Als instants finals de la Seqüència II, amb els aviadors i els vilatans envoltant el cadàver de Viezzoli (Marcelino a la pel·lícula), hi ha un moment particularment emotiu, que prové del text de la novel·la L’esperança.
Comparem els dos mitjans d’expressió:
NOVEL·LA: (MALRAUX (1995), Pàgina 235)
Tres ferits, tres morts. Faltava un metrallador. Era en Jaume, que va baixar molt després que els altres. Les mans endavant, tremoloses, i un camarada que el guiava: una bala explosiva a l’altura dels ulls. Cec.
Portant-lo per les espatlles i els peus, els aviadors van portar el mort al bar. El furgó arribaria més tard. Com que a en Marcelino l’havia matat una bala al clatell, estava poc ensangonat. Tot i la tràgica fixesa dels ulls que ningú havia tancat, malgrat la llum sinistra, la màscara era bonica.
Una de les cambreres del bar se’l mirava.
—Fa falta almenys una hora perquè es comenci a veure l’ànima —va dir.
Magnin havia vist morir prou per conèixer l’assossec que porta la mort a molts rostres. Plecs i petites arrugues se n’havien anat amb la inquietud i el pensament; i davant aquest rostre sense vida, però la voluntat del qual mantenien els ulls oberts i el casc, Magnin pensava en la frase que acabava de sentir, que havia sentit de tantes maneres a Espanya; només una hora després de morir, de la màscara dels homes comença a sorgir el seu veritable rostre.
GUIÓ: SEQÜÈNCIA II[i]
Pla 4. Plànol més proper. La cara de Marcelino i la pissarra. Es deixa durant el temps necessari per llegir el text.
Seqüència II, pla mitjà. «Només una hora…»
VEU D’UNA PAGESA LLEGINT EL NOM: Marcelino.
Pla 5. En primer pla, Marcelino. Alineats davant seu, en dos grups, els aviadors i els vilatans.
UNA PAGESA: Només fins una hora després de mort, comença a veure’s l’ànima.
UNA ALTRA: Ja deu fer una hora.
Mirem la fotografia del rodatge, no apareix cap grup de gent gran, la gent al voltant de Peña és majoritàriament jove, fins i tot algun nen. Un altre detall: la sanefa a mitjana alçada a la paret. I també, al centre, una taula rodona i darrere de la càmera, una llibreria vidriada. Dit això, contemplem el fragment del film corresponent a la Seqüència II, analitzant els detalls de la filmació:
La impressió que s’obté és que el gruix de la seqüència, amb la presència de Peña al centre, i Attignies, García i possiblement d’altres barrejats entre el personal, va ser rodada en estudi o en alguna dependència propera (però no a la mateixa on es va rodar la seqüència XXVI dels internacionals) amb dues finestres quadrades amb quarterons. En canvi, si ens fixem en els plans fixos dels tres grups de “vilatans”, cap no apareix durant el gruix de la seqüència, ni tampoc en la imatge del rodatge. Sembla que van ser afegides posteriorment. Al grup 1, la vestimenta sembla coincidir amb la de la seqüència (finals d’estiu) i estan col·locats davant de la llibreria vidriada. En canvi, les altres presenten personatges més abrigats amb un fons neutre. Si bé la 3 coincideix amb la 1 (cantonada fosca vertical), les altres dues es van realitzar amb una llum del darrere i sense que s’apreciï la sanefa a la paret. Podrien haver estat rodades perfectament en un altre moment. Les tres primeres s’insereixen durant la part final del discurs de Peña, però cal remarcar que no estan indicades al guió original, són mers instruments per afegir dramatisme a l’escena. L’última, referent a l’hora, sí que s’hi inclou, però tant el fons com els vestits i l’absència dels seus personatges a la resta de l’escena fan pensar en un rodatge específic, més tardà, per complir el que estava previst.
Potser no va ser reeixida la presa final (uns segons abans s’han vist altres ancianes, amb vestit més lleuger), o potser es deixà per més tard. Es va fer a Espanya, o ja es va rodar a França, on es procedí a la filmació de breus fragments que permetessin muntar i projectar la pel·lícula, per precària que quedés? No ho sabrem mai, però sí que Malraux va tenir especial interès que s’inclogués aquesta referència a l’ànima i la sortida del cos.
I per què? No he sabut trobar cap referència al canvi d’aspecte a la primera hora després de la mort, tret d’algunes reflexions del teòsof suec Emmanuel Svedenborg[ii] (1688-1772) que van influir en autors francesos com Balzac, Baudelaire o Paul Valéry. Ho faria també amb André Malraux?, potser per la via de Josette Clotis, la seva amant, aficionada a la cartomància i a l’esoterisme. Ves a saber.
Si reflexionem sobre el text i el guió, podem trobar cert paral·lelisme amb allò que Swedenborg anomena la «interioritat» de l’individu. Segons la seva teoria, en morir, aquest es desposseeix de la seva personalitat terrenal, que és una personalitat externa i adoptada, per ostentar la seva personalitat pròpia –interna–, és a dir, per ser ell mateix. Encara que si filem més prim, veure’m precisament el contrari, o sigui: al morir, quan l’ànima se’n va amb tots els seus patiments i racons, queda la veritable persona, ja en pau. Si no è vero, è ben trobato.
[i] Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Filmoteca Gtat. Valenciana (1989), Página 56
[ii] The Swedenborg Epic: Chapter 30 (swedenborgdigitallibrary.org)