HOTEL FLORIDA. André i Clara a Madrid (1936)
Asseguda a la seva tauleta del vestíbul de l’hotel Florida, Clara contempla l’anar i venir de militars, polítics, periodistes i dones de vida alegre. El seu marit li ha encomanat, per fer alguna cosa, per tenir-la ocupada i així evitar els retrets i les ironies, que porti el diari de l’esquadrilla Espanya. El diari! A qui interessarà? Des 
dels primers dies s’ha adonat que les autoritats republicanes els miren amb recel, els titllen de mercenaris pagats generosament, de somiadors. Porten dues operacions amb un cert èxit, André ho ha comentat àmpliament amb tot periodista que hagi tingut a mà. Encara no han arribat Hemingway ni Saint Exupéry, però els que hi ha l’escolten aparentment embadalits, a l’ombra del premi Goncourt i la seva xarrera irresistible. També ha enviat cartes als amics de Ce Soir i de l’Humanité. Per a ell cada dia hi ha fets bèl·lics i anècdotes heroiques a destacar. Que en la seva primera participació, el dia 14, Darry i Guinet hagin fet caure dos avions italians de reconeixement[i], és un fet remarcable per a l’esquadrilla, encara que no tant per al conjunt de l’aviació republicana, que no els aprecia l’esforç. El 16 els han enderrocat un aparell, podent salvar-se el pilot Thomas en saltar en paracaigudes. Després, operacions de reconeixement, de vigilància i protecció d’altres avions, res que Clara consideri digne d’aparèixer aquella història d’una esquadrilla que està portant el matrimoni a la ruïna.
La discussió ha estat agra, amb retrets mutus. A la seva habitació, està Clara asseguda al llit mentre ell recorre l’estret espai a grans gambades, accentuant els seus tics imparables. El seu acurat francès implicava tractar-se de vostè (aquí, a la traducció, s’adapta al costum de la llengua).
—Ets conscient que poc aconsegueixes a canvi de tant sacrifici?, teu i meu.
—Clara, no! És una lluita llarga i desigual, i no em puc inhibir. Estic en això per convicció i no canviaré ara.
—Convicció? I jo?, i Florence[ii]? Estàs, o estaves convençut també quan l’engendràrem?
—Saps que l’estimo —corregeix, tard. Que us estimo.
—I jo què!, la trobo tant a faltar! Havent d’estar aquí, en aquest ambient anàrquic, redactant notes inútils d’una esquadrilla de pacotilla.
—Clara, no vagis per aquí!
—Recordes com ballàvem tots tres, al menjador de casa, en tornar dels bulevards, on havíem anat seguint els resultats de la victòria del Front Popular? Ella, primer va plorar, però va acabar rient amb nosaltres. Quina eufòria, com ho vivíem tots tres! Què ens ha passat, André? Al cap de pocs dies vam venir a Espanya i tot va començar a torçar-se.
No vol ni tan sols esmentar Josette. Sap que no és a Madrid, i que la seva rival tampoc no tolera l’arrogant trajectòria d’aquell home entestat a fer realitat els seus somnis. O almenys narrar-los com a èxits reals.
—Torçar-se, torçar-se… Soc aquí, oi? Amb tu, no amb el meu amic Thomas, que acaba de sortir d’un bon ensurt i que en entrar m’ha convidat a una cervesa, ni amb Guidez preparant els plans de vol de demà. No! Amb tu. I discutint. Millor estaria a la cerveseria del soterrani.
—Plans de vol… —el somriure irònic és ferro candent. A mi també m’agradaria estar prenent una cervesa amb algú que m’escoltés i em valorés.
—Si baixes, digues-me on seus, i jo canviaré de bàndol.
La cafeteria del soterrani de l’hotel Florida té dues barres en paral·lel.
—Doncs me’n vaig, si tant t’estimes.
—A sopar? —A ironies, que no el guanyin. Doncs ves-te’n. Al cap i a la fi…
—A París. No crec que aquí faci falta.
—No és això.
—El greu és que tu tampoc no hi pintes res aquí —la ira als ulls d’ell. Beneita com soc, mai no havia imaginat aquest desenvolupament dels esdeveniments. Dirigir un conjunt tan especialitzat requereix una formació que estàs lluny de tenir. A això hem vingut a Madrid?, a transmetre les instruccions d’Hidalgo als teus homes. Per cert, instruccions de poc compromís en general. Et sents realitzat amb el teu paper en aquesta paròdia?
L’André mira per la finestra. La plaça de Callao, la Gran Via. A quatre passes de la Telefònica i les seves conferències amb els amics de París, sempre a la caça de nous voluntaris i fons per mantenir-los. I una mica més enllà, Chicote i els seus combinats. Imagina per un moment com seria la vetllada amb Koltsov, el corresponsal del Pravda, ara a Barcelona, però que li ha dit que ben aviat s’allotjarà a l’hotel. Es gira i la mira fixament:
—Crec que a París seràs de més utilitat. La Flo et necessita… més que jo, per descomptat.
—És amb la meva mare. No li falta res.
—Li falta sa mare. Al matí et demano un bitllet. I ara, si em permets…
—Necessites permís? No te’ls dona Hidalgo de Cisneros?
El sarcasme treu de polleguera André. Hidalgo de Cisneros no és de la seva corda. Bon militar, però massa disciplinat, comunista de carnet recent, reglamentista, que a més, des de la pèrdua de Núñez de Prado i González Gil[iii], dos dels millors tècnics d’aviació d’Espanya, va una mica perdut. No li demanarà el bitllet. Coneix prou gent a l’aeroport. Només cal que Clara es decideixi. No abaixa el seu to agressiu.
—La primera missió en situacions com la nostra és no desmoralitzar qui lluita. I jo no ho faig. T’agradi o no, aquí estic. I espero que tu assumeixis les teves responsabilitats, però no aquí sinó a París.
El dia ha acabat amb Clara sopant, sola, al restaurant de l’hotel i André prenent uns vins a la cerveseria del soterrani amb el primer periodista que ha trobat. Comentaran l’avió que va fer caure Darry.
L’avió continua endarrerit. La línia no és prou segura, encara que de moment es respecten els símbols francesos. Farà escala a Bordeus i a la nit ja podrà ser a casa dels seus pares, amb Florence.
Un oficial d’aviació se li acosta. Va acompanyat d’un home baix, eixut, de pell bruna i dies sense afaitar. Fa mala olor.
—Senyora Malraux?
—Sí, soc jo.
—Vaig a Cuatro Vientos a buscar el seu marit. Vol que la portem?
—No, marxo, estic esperant el vol de París. Va amb retard.
—Ha passat una cosa insòlita. Veu aquest senyor? Ve d’Olmedo, a peu! Vol veure els aviadors. He trucat al ministeri i m’han dit que el passi al coronel Malraux.
—Doncs passi’l. Miri, estic cansada.
—Perdoni, jo només volia…
—No, perdoni’m a mi. No podia saber si anava o venia. Au, vagi, vagi.
La història és veritablement novel·lesca. Captarà l’atenció d’André Malraux així que l’escolti. La mateixa nit, la primera en què se sent alliberat dels comentaris sarcàstics i les desconfiances de la seva dona, ho explicarà a una rotllana de periodistes. Carlos de Baráibar, del diari de la nit Claridad, ho recollirà en una crònica del dia 1 de setembre[iv].
Ho narrarà amb detall a la seva pel·lícula: Un camperol d’Olmedo, a la província de Valladolid, havia descobert un camp d’aviació dels sollevats. Al principi va dubtar, la província era rebel des de l’inici, i els 
afusellaments i les desaparicions de gent d’esquerres estava a l’ordre del dia. Finalment, caminant pels boscos, amagant-se al menor soroll, va aconseguir passar les línies, de nit, fins a arribar a Buitrago. Sense fiar-se de ningú, sense saber exactament amb qui parlar, va pujar a un camió que es dirigia a Alcalá de Henares, i d’allà, una altra vegada a peu, havia arribat a Barajas. Avions per fi. Sabia que la destrucció de l’aeroport clandestí només s’assoliria bombardejant-lo des de l’aire, i les línies republicanes eren lluny de la seva ubicació.
La policia militar de Barajas va escoltar el seu relat i, sense creure-se’l gaire, van telefonar a Aeronàutica Militar. Que esperi, li van dir.
Hores més tard, el mateix Hidalgo de Cisneros va telefonar a la policia i els va dir concisament:
—Envieu-lo a Cuatro Vientos. Que parli amb el francès. Li agradarà —i va penjar.
Això no ho sap Malraux, encara que ho intueix. Però per a ell és una oportunitat de demostrar la vàlua de la seva esquadrilla. Immediatament, reuneix els seus pilots i anuncia als periodistes que la matinada següent sortirà un bombarder, escortat per tres caces, per destruir el camp d’aviació que sembla que està situat a prop d’Arévalo. I afegeix amb un somriure relaxat:
—Al pagès el pujarem a un avió. El pobre, espero que sàpiga orientar-se. Ara dorm com un soc. I jo hauria de fer el mateix. Bona nit, senyors.
El que s’ha publicat a Claridad, apareix també l’endemà a El socialista i El Pueblo. André retallarà els articles i els unirà a una carta que, amb to amable, dirigirà Clara. Haurà marcat en vermell l’últim paràgraf: “L’Esquadrilla Espanya, després d’aquest servei, va tornar majestuosament a la seva base. Una felicitació entusiasta als braus aguilots de l’esquadrilla “Espanya”!
El record de la valentia del pagès quedarà a la seva memòria, i el plasmarà a la seva novel·la L’esperança i també a la pel·lícula Sierra de Teruel. Ho veurem al seu moment.
Clara recorda els dies passats en aquell pandemònium de l’Hotel Florida, les seves interminables i avorrides sessions de cronista de l’esquadrilla en un racó del vestíbul, la desagradable olor de suor i de zel masculí. La proximitat de la mort avivant instints, carpe diem! Només una visita a Toledo li va donar material per explicar-ho a les seves amistats de París. Va acompanyar el corresponsal de L’Humanité, George Soria; va veure en primer pla la mort, la destrucció, la insensatesa que l’allunya cada cop més del seu marit i del seu món. Ja no és la Clara que va inspirar el personatge de May a La Condition humaine, la militant. Fins i tot els comentaris plens de consignes del seu ac és aquesta la que l’allunya. Ja no són els viatges a Indoxina o a Moscou, ara la mort és pels carrers, ho ha vist a Toledo. La mort, tan present sempre a l’obra del premi Goncourt, marca una diferència insalvable. Pensa en Flo, visat per a una nova vida que haurà d’anar construint a partir d’ara.
Tot i això, al setembre tornarà. Nous intents de recuperar llaços perduts no tindran èxit. Tret d’alguna tertúlia amb integrants de l’esquadrilla, alguna conversa amb periodistes, la intimitat continuarà esquerdada. Clara, poliglota, té un bon tracte amb corresponsals alemanys, anglesos, russos o italians. Tot i això, André, que no parla altres llengües, intenta evitar la seva ajuda quan s’hi ha de relacionar. Després d’un sopar amb Bergamín, a qui coneixen des de París, agradable, profund en les seves anàlisis polítiques, l’epíleg a l’habitació és de ruptura franca. Malraux fa la guerra, i no hi cap l’amor, ni el sentimentalisme. Ella li continua recriminant l’anarquia, la irresponsabilitat d’alguns dels aviadors, que ell no aconsegueix controlar atès el seu desconeixement del món aeronàutic. Quan Clara afirma que la guerra està perduda, que no hi ha cap possibilitat d’èxit, i que, per tant: maleït l’esforç que està fent ell, André l’acusa de derrotista al·ludint que gràcies a l’aportació comunista s’està assolint l’organització que no va ser possible als primers dies, i que així s’aconseguirà la victòria final, i quan això passi, ell vol ser-hi i haver-hi contribuït… i que se sàpiga!
Fins i tot la gelosia ha deixat de ser un esperó. Clara ho intentarà en una brevíssima relació amb un pilot. A finals de mes, Clara arriba a Madrid acompanyant un grup de dones comunistes, per lliurar un banderí al 5è Regiment. Malraux és a Txecoslovàquia intentat comprar avions. Ella, després de la cerimònia, torna a l’Hotel Florida. El conserge li aconsella canviar d’habitació, evitant les que donin a l’exterior, de gran risc en haver començat ja els bombardejos sobre la ciutat. En el recorregut cap a l’hotel ha vist les primeres trinxeres i sacs terrers als carrers de Madrid. Dirà a les memòries: “Cette nuit-là j’ai dormi dans les bras d’un home”[v]. Se sabrà. L’endemà, el periodista Louis Fischer li dirà: “Ets ximple, Clara. T’havies d’haver ficat al llit amb mi. Jo ara soc un home lliure”. Però ella no es vol lligar. Va trobar un company de l’esquadrilla i va passar. Punt. I abans de tornar a marxar cap a París, ho explicarà per escrit al seu marit en una carta que després, en una altra visita a l’hotel, buscarà per destruir-la, però que no trobarà.
A la tornada de Txecoslovàquia, Malraux estarà poca estona amb Clara a París. No en parlaran, el tema Espanya i l’esquadrilla és terreny minat. Però seguiran les dissensions. Ell tornarà amb la seva esquadrilla per viure un altre fet luctuós que també reflectirà a la novel·la i a Sierra de Teruel: la mort de Viezzoli. (Vegeu fotograma Seqüència II)
El 30 de setembre, un avió Potez 540 pilotat per Deshuis és atacat per caces Fiat italians a prop de
Talavera, a l’oest de Madrid. El pilot surt indemne, però hi ha tres de morts: el francès Blondeau, un mecànic espanyol i l’italià Giordano Viezzoli, membre de Justizia e Libertá. Apareixerà, amb riquesa de detalls, sota el nom de Marcelino Rivelli, a la Seqüència II de Sierra de Teruel, i també a L’esperança, on narra[vi]: “Tres ferits, tres morts. Faltava un metrallador que va baixar molt després que els altres… Cec… Com que a Marcelino l’havia matat una bala al clatell, estava poc ensangonat. Tot i la tràgica fixesa dels ulls que ningú havia tancat, malgrat la llum sinistra, la màscara era bonica”. I afegeix el comentari d’una de les cambreres del bar on han portat el cadàver: “Cal almenys una hora perquè es comenci a veure l’ànima”. (NOTES)
Davant l’assetjament franquista que es viu a Madrid, el govern de la República decideix traslladar-se a València a primers de novembre. L’esquadrilla s’ha anat desplaçant i ha recalat finalment a l’únic aeroport encara republicà, a Alcalá de Henares. Poques setmanes després es desplaçaran a Albacete. Queden com a testimoni del viscut a l’Hotel Florida, les paraules de Mikhaïl Koltsov[vii], el fidel corresponsal de Pravda que el 1942 serà afusellat en una de les purgues de Stalin:
“Aquí viuen els aviadors i enginyers de l’esquadrilla internacional, que porten camises esportives de seda descordades, navalles i parabellums en fundes de fusta penjades al cinyell. Al principi volien fer venir les dones, no els van donar permís; ara ja no ho demanen –de dones, n’han trobat a Madrid–. A la nit hi sol haver escenes sorolloses amb sortides precipitades al passadís, de manera que els periodistes i alguns diputats socialistes estrangers es queixen al director. Entre els aviadors hi ha homes valents i fidels; aquests s’agrupen al voltant de Guidez: se’ls veu poc per l’hotel, sovint fan nit a l’aeròdrom. Hi ha uns deu homes que són indubtablement espies i una dotzena de galifardeus, que intriguen escandalosament contra André i Guidez asseguts a la barra del bar: Ens donen carraques en comptes d’aparells com cal! !No acabaran suïcidant-se a l’estúpid cel d’aquest país de bojos només per satisfer l’amor propi d’algú!
Aquí hi ha antics gàngsters nord-americans, transportadors d’alcohol del destacament aeri d’Al Capone, cercadors d’aventures d’Indoxina i un terrorista italià desil·lusionat que escriu poemes”.
———————————
[i] THORNBERRY (1977). Pág. 44
[ii] La filla de Clara i André Malraux, nascuda el 1933 va morir a París el 2018.
[iii] HIDALGO DE CISNEROS (1977). II. Pàgina 196 per a González Gil, mort al front de Guadarrama. Malraux evocarà a La esperanza l’error que significa el que l’entusiasme porti a gent imprescindible per a la República a deixar-se matar com un soldat qualsevol. Per part seva, Núñez de Prado va ser afusellat pel general Cabanellas, quan va anar a Saragossa a negociar una pau acordada al principi de la revolta dels militars.
[iv] THORNBERRY (1977). Pág. 46
[v] MALRAUX, Clara (1976). Pág. 139
[vi] MALRAUX, André (1995). Pág. 235
[vii] MALRAUX, André (1995). Pág. 235