el comitè central del PCE”[xxv].
Sigui com sigui, la informació i l’espionatge republicà en aquesta primera etapa (i força també en les següents) no va ser un model d’organització i d’eficàcia. No tot passava per París; no hi havia una recollida estructurada de les dades (i menys, per tant, la seva elaboració) i a més, s’encalvalcaven, quan no es contrarestaven amb les d’altres estaments, tant sindicals com de governs autonòmics. En aquest segon apartat, el País Basc va mostrar una ràpida i millor organització amb el seu Servei Basc d’Informació, situat a la Vila Mimoses de Baiona, al comandament de Pepe Michelena[xxvi], mentre que la Generalitat va actuar també, de forma molt activa a la propaganda mitjançant el seu Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles[xxvii] , i de manera més opaca i menys eficaç a l’espionatge, a través del cònsol a Tolosa, Joan Lluís i Vallescà[xxviii] especialment involucrat en el pas clandestí d’armes saltant-se la No Intervenció, entre altres activitats.
Com a colofó, i sense ànim de menystenir la seva gran activitat a favor de la República, vegem el que diu Luís Quintanilla de l’activitat com a espia de Luís Buñuel[xxix]: “Ens trobem aquí, a l’Ambaixada, quan vaig venir a ocupar-me… del que correntment es diu espionatge. Aleshores, a l’ambaixada em van presentar a Buñuel perquè em pogués ajudar. Però la utilitat de Buñuel, en allò que es va relacionar amb mi i amb
‘espionatge, es va limitar que ell recollia els diners que jo demanava des de Biarritz, me’ls enviava i, de tant en tant, per un servei de clau que teníem, m’informava d’algunes notícies directes importants”. Després, en les seves declaracions a Max Aub, afegeix que Buñuel rebia correus dels informants, sovint a la llibreria que regentava la seva cunyada, al carrer Gay-Lussac. Quan el fet ho requeria, era ell qui es desplaçava a París. En totes les declaracions, posa la seva pròpia figura per sobre de tots els altres implicats, fent especial èmfasi en el seu paper decisiu a l’espionatge, declarant, per exemple, que no tenia relació ni amb Juan Vicens ni amb Sánchez Ventura, i que a Buñuel era ell qui li pagava els 6000 francs mensuals del sou.
Buñuel, per la seva banda, dona més rellevància a les seves tasques a París durant la guerra. Ens diu[xxx]: “Vaig romandre allà fins al final de la guerra. Oficialment, al meu despatx de la rue de la Pépinière, m’ocupava de reunir totes les pel·lícules de propaganda republicana rodades a Espanya. De fet, les meves funcions eren més complexes. D’una banda, jo era una mena de cap de protocol, encarregat d’organitzar certs sopars a l’ambaixada […] D’altra banda, m’ocupava d’“informacions” i de propaganda”. Pel que fa a les primeres, afegeix: “El poble francès, i en particular els obrers de la CGT, ens aportava una ajuda considerable i desinteressada. No era estrany, per exemple, que un ferroviari o un taxista vingués a veure’m per dir: “Ahir van arribar dos feixistes al tren de les 20:15, són així i així, i s’allotgen a aquest hotel”. Jo prenia nota d’aquests informes i els transmetia a Araquistáin que, certament, va ser el nostre millor ambaixador a París”.
NOTAS:
[i] https://www.visorhistoria.com/lio-en-la-embajada-paris-1936/
[ii] LUENGO TEIXIDOR, Félix (1996). Espías en la Embajada. Bilbao, Servicio editorial de la Universidad del País Vasco. Pàgina 39
[iii] MIRALLES, Ricardo. El duro forcejeo de la diplomacia republicana en París. En: VIÑAS, Ángel (dir.). (2010). Al servicio de la República -Diplomáticos y guerra civil-. Madrid, Marcial Pons. Página 121 y ss.
[iv] Pedro Barruso, possiblement per error, esmenta com ambaixador a Salvador de Madariaga, que ho havia estat anomenat el 1.1.32, i que en esclatar el cop d’estat, es va exiliar a Siuissa i posteriormente al Regne Unit: BARRUSO, Pedro (2008). Información, diplomacia y espionaje. San Sebastián, Hiria. Pàgina 59.
[v] Per ejemple: https://www.visorhistoria.com/max-aub-espia-resumen-y-conclusiones/
[vi] https://www.visorhistoria.com/aviones-para-espana/
[vii] MALGAT, Gérard (2007). Max Aub y Francia o la esperanza traicionada. Sevilla, Renacimiento. Pàgina 58.
[viii] SALABERRÍA, Ramon. La larga marcha de Juan Vicens (Zaragoza, 1895-Pekín, 1958). Educación y Biblioteca. N.º 108. 2000. Pàgina 5 y ss.
[ix] AUB, Max (2020) Buñuel. Todas las conversaciones. I: El hombre. Zaragoza, Prensas de la Universidad de Zaragoza. Página 374.
[x] BUÑUEL, Luís (2003) Mi último suspiro. Barcelona, De Bolsillo. Página 195.
[xi] https://www.visorhistoria.com/max-aub-espia-6-por-fin-una-bacteria/
[xii] QUINTANILLA, Luis (2019) Pasatiempo. La vida de un pintor. Sevilla, Ed. Renacimiento. Pàgina 656
[xiii] MARTIN HAMDORF, Wolf. “Espagne 1936” y « Espagne 1937 ». Propaganda para la República (Luís Buñuel y la guerra civil española). Secuencias: revista de historia del cine 3 (1995): 86-95
[xiv] MARTIN HAMDORF, Wolf. “Espagne 1936” y « Espagne 1937 ». Propaganda para la República (Luís Buñuel y la guerra civil española). Secuencias: revista de historia del cine 3 (1995): 86-95
[xv] SANCHEZ ALARCÓN, Inmaculada: La elaboración propagandística de la guerra de España a través de la producción independiente francesa: la labor de las organizaciones del Frente Popular.
Secuencias: revista de historia del cine 20 (2004): 62-80
[xvi] AUB, Max (1998). Diarios (1939-1972). Barcelona, Alba editorial. Página 437.
[xvii] LUENGO TEIXIDOR (1996): 47.
[xviii] LUENGO TEIXIDOR (1996): 48.
[xix] BARRUSO (2008): 49
[xx] BARRUSO (2008): 64
[xxi] BARRUSO (2008): 59
[xxii] Es pot veure el detall a: LUENGO (1996): 77
[xxiii] AUB (2020). I: 354
[xxiv] BUÑUEL (2003): 195.
[xxv] GUBERN, Román y HAMMOND, Paul (2021) Los años rojos de Luís Buñuel. Zaragoza, Prensas de la Universidad de Zaragoza. Pàgina 344.
[xxvi] JIMÉNEZ DE ABERÁSTURI, Juan Carlos y MORENO IZQUIERDO, Rafael (2009). Al servicio del extranjero. Historia del Servicio Vasco de Información (1936-1943). Boadilla del Monte (Madrid), A. Machado Libros. Pàgina 115.
[xxvii] BOQUERA, Ester (2022). “Aixafem el feixisme” -El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[xxviii] UCELAY DA CAL, Enric y GONZÁLEZ VILALTA, Arnau (2017). Joan Lluhí i Vallescà -L’home que va portar la República. Barcelona, Editorial Base.
[xxix] AUB (2020). I: 373
[xxx] BUÑUEL (2003): 186