(Resum i actualització d’unasèrie d’articles publicats en castellà sota el títol: Max Aub espía?)
Segons la Interantional Federation of Journalist, les fake news són les notícies falses que provoquen un perillós cercle de desinformació[i]. Així, doncs, no es tracta només de la mentida en si, sinó també de la seva divulgació per provocar un contagi que afecti l’opinió pública. Requereix, per tant, un cert muntatge intencionat, que sovint es teixeix al voltant d’algun element cert.
Això no és nou. Ja des de les “monedes de Marc Antoni” (encunyades per Juli Cèsar per desprestigiar el seu contrincant, un segle abans de Crist), passant per la “donació de Constantí”, (un document fals redactat quatre segles després de la mort d’aquest emperador , que va beneficiar l’Església catòlica), la història està trufada de mentides generades amb més o menys habilitat, però sempre amb l’objectiu De manipular la informació que rep el públic, intentant influir en la seva opinió i actitud.
Aquí analitzarem un cas paradigmàtic que va passar durant la guerra d’Espanya. Es tracta d’un cas clar de fake new, on un fet real deriva cap a una propaganda maliciosa. A continuació ho desconstruirem, posant en relleu la seva intencionalitat i les seves falsedats.
EL FET:
El dimarts 27 d’abril de 1937[ii], van ser capturats dos francesos amb documentació falsa a la frontera d’Irun[iii], sent després traslladats al camp de concentració de Fuenterrabía. Fins aquí un fet com qualsevol altre que va passar inadvertit, enmig del conflicte bèl·lic. La premsa franquista celebrava el mateix dia l’”alliberament” total de Guipúscoa i també donava proves que els “rojos al servei dels separatistes” havien destruït Guernica[iv]. Fins on he vist, l’esdeveniment a la frontera no va deixar rastre a la premsa d’aquells dies. Però poques setmanes després es va convertir en la base d’una fake new de llibre. Veiem-ho.
A la revista falangista Vértice, al seu número de juny de 1937, es va publicar un article amb el títol: “SENSACIONAL ASSUMPTE DE CONTRAESPIONATGE -Se’ns volia fer la guerra bacteriològica”[v] . Curiosament, l’article no anava signat, encara que sí l’informe del metge responsable d’inspeccionar els detinguts, el Dr. Anguera, que es publicava a continuació.
En resum, l’article afirmava que una “poderosa entitat” amb base a Londres hauria ofert al Front Popular espanyol una “arma criminal i terrible”: inocular el bacil de la malaltia del son. Per dur a terme el seu propòsit, seguia la revista, hi havia hagut una reunió amb dos enviats de la República, l’escriptor Max Aub i el pintor Luis Quintanilla. El primer era, aleshores, agregat cultural a l’ambaixada de París, i el segon havia muntat una xarxa d’espionatge al sud de França que només duraria uns quants mesos, abandonant-la quan el seu amic Luis Araquistáin va deixar el lloc d’ambaixador a l’estiu d’aquell any.
Seguim aquest fil: segons Vértice, la reunió dels dos espanyols es va fer a França amb “diversos miserables de l’hampa internacional”. A partir del que es va acordar, es van buscar dos individus perquè fossin escarificats per un metge en el braç, pit i esquena, a fi de ser portadors d’uns terribles bacils que, passats a Espanya, contagiarien la malaltia del son a la zona franquista . La història seguia amb la detenció dels dos portadors de la malaltia en una muga de Vera, el seu trasllat a la presó de Fuenterrabía i el consegüent interrogatori seguit de la citada inspecció mèdica. En ella, després de detallats estudis, s’arribava a la conclusió, en vista de la negativitat de totes les dades recollides, de “que van fracassar en el seu malvat afany els inductors d’aquest diabòlic pla… No tenim el convenciment en aquest cas de si va fracassar en un intent de transmissió de bacteris o si va triomfar el xantatge microbià com un nou procediment d’estafa”.
Semblava que l’assumpte estava tancat, s’havia detingut dos presumptes espies, demostrant la maldat del bàndol republicà i l’eficàcia de la policia del bàndol rebel, ja que com finalitza l’article: “quan la cavallerositat i la dignitat no se senten amb aquesta intensitat als dos camps bel·ligerants, el més innoble o el menys digne pot desencadenar una escomesa per bacteris, bé per suplir amb la maldat la seva impotència o bé per l’instint pervers de fer el mal valent-se de mitjans tan reprotxables com els que estem comentant” . Fi de la cita.
Però no va posar fi a l’estratègia de contaminació informativa. A finals del mateix mes de juny, s’inicia la publicació per entregues de la sèrie: JO HE SIDO ESPIA ROJO[vi]. Escrita en primera persona per un presumpte espia franquista infiltrat, amb el nom en clau X15Z, narra com va participar a la primera etapa de l’aventura esmentada, fins al pas de frontera per part dels dos implicats posteriorment detinguts. A través de quatre o cinc entregues, segons el mitjà, es podia seguir una peripècia novel·lesca, molt del gust d’un públic ansiós de conèixer eventuals conspiracions de l’enemic.
Comença la narració en un cabaret de Montmartre, el Romance, on X15Z troba Max Aub, “a qui coneixia de l’Ateneu de Madrid” i al qual “va acompanyar en algunes missions a Txecoslovàquia i Suïssa”. Diversos detalls sobre l’escriptor donen carta de versemblança a la seva més que dubtosa participació. Però seguim: tot seguit, tots dos entren en un reservat on els esperava l’aviador i polític Lucien Bossoutrot[vii] , que els convidarà a participar en una acció que podria canviar el rumb de la guerra. S’intentava estendre el descrèdit no només a la II República espanyola, sinó també al Front Popular francès, aleshores en hores baixes.
En una reunió posterior, última en què apareix Max Aub, aquest presenta a X15Z un “gentleman anglès, un d’aquells homes poderosos que donen suport a l’ombra al Front Popular, que pertany als consells d’administració d’unes quantes grans firmes”. L’agent dubta (“el meu natural honrat es resistia a intervenir en aquella trama”). Coincideix en això amb el relat de Vértice esmentat. És aquest lord, anomenat Karrigen (o Karrigan segons les versions), el que insta a buscar dos individus per inocular-los. Hi són presents diversos personatges més, entre ells un conegut periodista francès (Albert Charles Morice, de Le Journal), que abandona la reunió en veure el caire que estava prenent. No obstant, com veurem, el tal Morice seguirà al corrent dels fets i publicarà sobre això.
Finalment, i després que el mateix X15Z refusi també formar part de l’expedició, s’aconsegueix reclutar els dos cobais: Chabrat i Bouguennec, els quals, acompanyats per un belga, anomenat capità Jack, i un misteriós “català” innominat, es desplacen Baiona per ser inoculats amb els virus facilitats pel gentleman anglès. A continuació, sol·liciten els visats per poder entrar a la zona controlada pels franquistes, però un retard en la tramitació els impedeix fer-ho. Mentrestant, X15Z abandona el grup i torna a París. Fins aquí la narració del presumpte espia. Està enriquida amb altres personatges, com una tal Lina[viii], que diu que és del Servei d’Informació i Contraespionatge d’Espanya, o un matrimoni anglès que s’hi relaciona, que aquí no analitzarem.
LA PREMSA:
Passada la frontera, els dos infortunats cobais són immediatament detinguts i empresonats. Segons les fonts, el mateix bàndol franquista (comandant Troncoso) els hauria facilitat els visats per passar per Irun, però que per un retard van obligar a passar per la muntanya (com diu Delgado); o bé estaven sobre avís pel desmesurat malbaratament i verborrea de Bouguennec durant els dies previs (com surt a l’interrogatori exposat al Sumari). Podria ser el final de la història, però no és així. Seguim la premsa de l’època: Immediatament després, es van succeint diverses notícies que, certes o no, mantenen viva la imatge que es volia transmetre: que el bàndol republicà feia servir les més detestables estratagemes, enfront de l’eficàcia i l’honestedat dels “nacionals”. Vegem-ne alguns exemples que ens faran seguir la trama.
Els primers dies d’agost, la premsa francesa de dretes anuncia l’execució dels dos francesos[ix]. També se’n fan ressò els mitjans espanyols, fins i tot republicans[x], com diu, seguint una notícia de Le Populaire: “Una història que seria grotesca si no fos atroç! Dos joves francesos acaben de ser afusellats a Pamplona”. La intenció tergiversadora era clara. Com veurem, entrem en una derivada del fil inicial, amb fins igualment perversos i falsedats en augment. Però seguim.
L’execució no va ser tal. La sentència que els condemnava, no a la pena de mort sinó a vint anys de menor reclusió, seria emesa l’11 d’octubre d’aquell any[xi]. Per desmentir-ho, es va publicar immediatament a França una carta de Bouguennec[xii], en què a més d’alabar la justícia franquista, deia: “El fet mateix de rebre aquesta carta prova la falsedat de la informació segons la qual hem estat condemnats a mort i executats. No només no estem morts, sinó que no hem comparegut mai davant d’un consell de guerra a Pamplona, havent estat jutjats a Irun. […] Actualment estem sota vigilància a l’ajuntament d’Irun, únic edifici públic d’aquesta vila desgraciada”.
No només això, el pare de Bouguennec va presentar una querella davant els tribunals[xiii] a través del seu advocat André Cherier, demanant la recerca dels individus que, abusant de la joventut del seu fill, l’havien enviat a Espanya per a un suposat assaig de guerra bacteriològica.
Una altra font ens serveix per desmentir que la suposada inoculació tingués possibilitat de ser efectiva. Le petit journal del 5 d’agost de 1937 assenyala a primera pàgina que el suposat complot bacteriològic:
DES DEL PUNT DE VISTA CIENTÍFIC: “La microbiologia no pot prendre seriosament aquest assumpte”, diu un savi de l’Institut Pasteur.
DES DEL PUNT DE VISTA JURÍDIC: “Una temptativa de contaminació pot implicar, al seu autor, des de l’execució… fins a 16 francs de multa”.
DES DEL PUNT DE VISTA MORAL: Dos pobres xavals imprudents, víctimes de gent sense escrúpols.
A partir d’aquí la història fon a negre durant dècades, fins que alguns mitjans de dretes espanyols el treuen a la superfície de nou, sense més repercussió[xiv].
DECONSTRUINT LA FAKE NEW.
Més enllà de posar sobre la taula els fets en si, convé contrastar també les informacions, amb comentaris que les realcen, publicades pels que estan en contacte amb el relat que es vol inocular. Les fake news no són estrictament mentides sinó manipulació o tergiversació d’alguns elements certs. Contra elles es recomanen freqüentment els mètodes per detectar-les[xv], però no tant com combatre-les. No només s’hauria d’evitar la seva difusió, sinó que seria recomanable esmicolar-les per trobar els seus components tòxics, podent així divulgar-los per anul·lar-ne l’efecte perniciós. Això és el que faré a continuació, amb impagables ajudes que aniré ressenyant.
Primera font: “En descàrrec de Max Aub i Luis Quintanilla”[xvi], entrada recent al molt recomanable bloc de l’historiador Pedro Corral Corral. Deixa clar que va passar la detenció de dos francesos a la frontera i és cert que van ser acusats de voler propagar una malaltia vírica. Gràcies a aquest article podem tenir accés parcial al sumari del judici. D’allò aportat se’n poden treure diverses conclusions: que Aub i Quintanilla no van tenir res a veure (no apareixen per enlloc en els detallats interrogatoris que figuren a la causa), que es van fer circular importants quantitats de diners, i que van existir les escarificacions. Però també que al voltant del succés va proliferar un eixam d’estafadors sapastres.
Un altre relat que ens serà molt útil és el del periodista que ja treia el cap en els lliuraments de X15Z: Albert Ch. Morice, periodista de Le Journal[xvii], un dels més llegits quotidians de França en aquell temps. Morice havia seguit la contesa espanyola des del principi i comptava amb bones fonts, però a més, va ser també un dels protagonistes de les primeres fases del succés que vam analitzar. Introdueix un promotor inèdit: Ivan Ivánovitch, però a grans trets coincideix amb el relat de X15Z, amb una excepció: no esmenta gens ni Max Aub ni Quintanilla. Afirma haver estat present a les primeres reunions, on es va contractar Bouguennec i també a les següents, en què es va incorporar Chabrat. Atribueix el fracàs de l’operació als excessos dels dos personatges a la seva estada al Baiona que van posar en alerta la policia franquista. També relata com es va fer l’interrogatori per part del coronel Troncoso. Qualifica l’aventura com un fracàs total des del punt de vista microbià, encara que apunta que podria ser aprofitat per Franco per difondre’l al si de la Societat de les Nacions[xviii]. Sembla que això no va passar, potser per por del ridícul, potser per no ser-ne membre el bàndol franquista.
Encara que el mateix títol: TALLADO EN LA OMBRA – Novel·la, de Jaime Delgado Martín, té més de realitat que de ficció, com indica un especialista del tema, Pedro Barruso[xix]: “Obra que sota l’aparença de la ficció relata bastants dels episodis protagonitzats per la Comandància Militar del Bidasoa. Presentat a censura el 1947, es publica el 1949. Tot i que es tracta d’una obra de ficció en realitat hauria de ser considerada com una obra testimonial ja que els personatges que hi apareixen són reals, malgrat que es tracta d’emmascarar-los d’una manera molt grollera”. Seria Jaime Delgado el misteriós agent X15Z?
Als capítols 6 i 7 del seu llibre (“El cobai humà”)[xx], relata amb dades coincidents amb les altres històries, més altres de collita pròpia, la intervenció d’un agent de Troncoso infiltrat a les files republicanes durant els successos que es narren aquí. Tot i això, si mirem la seva data de naixement (1923), només tindria 14 anys a l’època dels fets. El seu relat sembla fruit de la seva activitat com a historiador mentre s’estava doctorant a la Complutense de Madrid. Les referències són molt àmplies, amb el llistat de gent que va participar al complot (pàgina 129), on no apareixen tampoc ni Aub ni Quintanilla. Sí que apareix el citat Morice, indicant, com a l’informe de X15Z, que abandona el projecte en conèixer la seva intenció. La narració s’estén des de la preparació fins als interrogatoris i conclusions, de les quals aporto un breu fragment:
“1.- El Govern de València -i amb més probabilitats el Govern català- han comissionat un subjecte, que és el denominat “Català” perquè, amb carta blanca, aconseguís establir contacte a París amb elements que poguessin complir la seua comissió, que tenia el següent objectiu: propagar a l’Espanya Nacional una epidèmia contagiosa.”
Més endavant incorpora entrevistes amb traficants d’armes a Londres, i un element rellevant (pàgina 186):
“L’excés d’escarificacions que presenten els detinguts és perquè P. desitjava que, tan bon punt se’ls agafés a tots dos a Espanya, fossin afusellats immediatament”.
Quedaria una altra font per analitzar que encara no he pogut obtenir: la biografia de Jean Pierre Bouguennec[xxi], autoeditada pel seu nebot a Chabeuil (França) el 2015. Encara que suposo que farà més èmfasi en el seu paper com a participant actiu a la Resistència (va acabar penjat d’un ganxo al camp de concentració de Buchenvald el 1944[xxii]), segur que seria de gran interès conèixer la versió que dóna de les seves aventures com a cobai humà.
A QUI BENEFICIA LA FAKE NEW.
Tot el procés d’adornar i deformar un punt de partida real es fa per aconseguir alguna cosa. Seguint el beneficiari, podrem aconseguir una mica més de llum sobre el conjunt. Vegem-los.
ELS PARTICIPANTS: No hi ha dubte que es van remenar grans quantitats de diners. Delgado indica que, a més de les xifres avançades (més de 50.000 francs), es va fer xantatge al “català” que els va prometre més de 100.000 francs al seu retorn. X15Z parla del lliurament de 200.000 lliures esterlines per part del potentat anglès a la banda.
AL BÀNDOL NACIONALISTA: En un moment de la seva declaració, Bouguennec declara que, un cop fets els primers pagaments, havent decidit ja que participaria al complot, un tal De Berne va fer gestions amb el bàndol nacionalista espanyol a París[xxiii]. Per descomptat, la Comandància d’Irun estava al corrent de l’evolució dels fets, havent autoritzat el lliurament dels salconduits per passar la frontera, encara que van arribar tard i va haver de fer-se el pas de frontera, dues setmanes més tard, per la muntanya. Hi ha el dubte del moment en què entren a l’operació: fins i tot podria ser ja en el moviment de diners, ja facilitant l’operació inicial en percebre la seva utilitat propagandística,
ELS INTERMEDIARIS: Pel que sembla hi va haver diners provinents d’Anglaterra (d’un aviador i traficant d’armes anomenat Karrigan, encara que bé podria ser que com a intermediari del propi govern de Burgos) i de la República, a través de l’anomenat “català”. Molts més que els que finalment van arribar als dos incauts cobais. Per exemple, també X15Z cita el lliurament de 200.000 francs a un dels caps de la trama, un tal Pavie.
Un altre fil especulatiu estaria centrat en una possible assegurança de vida que se’ls va oferir als que van passar la frontera. Aquí podria ser que entrés la figura del polític i aviador de prestigi Lucien Bossoutrot[xxiv], d’alguna manera relacionat amb empreses d’assegurances, ja que va ser ell qui també va gestionar les assegurances per als qui es van incorporar a l’esquadrilla d’André Malraux durant 1936[xxv]. La seva presència es pot relacionar amb el fet que el tal Karrigan, pel que sembla també era un reputat aviador. En la segona declaració que Bouguennec realitza en el judici[xxvi], afirma que li van prometre una assegurança de mig milió de francs amb el Lloyds, que mai no es va complir. Potser la pressa amb què es va publicar l’afusellament dels dos implicats hi tingui alguna cosa a veure.
TAMBÉ ELS PERIODISTES? UN ÚLTIM GIR DE GUIÓ.
Se sap que un dels cobais, Bouguennec (l’altre, Chabrat, era un pobre diable), havia actuat de periodista. Fins i tot a la seva declaració s’atribueix aquest paper. Ja en els primers dies de la contesa, havia enviat un article des de Saragossa, on conversava amb un partidari de la República[xxvii]. També va ser un periodista molt actiu el ja esmentat Albert Charles Morice, redactor de Le Journal. S’hauria d’afegir també als que van anar informant i divulgant intencionadament les notícies que s’anaven difonent sobre el cas, tant a Espanya com a França.
D’aquest món, sorgeix l’última aportació a aquest article: En les seves memòries, Eugeni Xammar, aleshores cap del gabinet de premsa de l’ambaixada de la II República a París, ens diu[xxviii]:
Al maig-juny de 1937, dos periodistes, potser francesos, es van presentar a l’Ambaixada espanyola de la capital de França. Van preguntar per Eugenio Xammar, diplomàtic català de llarg camí, i es van presentar com a “journalistes”. Van comunicar que la República estava amenaçada per una campanya de premsa difamatòria amb testimonis falsos i fotos preparades. “Nosaltres treballem per als serveis de Propaganda del SIFNE[xxix], però simpatitzem amb el règim republicà i estaríem, per tant, disposats a no portar a efecte aquesta campanya per la modesta xifra de 50.000 francs” … El català, després de pregar-los que tornessin l’endemà , va exposar l’assumpte a l’ambaixador Ángel Ossorio i Gallardo, la resposta del qual va ser força simple: —Ni un ral!”
Pocs dies després es començava a publicar per entregues “JO FUI ESPIA ROJO” en diversos mitjans, entre ells Le Journal[xxx], el diari on publicava Albert Charles Morice, amb una tirada de 900.000 exemplars.
——–NOTES————–
[ii] https://static.errenteria.eus/web/eu/herria/artxiboa/Bilduma/Bilduma%2021_2008/01%20aberasturi%2021.pdf pàgina 63.
[iii] Sumario: Archivo del Tribunal Regional Militar número 4 de El Ferrol, en La Coruña. Expediente 3.209.
[iv] La voz de España. San Sebastián, 30.4.1937. Página 3.
[v] https://ceclmdigital.uclm.es/results.vm?q=parent%3A0002304933&s=60&t=-creation&lang=es&view=prensa
[vi] Primera entrega a Odiel, dimarts 22 de juny de 1937. Pàgina 1. També a La Voz de España i altres.
[vii] Jean Baptiste Lucien Bossoutrot, diputat i aviador, el 1.3.1931, amb el seu company Maurice Rossi, va batre el rècord de vol, recorrent 8.805 kilòmetres en 75 hores y 23 minuts en el seu monoplà Blériot 110.
[viii] Una trucada d’ella, demanant que vagi a París, evvita que X15Z participi en els fets del sud de França. Odiel, -3 24.06.1937 Pàgina 1.
[ix] L’Action française, 1.8.1937, p.2. També a L’Echo d’Alger del dia 2 o Liberté del dia 3.
[x] ABC edició de Madrid 11.8.1937. Pàgina 4
[xi] Sumario: Pàgina 71.
[xii] L’Action française. 6.8.1937. Pàgina 1-2
[xiii] L’Indépendant des Basses-Pyrénées 7.8.37 Pàgina 1.
[xiv] Por exemple: “El Frente Popular intentó provocar una pandemia en España durante la Guerra Civil”: El Confidencial Digital, 2.4.2020, signat per Guillermo Rocafort.
[xv] https://spain.representation.ec.europa.eu/noticias-eventos/noticias-0/como-combatir-las-fake-news-2022-02-28_es
[xvi] https://pcorralcorral.blogspot.com/2022/07/en-descargo-de-max-aub-y-luis.html
[xvii] https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k7634364w/f1.image (días 2, 3 i 4 d’agost 1937).
[xviii] La Liberté, 3.8.1937. Página 5.
[xix] BARRUSO BARÉS, Pedro (2008). Información, diplomacia y espionaje (La Guerra Civil española en el Sur de Francia 1936-1940). San Sebastián. Ed. Hiria. Pàgina 65.
[xx] DELGADO MARTIN, Jaime (1949). Tallado en la sombra. Madrid, Colección Escritores Contemporáneos, nº 5. Pàgines 127 i ss.
[xxi] https://www.ledauphine.com/drome/2017/05/07/un-livre-en-hommage-a-un-heros-du-soe
[xxii] https://www.tracesofwar.com/persons/84671/Bouguennec-Jean-Francis-Garel.htm y también: https://images.app.goo.gl/WGLQ9LPRBmfmxxpX7
[xxiii] Sumario. Pàgina 22.
[xxiv] https://www2.assemblee-nationale.fr/sycomore/bio/(num_dept)/998
[xxv] CAMPOS, Miguel I. (2022) Armas para la República. Barcelona, Ed. Crítica. Pàgina 69.
[xxvi] Sumario. Pàgina 21.
[xxvii] “Les confidences de don Pedro autour d’un flacon de manzanilla” L’Intransigeant. 24.8.1936. Pàgina 3.
[xxviii] XAMMAR, Eugenio (1991) Seixanta anys d’anar pel món. Barcelona, Cuaderns Crema. Citat a: PASTOR PETIT, Domingo (1978). Los dossiers secretos de la guerra civil. Barcelona, Ed. Argos. Pàgina 259.
[xxix] Servicio de información del Norte de España. Ver: BARRUSO BARÉS (2008). Pàgina 76.
[xxx] Le Journal, 1.8.1937. Pàgina 1.