SEQÜÈNCIA V: La nevera (Rodada i no muntada).
Acabem d’analitzar les seqüències IV i VI. Els republicans de la ciutat s’hi reparteixen unes armes aconseguides a casa d’un feixista. Es tracta dels plànols que havien de conformar la seqüència V, però que no van ser incorporats a la pel·lícula. Per què?
Es pot afirmar que la seqüència va ser rodada. Consta de quatre plans molt senzills, en què només el personatge de PEDRO té un parell de frases. L’argument és el següent:
Un feixista, en pijama, és sorprès per Pedro (amb un dit en una butxaca simulant una pistola) i Barca. El primer li pregunta on són les armes. El burgès assenyala un armari. Barca l’obre i veu que hi ha pistoles i queviures. És el moment en què el propietari de la casa aprofita per escapar-se. Els dos homes decideixen no perseguir-lo i omplen un sac amb el trobat: llonganissa, pernils, pistoles, munició.
Pedro ha de dir dues frases: “On són les armes?” al feixista i “Sostén el sac” a Barca.
Aquests dos personatges apareixeran també a la seqüència VIII rodada a Tarragona, amb una breu intervenció.
PEDRO: Tu, Barca, no vas servir al Marroc?
BARCA: Sé què és un canó, però no sé com es fa servir.
En concret Barca, l’intèrpret del qual en desconec el nom, apareixerà en diverses preses en les seqüències següents, en concret a la VI i la VIII, a més d’estar present a les de Linàs, on han arribat els de la ciutat amb dinamita.
Altres seqüències es van deixar de rodar per falta de material, per exemple tancs en les seqüències en què els habitants de Linàs ataquen els rebels amb la dinamita que ha portat González. Però aquesta sembla molt fàcil de fer en estudi, fins i tot tenint en compte que es preveia utilitzar una càmera sobre raïls per al tràveling, i un mirall on es reflectissin les figures dels actors.
Si ens atenim als records dels qui ho van viure, efectivament, es va rodar i no només això, sinó que va ser la primera seqüència que es va fer.
Ens relata Denis Marion[i]:
Vuit dies abans, al gran plató de l’estudi, només hi havia un petit suport de fusta amb una pissarra on s’havia escrit amb guix: Producciones A. Malraux. Ara, ja està instal·lat el primer decorat: un luxós menjador estil Renaissance, amb la inevitable armadura que hi ha a tot magatzem d’accessoris d’un estudi cinematogràfic. Es tracta de la casa d’un feixista que dos republicans acaben d’assaltar per aconseguir les armes que necessiten per l’atac que preparen. (Aquesta seqüència serà suprimida durant el muntatge)
Va ser, per tant rodada, encara que amb alguns inconvenients que, seguint Marion, passo a relatar.
Tot i que els guions mecanografiats indiquen que les armes estan en un armari, l’assistent belga ens diu que els revòlvers estan amagats en un frigorífic, i que això causa una curiosa discussió que inicia ell mateix:
—Creieu que el frigorífic estarà al menjador, al costat d’una armadura, en una sala com aquesta?
Malraux talla: —D’entrada, l’armadura la llencem. Per casualitat estem en una comèdia mundana?
—A França, estic segur que la nevera no estaria al menjador. A Espanya, ho ignoro.
Max Aub intervé:
—La nevera es troba sempre al menjador.
Aquesta afirmació categòrica no tranquil·litza Malraux, que només confia en la seva pròpia experiència: —Consultem els indígenes.
El responsable d’attrezzo té la seva opinió:
—La nevera és el primer lloc on buscaria la policia.
—Tu no saps què passa a casa dels feixistes. El propietari no tem la policia.
—Aleshores, per què amaga les armes?
Malraux, perplex, recorre a la sensibilitat femenina de les tres secretàries, que coneixen el guió en haver-lo mecanografiat.
—No és inversemblant que una nevera estigui al menjador —diu la Marta.
—Però no s’hi conserven les llonganisses. Es pengen a l’aire lliure —apunta l’Elvira.
—I, per altra banda, els revòlvers s’oxidarien al seu interior —aporta Zoé.
Malraux talla, contundent:
—La nevera està condemnada. Els revòlvers i les llonganisses estaran al bufet. Jo insisteixo en les llonganisses. Causaran una gran sensació quan es vegin a la pantalla: fa mesos que els desafortunats no en veuen ni una. Alguna objecció?
L’anècdota acaba amb una boutade: Malraux, a qui divertia el succés, ho explicava al funcionari que el portava a veure al ministre Zugazagoitia[ii], per demanar permís per al rodatge d’exteriors. El seu interlocutor li va suggerir fer una estadística per part del ministeri per saber amb certesa, en els registres efectuats fins aleshores, quantes armes s’havien trobat dins de la nevera.
Bromes a part, l’incident ens dona diverses dades de valor: Aquest interior va ser la primera escena rodada, però no va ser inclosa en el muntatge final. Encara no s’havien rodat exteriors, ja que s’anava a demanar permís. També que la pel·lícula que va precedir Sierra de Teruel als estudis Orphea tractava d’un ambient de luxe mundà (que incloïa una armadura).
Aquestes dades em porten a pensar que aquesta pel·lícula era No quiero… No quiero…, versió cinematogràfica d’una comèdia de Jacinto Benavente, rodada per Francisco Elías des de finals de 1937. Aquesta dada també mereix alguns comentaris laterals. Per exemple, que va ser anomenada la pel·lícula del milió pel seu elevat cost, cosa que dona la idea que la xifra atorgada per la República a Sierra de Teruel (750.000 pessetes i 100.000 francs francesos) era força generosa. També dir que la pel·lícula d’Elías no es va poder muntar i positivar definitivament fins després d’acabada la guerra, sent projectada per primera vegada el març de 1940[iii].
Però la cosa no s’acaba aquí. En el repartiment de No quiero… No quiero…, figurava en un paper secundari un actor que va actuar posteriorment a Sierra de Teruel, i el nom del qual va crear confusió a l’hora de publicar els crèdits. Però això ho veurem el mes vinent…
—–NOTES————–
[i] MARION, Denis (1996). Le cinéma selon André Malraux. Paris, Cahiers du cinéma. Pàg. 49 i ss.
[ii] Julián Zugazagoitia (1899-1940), era ministre de Governació i no de la Guerra com indica Marion. Capturat per la Gestapo a l’exili, va ser entregat pel policia Pedro Urraca a les autoritats franquistes que el afusellaren el 9 de novembre de 1940.
[iii] SALA NOGUER, Ramón (1993). El cine en la España republicana durante la guerra civil. Bilbao, Ed. Mensajero. Pàgina 97.